Un castellonenc pel ciberespai

I ACABA EL 2011

2011-12-31T12:08:00.005+01:00

Quan falten menys de 12 hores per tancar el 2011, se m'acumulen les experiències de l'any, sembla necessari fer balanç i tot això... però primer narraré l'última part carrerística de l'any.

Després de l'Ultratrail del Montsant, era obligat descansar, i així ho vaig fer, però el diumengre següent, 23, ja estava a Vilafamés amb molt bona companyia (els Kiyos, Karmele, el manager, RaCCCa, Sendallarga, Tossal i Anna) per preparar la carrera. L'entrenament molt bé, però el millor fou l'esmorzar postentrene que es va fer molt llarg. I d'ací va sorgir una tesi que hauríem de respectar: l'esmorzar, tan llarg com l'entrenament... o més.

Dues setmanes més tard (amb parèntesi de viatge de cap de setmana a Barcelona), tindria lloc la carrera de Vilafamés, amb el seu recorregut tan particular: carrera curta, amb pista, senda, corredora, muntanyera i de tot un poc. I per a postres, gairebé igualem el temps de l'any passat (que ja em va semblar un fantàstic temps). I dic igualem perquè des de l'eixida, Luis (Wushi) i servidor anàrem junts, animant-nos l'un a l'altre i marcant el ritme en diferents moments. Vaja, carrera de manual que també em va recordar perquè establim lligams entre nosaltres. Visita de David Mundina per animar entre els termes de Vilafamés i Moró, que sempre és d'agrair. I us estalvie la resta. Damunt, les xiques (Sonieta i Sofia) es van emportar un bon grapat de copes i premis, i l'esmorzar va semblar un convit de boda. I per tant, el postcarrera es va convertir, una vegada més, en protagonista, disfrutant de les viandes i la bona companyia.

El cap de setmana següent m'estrenava a Castellnovo. Només diré que això de córrer amb ressaca va ser una de les experiències més desagradables que recorde. I tot i així no em va anar malament del tot. De la carrera... recorde un constant trencacames amunt i avall i alguna baixada tècnica amb pedra solta. I la mania d'algunes persones de picar-se inútilment, sobretot quan és evident que baixes molt millor que elles (la modèstia venia de sèrie).

Sense temps de pensar en altres històries, el següent cap de setmana es va presentar interessant: dissabte rodadeta asfaltera curta (sols 16.5km) i diumenge bona eixida muntanyera per la Magdalena i rodalia amb molt bona companyia. La pena va ser que no em vaig poder quedar a esmorzar, perquè la cosa pintava bé, però de veritat.

I arribà el test seriós sobre l'estat de forma: Serra, amb la K-25. L'ambient formidable, el resultat del test també, i el dinar postcarrera amb la crème de la crème també. Llàstima de l'incident de Sonia, que ens va donar un bon ensurt però que al final va quedar en això. Un ensurt i uns dies de molèstia amb el guix, a més d'uns dies de recuperació. Balanç molt positiu de cara a l'últim repte/objectiu de l'any: la II Marató Internacional de Castelló.

El cap de setmana premarató consistia a fer l'única tirada llarga de veritat de cara a l'asfalt: 25km en poc més de dues hores... i amb això ja estava el peix venut. La resta de la setmana, manteniment i recuperació per encarar l'objectiu de la millor manera possible.

I arribà, per fi, el dia: 11 de desembre de 2011, la meua primera marató d'asfalt. El resultat és conegut: 3h, 27 minuts i 12 segons temps oficial, baixant l'objectiu de 3:30 en gairebé 3 minuts. I molt content per això, però sobretot per com vaig acabar la marató. Avançant tots el que trobava per davant amb un últim km a 4:20 i un esprint terrorífic en la part final, de baixada cap al parc.
Què us puc contar de la marató? Moltíssims amics i amigues, coneguts i conegudes, una organització impecable, un ambient fantàstic, una marató que és Campionat d'Espanya... vaja, les millors condicions per debutar.
Mencionaré la grata companyia de Pipe els primers 24km, que em féu molt amena la primera part, els ànims de Paco Catalán (Sanmi) en la segona part de la cursa, els ànims de Silvia, Lola, Albert, els Kiyos i tantes i tentes persones que ens van avituallar i animar al llarg del recorregut, la presència de la meua esposa en diferents punts i el súperavituallament que em féu al km 22, l'emoció d'aconseguir l'objectiu, del record als que no estan però continuen estant...

I després de la marató, la veritat, no he alçat el cap... Primer una setmana de vagància, dic de recuperació; després una sobrecàrrega que no em deixava entrenar amb normalitat, i des del 24 un constipat com feia temps que no passava, no m'han permés entrenar. Ara que ja em trobe millor, reprendré poc a poc els entrenaments.

Al remat, no ha estat un mal any, perquè si bé alguns objectius no els vaig aconseguir (Mim, Volta al Terme de Fondeguilla, Ultratrail del Montsant i alguna altra que se'm passarà segur) almenys no m'he hagut de retirar de cap carrera, sí he aconseguit altres objectius i, sobretot, estic de nou motivat i sa (el del cap no té remei :p ) Trobem molt a faltar a Irene, i més que la trobarem a faltar... però sempre ESTARÀ mentre la recordem i la matinguem viva en la memòria.

I ho deixarem ací. Recuperada la il·lusió (i també la forma) aquest any, he fet la preinscripció al UTMB 2012. Si el sorteig m'afavoreix, la temporada tornarà a girar al seu voltant. I si no, hi ha altres curses, altres ultres, entrenaments, projectes, etc. que esperen el seu torn.

De moment, farem la cursa del Gimnasio Ventura i la primera de Lliga Valenciana al gener. Després, amb el resultat del sorteig el dia 20 (marcat amb roig al calendari), veurem amb el jefe què fem i cap a on anem, esportivament parlant.

I com sé que aneu passant per ací i que llegiu i seguiu les batalletes (no escric noms que no vull deixar-me ningú), us diré el que ja sabeu, però que cal verbalitzar alguna vegada: una de les coses més grans d'esta afició/esport, és compartir-la amb persones com vosaltres, pel vostre suport, per compartir les emocions, els èxits, els fracassos, l'amistat, els bons moments i els amargs, per estar tan bojos com qui escriu. Us estime.

No puc acabar sense donar les gràcies a les altres persones que fan possible viure totes aquestes aventures: Marta, per la paciència i el suport incondicional; Ezequiel, per posar tot de la seua part per fer-me millor corredor i millor persona; Silvia la fisio, per la cura de les seues mans; Carlos, el fisio que em va recuperar per a este esport, i la família i els amics que no formen part d'este mundillo i que tot i així ens respecten i animen.

pd: de les possibles imatges per il·lustrar tot el que he contat, em quedaré amb el vídeo d'entrada a meta que em va fer Marta. Sobren les paraules.

HE TORNAT

2011-10-19T23:56:00.003+02:00

Sí, han passat un any i dos mesos des de l´'última entrada. Moltes són les coses que s'han esdevingut este temps, però ara no en vull parlar.

El passat cap de setmana es va disputar l'Ultratrail del Montsant, al Priorat (Tarragona). Amb 102km de recorregut, 8000m de desnivell acumulat i eixida i arribada a Cornudella de Montsant.

L'excursió va anar molt bé, amb David Mundina i Sonia Escuriola en pla estel·lar, perquè han debutat en esta distància amb uns resultats més que meritoris. I a més -com ja sabeu els qui els coneixeu-, són encara millors persones que corredors.

Personalment, tot i que no vaig fer la marca que esperava, estic content d'haver acabat l'ultra en 17:33:29. I és que el constipat que arrossegava em va passar una bona factura. Per això i pels últims entrenaments abans de l'ultra, he recuperat (definitivament, espere) les bones sensacions i els millors temps del 2009. Per tot plegat estic en condicions d'afirmar que...
HE TORNAT!

ESTIU

2010-08-23T18:27:00.009+02:00

Després del campionat d’Espanya a Sabiñánigo tocava preparar un dels grans esdeveniments esportius de l’any: el Trail Maestrat Extrem, que per primera vegada oferia una cursa en autosuficiència per damunt de 100km a la província. Era una gran ocasió per provar el material nou, fer els assajos d’alimentació i hidratació… i superar per primera aquesta barrera psicològica.

TRAIL MAESTRAT EXTREM

La data, el 12 de juny; el lloc, Albocàsser; els quilòmetrres, 118; el desnivell, 7200m acumulats.

Podria fer una extensa narració de tot el que recorde d’aquell dia (que no és poc), però vull estalviar espai.

RECORREGUT: per al meu gust, molta pista, molt d’asfalt i formigó, i molta pedra solta (espcialment per les rodaliles de l’Avellà i de Catí).

AVITUALLAMENTS: el que en principi havia de ser autosuficiència es va convertir en un assortiment increïble als controls, amb ND3 líquid, barretes, gels, fruits secs, meló d’Alger, i moltes altres coses, entre elles una bona platerada de pasta a Ares. No entenc el rotllo de fer-nos portar 1000 calories i després oferir tot això.

ORGANITZACIÓ: jo posaria bona nota, i més tenint en compte que es tractava de la primera edició, que es trobaren amb la tormenta perfecta al barranc de Monlleó, que van poder assistir a totes lespersones que van haver d’abandonar i que es van desviure per desfer l’entort en què els van posar els de les samarretes.

VOLUNTARIS: un 12 sobre 10. Aguantar la pluja, el fred, el vent i altres inclemències (no sols meteorològiques) per donar-nos menjar, beguda i ànims amb afecte i un somriure…això no té preu.

També vull donar les gràcies a les persones que pujaren a veure la cursa i animar. Si em deixe algú, ho sent, però me’n recorde de mountainrunning, les suertecitas, els kiyos…

I per últim, menció especial per als companys d’aventura: Albert fins a Ares, on s’ho hagué de deixar per bufes als peus i Herme i Manolo, que m’adoptaren d’Ares fins la meta, la qual vam travessar tots tres alhora.

Al remat, 29é classificat de 77 finishers. Experiència dura, però bonica.

FONDEGUILLA-PENYAGOLOSA

Sols dues setmanes després del Maestrat, i motivat per la necessitat de fer km com fóra, vaig tenir la feliç idea de provar una altra aventura: la Fondeguilla-Penyagolosa. L’experiència no resultà tan positiva com l’anterior. Una tria errònia de calçat i un sobrepes a la motxilla em provocaren uns dolors molt forts a les plantes dels peus que condicionaren el desenrotllament de l’aventura. Ni un canvi de calçat (massa tard, no vaig saber reaccionar abans) aconseguí alleugerir les molèsties i, per a postres, el genoll esquerre començà a fer-me molt de mal i provocar-me tal dolorque, a la base del Penyagolosa, i pensant en el que m’esperava el cap de setmana següent, em portà a la retirada. No vaig poder completar la marxa, deixant-ho al km 60’4, després d’11 hores i 26 minuts.

NÚRIA-QUERALT

El primer cap de setmana de juliol es presentava amb la Núria-Queralt, una caminada que l’any passat fou l’assaig general de la CCC. Aquest any es presentava de manera diferent: vaig proposar a Karmele d’acompanyar-la tot el recorregut per tal que assajara com jo ho havia fet l’any anterior. I com el 2009, la cosa comença amb amenaça de pluja que de nou descarregà amb intensitat i pedra en la pujada al Pas dels Lladres. Vam eixir a bon pas i bon ritme, però crec que ens vam equivocar quan vam seguir els que anaven davant en lloc de seguir el camí marcat. El terreny era tan complicat, que ens va suposar un esforç difícil de recuperar. Després, la tempesta al Pas dels Lladres, la qual vam superar amb optimisme i traquil·litat. Posteriorment, ens sumàrem a un grupet que coneixia molt bé el recorregut, i això ens reviscolà, amb uns rajos de sol que ens eixugaren per complet. Ací l’anècdota desafortunada del dia: en un moment donat, ens pensàvem que no havíem passat pel vèrtex geodèsic i preguntem a un corredor que venia per darrere. I el molt cabró ens diu que sí, que estava a la lloma que acabem de deixar. Mirades d’incertesa i de dubte, i decidim continuar. I sort, perquè el paio havia mentit i el control estava uns quilòmetres més avant. S’ha de ser malparit per intentar guanyar llocs en la classificació d’aquesta manera!!! Nere i Txopo feien la goma amb nosaltres fins l’estació de tren de la Molina. Camí de l’estació d’esquí els perdem de vista i ja no els veuríem fins l’endemà. Cau la nit quan la coronem i, camí del coll de Pal, ja portem els frontals en marxa. Els quilòmetres d’asfalt volen, amb Carmen marcant un ritme impressionant. Però no tot havien de ser alegries: en el descens cap al refugi del Rebost i el paller de Dalt, en un terreny relliscós per l’aigua i la humitat sobre la pedra i el fullam caigut dels faigs, caiem ara un, ara l’altre, i Carmen es lesiona el peu en una de les regirades. Així que, després de 47’5km de marxa, Carmen decideix deixar-s’ho per no arriscar el peu. Jo dubte, però ella m’encoratja a continuar i remuntar. Remugue un poc a l’avituallament, bec, menge, reposte aigua… i finalment continue. Comence a bon ritme, i la pujada del coll de Bauma passa ràpida. A carrera lenta em presente a Saldes, sota l’ombra d’un Pedraforca amenaçant de pluja i llamps. Al control, m’avisen que caurà fort, i jo els dic que no m’ho pense, que me’n vaig cap a la segona tempesta del dia. I efectivament, isc de Saldes i comença a caure a bots i barrals, mentre els llamps se’n van vap a l’oest allunyant-se del meu camí. La pujada al Portet es fa molt pesada, tot i que el camí és excel·lent i el paisatge preciós. Arribe després del control a la baixada, que em sembla més perillosa a causa de la pluja. Baixe amb precaució i, no obstant això, avance gent. Ja queda menys-pense. Però no és tan fàcil com sembla: la pluja intensa ha omplit rambles i barrancs, i és impossible travessar-los sense banyar-se, una altra volta, els peus. Les praderies també estan plenes d’aigua, i el camí pel mig del bosc enfangat. Poc a poc faig camí, fins que em presente al santuari de Queralt. Ja sols queden les escales. Les baixe amb un xic l’estat del qual no és millor que el meu (Chiquito es complauria de la quantitat d’imitadors), i una bona estona després hem aconseguit baixar les escales i travessem la ciutat camí de la meta, ubicada aquesta vegada en un dels carrers adjacents a la plaça on repartiren els dorsals. Al remat, 20:06:51, posició 78 de 235 arribats. Valoració positiva, perquè tot i que el temps i la posició són pitjors que l’any passat, la remuntada ha estat espectacular. El 2009 es féu de nit quan deixava la carretera del coll de Pal; el 2010, eixint de l’estació de tren de la Molina ja enceníem els frontals. Vol dir que acumulava sobre dues hores i mitja de retard, que al remat, han quedat en 31 minuts; és a dir, he recuperat unes dues hores en 47’5km. I per a postres, la segona aiguada a l’eixida de Saldes. A més, i per damunt de tot, la novetat d’anar acompanyant Carmen, amb la idea que assajara el que serà la Courmayeur-Champex-Chamonix.

CAMILLE-XTREM

Dues setmanes després de la NQ, es celebrava a Isaba (Navarra) la segona prova de la Copa d’Espanya de Carreres per Muntanya. I cap allà anà l’autobús de corredors, amics i familiars del Club de Muntanya Penya Mur i Castell, ben acompanyat per Amics de la Volta al Terme de Fondeguilla.

Isquérem ben prompte de la Vall d’Uixó, de manera que a hora de dinar ja estàvem instal·lats a l’hotel. Per la vesprada, caminada per les rodalies d’Isaba, xerrada tècnica i reencontres amb uns i altres. I per la nit, sopar a l’hotel i a vetlar armes. L’endemà ens esperava un dia dur. I tant! 31’4km de carrera, 3900m de desnivel acumulat i Peña Ezkaurre a 2047m en una jornada calorosa i asolellada.

Els primers quilòmetres vaig anar molt bé, aguantant un ritme mitjà-alt, sense pujar massa pulsacions, en un terreny de pista i boscatge molt entretingut i agradable que gairebé picava sempre amunt. Fins el tercer avituallament, al km 16, vaig arribar bé. Allà, el beuratge que em va donar el mister em va donar ales les primeres rampes, però poc més tard s’acabava l’espenta i començava a arrossegar-me com podia costera amunt, fins el quart avituallament. Camí del Ezkaurre els problemes s’agreugen: els bessons se’m pugen, primer una cama, després l’altra. Pare, bec i estire intentant solventar el contratemps; estic a uns cent metres del cim.

La gent que baixa m’anima, però em costa molt avançar. Eixos 100 metres se’m fan eterns. I els problemes no acaben ací: quan intente baixar, no puc, els bessons es neguen a ballar amb la roca, i és que les roques punxegudes que trobe en el camí de baixada sols poden atacar-se ballant o a salts… i les meues cames no estan per la feina. No sé com, aconseguisc baixar caminant molt a poc a poc i recuperar. Pocs quilòmetres després del descens infernal encara puc trotar un poc i caminar a un ritme decent. Aprofite mentre puc, per si de cas. Els quilòmetres passen molt lentament, el temps vola. I vet aquí que arribe a la pista de baixada final, de formigó. Els 2 km més llargs, possiblement de la meua vida.Creue la meta i ja estan tots per allà. He complit la previsió de temps (havia pensat que 4:45 seria un bon temps), però estic rebentat i sóc l’últim de l’equip. Ezequiel em consola dient-me que és un bon rodatge, que le meua és una altra guerra… i té raó, però estic un poc disgustat amb el meu rendiment. Dutxa, dinar al frontó, replegada… i autobús cap a casa. Vaig acabar el 189 de 234.

L’organització del viatge, com sempre, impecable. Ezequiel està en tot, no se li escapa ni un detall ni deixa res a l’atzar.

La carrera, molt exigent, però molt molt bonica. I l’organització també impressionant i impecable. Té un gran mèrit que un poble tan menut com Isaba organitze una cursa d’este nivell, amb avituallaments en llocs inaccessibles, un recorregut ple de públic animant contínuament els corredors i totes les atencions que necessiten els corredors cobertes amb escreix i amb simpatia. I que no m’oblide: la bossa del corredor ben carregada amb productes de la vall del Roncal. Tot un detall, i més en els temps que corren!

Gràcies a tots!!!

MOSQUERUELA

Després de la Camille vingueren unes setmanes d’entrenament intesiu, amb llargs pel Desert de les Palmes i gimnàs i canvis de ritme a la piscina, fins que el passat dissabte 21 tornava a posar-me un dorsal a Mosqueruela, a la tercera edició de la Sus Scrofa (o singularis porcus –que diria Obelix). Sobre la carrera poca cosa a dir: lleugeres variacions sobre el recorregut de l’any passat que l’allargaven un quilòmetre en total, i molts foreros per allà. Cal destacar q ue finalment ens duguérem un pernil per equip i tres individuals, i que Amics de la Volta al Terme se n’emportà tres. Ambient festiu i agradable, viatge d’anada i tornada amb Teo i companyia de luxe en carrera amb un Wushi que sempre em diu que me’n vaja i acaba aguantant-me a roda com un campió. El millor, l’ambient correril pre i postcarrera i que vaig cobrir el recorregut en un temps discret (3:39 front als 3:20 de l’any passat), però amb bones sensacions, d’anar sempre sobrat i poder anar més fort. No devia estar malamanet, quan al camp de tir hem rodat per baix de 4:30/km com si res. I acabar sense molèsties ni entortillons ni cap problema a només sis dies de l’Ultra Trail del Mont Blanc… no té preu.

I una altra bona notícia: Vicent Calvo va fer segon, per darrere de Remi, confirmant així que la seua recuperació és imparable i que en poc de temps estarà de nou en el més alt del caixó.

I hui, dilluns 23 d’agost, a només 4 dies del UTMB, ITV passada satisfactòriament. Tots els tendons estan bé, no hi ha cap inflamació ni cap problema. Les molèsties als d’Aquil·les i als rotulians són història. Si ara em fa mal algun d’ells, serà ja cosa dels nervis, que només se n’aniran quan el pròxim divendres, a les 18:30, ens donen el senyal d’eixida a Chamonix per encarar el gran objetiu de l’any: acabar el UTMB.

En contra del que solc fer, em mullaré: la previsió més optimista és de 38 hores, i la més pessimista de 40h. Tot el que siga acabar i millorar eixes previsions serà ben rebut. Però cal recordar-ho una vegada més: l’objectiu és acabar, superant tots els obstacles que s’hi presenten. De segur que no seran pocs.

I per últim, conten que al mundial de futbol de 1938, la selecció italiana jugava la final contra l’hongaresa, i que Mussolini els va voler motivar amb un “vencer o morir” que s’ha fet vox populi. M’agrada més la versió que en va fer Javier Krahe, en una de les seues cançons: “hay que vencer o ganar”. I amb aquesta màxima, “vencer o ganar”, partirem el dimecres camí de Chamonix. Com digué un altre personatge històric, alea iacata est.

Sort a tots i totes els que ens embarquem en aquesta gran aventura.

Puyada a Oturia (Campionat d'Espanya) 31/05/2010

2010-07-07T20:06:00.002+02:00

A Sabiñánigo se celebrava aquest any l’edició del Campeonato de España de Carreras por Montaña. I cap allà que ens n’anàrem. Esta vegada l’expedició fou menys nombrosa que en les ocasions anteriors (és el que té no córrer en casa), i hi participàrem Wushi (que se n’anà divendres per passar cap de setmana en família), Ferrato, Sílvia, Patri, Cristóbal, Leal i un servidor. I algun altre castellonenc il·lustre, com Remi. La qüestió és que eixíem sense objectiu, volíem acabar sense patir massa. De nou el tàndem Wushi-Buscamurs es posava en marxa amb la idea de no patir i millorar la marca de l’any anterior de Ferrato (que no falte la guasa). Eixim pels carrers del poble a 4:00/km i encarem la primera pujada mig morts. Anem dels últims, però no ens preocupa massa, tampoc.

Després de la primera pujada forta la decoració canvia, comencem a recuperar posicions i en la baixada, com que el genoll respon bé, ens llancem com si ens hi anara la vida. Guanyar no guanyem però sí donem espectacle… Passem després pel riu, anem a una zona de transició amb pujades i baixades (un trencacamens) i encarem la pujada més forta: a Otúria. La pujada és espectacular, amb vistes de tota la vall impressionants i un desnivell molt fort. Pensem que hem fet cim, i hem arribat, en realitat, a un gran pla que hi ha a mitja muntanya. Encara hem de véncer uns quants metres més de desnivells, i no transitem per un camí fàcil. Això sí: les vistes d’Ordesa amb una gran quantitat de neu fan que l’esforç pague la pena. I comença una baixada en picat, pel mig del prat, sense camí, 45 minuts de baixada que ens obliguen a parar de tant en tant per preservar els genolls. Arribem, per fi, al final de la baixada sols per a continuar baixant i pujant pel mateix terreny trencacames d’abans, sols que ara en sentit contrari, per arribar de nou al riu. Flitada de Reflex a l’ambulància i a seguir. Última pujada, que se’ns fa eterna, amb el sol badant pedres, sense forces, cansats. En la baixada ja ni correm, sols volem estalviar les forces necessàries per arribar a la meta. De sobte, deixem el bosc per entrar a una pinada, i de la pinada passem al carrer que porta a la meta. Allí es repeteix l’escena de la Mim, però esta vegada sóc jo qui va millor. Wushi agafa Ferran, jo els espere i els cride animant-los, en fi… que ens vam recrear en l’arribada.

Al remat, 5:17:50, pitjor del que esperàvem, però tal com havia anat el dia, encara va ser bona marca i tot. Al remat, 38km més, i a sobre de qualitat.

Els viatges d’anada i tornada perfectes, l’organització de l’excursió per part d’Ezequiel impecable i l’experiència de tot el cap de setmana inesborrable.

Mim 2010

2010-07-07T19:37:00.009+02:00

Amb l’objectiu de les 7:30 ben gravat al cap, isquérem del Castàlia camí de San Joan. Al principi em vaig trobar molt bé, i en companyia de Wushi vam anar caient els quilòmetres. A la Bassa ens trobem Pratchet, que abandona per caiguda. I a partir de la baixada a la Rambla, unes molèsties al genoll esquerre comencen a preocupar-me. Pense que no he fet cap mal gest i que no portem un ritme massa alt, així que intente no fer cas i seguir. Wushi i jo eixim de les Useres amb 3:40, temps justet però encara remuntable. A la primera pujada em demana que me’n vaja, que em veu bé i ell va fos. Així ho faig i me’n vaig en la pujada, però en la baixada les molèsties reapareixen i van a més. Així que ens reagrupem. En arribar a Torrecelles, hem de fer estiraments mentre mengem i bevem, però no ens ho pensem i seguim avant, espentats pels ànims dels Amics de la Volta al Terme (Àngel, Rafa, Ximo…). Abans de la Lloma Bernat no hem pogut trotar ni un metre. I l’arribada als peus es fa ja pesant. Pugem com podem, deixem Berto tot enrampat amb la gent d’Atzeneta i seguim com podem. Cap a Xodos la cosa no millora, i la trotada és lenta i curta. En arribar al poble, ens sorprén una gentada animant, i Juanma fa una foto memorable on es veu el nostre estat… Avituallament ràpid i cap al Marinet. Pugem com podem, i encara fem broma del nostre estat. Al pla de la Creu comencem a trotar de nou, però la pujada a la Banayadera es fa lenta i interminable. Les cames comencen a enrampar-se, no podem amb la nostra ànima… i seguim avant. Wushi reviscola un poc i tira de mi. La baixada se’m fa eterna, amb el bessó de la cama dreta avisant d’enrampar-se. I quan no, és el quadríceps, i si no l’isquio, i si no un altre. La qüestió és que els últims 300 metres es fan interminables, se’m puja el bessó, he de parar, Luís se’n va uns metres, intente alcançar-lo, ens passen alguns que vénen més forts… i apareixen Elena i Ferran, aquí Luís agafa a coll-i-bé i entra en meta. Jo, destrossat, uns metres darrere. L’escena em dóna ànims, però no puc amb les meues cames. Creue la meta. 7:52:56. Em lleven el xip, perquè jo no puc ni menejar-me. Intente alçar-me i m’enrampe. Intente estirar i m’enrampe. I en això se’m presenta Sanmi, del fòrum. Sort que va entendre que no estava en el meu millor moment… Uns deu minuts després, intente alçar-me de nou, i el que estava per passar, passa: una rampa el bessó que em fa seure de colp enmig d’un dolor com no recordava haver-ne sentit en molt de temps. Una altra estona de descans, una mica de beguda, i per fi puc arrossegar-me fins la gelada dutxa. Em canvie, bec el caldo, i anem fora a descansar una estona. Poc a poc van arribant els nostres amics: Teo, Miguel, Irene, Albert, etc. Al remat, a dinar a Vistabella amb Luís, Elena i Ferran, i a casa. Primer dia D passat amb aprovat. Continue pensant que estàvem per a 7:30 i que el vent i les molèsties condicionaren molt la marxa.

Com sempre, gràcies a totes les persones que animen i fotografien perquè tinguem records gràfics del nostre esforç, de la nostra il·lusió, de les nostres alegries i, també, del patiment.

Juanma, César i companyia, moltíssimes gràcies!!!!

PERDUTS PER RACA

2010-05-08T20:17:00.005+02:00

Per seguir un ordre cronològic més o menys coherent, hauria de començar per comentar l'eixida del dia 2. La veritat és que fou un entrenament d'allò més entetingut i divertit, i és que anar amb bona companyia sempre s'agraeix. I, si a més, trobes pel camí tan bona gent com anàrem trobant, l'alegria s'apodera de tot el cos, tot i l'esfoç i el quilometratge acumulat.
Val a dir que férem el segon tram de la Mim, des de les Useres fins a Sant Joan, els tres palomos habituals: Teo, Wushi i qui escriu.El dia 2 era l'endemà de la tornada dels pelegrins, i a les 8 del matí el poble semblava haver estat arrassat per un huracà, per la quantitat de fem que hi havia pels carrers. L'explicació era senzilla: la nit anterior es feia ball per celebrar el retorn dels pelegrins i el personal es veu que no tenia prou papereres ni contenidors per deixar els gots, embolcalls i altres deixalles i ho tirava tot a terra. L'aspecte del poble, lamentable, i el comportament de tots/es els contribuents a tal despropòsit encara més. Per rematar, hi havia gent que dormia als cotxes aparcats arreu del poble o començava a moure cap a casa...

Aliens a tanta desmesura, els palomos tinguérem la sort de poder aparcar davant l'Estel i iniciar la ruta al costat del camí dels pelegrins. I començarem a "rodar", prou fortets fins a les Torrecelles, més suau la resta. A Xodos trobàrem l'autobús de Sonieta, Karmele, RaCCCA, Irene, Tinyo, Piratacorrecabut (i com no, Pasqual fent tasques d'avituallador) i companyia... Una estona de xarrada, foto de rigor, i cap al Marinet.
Camí de la Banyadera començaren a pesar-nos els quilòmetres i pujàrem caminant. La baixada final ens permeté recuperar un poc de temps per acabar amb les següents dades:
28'07km, 03:45:54, +1700m, -989m, 152 ppm

Animat per la fartada de km d'abril i maig, i sense ganes de fer la carrera d'Iglesuela (sense qüestionar-ne la qualitat i la bellesa), més que res perquè quan em pose un dorsal no sé anar a la marxeta, quede amb Wushi per a una rodadeta pel Desert de les Palmes. La idea inicial era fer uns 20 km amb eixida de la Magdalena i fer raca, Roca Blanca, Morico, Crestes, Coll de la Mola, Mas de Xiva i tornar a la Magdalena. Però una referència equivocada i una senda errònia ens han portat al mig del no res, sense camí, amb pitjor baixada que pujada, en una de les crestes de Raca. I allí hem estat amunt i avall una hora llarga fins que hem trobat la senda bona que enllaçava amb la pujada de la MABO. La resta, tot ha sigut imrpovisar en funció de les forces i els ànims, i la cosa al final ha quedat: eixida de la Magadalena, Raca, Roca Blanca, Contiendas, Mas de Xiva, Coll de la Mola, porteria del Convent, baixada per la pista de la Marxa de novembre i tornada a la Magdalena pel camí vell de Barcelona.

Les xifres: 26'07km, 04:22:24, +1400m, -1400m, 134 ppm.

Ara, sols queda descansar, recuperar bé, i vetlar armes fins la pròxima estació: la Mim 2010. Espere fer-ho tot bé i arribar al dissabte al Castàlia amb la il·lusió, la motivació, les ganes, i el bon cos que l'event mereix.

Després d'aquest l'últim llarg sols queden dos entrenaments més curts, així que com digué Cèsar: alea iacta est!

MÉS Km!!! MÉS Km!!!

2010-04-25T12:08:00.008+02:00

Parafrasejant els germans Marx, aquest seria el resum dels últims dies, si no fóra perquè no he pogut entrenar tant com tocava.

El dia 18, el resultat de l'autonòmic fou d'allò més satisfactori, amb un temps de 2:59:54 i posició 115 absoluta. Bon temps tenint en compte la duresa de la carrera i les condicions climatològiques adverses, a més de la perillositat del terreny enfangat per les pluges dels dies anteriors. Cal destacar el retrobament amb Wushi i Teo, amics i companys infatigables en gairebé totes les curses de l'any passat. Anàrem junts fins poc abans de la pujada al castell, on me'n vaig anar en solitari. I poc abans de l'Ereta, Berto, que va fer una gran carrera de menys a més, va enllaçar amb el grupet on m'havia refugiat i ens n'anàrem els dos a pel sub3 mà a mà. Les rampes que no perdonen ens impediren aconseguir un temps millor, però no és per a queixar-se, ni molt menys.

Després de l'autonòmic, dos dies de merescut descans, per a poder fer la prova d'esforç el dimecres de la manera més fiable possible. Innocent de mi! Encara tenia les cames com a pedres, i això que havia passat per la fisio el dimarts... Als 17' de prova vaiog haver de parar. Els dos punts que la fisio havia detectat més carregats (tibial de la cama dreta i isquios de l'esquerra), començaren a cremar i tibar-se fins el punt que tenia la sensació que anaven a esgarrar-se en qualsevol moment. Així que, arribats a este punt, vaig demanar de parar la prova. El resultat no ha estat malament, però ni és tan bon com jo m'esperava ni crec que siga massa fiable. Ja veurem què diu "il capo", que encara no he parlat amb ell.

Dissabte 24, vaig tenir el privilegi de fer Castelló-Useres acompanyat per Wushi i Teo. Divendres pujàrem un cotxe Teo i jo i deixàrem aigua amagada per la Bassa de les Oronetes. I el dissabte a les 7 estàvem a la porta del Castàlia. Amb el sub8 al cap i les cames tocades encara per l'autonòmic (curiosa coincidència, els 3 tocats), iniciàrem la marxa amb els següents parcials:

Senda Torreta: 00:23:03 Via augusta (Borriol): 00:48:27 Pedra: 01:24:18

Carretera Vilafamés-Moró: 01:59:13 Bassa: 02:40:52 Rambla de la Viuda: 03:04:17

Carretera la Barona-les Useres: 03:38:08 les Useres (poliesportiu): 03:49:53

Potser hauríem pogut fer millor temps, però preferírem acabar l'entrenament els tres junts i disfrutar de l'eixida del dia.

Altres dades del GPS: 32'41Km, +1153m desnivell positiu i -790m desnivell negatiu, 153 ppm.

Al remat, una gran alegria tornar a recórrer territori Mim. Ara, a preparar la macroquedada per a les Useres-Sant Joan. Eixe segon parcial donarà una aproximació més exacta de l'objectiu per al dia 15. De nou, el dia més llarg.

HOLA?

2010-04-15T23:14:00.002+02:00

Tres mesos sense escriure...
Com vola el temps. A nivell esportiu les coses han anat més o menys bé. La Marxa a Peu per Borriol i la Marató anaren més o menys com calia esperar que anaren per a l'entrenament acumulat. Han sigut unes quantes eixides amb Karmele i el seu inseparable manager, RaCCCa i Irene, Ferrato, Silvia, Groc, etc. I cada volta em vaig trobant millor. Entre els entrenaments d'Ezequiel, les mans de Silvia (la fisio), les plantilles que m'ha fet Cristòbal, les bones companyies i la meua inconstant voluntat, la cosa comença a pintar millor.
La fascitis ja no es presenta de tant en tants, el genoll va aguantar la marató de Borriol... i no vaig fer la Nevera d'Atzeneta. Coses de l'aprenentatge: no repetir errades anteriors. I és que la marató de Borriol em va deixar molt tocat, molt cansat, però no lesionat!

El viatge a Nova York fou un èxit en molts sentits: llocs visitats i descoberts, experiències, compres, material esportiu... No es pot demanar més a una setmana de viatge.

I d'altres coses... millor no en parle. No tinc ni ganes.

Sols afegiré que el UTMB s'albira a l'horitzó i encara hem de fer molts km, així que el Campionat Auntonòmic, la Mim, l'Ultratrail del Maestrat i una altra ultra a principis de juliol més alguna carrera solta pel mig (amb el respecte que totes mereixen) seran les parades obligades, les estacions d'este via crucis que ens portarà al Repte (sí, amb majúscules) d'aquest any: el dia 27 d'agost, tenim una cita amb el massís del Mont-blanc.

Fins aleshores... ja veurem. Les coses s'han d'agafar com vénen, i més quan no sols depenen de tu mateix.

MES I MIG DESPRÉS...

2010-01-17T19:17:00.003+01:00

Mes i mig després dels últims entrenaments (és a dir, des de la setmana després de la Marxa de Benicàssim) he tornat a entrenar amb normalitat.
He optat per eixir per una ruta que he fet moltes vegades els últims anys: eixir de la Magdalena, anar per l'antiga carretera de Barcelona paral·lela a l'AP7 i enllaçar amb el motocross, pujar a les antenes, baixar, continuar fins la subestació de FACSA, fer la volta per la muntanyeta de darrere, baixar pel barranc que dóna a les agulles i tornar.

Les dades, sempre fredes: 18'32 km, 1h 40' 28"; ppm 172, +274m -306m; a 5:29/km

No està malament per tornar. Note les cames carregades, però no em fa mal res, ni la planta del peu (gran notícia). La mitjana de pulsacions un poc alta, però crec que amb unes rodades més tot tornarà a la normalitat.

Si compare amb les tres vegades que vaig fer la ruta l'any 2009, estic en valors molt semblants, sols que unes 10-13 pulsacions de mitjana per dalt. No és per tirar coets, però sí es pot mirar el futur amb optimisme. I és que el 2009, per esta època ja havíem rodat la carrera de lliga de la Vall i la marxa forera el mateix cap de setmana. Ja veurem com evoluciona la cosa.

I el dilluns, el sorteig del UTMB. Espere tenir tota la sort que m'ha mancat en altres sortejos...

Aprofite l'ocasió per felicitar el 2010 a tots i totes els que no he pogut felicitar encara, però sé que passeu per ací de tant en tant. El millor per a este any que començà ja fa 17 dies!

HUI FA SIS ANYS

2009-12-10T20:23:00.004+01:00

Per altra banda, hui fa sis anys que va faltar mon pare. He visitat el cementiri a última hora del dia, he canviat les flors artificials, he fet uns pensaments...
És increïble com passa el temps...

Almenys, les persones que ens deixen continuen vives mentre les recordem, i això és el que preténc hui des d'este petit racó del ciberespai.

DE LA CCC ENÇÀ

2009-12-10T20:20:00.002+01:00

Després de la CCC, pèr ordre del “jefe”, en tocava descansar un parell de setmanes. I així ho vaig fer, excepte per acompanyar Marta a la Piscina Provincial a classe de ioga i estiraments, cosa que pensava no em vindria malament i no em donaria problemes.

Passades les dues setmanes, comence el pla d’entrenament i, el primer dia, 14 de setembre, després de l’hora de rodatge suau tenia les plantes del peu punxant-me com agulles i dolor intents als tendons d’Aquil•les. Em pose gel, faig els estiraments, però la cosa sembla més seriosa que una sobrecàrrega, així que telefone a la consulta de Molés, demane hora i… la fascitis ha tornat.

Per sort no era tan forta com l’any passat, així que se suposava que per al 17 d’octubre, data de la carrera de Serra, estaria recuperat gràcies al tractament i la recomanació de ni olorar l'asfalt esta temporada. Recuperat, però fora de forma. Des d’aleshores, he pogut anar entrenant 3 o 4 dies per setmana, i els resultats de les curses de Vilafamés i Benicàssim em feien ser optimista, ja que les meues referències de temps han estat per on se suposa que haurien d'estar. Per a postres, disfrutar de la companyia de Silvia, Ferrato, Wushi... en carrera i de la resta d'amics i companys en el pre i post carrera puja molt la moral.

Però una setmana després de Benicàssim, la planta del peu esquerre va dir “prou”, i com si del Guadiana es tractara, els dolors començaren a aparéixer i desaparéixer sense motiu aparent. Fins que una setman més tard es convertiren en una molèstia continua que ja em té gairebé dues setmanes sense entrenar.

La marató d’Espadà a fer la mà, i ja veurem Tombatossals, a la qual, de manera imprudent, ja estic inscrit.

Per a postres, dilluns he de passar una altra volta per Molés, el dimarts la fisio… i no estic massa tranquil. Ja escriuré una nova entrada quan tinga el diagnòstic del metge.

Vull ser optimista, perquè em trobe millor físicament que l’any passat, però em costarà molt recuperar la forma que estic perdent i el fre continu a la lògica porgressió que hauria de seguir. I l’any 2010 es presenta molt interessant, amb tot d’objectius nous i curses per descobrir… si les lesions ho permeten.

CHAMPEZ LAC - CHAMONIX

2009-11-04T16:33:00.006+01:00

Animats per la presència de Patri, per la possibilitats de fer camí junts i pel sopar a la carpa gegant, eixim Ferrato i jo camí del següent control vorejant el llac (on un valent i agossarat banyista disfruta d'un plàcid bany entre ànecs en una aigua clara i cristal·lina) amb Patri al nostre costat fent fotografies amunt i avall i comentant-nos que a ella la pujada a Champez no li sembla tan dura... Ferrato i jo ens mirem i fem de cara de circumstàncies. Total, que arribem a una pista forestal que descén suaument i Patri s'acomiada: se'n torna a esperar la resta de l'expedició.

Anem fent camí xarra que xarra, i de sobte a Fer le entra flat. Li recomane baixar un poc el ritme i pressionar-se la zona on li fa mal, i poc a poc li va passant. Total, que entre unes coses i altres hem anat fent camí enmig de boscos de pins, faigs i altres arbres que no arribe a identificar, i estem encarant la primera de les tres últimes dificultats. Iniciem l'ascensió a bon ritme, però ben aviat comencen les dificultats. A la dificultat del desnivell acusat, se li afig un terreny amb grava, esbarós, de pedra desfeta, grans blocs de pedres que esbaren més que una pastilla de sabó mullada, multitud de torrents i fonts que hem de travessar mirant molt bé on posem els peus i, finalment, una densa boira.

La pujada es fa molt dura. Afortunadament, anem en grup, la gent ja no té tanta pressa i s'agrupa per anar de nit. Per la seua part, Fer igual m'avança a un ritme infernal que me'l trobe rebufant com un bou, esgotat, a la vora de la senda. Li demane marcar jo el ritme, i pose una marxa més regular. Quan bona estona després (quina pujada més llarga) fem cim, ens trobem un vent fort i gelat que em fa sentir autèntic fred. I la boira és cada volta més espessa, de manera que la visibilitat es redueix. Per sort, sempre tenim alguna referència visual d'alguna llum que es deixa veure uns metres més avant. El control no està on se suposa que hauria d'estar, sinó que el trobem quan ja iniciem el descens. A Fer l'he perdut de vista, i tal com estan les coses no puc esperar-me. Al control ja hi ha gent embolicada en mantes, descansant, dormint, potser retirats. Em faig un te ben calent que m'ofereixen i em llance muntanya avall cap a Trient. El descens està perillós, però el terreny és bo i puc baixar a una velocitat acceptable. En un moment donat vaig a soles, després enmig d'un grup, ara ens avancen uns italians que van demanant pas (jugant-se el físic)... i de repent pof, a terra. He esbarat sobre un poc de fang que s'ha format per la pluja/boira/nosébenbequèés. El company que ve darrere no m'ha deixat tocar terra, m'ajuda a alçar-me i continuem la marxa. Sense més incidències, arribem a un bonic poble suís de muntanya, Trient, que ens ofereix refugi sota una carpa gran i plena de gom a gom. Allà, sobreimpressionada en una pantalla gengat, ens ofereixen la classificació tal com anem entrant: temps i lloc que ocupem. Sorprés, rep una sorpresa molt agradable que em deixa molt motivat: estic entre els 300 primers. M'apresse a fer-me un altre te calent, avitualle aigua, em prenc un gel i faig marxa. Com més m'ature, més temps perdré, i ara ja vaig llançat.

Després d'una obligada eixida per asfalt, arriba la segona pujada, a Catogne. Es tracta d'una pujada un poc més tenduda, que transcorre per una senda de terra plana, de molt bon xafar, i que puja fent esses, la qual cosa permet una ascensió no massa ràpida però constant i lleugera. Si en el control de Bovine ja havia vist corredors descansant i mig retirats, a Catogne l'espectacle és dantesc: tot el fred i la pluja, aiguaneu, boira o el que fóra que no havíem patit en la pujada apareix de nou amb molta força, i al control estan abrigats com si estiguérem en plena temporada d'hivern, arrecerats on poden, amb més gent embolicada en mantes tèrmiques esperant una miraculosa recuperació o una evacuació. M'ature un moment per beure te i continue la baixada. També és, com la pujada, de bon xafar, i se'm fa llarga, però no tant com l'anterior. I ple d'ànims arribe a Vallorcine.

No és tan gran con Trient, però també té alguna cosa peculiar. Els col·laboradors han encès fogueres per escalfar-se en una nit que comença a ser molt gelada. L'espectacle dels últims controls es repeteix: gent rebentada que reposa, espera, descansa, dorm... Ofereixen caldo calent, així que en feig un bol de sopa calenta amb fideus, em faig un altre gel, òmplic els bidons (em crida l'atenció que em renyen per posar-hi un ditet de beguda isotònica al bidó que ja he omplit, cosa que origina una lleu discussió que, com no, acabe guanyant amb el pretext "no pretendrà que tire el ditet de beguda que hi he posat") i faig marxa. El foc de les fogueres s'alça impressionant i majestuós, enlairant un fum negre i transmetent una calor i una sensació de benestar que conviden a aproximar-se, però ja no estic per poesia i bucolisme. M'he d'enfrontar amb l'última dificultat muntanyenca del dia: la Tête aux Vents.

L'eixida de Vallorcine transcorre per una sensa paral·lela a un barranquet i el que semblen unes naus o fàbriques abandonades fins a una carretera que hem de seguir durant aproximadamant un quilòmetre i travessar-la per buscar la senda que puja a la Tête aux Vents. Djfemer m'havia avisat que calia guardar forces per a esta pujada, i començava a olorar-me que tenia més raó que un sant. Si les primeres rampes ascendien de manera suau i tenien bon xafar, de repent em trobe amb una mena de paret de granit on la senda serpenteja buscant una ascensió si no impossible, complicada. A estes hores, amb la porrada de quilòmetres que portem, de nit, amb boira... sols faltava això. Una senda amb graons molt alts (castigaven molt els ja adolorits genolls), un terreny a voltes inestable per la quantitat de pedres soltes, etc. Per a postres, algú se m'ha enganxat a l'esquena, no m'ha donat un relleu en el que portem de pujada, i el que és pitjor, més tard se n'anirà. Aleshores em calfe un poc i aprete el ritme, intentant deixar-lo, cosa que aconseguisc en uns metres. De repent, un estrany reflex em crida l'atenció. Hi enfoque de nou per assegurar-me: al costat de la senda, hi ha gitat un mufló o una altra espècie de cabra, amb les banyes majestuoses, espectador de luxe del nostre esforç, rumiant tranquil·lament les herbes que haurà menjant al llarg del dia. Contemple la seua imponent figura i, per por d'espantar-lo i que se'n vinga ca a mi amb les banyes per davant, baixe la llum i continue a la meua, puja que puja.

Més amunt s'intuïxen (més que veure's) algunes llums, gent que va per davant. Però en arribar al que sembla el cim, la boira torna a espessir-se, les pedres són tan grans que no deixen veure el camí, la llum no és prou potent per superar la boira i donar-me un mínim de visibilitat, la muntannya fa honor al seu nom i el vent bufa fort i geladíssim... però no vull pensar-hi o m'esfondraré. Enmig d'aquesta situació, rebufe, prenc aire de nou, i comence a buscar el camí. És impossible perdre's, però en aquest punt és molt lent seguir el camí que sembla desaparéixer entre les roques. Poca estona després, el camí comença un suau descens, el qual passa a ser na baixada endimoniada poc més avant. Les pedres esvaren com si de gel es tractara, el terreny es desfa sota els peus, l'aigua comença a córrer pel camí... Comence a ser més conservador i a baixar amb precaució.Alcance un basc que sembla esgotat, xarrem una estona i me'l deixe, perquè he d'arribar a la Flegère al més prompte possible. COmence a tenir fred. Molt de fred. Vaig cavil·lant això quan, en un gest estrany, caic de genolls sobre una pedra. Afortunadament sense conseqüències, perquè els bastons m'han permés frenar molt l'impuls i el colp ha sigut molt lleuger, tant que no m'ha fet res a les malles. Un tant acollonit per esta caiguda, encara baixe més el ritme fins que un senyor m'alcança i m'anima a seguir-lo, cosa que fa que augmente un poc el ritme.

Ja a la Flegère, em despenge la motxilla, em pose l'abric, connecte el mòbil, faig la perduda a Marta (telefonada que respon, cosa que vol dir que anirà a la meta a veure'm arribar) i veig un missatge de ma mare i un de Ggroc. Els dos molt emotius, m'animen per a enfrontar-me al que queda i m'aniran rondant pel cap i espentant-me en els moments de fluixesa que quedaven per passar. Però primer, per combatre el fred, em faig un altre bol de sopa amb fideus, i un te, i m'hi estic una estona arreglant el dorsal perquè sioga visible sobre la jaqueta. Se'm va, per tant, més estona de la que m'agradaria, però ho necessite.

Isc de la carpa per darrere del meu acompanyant de l'últim tram i del basc, i em trobe al mig d'un grup de gent que sembla perduda. Ens agrupem i iniciem la baixada, ja definitava, camí de Chamonix. Però la baixada no és cap camí de roses: arrels mullades al mig de la senda, pedres que esbaren, rierols que baixen per la pista, etc. I a més, sembla que no baixes mai. Els llums de la ciutat es veuen allà baix, i després de bona estona de camí continuen allà baix. Afortunadament, en un moment donat el camí comença a agafar un bon pendent, i per fi tinc la sensació que realment estem baixant. Recupere algunes posicions, però tampoc estic per tirar coets. Alguns trams que podria baixar fàcilment corrents, no puc ja ni trotar-los. M'ho prenc amb calma, intente conservar el màxim i desgastar el mínim... i contniue baixant. En un moment donat en trobe de nou amb el senyor d'abans de la Feglère. Anem junts i em dóna conversa, però li explique que si el meu francés no és massa fluïd en situacions normals, després de 90km de carrera encara menys. Somriu i m'encoratja a seguir-lo quan comença a trotar. Li dic que tire, que faré el que podré.

La baixada continua, ja de nou per pista, i en un moment em trobe al nivell dels llums que veia des de dalt i un grup de persones animant. El diàleg que hi vaig mantenir no l'oblidaré mai. Els vaig preguntar: C'est bien Chamonix? (ni jo mateix em creia que l'aventura estiguera a punt d'acabar). I ells em respongueren "Oui, bien sûr, c'est bien Chamonix. Vive Chamonix!!! Bravo!! Courage!!! Arribem a l'asfalt que ens conduirà a la meta passant per l'hotel Balcons de Savoie on ens hi allotgem, pel poliesportiu, per la fira del corredor, pel lmarge del riu... fins la meta. Aquests metres seran inesborrables. Trec forces no sé d'on i aprete la marxa, fins al punt que alcance el senyor d'abans i junts superem un grupet que va fent la mà camí de la meta. Sent el meu nom o estic somiant? És el meu nom pronunciat per Marta, que m'espera càmera en mà i m'anima. Encara tindrà temps d'arribar a la meta abnas que jo, ens queda l'última volta per dins del poble, faig el gir, un altre i enfile la línia de meta per travessar-la amb el colp al pit i el bes al cel. Hui hagueres complit anys si encara estigueres entre nosaltres. Va per tu Clarita, estigues on estigues va per tu. És el meu petit homenatge. Sempre en el nostre record...

A la meta faig els tràmits de tornar el dorsal, recuperar la fiança, recollir els detalls, menjar i beure un poc... Abrace Marta, i anem camí de l'hotel: a la dutxa i a dormir.

I ací acaba l'aventura de la CCC 2009.
L'endemà va ser dia de celebracions (alegria completa, tots els foreros/es han acabat i de l'expedició castellonenca sols s'ha retirat Ani) i compres, de descans, d'aplaudir als finishers de l'ultratrail (ací les notícies no foren tan bones per l'expedició forera), de llegir el Facebook i el fòrum Alpinrunning... i de donar gràcies. A tots i totes els que heu fet possible aquesta aventura, que acabara tan bé com ha acabat, que tinguem ganes de repetir-la o de buscar-ne altres i, sobretot, que ens heu permés sentir-nos, per unes hores autèntics protagonistes i actors principals d'una petita gesta: la nostra participació en la CCC.

La classificació? Això ja ho sabeu: 19:22:40, 238 de la general i 134 del sènior masculí.

CCC : Courmayeur-Champez sur Lac

2009-10-24T11:48:00.000+02:00

M'alce una hora abans de l'eixida de l'autobús: a les set. Desdejune el meu got de llet amb cereals i altres productes rics en hidrats, acabe d'enllestir els últims detalls, i fet un manoll de nervis em dirigisc, travessant el poble, al punt d'encontre dels autobusos. Arribe a la cua sense incidències, ens controlen el pas un per un, i anem a la zona d'embarcament. Com vaig a soles, em posen en un bus on necessiten tres passatgers per cobrir places i fer el trajecte fins a Courmayeur. M'assente al costat d'una dona (ja és l'únic seient llliure), ens saludem i intente adormir-me per estalvier forces.

Als pocs minuts, l'autobús trontolla i es meneja: movem cap a Courmayeur, travessant el túnel del Mont-Blanc. Les vistes del glaciar dels Bossons són impressionants des de la finestra. I de la resta del trajecte poca cosa puc dir, vaig anar mig adormit fins que arribàrem a Courmayeur.

Només baixar de l'autobús, em dirigisc als serveis, però la cua que hi ha em fa penedir-me i anar-me'n. A l'exterior em trobe amb tots els foreros: Juan Carlos, Julia, Albert, Patri, Fernando,Miguel i Irene. La xerrada peta ràpida, i comentem dades d'última hora. A la font, aprovisione la motxilla i els bidons, amb els sobres de ND3. L'últim toc a la meu motxilla, una quatribarrada allargada penjada al darrere enceta una involuntària discusió patriòtica que no va a més. Anem cap a l'eixida, i preguntem com arribar al primer control perquè Patri puga fer fotos. Més o menys ens aclarim (almenys en principi)i Patri fa cara de "ja me les apanyaré" (mireu la seua crònica). Com el temps passa, els nervis i la tensió s'estan fent els amos, i cadascú ha d'anar al seu ritual: uns trotar, els altres agafar bon lloc per a l'eixida, altres escoltar música... Jo faig una trotadeta breu i suau i em pose a estirar ràpidament, sobretot quan veig que falta més de mitja hora per a l'eixida i que estem a bastants metres de l'arc d'eixida. Ens ajuntem Miguel, Irene i jo i fem temps fins que el locutor pren la paraula al ritme de música discotequera dels anys 70 i 80. L'ambient és increïble, entre corredors, voluntaris, espectadors, familiars dels corredors, etc. Sona l'himne nacional suís, després el francés (entonat per una gentada, cosa que em posa la pell de gallina) i, finalment, el dels amfitrions: l'italià. Últimes cançons, últims ànims, i es dóna l'eixida (sincerament, no recorde ben bé com -igual un tret, que un coet o la música de la pel·li 1492 que fa de banda sonora). La qüestió és que estàvem a uns cent metres de l'arc i ara estem just al mig. Ha sonat el senyal d'eixida i allí estem.

Poc a poc, la gent va menejant, i comencem a trotar, enmig de colzades, espentes, salts per a evitar les botelles que ja han caigut només eixir i aprofitant al màxim qualsevol forat per a avançar uns metres i uns quants corredors. Els primers metres van a ritme lent, ens hem mantingut agrupats, però ja pels carrers de Courmayeur he avançat un bon grapat de gent i vaig agafant ritme. Els espectadors locals animen amb crits i fent sonar els asquellots (em recorda la muntanya del Tour) i resulta, tot plegat, espectacular. Arribem als afores, i ja m'he perdut d'Irene i Miguel. Comencem a travessar prats fins que arribem a un GR que transita per una pista asfaltada (faig el truc d'anar per la voravia per a evitar l'asfalt)fins que un gir a dreta ens fa travessar el riuet que havíem creuat abans en sentit contrari i ens enfila ja cap a una senda que puja al primer control i al primer cim de la jornada. Pel camí, enllace amb els Kiyos i Titus; Ferrato, com és normal, s'ha perdut per davant. Anem una bona estona tots plegats, ens trobem els primers embussos... i la gent s'encabota en retallar les sendes. Per una volta, anar per on toca té premi i seguint el camí bo avance el grup d'espavilats que esperen pacientment que es desfaça l'embús. I així, pujant a ritme amb els bastons i avançant poc a poc, vaig deixant-me la grata companyia i m'enfile en solitari al primer control, el refugi Bertone, on està Patri fent fotos. M'informa que Ferrato ha passat uns 10 minuts abans (mare meua...)i em pregunta per la resta de l'expedició forera. Jo la informe, pare un segon a l'avituallament (n'està ple i jo porte de tot), bec aigua i isotònica i me'n vaig a buscar el cim.

Passe de nou pel costat de Patri, la qual fa més fotos, perquè el recorregut fa un huit. Bona estona després, enmig d'una praderia envoltada per la dreta de muntanyes granítiques impressionants i per l'esquerra del massís del Mont Blanc, faig cim: la Tête de la Tronche ja és història. Comença aleshores una baixada vertiginosa per la vall que porta al segon cim del dia: el col Ferret. Al principi baixe a la marxeta, controlant, però el pendent acaba fent que em llance a baixar ràpid, disfrutant cada segon com si fóra un xiquet la primera volta que el deixen anar. En aquest descens, perd el buff roig dels corders amb el llop amagat sota pell de corder que tant m'estimava i que havia nugat a un dels bastons. Per un moment se'm passa pel cap fer mitja volta i buscar-lo, però al remat tire endavant. Poc després, massa cansat per al punt quilòmetric de carrera on em trobe, arribe al segon control, el refugi Bonatti. Avise que si troben el buff és meu, bec un got d'isotònica, un d'aigua i continue marxa. Continuem per la vall en descens, però aviat la cursa fa un gir a la dreta i puja de nou. Tan sols una "tatxeta" que baixa de nou cap al següent control: Arnuva. Allí reposte aigua, em mulle la cara i enfile la segona gran pujada del dia: el Col Ferret, fronterer entre Itàlia i Suïssa.
Aquesta segona dificultat del dia té un desnivell més accentuat que la primera, i entre el ritme fort que vaig marcant i els pocs líquids que he ingerit, comencen les rampes. Primer suaus i després més intenses. Em dic a m mateix que no pot ser, que he anat bevent i menjant (cada hora barreta de ND3 o ametla o gel), però realment hauria d'haver begut més. Com preveia, ara fa molta calor, i va notant-se. Així és que en arribar al Col Ferret, m'ature per a fer uns estiraments abans de baixar, perquè el canvi no afecte la musculatura. La cosa queda en intent, perquè comença el festival: quan estire un grup muscular, s'enganxa un altre, quan canvie la postura, passem a un altre... i així fins que 100 metres després d'iniciar el descens, he de fer-me a un costat i quedar-me quiet. "Apenes hem fet un terç del recorregut i ja estem així"-pense. Pixe, bec més aigua, em faig un gel abans del que toca... i reprenc la marxa, a ritme molt suau. Poc a poc la cosa millora i em trobe en perfectes condicions, així que recupere un ritme més viu. La marxa de 5 km/h es manté tot i les dues grans pujades que ja hem vençut. En aquest moment, un altre pensament em creua pel cap: qual Samsó, des que he perdut el buff han començat els problemes. I així, entre precaucions, algun que altre pensament negatiu, algun dubte sobre el resultat final de l'empresa i altres cavil·lacions em plante en la Peule, a 5 km de la Fouly, on tenen aigua. Sense pensar-m'ho dues vegades, faig una paradeta, bec prou aigua i continue fins la Fouly.
El control de la Fouly es troba ja al quilòmetre 40, i és el més gran que he vist fins ara. Només arribar em trobe Ferrato que ix, em pregunta si m'espere i li conteste que no, que he de fer una parada llarga i que vaja fent camí. Si de cas l'agafaré pel camí... Faig cua per reomplir bidons i camel, menge algun plàtan... i aprofite les taules i banquets que hi ha a l'exterior del local per a fer uns estiraments i acabar de posar-me a punt. Així ho faig i isc trotant cap al que s'ha convertit en el gran objectiu del dia: arribar a Champex sur Lac abans que es faça de nit.
Reprenc la marxa caminant ràpid, i poca estona després estic trotant per una ampla pista camí del meu objectiu. De sobte, en un flash, me n'adone que he avançat Vicente Prades, així que pare, xerre amb ell una bona estona i anem fent camí junts caminant a bon ritme. Em conta que Ani i ell han eixit molt ràpids i que les rampes l'han deixat molt tocat i ha hagut de baixar el ritme. Poc a poc, anem replegant persones desencaixades, esgotades, enrampades i amb diversos problemes. Molt poques persones ens avancen ja. És aleshores que comence a pensar en positiu tot el que abans era negatiu: si passa això, vol dir que no anem malament del tot. I així comencen a caure els quilòmetres, pel mig d'una llarguíssima vall, enmig de boscos d'avets i faigs, un rierol que va i ve, ara una senda de terra, ara un ampla pista de bon xafar... fins que Vicente s'enganxa de nou. Em quede amb ell i l'espere, però em diu que faça camí, que intente aconseguir el meu objectiu, que se les arreglarà. I de nou en solitari, camine el més ràpid que puc camí de Champez sur Lac. En arribar al centre de la vall, comencem a vorejar cases, xafem de nou asfalt, apareixen persones alienes a la cursa animant i oferint aigua. En un moment donat, la carrertera que hem anat seguint es desvia a l'esquerra cap a un bosc que sembla no tenir fi. De sobte es fa més fosc (a causa de l'ombra), i canviem de nou a senda, estreta i ascendent, que diuen porta a Champez sur Lac. I no s'equivoquen, perquè bona estona després d'aquesta pujada, arribem per fi a una carpa gegatina on hi ha el control. Segon encontre amb Patri: Ferrato està encara per allí. Ara sí que m'alegre de veure-la, feia falta l'ànim d'una cara coneguda. Xarrem un moment i vaig per feina. Aquest control també té taules i banquets, ofereixen tota classe de menjar i de beguda, així que faig la parada més llarge del dia: 22 minuts aturat al control, temps que dóna per engolir un plat de pasta, un bol de caldo, un iogurt, un gel, dos gots de refresc de cola, reompir camel i bidons, canviar la roba de dia per TOTA l'equipació de nit... i eixir amb Ferrato i Patri camí del que serà l'AVENTURA NOCTURNA.

VACANCES i PRÈVIA

2009-09-17T21:57:00.002+02:00

DIA 24.
Marta i jo ens posem en marxa ben prompte: a les 8 del matí ja estem fent camí. Cada dues hores o dues hores i mitja fem una parada per estirar les cames o el que faça falta i ens turnem al volant. El viatge, excepte el "bouchon" inevitable a Montélimar transcorre tranquil, tot i la curiosa mania dels francesos de canviar de carril sense esperar que els avances o els deixes incorporar-se i, per descomptat, sense utilitzar els intermitents (què no en tindran els cotxes que fabriquen a França?). Així, cap a les sis i mitja de la vesprada arribem a la nostra destinació, Annecy, coneguda com la Venècia francesa (sic). No havíem reservat hotel perquè volíem fer parada on ens vinguera bé, però Marta troba una habitació a molt bon preu, en ple centre de la ciutat, i de regal, aparcament inclòs en el preu. Dutxa ràpida i passeig per la ciutat: els canals, el llac, el barri antic... Les fotografies van que volen, hi ha raconets preciosos (però no és Venècia ni de lluny -el xovinisme, ai el xovinisme!). Sopem els últims entrepans que portàvem i ens fem una cervesa lluny de l'algaravia del centre, en un local freqüentat pels joves locals. Continuem la volta, veiem més coses, i quan ens cansem tornem a l'hotel.

DIA 25.
Ens alcem a bona hora, fem una última passejada per veure amb llum alguna coseta i busquem la pujada al castell, el qual no podem visitar perquè encara és tancat, tot i que l'obren per a una boda. Baixem per un carreró d'allò que se sol dir "pintoresc" i tornem al centre. Repleguem les maletes i anem a l'església la cúpula de la qual vam veure el dia anterior des de la carretera. Per fora és bonic, però per dins no val la pena, així que una mica decebuts, però encisats per les vistes del llac que hi ha des de la lloma on s'hi ubica el convent o monasteri, agafem de nou el cotxe per a fer via cap a Ginebra.

Sols hi ha una hora de camí, així que passat sense problema el tràmit de la frontera (on sembla que la seua única preocupació és que abones la taxa de l'autopista i no el que pugues portar al cotxe o anar a fer a Suïssa) ens plantem a l'hotel després de dos intents. Ens hi instal·lem i cridem Esther (amiga de Marta que hi està treballant tot el mes) per veure'ns. El cotxe no tenim on deixar-lo, així que anem al pàrquing de l'estació de trens que hi ha prop de l'hotel. Anem a peu pel barri comercial, a la catedral, a menjar unes magnífiques crêpes al costat de la catedral, veiem per fora l'ajuntament, algun edifici antic... i la pluja es decideix a acompanyar-nos, així que aprofitem la proximitat dels comerços per fer compres. I de pas, trobar els portabidons que em fan falta per a la cursa. Després de patejar mig Ginebra, anant de tenda en tenda (ja no saben on enviar-me), ens tornem a pel cotxe (que ens costa deu i ajuda aparacar al carrer, no massa lluny de l'hotel), a l'hotel per dutxar-nos i ens preparem per a sopar. El sopar es veu una mica deslluït perquè el restaurant africà on volien dur-nos està tancat, però la qüestió se soluciona amb una visita a un restaurant asiàtic (sense especificar procedència) on el menjar resulta estar bo i a bon preu. Esther ha dut dos amics que ha fet a Ginebra, i les converses transcorren en una mescla de català, castellà, francés i anglés de vegades marejant, però sempre agradable. Inclús arribe a entendre alguna de les bromes que fan, i tot! Per tancar el sopar, anem a una coneguda geladeria italiana, excursió que es veu alterada, com la del matí, per la pluja, intensa i persistent. Ens mengem el gelat, i mullats i gelats ens n'anem cap a casa a dormir.

DIA 26.
Ens alcem també a bona hora, desdejunem en una cafeteria d'uns portuguesos on ens atenen de meravella i ho tenen tot boníssim (la recepcionista, molt amablement, ens ho havia recomanat). Després, se'ns ajunta Esther i anem al llac a passejar i fer-nos fotografies. Fem una bona volta per la vora del llac, i quan després d'unes quantes hores ens cansem, decidim anar a dinar a uns restaurant africà i visitar un barri molt curiós, podríem dir "de disseny", ja que diversos arquitectes han dissenyat edificis diferents, cadascú al seu estil. El menjar molt bo, amb la peculiaritat que es menja amb les mans amb ajuda d'un pa que sembla més una crêpe (per l'escassa consistència). Experiència molt agradable que no m'importaria repetir. Visitem el barri, veiem els edificis per fora... i ja tornem a pel cotxe i les maletes que, esta volta sí, havíem pogut deixar al pàrquing de l'hotel. De nou en marxa, esta vegada cap a Chamonix Mont-Blanc. La frontera esta vegada no és un tràmit, i el gendarme, avorrit, ens fa un fart de preguntes sobre qui som, d'on venim, on anem, què portem, etc. fins que Marta li diu que anem a Chamonix perquè jo participe a la CCC. Aleshores, l'home canvia el gest seriós i de pomes agres i amb un ample somriure em diu que a veure si puc guanyar el Kilian... Ric la gràcia, perquè no m'abelleix fer tota l'explicació de la falla en francés i l'home ens dóna pas i em desitja sort.

Una volta a França, el paisatge canvia i es converteix en paisatge d'alta muntanya, fins que entre els núvols es veu el massís del Monta-Blanc, altíssim, majestuós, amb immensos glaciars que brillen a la llum d'un sol intens. Així, entre glaciars, muntanyes i boscos d'avets arribem a Chamonix, trobem l'hotel a la primera i ens hi instal·lem. Una bona dutxa i a passejar pel poble, que encara és prompte. Fem un intent de replegar el dorsal, però un confús rètol en castellà demana que portes tot el material, no sols la motxilla. De manera que, sense preguntar, fem mitja volta i anem cap al centre: Marta a comprar al súper, i jo a la fira del corredor a veure si trobe, d'una volta els portabidons que crec que necessitaré per a la cursa. LA fira del corredor és una gran extensió amb més de 34 casetes i un gran tendal. A les casetes hi ha des de cases comercials de menjar, a GPS, llanternes, les grans multinacionals del sector, ONG's, publicitat d'altres trails i carreres variades. En fi, res a veure amb el que podem trobar per les nostres terres. Al tendal es fan les xerrades/xorrades tècniques, ja que de tot el que vaig poder escoltar mentre estava allí, tot em semblava obvi i avorrit, gràcies també a la perícia del conferenciant, que no canviava l'entonació de cap de les maneres, com si no hi haguera coses emocionants, importants/secundàries. En fi, una perla de comunicador, vaja. Espere que se li done millor córrer, organitzar o el que li tocara fer. A la caseta de Raidlight (perdoneu per la publicitat), trobe els portabidons que buscava, al mateix preu que la web i més barat que a les tendes, i per a postres em regalen un got plegable dels que formen part del material obligatori (per si algú se l'ha oblidat). Per allí em trobe els Kiyos i Ferrato, que han anat a pel dorsal. Em diuen que no cal portar res més que la documentació i la motxilla que s'utilitzarà a la cursa perquè la precinten, però res més. Després de la xarradeta torne cap a l'hotel i encara arribe a temps d'ajudar Marta, que va camí de l'hotel carregada al límit de les seues forces. Descarreguem i ens posem en contacte amb Irene i Miguel, i quedem per l'endemà per anar d'excursió, tots junts si és possible.

DIA 27.
Per primera volta en uns dies, ens alcem a una hora més tardana, i a les 10, hora d'apertura del pavelló on reparteixen els dorsals. La cua és més llarga que el dia anterior, però la bona feina dels voluntaris i voluntàries fa que la cosa rutlle amb fluïdesa. Així, en poc més de 15 minuts he fet el recorregut d'identificació, dipòsit de 20€, replega del sobre amb dorsal, etiquetes i bossa, precinte de la motxilla i, finalment, polsera identificativa. Faig un últim repàs als consells i recomanacions, material obligatori, etc. i cap a l'hotel. D'allí, ens n'anem cap a la fira del corredor, on hem quedat amb la resta de l'expedició forera: Ferrato, els Kiyos, Poblatí, Titus, Patri (que s'ha vingut des d'Ourense amb Ferrato) i ens trobem també amb Ultratrail i el seu cunyat. Després de l'esmorzar i la xarrada, anem al telefèric que puja a l'Aiguille du Midi (3842m.) i ja ens hem de separar: els que tenen el tiquet de més d'un dia se'n pugen ràpidament. Els que no en teníem (Marta, Miguel i jo), hem de fer una cua llarguíssima i lenta. Per a postres, amb el tiquet a la mà ens diuen (a les 12h.) que tenim hora i mitja o hora i tres quarts abans de poder pujar, cosa que ens permet, segons els nostres càlculs, dinar abnas de pujar. Però vet aquí que una volta instal·lats a una pizzeria pròxima a la taquilla, des d'on es veia el comptador que indica el número del tiquet, els números passen molt més ràpid del que ens havien dit, així que traure les pizzes i l'amanida, el compte, engolir i anor-nos-en corrents és tot u. Mai havia menjat tan ràpid una pizza sencera. Per sort arribem a temps i pugem a la cabina que ens toca. Viatge tranquil i impressionant alhora, ja que la pujada transcorre per damunt de boscos i glaceres i amb un gran desnivell que, de vegades, sembla, inclús, impossible.

Quan arribem a l'Aiguille la temperatura és bastant més baixa, així que ens abriguem (havia tingut la precaució d'agafar la motxilla amb material per als dos) i comencem a passar de terrassa en terrassa i de mirador en mirador per a gaudir de les vistes i immortalitzar el moment. Després, paguem per pujar a l'Aiguille central en un ascensor que va de gom a gom. Això ens porta al punt més alt, el qual ofereix unes vistes esplèndides del massís, de la vall, dels alpinistes que pugen per un costat i un altre, dels refugis de muntanya, del camp base... En definitiva, també fem temps fins l'hora de tornada que ens han assignat, allà cap a les 16:40. Baixem sense problemes fins que a uns metres de l'estació intermitja, la cabina es queda penjant i balancejant-se avant i arrere durant uns minuts que se'ns fan eterns a tots els ocupants de la cabina. Sense més incidència, tornem a Chamonix i a l'hotel.

Ara sí, comence a pensar en la cursa i a enllestir tot el que necessitaré l'endemà: material obligatori, roba, menjar, bastons, accessoris, etc. Les últimes proves, un bany relaxant, un sopar a base de pasta (esta vegada bastant més assossegat que el dinar) i a descansar. Per sort, m'han donat el tiquet de l'autobús per eixir a les 8, així que no em tocarà matinar massa.

ÚLTIMS LLARGS

2009-08-18T09:12:00.002+02:00

El passat dissabte, amb molt bona companyia, vaig fer el penúltim llarg de cara a la CCC. Amb Racarunner i Irene, comencàrem el recorregut del GR que travessa la Serra d'Espadà, el GR36 de la Vilavella cap a Montanejos a les 4:45, per anar un tros amb els frontals i fer camí amb fresqueta. De fresqueta poca, però sí que poguérem avançar prou abans que començara a pegar de valent.

Iniciàrem la marxa a les escoles on férem la quedada forera, pujada al calvari, a l'assut, la font de la Mare de Déu de la Salut i el coll del pic de la Font de Cabres. Seguim per l'Ereta (on recordàrem el passat campionat d'Espanya de la Volta al Terme de Fondeguilla), el coll d'Artana (on uns caçadors impacients esperaven l'inici de la temporada de caça),les antigues mines, el coll Roig i descens cap a Eslida. Parada a la font de Matilde per a avituallar i llevar-nos l'equipació nocturna i continuem marxa.

Quina és la nostra sorpresa quna, en buscar la continuació del GR ens trobem a mb Mountainrunning que està escalfant per a la prova de les Fonts, de la qual hem vist senyalització en alguns trams. Xerrem un moment i seguim viatge, camí d'Ahín.

Com que no veiem senyals, tenim un moment de dubte, però uns senderistes ens confirmen que anem bé. Al poc, es piquen i intenten posar-se a roda (de conya, és clar), però la pujada a eixe coll no és per a fer broma... Un descens per senda amb revoltes i un ràpid descens per pista, amb arquet i assut inclosos ens deixen a les portes d'Ahín. Travessem ràpidament la bonica localitat i continuem el recorregut, primer per una pista poc atractiva i després per una pinada molt bonica, camí de la font de les Pistoles i d'allí cap a Veo.

En passar Veo, reprenem una senda, que ens porta a una séquia per la qual caminem fins ben prop d'Alcúdia de Veo. Per sort, m'equivoque de camí i eixim a la carretera, cosa que ens estalvia un tram de séquia i de la seua exhuberant vegetació, que ens ha deixat més marques que totes les argilagues i altres matolls amb punxes de la resta del camí. I així, de manera amena, tranquil·la, conversant sobre tot l'humà i el diví, arribem a la font de Sant Vicent, on fem la segona parada llarga de la jornada. Bevem, reomplim, ens refresquem, comentem el que queda... i continuem.

Ara anirem per bosc de surera i pinades, així que el trajecte no es farà massa pesat, excepte la pista final cap a Villamalur, on Raca i Irene deixaren el cotxe e ldia anterior. Així és que reprenem la marxa, pel barranquet que fa de senda i pugem, i pugem... i després baixem per una pista molt trotable i tornem a pujar. I la senda puja, i puja, i puja, i el cansament ja comença a notar-se, de manera que ens ho prenem amb calma. Per sort, anem molt bé de temps i els arbres ens protegeixen del sol que calfa amb força, només ens queda una baixada per pista i ja hi som. Així que trotant anem fent camí, fins que arribem a la zona recreativa de Villamalur. ALlí decidisc quedar-me amb Raca i Irene, i no continuar fins a Torralba. Tinc la sensació que ha sigut un molt bon entrenament i que més val deixar-ho, i així ho faig. Per a postres, quan pugem al poble, ens rep la xaranga i alguns dels festers es giren per aplaudir-nos, però no de conya, sinó sincerament.

Aquesta circumstància provoca el riure dels excursionistes, que ens pensem que ho han fet a propòsit...

Arribem al cotxe, descarreguem, prenem les bosses amb roba neta i anem al bar a canviar-nos i a recuperar/hidratar, cosa que fem a consciència. Després xerrem de l'entrenament, del material per a la CCC i de moltes altres coses. Es fa hora de dianr, i com que ja estem al millor lloc possible, ens demanem uns entrepans que fan gust de mel, de bons que estan. Rematem amb un gelat, i fem marxa cap a la Vilavella, on agafae el meu cotxe i finalment fem cap a casa (cadascú la seua, òbviament).

No sé què vaig fer amb el GPS que no ha gravat la ruta, però les dades són les següents (segons el FR305 de Raca):

36'63km; 7h 54' amb totes les parades incloses; + 2890m; -2400m

CANVI DE PLANS

2009-08-05T02:58:00.003+02:00

Doncs sí: canvi de plans.
Després d'una interessant conversa amb Ezequiel, decidim que és millor córrer Vistabella i Mosqueruela, per distància i altura respecte al nivell del mar i deixar les Fonts d'Eslida (canviant-les per una rodada llarga). I és que la CCC ja està gairebé tocant a la porta...

Les coses rutllen molt bé: adjudicacions, triomfant, tornaré a treballar al mateix institut a Castelló un altre curs; els entrenaments, a la marxa, tot i la calor i les múltiples ocupaciones que estan sorgint estos dies; i la vida en parella, meravellosa.

Diuen que la felicitat és un estat o alguan cosa semblant: per favor, que ningú m'abaixe d'aquest núvol en els pròxims 200 o 300 anys...

NÚRIA-QUERALT (valoració)

2009-07-20T18:41:00.002+02:00

La valoració d’aquesta aventura i/o experiència no pot ser més positiva: tot i acabar esgotat, no m’he lesionat, i he pogut acabar en la posició 48 amb un temps de 19:35, la qual cosa trobe que està molt bé. A més, he pogut provar tot el material per a la CCC, passar tota la nit caminant i inclús alguna novetat quant a la beguda i l’alimentació.

AVITUALLAMENTS:
Al fòrum ja s’ha parlat del tema dels avituallaments. Personalment, els trobe molt correctes, amb tota mena de menjars que cobreixen de llarg les necessitats nutricionals d’una cursa tan llarga i exigent. Ara bé, també s’ha de dir que no són els avituallaments a què estem acostumats ací. I això s’ha de tenir en compte, sobretot si es tenen manies en el menjar.
L’any passat, després de la decepció del Campionat ‘Espanya organitzat pel Club Esportiu Marató i mitja Castelló-Penyagolosa (Mim), vaig decidir que portaria amb mi en totes les curses tot allò que poguera necessitat per menjar, ja que la beguda, almenys de moment, és correcta en totes les proves. I així ho he vingut fent: barretes i gels no han faltat al meu cinturó en totes i cadascuna de les curses que fet des d’aleshores. En ocasions, inclús, m’ha sobrat molt, però preferisc que sobren que no que falten. I, evidentment, ho faré igual a la CCC. Encara que em toque carregar 6 o 7 gels i 10 o 12 barretes. Fan falta i van molt bé. A més, he comprovat que es pot menjar pasta al quilòmetre 38, que encara hi ha temps per consumir-la.
Ací vaig menjar tres barres de gelatina amb ND3, quatre sobres de ND3 per mesclar amb aigua, deu barres d’ametla d’Isostar, uns caramels de llima semblants a les barres de gelatina i sis gels de Powerbar amb cafeïna. I innombrables gots de Pepsi, te amb llima, aigua i beguda isotònica, plàtans, codonyat, etc. dels avituallaments.

SENYALITZACIÓ:
La senyalització ha sigut correcta, tot i que en ocasions resultava difícil de seguir, sobretot al canviar de pintura a cintes i de cintes a pintura. Em va resultar molt desagradable la pujada al Pas dels Lladres amb la gent retallant per tot arreu i la baixada a la Molina per les praderies, amb molts participants anant al recte enlloc de seguir la pista. No és només per fer trampa, també és per la conservació del medi. La traçada de nous camins és un mal que se li pot estalviar perfectament a la natura.
En alguns encreuaments hi havia massa dubtes, inclús entre la gent més experimentada. Per sort, el GPS ens va salvar d’alguna errada més. Açò s’agreuja amb la nit, però és de difícil solució. La senyalització, i més a un parc natural, té unes limitacions que cal respectar pel futur de la prova.
S’hauria de fer alguna cosa per millorar, però no és gens fàcil trobar solució.

RECORREGUT:
Com que es tracta de la meua primera participació, sols puc valorar el recorregut del 2009, sense comparar-lo amb altres edicions. M’ha semblat dur i exigent, però al mateix temps d’una gran bellesa. Contrasta, sobretot, el paisatge de l’estació d’esquí amb les pinades i fagedes salvatges; l’asfalt, amb les sendes que semblaven perdudes i retrobades per a la caminada; la bellesa de la llum de la lluna entre les muntanyes amb els fanals elèctrics o de gas. Alguns paratges eren increïbles: el bosc abans d’arribar a la Molina, la fageda abans de Rigoréixer, la pinada del Portet, els riuets, el paisatge més alpí i desèrtic de Núria i el Pas dels Lladres; el pas entre vaques i cavalls... És tan poc habitual trobar-se en paisatges com aquests, que al seua bellesa encara sembla més exquisida.
Sense dubte, és l’escenari ideal per a una caminada d’aquestes característiques.

A hores d’ara, no tinc clar si tornaré a fer una cosa així, però sí sé que sóc capaç d’acabar una cursa tan exigent i que ha estat un bon assaig general de cara a la CCC.

NÚRIA-QUERALT (la cursa)

2009-07-20T18:16:00.002+02:00

Després de desitjar sort a Jorge, Txopo i Erenida, inicie la marxa a pas lleuger costera amunt. La senda és ampla i em permet avançar la gent que ha eixit més prompte però s’ho agafa amb més calma. Fa estona que se senten trons, i el cel ha anat tancant-se, fins al punt que als poc minuts de marxa, comenta a descarregar aigua, al poc pedra molt menuda, i en acabant pedra amb aigua. Davant la insistència de la pluja, molts caminants s’aturen a la vora i no tan a la vora del camí per a posar-se impermeables, tallavents, jaquetes… Jo decidisc que no cal, que ja estic banyat completament i que, de moment, aguantaré així, com a mínim fins el primer control, el de l Font de l’home mort. El camí ha anat enfangant-se i fent-se complicat, però per fi arribe al primer control.

Em sembla que no vaig tan bé de temps com em pensava. I amb la sensació de fred que tinc, em veig obligat a fer la parada més llarga del que preveia inicialment. Trac el tallavents, els guants, el buff, me’ls pose, menge una barreta, m’acabe de menjar el codonyat que m’han oferit i de beure el te que tenen més a mà... i continue marxa. El Pas dels Lladres, amb els seus 2500m m’espera. La pujada és increïble: un fortíssim desnivell, un terreny que es desfà per moments i per a postres torna a pedregar, aquesta vegada amb més força i amb pedres com gairebé cigrons. Cauen amb força i piquen. A més, la pujada enganya: quan penses que ja hi ets, encara queda un bon tram per fer cim, sols que la forma de la muntanya fa que una part no deixe veure l’altra. Jo intente seguir el camí, molta gent va camp a través gràcies al seu coneixement de la caminada. Finalment, arribe al cim i l’oratge no millora, perquè a la part més alta ens espera una ventada que fa difícil mantenir l’equilibri i avançar cap a on toca fer-ho. A continuació s’inicia una baixda per pista, cosa que sembla ignorar bona part de la concurrència, que de nou passa per les praderies ignorant els senyals. És un descens llarg, sense cap complicació aparent, i que gràcies a la fi de la pluja i la tornada del sol permet una treva. A més té alguns trams d’allò més bonics. Torne a menjar, ara una barra, ara llepolies de les que em recomanaren, bec poc però sovint... camí de la Molina. Abans, però, en travessar un tancat, perd el camí, i les persones del voltant tampoc veuen clar el camí. Amb l’ajut del GPS trobem un camí més o menys semblant a l’original, i enllacem de nou sense problemes. Bona estona després, arribem a l’estació de tren de la Molina. Poc abans d’entrar-hi, avance el belga que ens fitava a l’hotel de dalt a baix.

Allà espera Rubs amb el cotxe, barretes, gels i roba. Agafe tot el menjar i em quede amb la roba que porte, en principi suficient per a la nit. Rubs avisa, que esperarà els altres i se n’anirà a dormir, així que no hi haurà ocasió de fer canvis de roba ni avituallar-se més. Ho asumisc, i em pose a fer cua a la font per reomplir el camel. I damunt autoservici! Vaig al porxo de l’estació per unes escales, menge unes bajoques amb cansalada, un gaspatxo, faig un glop de te i... faig marxa. Per començar, més escaletes, després formigó, i finalment un bon tram d’asfalt carretera amunt fins una desviació a l’esquerra que ens porta a l’estació d’esquí (us estalvie la descripció de les muntanyes travessades pels telecadires, tota mena de pals, cables, etc.). Travesse la zona més plana de l’estació, i en avançar un grup d’homes els pregunte pel terreny fins Rigoréixer. No poden ajudar-me perquè no el coneixen, així que em faig l’ànim d’anar a soles. En acabar la zona més plana de l’estació d’esquí, s’inicia una pujada pel que sembla ser una pista de descens (pel desnivell i les revoltes), eterna i duríssima. Ací no puc assegurar-ho (el temps va esborrant alguns detalls), però diria que vaig estar gairebé una hora pujant. Finalment, arribem a una carretera, el coll de Pal. S’inicia un bon descens per la carretera, però com encara no és de nit, no pare a posar els reflectants. Alguns, que coneixen el camí, baixen al Rebost per una pista/senda que travessa la vall. Uns altres, seguim el camí que toc i, inclús, ens l’inventem. Quan sembla que hem de fer a mà esquerra cap al refugi, uns xics pugen avisant que no és allà, que s’ha de seguir recte. Així ho fem, formant un grupet, fins que de nou dubtem del camí. Ja s’ha fet de nit i jo encara no he tret reflectants ni frontal, així que aprofite l’ocasió. Finalment trobem el camí, i un bon grupet ens dirigim cap al refugi.

Al Rebost hi ha una bona muntada: amanida de pasta i molts altres menjars. Ja que pare, em pose els maneguins, més reflectants, i recarregue ND3 al camel. M’abelleix la pasta que hi ha, crec que encara és bon moment per menjar-ne, així que demane mig plat. Me’l menge ràpidament, bec dos gots de Pepsi “light” amb tota la cafeïna possible, i continue el descens. Avance unes quantes persones que baixen porugues per la falta de visibilitat, però com tinc la sort de mantenir una bona vista, no tinc eixi problema i puc baixar un poc més ràpid sense arriscar. La senda és preciosa, es perd entre pinades i fagedes fent ziga-zigues i també alguns descens al recte d’allò més espectacular. Al Paller de dalt ens tiquen ràpidamet i motl amablement m’ofereixen de tot. Els demane per Rigoréixer i em diuen que no queda lluny, així que salude i me’n vaig, ja que durant la baixada no he consumit aigua. La baixada esdevé ara una pista de patinatge entre roques, fang, fagedes i fulles seques que em donen un parell d’esglais solventats amb l’ajut inestimable dels bastons. Ja és nit tancada (matinada), i em naixen dubtes de com acararé les sis hores de nit que hauré de passar despert. Per sort, en aquest tram de baixada coincidisc amb un xic de Berga, Gorka, que porta un ritme semblant i em fa la marxa molt amena gràcies a la conversa. Anem intercanviant opinions i parlant de tòpics sobre catalans i valencians i els quilòmetres comencen a caure sense adonar-nos-en. En un moment donar, estem a la carretera, al control de Rigoréixer.

Fem una aturada no massa llarga, però suficient per a menjar plàtan i xocolate, reomplir d’aigua i ND3, preguntar per la nostra situació de carrera (ens diuen que no hauran passat ni cent persones) i reprendre la ruta. En un moment donat, veiem un senyal blanc que ens porta cap a l riu, però devia ser de l’any passat, ja que uns xics ens avisen que s’ha d’anar per la carretera una bona estona. Així és, i per a postres tornem a pujar, cap al coll de Bauma. Una altra pujada llarga, llarga (per sort no tan exigent com les anteriors, però el cansament també comença a notar-se). Lleu descens i control.

Ara fem l’aturada curta, ja que la gent està més per xerrar i agafar forces i aire que no per avituallar-se. Glop ràpid del primer que em posen a l’abast, una barreta de les meues... i a seguir camí fins a Saldes. Allà el control està de gom a gom de col•laboradors, i ens atenen molt bé. Em faig un sandvitx de pernil i formatge, un got de Pepsi, un gel, un plàtan... i uns coneguts de Gorka li diuen que anem entre els cent primers, cosa que ens sorprén agradablement. A més, els parcials són bons i ens permeten somiar amb un bon temps a Berga. Motivats per aquesta notícia, reprenem camí cap al Coll de la Trapa. Aquí és quan, després d’unes quantes hores junts, em separe de Gorka sense adonar-me’n. M’enceguere a seguir el ritme que marquen els que van al davant del grup que hem format amb gent que ens ha alcançat i gent que hem anat replegant, i quan vull assegurar-me que ve en el grup l’he perdut. Mala sort, perquè era una companyia molt agradable.

Quan el desnivell augmenta, el grup es redueix. Ens quedem dues parelles, Carles (un xic de Granollers amb qui caminaria pràcticament la resta del recorregut) i algú més que s’niarà despenjant al llarg de la pujada.

A la font de la Bruixa ens avisen que anem entre els cinquanta primers, cosa que s’agraeix molt, sobretot ara que ja fa estona que clareja i el cansament passa factura. Nou gel, més cafeïna amb la Pepsi i a continuar la baixada. El grupet de parelles marca el ritme, però van molt cansats i comencen a assegurar massa, així que Carles i jo, més decidits en aquest terreny ens n’anem, cosa que no els sembla bé després d’haver-los seguit durant tota la pujada. En fi, qüestió de gustos, supose, a mi no m’importaria que em seguiren la baixada, marcant jo el ritme i els llocs on posar els peus. Però sembla que els resulta un terreny massa tècnic i no ens poden seguir. Acabem la baixada sense cap incidència i arribem a Peguera. Bon avituallament i a seguir marxa. Estem prou bé per al que portem i sols ens han avançat tres o quatre persones. Però vet aquí que en un moment donat perdem el camí: el cartell indicava tan clarament el control del mapa, que ens passem la desviació. Després de baixar per pista uns vint minuts, perdem 45’ de rellotge buscant el camí, assagem inclús una baixada impossible, fins que decidim tornar enrere i desfer el camí. Hora i mitja després de passar el desviament, retrobem el camí. Aquest temps i l’esforç i la tensió em passen factura, de manera que ara ja he de deixar de pensar en el temps de meta i centrar-me només en acabar amb el menor patiment possible, si és que això es possible.

Ara agafe un ritme de caminada, sense trotar, que vaig seguint com puc. Al control d’Espinalbet, ja ben prop de Queralt, em trobe un Gorka desconcertat. Li dic el que ens ha passat fins que Carles m’esperona per continuar. El seu “anem Ximo, que aquí no hi fotem res” em torna a la més crua de les realitats: a uns sis quilòmetres de meta no puc amb la meua ànima. De fet, poca estona després, Carles se’n va. El seu amic encara es queda una estona amb mi, però en arribar al monestir i trobar les escales, m’esfondre una mica: les escales es converteixen en una autèntica tortura per als genolls, ja adolorits per tant esforç. Procure no pensar-hi, però el dolor en baixar cada graó m’ho recorda, i per si això fóra poc ja és migdia i el sol ens està castigant des de fa tres hores. Intente pensar en coses agradables, en arribar, en tot el que puga evadir-me del càstig que estan patint els genolls. No hi ha manera. Sols em queda resar perquè acabe prompte, però tampoc no puc córrer. En un moment donat, he arribat a la carretera: sols queda un quilòmetre i mig per asfalt, segons m’han dit. Algun grupet m’ha avançat, però jo ja no estic per això. Sos estic per arribar. En un trosset de pista entre asfalt i asfalt em trobe Daniel, un xic jove que coixeja. Em quede amb ell, l’acompanyaré fins la meta donant-li conversa. En una cruïlla, ens enganyem de camí, de l’ànsi que tenim per baixar a meta. Un senyor ens ho indica amablement des del seu xalet, i ens anima amb aplaudiments i crits que ja estem, que ja ho tenim. I, efectivament, poc després enfilem la baixada final cap al parc on, unes quantes escales més avall, es troba la meta. Daniel i jo ens agafem dels muscles per passar junts la línia d’arribada, feliços i contents perquè l’aventura ha acabat. Per fi!

Allí estan també Rubs i Jorge, que acuden ràpidament per ajudar-me amb la motxilla i les coses que ens han donat: el diploma, un fuet i més menjar i beguda. Intente refer-me, però han d’anar per la bossa al cotxe. Trobar les dutxes és una odissea, també amb final feliç, afortunadament. De camí, em trobe Gorka de nou, que arriba a la meta, S’atura per saludar-me i el felicite per acabar la caminada. Després, anem Jorge, Rubs i jo a beure una cervesa i menjar alguna cosa mentre fem temps perquè arribem Erenida i Txopo.

Tornem del bar uns tres quarts d’hora més tard, i quina és la nostra sorpresa quan, mentre esperem asseguts en un banquet, arriben els dos... per l’altre costat. Els ha portat l’ambulància de la Creu Roja perquè, després de 71km d’esforç han hagut de deixar-ho. Una autèntica pena.

Es dutxen, mengem alguna cosa i iniciem el viatge cap a casa, amb guitarrada històrica dels caminants durant bona part del camí de tornada.

NÚRIA-QUERALT (la prèvia)

2009-07-06T20:53:00.002+02:00

El divendres 3 a les 17h. a Castelló i a les 17:15 a Borriana ens concentràvem Txopo, Jorge, Rubs i Erenida per iniciar la que era, per a mi, l’aventura més agosarada del que portem d’any: la marxa Núria-Queralt, amb 96km. i més de 9000m. de desnivell acumulat.

El viatge transcorre tranquil, entre bromes, ocurrències d’uns i altres, comentaris de la que ens espera, etc. A les 21:15h. som a Berga, però trobem no l’hotel. Al segon intent el trobem, aparquem, descarreguem i ens toca esperar pacientment perquè la recepcionista va a la seua.

Quedem una estona més tard per anar a sopar, i ràpidament ens posem d’acord en el menú: plats combinats al frankfurt més pròxim. Frankfurt que no fa plats combinats els caps de setmana, però com que ja hi som i hi ha plats interessants, ens hi quedem. Sopem bé, i decidim anar a prendre una copa, per veure si dormim millor. Ens la fem i em retire, deixant-los fent-se la segona ronda.

A les 10:30 hem quedat per concentrar-nos i anar a pels dorsals i el material que ens hagen de donar. Confós amb el material, baixe 5 minuts tard, sense tenir clar si he fet la millor tria… Tots estan vestits de roba de carrer, i jo he baixat ja tot equipat (sempre donant la nota –pense). Anem cap al passeig, travessant un mercat (dissabte de matí és el dia) i la cua ens indica que ja hem arribat. Per sort, n’hi ha poca. Sorpresa quan a Txopo, Erenida i Jorge els diuen que hauran de replegar-ho tot a Núria. A mi sí m’ho tenen preparat, i prèvia presentació de DNI i llicència federativa, agafe el braçalet amb el número 234 i un codi de barres, un plànol amb el perfil i els avituallaments i uns fullets de carreres pirinenques. Per sort me n’adone que no he demanat la samarreta: desfaig l’entort i m’emporta la meua samarreta .

De camí de tornada cap al cotxe busque tendes d’esport on poder comprar uns guants de ciclista (per a evitar les bufes per causa dels bastons), i no en trobe. M’hauré de fotre i quedar-me sense provar aquesta idea. Mentre els altres pugen a l’habitació a replegar, jo me’n vaig al cotxe amb Rubs, carregue motxilla i bastons i me’n vaig cap a l’autobús que ix a les 12. Així ells viatjaran més còmodes i amples i jo em llevaré els nervis precarrera sense dir cap bestiesa.

Quan estem tots iniciem el viatge per carreteres molt revirades, amb uns paisatges fantàstics i unes vistes increïbles. L’autobús és una mescla estranya de xerrades sobre la cursa, gestes, batalles, batalletes, equipacions, materials, recorreguts, desnivells, curses, ultracurses... En certa manera recorda un galliner, a veure quin és el gall més gall. Per sort, els meus companys de seient són més discrets i em permeten tancar els ulls i descansar una estona durant el trajecte. També van informant-me de la marxa, tot i que desconeixen les novetats en el recorregut. Aquesta informació em resultarà prou útil, tot i que l’única previsió de temps que he fet serà, com gairebé sempre, un autèntic desastre. Però d’això ja en parlarem...

A no recorde quina hora arribem a l’estació del tren-cremallera que ens pujarà al monestir de Núria, i ens toca esperar una bona estona. Pel fons de la vall hi ha uns núvols que no anuncien res de bo, però encara hi ha la possibilitat que no descarreguen pels clars que es deixen veure entre la nuvolada. A l’estació, es fan comentaris de tota mena, entre ells un molt interessant: “a dalt està plovent”. Telefonada a Rubs perquè porte el tallavents i altres coses i se’n duga unes tantes altres. Ens reunim, faig el canvi de material, li deixe a Rubs el menjar i la roba que durà a la Molina, matem el temps que queda... i entrem a un tren que pujarà? de gom a gom fins a Núria.

Nou desplaçament sense incidents, sols la pluja que comença a descarregar amb força en alguns trams. La pujada, les vistes, el paisatge... tot espectacular.

Arribem a la fi del trajecte i la concentració de corredors ens indica cap a on hem d’anar. Per fi entenem els sentit de “sortida de 15:30 a 16h.”: vol dir que a partir de les 15:30 i per rigorós ordre d’espenta et lligen el codi de barres i ja te’n pots anar... Com que no ho sabíem, ens quedem els últims (o gairebé), i acabem eixint a les 15:50h., això sí, després de les fotos de rigor i de desitjar-nos sort, com toca.

(CONTINUARÀ)

VOLTA AL TERME FONDEGUILLA-CAMPIONAT D'ESPANYA

2009-06-21T20:22:00.009+02:00

Ja ha passat una setmana de la celebració de la Volta al Terme a Fondeguilla, campionat d’Espanya de carreres per muntanya individual i per seleccions autonòmiques i encara estic paint tot el que va passar aquell dia.

Potser el millor siga començar la narració de tot el que va passar i deixar les valoracions i conclusions per al final...

PRECEDENTS:

Al mes de maig he de renunciar a participar a la Mim pels problemes de genoll; tot i estar recuperat, no està per a suportar dues curses tan dures en tan poc de temps. La decisió fou fàcil, només havia fet una VT i en canvi ja portava 4 Mims. I a més, era el Campionat d’Espanya, i volia treure’m de sobre el sabor amarg del resultat de l’any anterior.

També he de recordar que al mes de març va faltar la germana de la meua àvia, i que tenia pendent dedicar-li l’esforç en una gran carrera. Podria haver sigut Orpesa (el 26 absolut), però havia de ser una carrera de categoria el més semblant possible a la qualitat humana d’aquesta persona.

PRÈVIA:

Amb aquestes sensacions totes plegades es presenta el dia 12, on comence a prendre decisions encertades: no dine amb ma mare per a celebrar el seu aniversari i en canvi em faig un dinar de pasta i verdures. Després una bona becadeta, per a descansar tot el possible. Més de tres hores de son em garanteixen un bon descans. I per a postres, puc sopar prompte, de nou pasta. No aconseguisc gitar-me tan prompte com voldria, però l’hora encara és prudent. Em deixe la motxilla preparada amb tot el necessari per al dia següent, a falta del menjar i la beguda que posaré a última hora.

EL DIA D:

Toca el despertador a les 3:55. Em vestisc i no desdejune, perquè em trobe fart del sopar. Primera decisió correcta del dia. Acabe d’enllestir els últims detalls i faig camí cap a Fondeguilla. Viatge tranquil (massa i tot) i em presente allí a les cinc en punt. Per a postres, puc deixar el cotxe prop de les escoles, cosa que em permetrà no carregar la motxilla per anar a la dutxa. Aprofite per desdejunar ara: suc de poma, barreta energètica i Glucomin. Segona decisió encertada: ajornar el desdejuni.

Vaig a pel dorsal, i allí em trobe Ggroc, Ezequiel, Ferrato, etc. Arreplegue el numeret (m’han donat el 85), i me’n vaig cap al cotxe, que em conec, sé que em costa molt preparar-me i que necessite temps per a escalfar correctament.

Al cotxe decidisc eixir amb tirants i malla curta, prepare el botellí, els 5 gels i les 2 barretes, les claus, el perfil amb les referències de temps, el capell i les ulleres. El cel ras avisa que farà molta calor i que el sol no tindrà pietat de nosaltres, així que em mentalitze per a passar calor. Poc després, note que em pixe i tinc ganes de fer de ventre. El primer poblema té fàcil solució, però el segon em sembla un poc més complex. Estic cavil·lant-hi quan apareixen els kiyos: Julia té el mateix problema, i per fi caic que al local social de la cooperativa hi havia banys en condicions. Li ho dic i marxem cap allà. Solucionem “els problemes” (cadascú els seus, òbviament, però ho deixe ben clar perquè hi ha molt de malpensat), i anem a escalfar.

Per allí em creue amb Ramon, amb la samarreta palomera!!!!! i molts coneguts i amics que van posant-se a to per al que ens espera. Quan falten poc més de deu minuts anem cap a l’eixida. Passem el control, i de nou ens retrobem un bon grup: Jackster, Ferrato, Patri, Silvia, Sofia, Ggroc, Txopo, Txapi, Paco, Sendallarga, Wushi, Teo, els Xibeca... Comencen les bromes sobre la posició que cadascú ha d’ocupar a l’eixida (que si “vosaltres davant”, que si “aneu amb l’elit”, que si tal que si qual...) últims estiraments, sonen les campanades.. i per fi el coet.

Ens llancem cap avall buscant la carretera com si ens hi anara la vida (o no quedara prou carrera per córrer). Ens agrupem uns quants amics i en poc més de set minuts estem pujant el mur. A ritme, sense córrer, anem pujant: mur, penya Migdia i ja estem a l’Aigualit: (44:33). Primer gel i barreta. Estem en temps de fer 5:15 segons la calculadora de Wushi, així que pense que la cosa va bé. No estic massa cansat i crec que podré mantenir eixe ritme molt de temps. A més, en la baixada ens hem ajuntat Jackster, Pipe, Teo, Wushi, Sofia i jo, i pense que és la millor companyia possible per a aconseguir l’objectiu.

La pujada a Penyalba i la baixada ens separen un poc, però camí de l’Ereta anem de nou junts fins el control: 1:06:34. Comença la pujada que eixirà al Gr36 uns quilòmetres més endavant. No he parat molt al control, i marque un bon ritme (caminant, sense córrer) a la pujada, cosa que comença a deixar arrere els meus amics. No sé si serà una bona decisió, però he d’aprofitar el bon moment pel que puga passar després. Al GR36 ja vaig a soles, amb uns xics uns metres per davant i ningú visible per darrere meu. Camí de les mines passe els dos xics, i alcance una dona: és Teresa Forn, gran fondista i excel·lent corredora que aconseguí grans resultats anys enrrere. Ací m’assalta el dubte: estaré anant massa ràpid? Al coll Roig arribe en 1:52:30 (segon gel), i comence la pujada darrere de Teresa. Va al trot, molt forta, i se’n va. De camí a la Nevera em trobe amb Paco Ultratrail, que no va fi i no vol patir; poc més avant està Patri (de nou apurada, sense botellí ni gels, rebutja la meua ajuda-avituallament), que m’acompanya un tros. En coronar alcancem Pratchet, que no fa massa bona cara. Intente animar-los perquè se’n vinguen i ho intenten, i d’aquesta manera arribem al control en 2:11:11. Allí està Teresa de nou. Pel camí ha arribat Érica, a la qual havia perdut de vista després de la baixada a l’Aigualit. Aquest grupet inicia la baixada, i sense córrer riscos ni anar aparats, anem fent quilòmetres. Teresa davant, jo la seguisc i darrere els altres. Als pocs quilòmetres només quedem Érica, Teresa i jo, i anem passant corredors que paguen l’esforç inicial.

Animat per la companyia, pregunte a Teresa el seu nom i, quan me’l diu, li dic que em sona i em fa un mig somriure: efectivament, té un bon currículum correril. Ella em pregunta pel recorregut, així que li conte el que ens espera. Decidim anar fent quilòmetres, i ja veurem. Així és que poc després ens presentem al Marianet, equador de la prova i jutge (si no hi ha ensurts ni imprevistos) del temps final de la carrera. Arribem en 2:49:31, cosa que em fa ser optimista. Estic entre les cinc hores i les cinc i quart, segons els temps de Wushi. Tercer gel de la jornada. A l’eixida del control estan els pares de Patri. Els dic que no patisquen, que no ve lluny... sense saber ben bé el que estava passant per darrere (després m’assabentaria dels seu abandó i de tants i tants altres).

Encarem la pujada a l’Alt del Senyor sense més problema, però a mitja pujada l’adductor de la cama esquerra em pega una rampa que interprete com un avís. D’ara endavant hauré d’anar amb molta cura si no vull tenir problemes. Teresa marca el ritme, molt bo per a mi: les pujades les faig caminant (i no perd metres) i les baixades sense arriscar però sense frenar-me. Així que darrere de Teresa, alternant algun tram amb Érica, anem camí del Colom per la que és, probablement la zona més tècnica del recorregut. Amunt i avall per pedres i sendes que ja s’han desfet pel pas dels primers corredors... Pel camí avancem Parra i Ferrato, que van patint la duresa de la prova i la calor. Unes paraules d’ànim i endavant. Arribem a Colom en 3:26:06. Parada molt ràpida, i cap amunt. Teresa comença a quedar-se, i Érica i jo marxem camí dels Aiguamolls. És increïble la carrera que està fent esta xica en la seua primera participació, i com ha millorat en baixada. Si continua la progressió, serà una ferma candidata a fer coses grans en les nostres carreres. Camí d'Aiguamolls faig el quart gel, avise Érica del que l’espera en el que queda i comence a anar-me’n darrere d’Oscar, que va per allí també. La pujada al Rodeno passa bé, inclús puc trotar algun tros, i em presente al control del Garrut (4:13:04. Avituallament líquid i cap a Pipa. Les sensacions en este moment no poden ser millors. Em trobe prou sencer i només queda la pujada i la baixada de Pipa, que no és poc...

Pel camí Oscar i jo ens anem avançant l’un a l’altre, segons el ritme i el moment, i em presente en Pipa amb 4:29:39. Excel·lent temps que em fa creure que si aguante la baixada de Pipa i no pete al ciment, podré baixar de cinc hores, que era/és l’objectiu desitjat. Per allí avance Perdiueta, que va molt tocat. L’anime i comencem la baixada. Sense arriscar gens ni mica, deixant pas a l’únic que va més fort en la baixada, tot transcorre sense incidents. Gairebé acabant la baixada, enllace amb Xari Adrian, pense que és una magnífica roda per al que queda de carrera. La salude, l’anime i anem baixant el que queda. El Gran Capitán ens veu i anima quan toquem el formigó (4:43:31). A la marxa, els metres, que ara semblen quilòmetres, van passant. Arribem als dipòsits, i anime Xariq ue s’ha quedat un poc. L’espere al carrer Major, l’anime (i a Oscar, que sembla anar molt justet –sols ho sembla) i anem camí de la meta. Pujant pel carrer l’adductor es recorda de mi (i jo d’ell), Xari passa (no vull entrar amb ella perquè s’emportarà totes les fotos i així li ho he fet saber) i jo vaig acabant al trot suau suau. Primer arc, Ximo m’envia a la seua esquerra (la meua dreta), em faig colpets al cor, porte les mans als llavis i envie un gran bes al cel. A punt de passar el segon arc repetisc l’operació completament emocionat.

VA PER TU!!!

Tot d’una, he aconseguit baixar de les cinc hores (4:55:20), dedicar-li-ho a Clarita i m’ha eixit bé la jugada de triar entre Mim i Fondeguilla. No es pot demanar més.

En meta, xarre amb uns i altres (comence a tenir notícies dels abandons), menge, bec, replegue la bossa (generosa, per cert) i faig cap al cotxe. Allí m’assente i comence a plorar: es veu que encara necessitava alliberar alguna cosa (ja no sé si emocions, tensió, alegria...). Quan torne a la realitat, escric un missatge a Marta (sense recordar-me que no hi ha cobertura de la meua companyia) i a la dutxa. Gelada. Excel·lent. El millor per a recuperar... Torne a la meta, però pel camí em marege. Pense que millor que m’ho miren, i així ho fan, molt amablement. Tinc la tensió un poc baixa, però res més. Amb la fresqueta de la furgona i un poc més d’isotònica em trobe bé en un tres i no res.

Isc d’allí i ens anem agrupant tota la colla forera. Aplaudim els que van entrant, animem els que han abandonant, anem al bar, xerrem, ens contem l’experiència, bevem, tornem a beure, mengem gelats... fins l’hora del pòdium i del dinar que transcorre en un gran clima de germanor i de festa.

Després de dinar, cap a casa a descansar...

VALORACIÓ:

Gran Volta al Terme 2009. L’organització serà recordada durant molt de temps. Impecable.

Carrera/jornada molt dura: 30% d’abandó d’homes i 20% de dones. Bufs!!!

Mirant les classificacions, la meua satisfacció pel resultat és màxima. He sobreviscut a la VT, vaig acabar 99 absolut i 92 masculí, sóc sub 5h i, sobretot, he acabat relativament prop d’autèntics “monstres” d’este esport. I amb la sensació que potser havia pogut donar un poc més.

D’altra banda, cal continuar treballant, perquè la VT 2009 ja és història, i els resultats no arriben perquè sí. La motivació és total, i ara sols cal recuperar bé i preparar amb seny els següents objectius.

I sobretot, ser conscient que també vaig tenir molta sort: com vaig dir aquell dia, tot el que podia eixir bé va eixir bé, i res del que podia eixir malament ho va fer. I quan tot ve de cara... s’ha d’aprofitar.

AGRAÏMENTS:

A Marta, Alicia, Ezequiel, Wushi, Teo, Raca, "palomos", "pálidas" i "xibecas",i tots els/les que compartiu aquesta passió (i de vegades beneïda bogeria) per la paciència, el suport, la companyia, els ànims... Sense vosaltres aquest èxit no hauria estat possible.

PENÚLTIMA SETMANA

2009-06-09T12:44:00.006+02:00

La setmana anterior transcorregué volant entre entrenaments, anades, tornades, classes, correccions, descansos forçosos i una nova escapadeta pel Desert amb Racarunner...
El resum seria el següent:
DILLUNS: 60'+ 6 rectes + gimnàs
DIMARTS: 20' + 12 rampes
DIMECRES: entre el gimnàs i les rampes estava tan esgotat que vaig agafar-me un dia de descans.
DIJOUS: rodadeta pel Desert amb Racarunner. Jornada impressionant per a córrer pel Desert, bon oratge, molta calor, nuvolat... i sobretot bona companyia. Ens trobem a les 18 hores al pla de la Magdalena. Ens posem ràpidament al dia i decidim la ruta. Iniciem la marxa cap a la Font de la Salut per a pujar al coll de Raca, com la primera edició de la Magdalena-Penyeta. Arribem dalt en poc més de 35', cosa que ens deixa un poc preocupats, perquè a eixe ritme no tenim clar si aguantarem tota la ruta. Així que iniciem l'ascens de Roca Blanca un poc més tranquils, això sí, sense deixar de xerrar fins que les vistes ens fan emmudir. Tot i els núvols hi ha una gran visibilitat, i val la pena parar un parell de minuts i contemplar el paisatge. De pas, Miguel em fa unes indicaciones sobre camins, rutes, recorreguts... i prenc bona nota mentalment per a explorar-les més endavant. A la marxa arribem al vèrtex geodèsic de Roca Blanca, i la boira comença a pujar en la nostra direcció muntanya amunt. De nou, prenem aire mentre contemplem l'espectacle, però hem de continuar abans de gelar-nos. El descens transcorre sense més inconvenients que un parell de relliscades, tot i les precaucions amb què baixem. Arribem al mas de Xiva, on ens repassem els cordells de les sabates i reprenem el descens. Esta volta, Miguel va davant, coneix millor el camí i amb els antecedents de les últimes setmanes... millor així. Fem el mateix camí que l'altra volta que rodàrem per allí, però ara girem a l'esquerra en lloc de a la dreta per a encarar l'última pujadeta del dia: el tossal de la Magdalena. La pujada no és massa forta, però la baixada és impressionant: roca, pedra solta, desnivell pronunciat... que ens deixa a l'esquena de l'ermita, on accedim per una pista, per allò de fer pàtria. Nova contemplació admirativa i baixada fins al cotxe. Total, 12'8 km, 1:50:40 amb +800m i -800m. Sense pulsacions, perquè m'he deixat la cinta... En resum, agradable recorregut en molt bona i amena companyia.
DIVENDRES: de nou, jornada de descans per a reposar forces i descansar els genolls.
DISSABTE: acut a les 8 amb el grup que ha de fer una rodada per Fondeguilla. Per allí estan Patri, Silvia, Lola i Alberto, i quatre xics que no conec i que em presenten a tota velocitat abans d'eixir. El seu recorregut serà fins el coll d'Artana, on faran baixada cap al poble. Jo, per la meua banda, vull estirar un poc més, i si tot va bé faré fins la senda de la paridera, abans del Marinet.
Tot va anar bé i ara ja tinc referències pròpies del recorregut complet. A cavil·lar i fer números per a saber quin serà l'objectiu...
De vesprada, paintball a Moró per celebrar l'aniversari d'Esther. Esdeveniment que tot i estar molt bé em va donar un bon esglai en impactar una pilota en el genoll i deixar-me coix durant uns minuts... Afortunadament, sols és una contusió i el genoll, amb gel i crema estarà en forma per al dissabte 13. I per la nit gran sopar que acabà de recarregar-me les piles.
DIUMENGE: platja de matí, dinar amb ma mare i faena domèstica variada.

Les imatges:

CONCURS DE TRASLLATS

2009-05-30T17:40:00.002+02:00

El divendres 29 es va fer públic el resultat del concurs de trasllats de professors d'ensenyament secundari i altres cossos, cos de funcionaris al qual pertany des del 2006.

El resultat no podia ser millor per als meus interessos: no m'han donat plaça, així que tornaré a les adjudicacions de juliol, on segurament trobaré vacant a l'IES on treball actualment. Seria el tercer curs consecutiu al mateix centre, i paga la pena pels companys i la immensa majoria de l'alumnat.

Lògicament, no sols és important a nivell professional, sinó també a nivell personal. El pròxim curs a Castelló possibilitarà fer un pas més en la vida de parella. I espere que aquesta aventura en la qual m'embarque-ens embarcarem em-ens duga a bon port i ens faça feliços. Sóc optimista.

En definitva, YES, WE CAN!

No puc deixar passar l'oportunitat de fer un pensament per als companys i companyes que no foren tan afavorits/es pel resultat del concurs, i desitjar-los que el torn de les comissions de servei faça justícia. Ni més, ni menys.

Joan, Marta, Mª José... espere que esta volta la sort estiga del vostre costat i que el/la funcionari/a encarregat de les comissions considere les al·legacions. És de justícia.

5a VOLTA A PEU VALL D'ALBA

2009-05-30T16:55:00.005+02:00

Sis dies després de reaparéixer, nova carrera, aquesta volta a la Vall d'Alba, localitat on vaig estar treballant durant el curs 2004/2005.

Com comença a les nou, tampoc no cal pegar-se una gran matinada. A les set i mitja toca diana i a la marxa. Arriba a les huit i cinc i aparque sense problemes, tot i que ignore si prop o lluny de l'eixida i l'arribada.

La cua dels dorsals em trau de dubtes. Ni lluny ni prop. A una distància prudencial. La magníca organització dels dorsals, de 50 en 50 permet replegar-lo sense esperar massa estona. Molts foreros/es per allí: Rubs, Erenida, Jungla, Karmele... A les huit i vint estic al cotxe acabant de preparar-me. Una altra volta sense cinturó ni capell, només el bidonet d'aigua.

Comence a escalfar, ara amb Txopo, ara amb Pipe... i vaig cap a l'eixida. Impressionant el mogolló sota l'arc. Jo vull eixir entre els primers, així que allà vaig. En faig un lloc i a esperar que escampe. Apareix de nou Pipe, veig Teo molt prop... i faig temps fent saltats mentre espere el coet que anunciarà l'eixida.

Coet i eixida criminal. Tots com si portaren el bou darrere, a colzades, espentes... no sé com no hi ha caigudes... Pica avall, així que el ritme és, com la setmana anterior, infernal. A 3:50, 3:30, a 3:10!!!! On vaig? Això no era el que havia quedat amb Ezequiel. No obstant, encara pica avall i les pulsacions no van massa elevades, així que aguante davant tot el que puc. La prova transcorre per asfalt en bona part del recorregut, així que calce les sabatilles d'asfalt. Sense cap incidència. No trobe a faltar les de muntanya. I així amunt i avall, avall i amunt van caient els quilòmetres. Massa accelerat, trobe, però van passant. Quan vull adonar-me'n Pipe i jo estem junts de nou, i fem marxa. Sense complicacions, arribem a l'ermitori, on comença la baixada final, per senda, amb terra solta. Després el camí regirat i empedrat, asfalt i pels carrers de Vall d'Alba.

L'últim carrer, que porta al poliesportiu pica amunt. Tinc davant la primera xica, però hui no és dia de fer més esforç. A conservar per demà, que el mur de Fondeguilla m'espera...
Al remat, 0:55:28 per a 11'05km. No està malament, per a anar "de tranqui". No tan "tranqui" com tocava (objectiu ppm 160 de mitjana), però content pel resultat i perquè no em trobe esgotat.

Dins el pavelló replegue la bossa, torne el xip, bec, menge... i xarre i xarre amb uns i altres fins passades les dotze. Per a postres, els d'Evasion tenen paradeta amb sabatilles a bon preu, i veig unes Salomon que em donaren molt bon resultat en la versió anterior, així que... vaig al caixer i me les compre. A veure si fan honor a les predecessores i rendeixen bé.

I demà, més.

Les dades i les imatges:
11'02 km; 0:55:28; 5:01/km; 170 ppm; +374m, -368m.

II CURSA SERRA D'ORPESA

2009-05-30T16:10:00.006+02:00

Per fi ja el dia era arribat... de tornar a posar-me el dorsal, després de la cagada de la Nevera d'Atzeneta que em tingué unes setmanes entrenant sota mínims i després recuperant com he pogut.

M'alce de matí i arribe prompte, tot i que alguns foreros ja estan per allí. De camí a pel dorsal coincidisc amb "il capo" Alpinrunning. Anem xarrant i ens reunim amb un grupet més matiner. Replegue el dorsal, torne al cotxe, em prepare i comence l'escalfament.

Sembla que, finalment, no plourà, així que cap problema. Si aguanta cobert, no necessitaré el capell ni el cinturó, així que només agafe un bidonet d'aigua i un parell 'Infisiports, per si de cas.

Escalfe bé, corrents a bon ritme pel passeig marítim. Després, mobilitat articular, estiraments, i cap a l'eixida, on em situe al capdavant amb un bon nombre de palomos, els 42ypico i els germans Llorens i el seu equip.

A l'hora prevista es dóna l'eixida, i comencem a tota velocitat: sort que és carretera i no hi ha problemes d'espai, que si no... Dic això perquè en qüestió de segons ens hem posat a córrer a 3:40/km. Les primeres rampes baixen un poc el ritme, però tampoc tant ni quant. I arribem al tallafocs, el qual puge trotant excepte un trosset més inclinat on em pensava que trauria el cor per la boca. Em relaxe i baixe un poc el ritme, sempre seguit o precedit de Caracol, que torna a provar-se en carrera després del Montí. Carretera, pista, carretera i es presenta la primera baixada. Sense problemes. Enllacem de nou amb la carretera fins passar per baix la N340. Un tros de pista, senda, camí... i primer control. Estem prou avant, però no em recorde marcar el lap, així que no tinc referències.

Tire amunt, i en deixar la carretera i entrar a la senda em sorprén Juanmarunning amb la seua càmera. Faig bona cara per a la foto... i no caic de miracle en esbarar amb les pedres soltes. Bona foto hauria eixit!!! Continuem per senda que pica amunt, fins que a la zona dels bancals trencats he de caminar i deixar de córrer/trotar. Aprofite per recuperar forces i reservar-ne per al final. De sobte, canviem de nou a pista, i ara ja sé que és la llarguísima pista que porta a les antenes. Amb calma, al trot, vaig fent. Pendent del pulsòmetre i del ritme, calcule que podria arribar en una hora, la qual cosa em sembla fantàstica. I una bona estona més tard arribem al segon control, després de creuar-nos amb els primers, els quals van cap a la baixada.

Ah, la baixada. La d'aquest any no és tan terrible, tot i que es pot considerar prou tècnica, i amb un parell de canvis a pujada que deixen les cames molt tocades. La sort d'haver-la fet el dijous és que conec el recorregut. Així que em prenc la baixada amb calma, per no forçar el genoll, i seguisc el ritme que em marquen els de davant, fins que la cosa comença a pintar malament. Demane ppas, me'l donen, i baixe sense arriscar però sense frenar-me. I com es complica la cosa. Fins al punt que Gustavo ha hagut de deixar-se les fotos i pujar per a guiar el personal. Ja en la zona de més roques, he de fer un crit a un que se'n va per on no toca, i en un tres i no res estem a l'abocador i a l'asfalt.

A partir d'ací, la carrera pareix inacabable. Pista, pista i més pista, asfalt... i el sol que ha reaparegut i ens castiga sense pietat. Al remat, decidisc buscar un ritmet lleuger que em permeta fer camí sense cremar-me i que em porte a la meta de la platja de la Conxa. Se'm fa molt pesat. No hi ha pràcticament ningú pel recorregut, apenes veig cintes, no tinc referències... fins que arribe al pont de les vies del tren. Ja sé que darrere està la meta. Aprete un poc eixos últims metres i ja hi sóc. Al remat, 1:37:12. 26é de la general i 20é sènior. No m'ho crec ni jo, però Takito, que ha acudit a veure l'arribada m'ho confirma amb un gran somriure.

I ara què faig? -pense. Doncs beure, menjar un poc, tornar al cotxe, apropar-lo a la platja... i prendre el bany. El primer de la temporada. Bany relaxant (com estava de gelada, l'aigua, i damunt núvol i amb aire) i dutxa a la mateixa platja. Torne al cotxe i... horror!!! M'he deixat la muda, així que tovalla estil pareo i a veure com ha anat als amics.

Em reunisc amb el grup (Takito, Caracol, Rubs, Ggroc, Berto, Ayacucho, Grillo, César, Txopo, etc -perdoneu si em deixe algú), i la primera intenció és llevar-me la tovalla, fins que els demostre que, per al seu disgust, porte roba sota la tovalla. Xarradeta ací i allà i finalment me'n vaig passades les dotze.

Marta i el bàsquet m'esperen per a continuar una agradable jornada que remate amb un bon dinar a ca' ma mare.

Aquesta és la meua millor classificació individual, i no crec que es torne a repetir. Bo, en una cursa amb vint-i-cinc participants, tal volta sí...

Conyes a banda, estic molt content pel resultat, per les sensacions i per tornar recuperat a la competició. L'entrenament està donant els seus fruits i això sempre és agradable. Sense cap dubte, Ezequiel sabrà traure el millor de mi si continue fent cas dels seus consells. I tant que en faré.

La setmana i la carrera en xifres:
DILLUNS: 20' CC escalfament i rampes.
DIMARTS: 60' CC i 6 rectes més gimnàs.
DIJOUS: recorregut de la cursa.
DIUMENGE: cursa serra d'Orpesa. 17'43km; 1:37:12, a 5:34/km; + 703m, - 686m; 170 ppm

SEGON ENTRENAMENT VOLTA AL TERME

2009-05-18T17:03:00.005+02:00

Ahir diumenge tingué lloc la segona rodada pel recorregut de la Volta al Terme de Fondeguilla, on es disputarà el pròxim 13 de juny el Campionat d'Espanya de carreres per muntanya.
A les 6:55 replegue Isidro i Nando i marxem cap a Fondeguilla.

Gràcies al poc trànsit que hi ha a estes hores, ens presentem a la plaça a les 7:30 en punt. Ja hi ha un bon grapat de Xibecas escalfant i estirant, amb Patri i Ferrato. ENs equipem ràpidament, uns estiraments rapidíssims i a la marxa.

Isidro obre la marxa, que ens porta carretera de Sogorb amunt per a desviar-nos cap al recorregut en un moment determinat, buscant la baixada de la Nevera.

El trajecte és curt però intens. Tot i les pulsacions baixes, tinc sensació d'ofec, he passat fred els primers quilòmetres, em cou la gola i les cames em pesen. A poc a poc tot funciona millor, gràcies en part al ritme suau que Isidro posa en el grup. Els més ràpids desapareixen a l'Alt del Senyor.
Baixadeta tècnica, pinar, escales... i no sé com em trobe en terra de ningú amb Isidro per davant i la resta del grup per darrere. Camí del Garrut m'alcança Caminicos, i pense que és la meua única referència en la baixada, perquè no recorde per on s'abaixa Pipa exactament, així que m'oblide del ritmer suau i conservador que duia i em llance darrere d'ell en la baixada. Abans de Pipa, al coll, s'atura per a esperar al grup, cosa que em deixa sense guia.

Ara no puc parar, si ho faig no arrancaré. Continue amunt i esta volta encerte totes les desviacions. Prop de fer cim a Pipa em passa el primer de l'elit, però s'atura a esperar el grup, així que li pregunte per on he de baixar i m'ho indica molt amablement.

Vaig fent camí amb calma, pel mal record que tinc de la baixada de l'any passat. però després de les escales i el desnivell més fort em trobe bé i ja estic a mitja baixada. Sent veus, i són les dels cracks que baixen a tota màquina per on se suposa que no es pot baixar així... Els deixe passar i continue la meua baixada situant-me entre els dos grups que s'han format. A escassos metres del barranc deixe passar els últims, que m'han alcançat, i tot seguit arribem al barranc.

L'elit va a un ritme de 4:20, i tot i que en un principi els vaig recuperant terreny, prompte me n'adone que eixe ritme no és el meu, que he d'aguantar una marxeta còmoda i no forçar més del que ja ho he fet.

I així, entre una solana impressionant i un cansament que s'accentua, entrem al poble. Quan entre, l'elit està refrescant-se a la font. Apenes m'han tret un minut o dos.

Els salude i continue fins al cotxe, on em reben Isidro i els que havien marxat cap avant. Fem bromes, estirem, xarrem, i a poc a poc va arribant la resta del grup.

El Grillo encara té ganes i forces per a fer unes rampes... jo me'n vaig al bar a esmorzar amb el grup, Morten que ha hagut d edescansar, Carles que s'ha regirat un peu i ha fet l'eixida més curta i més tard s'hi incorporen Ezequiel i senyora. Ezequiel passa revista a tot el grup i ens aconsella un per un.

Després de fer-nos un bon entrepà i unes cerveses i pagar, Nando i jo ens tornem cap a casa per atendre els compromisos familiars, deixant-nos la resta a taula ben assortits de beguda i viandes en una agradable tertúlia.

No els citaré a tots per no deixar-me'n cap, però gràcies per la jornada tan agradable que vaig passar ahir. ALgun dia aconseguiré recordar-me no sols de les cares, sinó també dels noms i dels nicks.

Les xifres: 19'7 km; 2:57:42, a 9:01/km; 149 ppm; + 1405m; - 1406m; 1270 cal.

ODISSEA 2009

2009-05-15T18:18:00.004+02:00

Segur que tots coneixeu la llei de Murphy. Sí? Doncs ahir, tot el que podia eixir malament... ho féu. I sort que puc contar-la.
Havia llegit en el bloc d'Asgarradeta que MisJueves eixirien pel recorregut de la Volta al Terme d'Alfondeguila, així que vaig fer-me la idea d'anar amb ells. Però l'hora de quedada, finalment, no se m'ajustava bé, així que vaig eixir abans. Es veu que sóc d'idees fixes. Com s'hi m'haiva ficat al cap de fer un tros d'Alfondseguilla, allà que me'n vaig anar.

Arribe al poble després d'un viatge ràpid i tranquil. Ben equipat, amb el track al GPS, beguda i menjar, per si de cas. Uns núvols negres comencen a paréixer per ponent, però ja que estic... allà vaig. Comence per l'asfalt a un ritme un poc ràpid, però vull escalfar bé abans d'encarar el mur, així que com el desnivell negatiu afavoreix la marxa... em deixe portar.

I ja està el mur: allí, ben dret, plantat, esperant que el puge. Primer al trot, després caminant. Sensació d'ofec (tot i les pulsacions baixes), suor abundant i sensació de cansament a les cames. Però poc a poc el vaig passant. I vet aquí que de la manera més estúpida, em perd. En un moment donat he girat cap a la dreta i me n'anava cap a la Vall. Em fa peresa desfer el camí, així que com veig el cim de la muntanya cap a on hauria d'haver anat, inicie una pujada suïcida entre sendes mig esborrades, matolls, punxes... per a finalment acabnat en escalada lliure sense guia ni cordes. L'aventura és l'aventura, i al remat aconseguisc fer el cim de la Penya Migdia. Allí està el camí bo. Baixe i puge cap a Penyalba sense cap incidència més.

El descens tècnic el passe sense problemes, creuant-me amb u altre corredor que puja. I quan em dirigisc cap al GR36 torne a equivocar-me quan agafa una desviació a l'esquerra. Em toca desfer el camí, tornar a la pista, arribar a l'Ereta i enllaçar, per fi, amb el GR36, camí del coll d'Artana. Puge les mines, i me'n vaig abuscar el Coll Roig. Ací ja l'oratge junga en contra meua. S'ha fet negre i comencen a caure les primeres gotes, les quals es converteixen ben aviat en una pluja intensa que em mulla completament. Per si això fóra poc, comencen a sonar uns trons molt potents que afortunadament es queden al cel, entre els núvols, i no cauen a terra.

De nou, m'equivoque de camí. Veig la tanca per on s'ha de fer el gir de 180º, i me la passe com si res. Per sort veig intuïsc Eslida davant meu als pocs metres (i dic intuïsc, perquè veure, el que es diu veure, poca cosa antre la pluja i la boira que s'ha format en qüestió de minuts), i desfaig el camí per reprendre el camí bo fins el Coll Roig. Si en sec és una baixada perillosa, mullada és aterridora, així que baixe amb totes les precaucions possibles.

Arribat a este punt, deixe estar la idea inicial d'arribar fins a la Nevera de Castro i inicie el descens per la senda que duu a Fondeguilla. El camí ja té tolls i de tant en tant l'aigua corre pel mig de la senda, així que les sabatilles comencen a xuplar i expulsar aigua com si res. Per sort, este descens no és perillós. I així, enimg de la pluja que al cap de poca estona em concedeix una treva, vaig fent quilòmetres cap al cotxe, on tinc roba seca i més líquid.

Però el cúmul d'errors no havia acabat. En deixar la senda del castell de Castro i les penyes, agafe la pista al'esquerra enlloc de seguir recte. Als 700m me n'adone que torne cap a la Vall, aixíq ue faig mitja volta i reprenc el camí bo. Al poc, passen uns ciclistes que me miren estranyats (devia fer mala pinta o cara de boig???) i els pregunte si vagi bé. Amablement m'indiquen que sí, que no deixe la pista i arribaré al poble. Entre per dalt, busque el cotxe, i ha acabat l'aventura.

O això creia jo, perque quan estic canviant-me la camiseta banyada, comença a caure la mundial. Sort que ja sóc al cotxe!!!! -pense per a mi. Acabe de canviar-me i cobrir-me ràpidament i cap a casa.

Però com que no hi ha cobertura, m'he d'esperar a arribar a la Vall per a telefonar. Vaig molt just de temps, l'obra de teatre a la qual pensàvem anar comença a les 20h. Són les 18:35 i jo encara estic per allà dalt. La tornada va bé fins que a la ciutat del transport... embús. Una bona estona allà quiet, i el temps que vola.

Finalment, arribe a casa, tire la bossa on puc, em dutxe, em vestisc de carrer i baixe. Ja m'estan esperant, arribarem pels pèls... i sí, arribem a Benicàssim pels pèls. Però hem arribat a temps.

Allí ens ajuntem amb el grup i passem una bona estona amb la representació. Un bon sopar en bona companyia em reconforten un poc, però estic massa cansat per a tot. Necessite descansar, així que després del sopar fem un "mutis pel fòrum" i tornem cap a casa.

Jo que volia gaudir d'una escapadeta per la muntanya per a escampar la meua boira, relaxar-me, disfrutar de la naturalesa... i acabe perdent-me quatre voltes, mullat de dalt a baix, cansadíssim i estressat...

Demà (per avui) serà un altre dia, i espere que molt millor.

Les sempre fredes dades:
22'5 km, 03:00:06, a 7:59/km, ppm 152, ppm máx 170, +1302m, -1296.

El mapa i el perfil:

ENS N'ANEM DE COPES

2009-05-13T15:55:00.006+02:00

Per si algú no se n' ha assabentat encara, avui es disputa la fina de la copa del rey de futbol. Es juga a València (el cap i casal del valencians) i els finalistes són l'Athletic Club de Bilbao i el Futbol Club Barcelona.

Perquè quede clar, les meues preferències futbolístiques són les següents, per aquest ordre: C.E. Castelló, Villareal C.F. i F.C. Barcelona. I com em considere bon esportista, afegiu qualsevol equip que faça gaudir amb el seu futbol. Com a exemples les darreres temporades, el Sevilla guanyador de UEFA i copa del rey, el Depor en la seua època daurada, la Reial Societat del subcampionat, l'Atlético del doblet, el Villareal subcampió o de la primera participació en Champions, el "dream team"... el que els aficionats anomenen "futbol d'una altra galàxia", "de jugones" amb la dosi necessària de treball físic, és clar.

No se qui guanyarà, però m'ha vingut al pensament una notícia del 2008 que m'ha decidit a donar el meu suport a un equip molt concret. Vosaltres direu.

ATHLETIC:

BARÇA:

I el que m'ha fet decidir-me:

SENSE MIM 2009

2009-05-06T21:51:00.004+02:00

Així és. El passat dijous vaig visitar la consulta de Molés per veure com anava el genoll. La conclusió és que està molt millor que fa un mes, però no està per a fer Mim i Volta al Terme competint, esforçant-se al màxim. Així que, després de quatre anys consecutius, este any no faré la marató i mitja.

Em dol perquè és un carrera especial, ja porte quatre edicions a l'esquena... però el Campionat d'Espanya em tempta més. Tenim la sort que per segon any consecutiu el porten a la nostra província, així que s'ha d'aprofitar. La marató i mitja, probablement, la continuaran fent els pròxims anys. Per tant, com que sé que no seria capaç d'anar a fer la Mim en 10 hores (tal com em va proposar el doctor), anar a provar o anar tranquil (llegiu l'entrada de la Nevera d'Atzeneta), he escollit la Volta al Terme.

Lamente perdre'm l'aventura, la companyonia, les amistats del camí, el patiment, l'alegria de passar la meta... i no poder compartir tot açò amb els amics i les amigues que sí aniran.

L'únic que puc fer des d'aquest raconet del cyberespai és desitjar-vos a tots i totes els que aneu que no tingueu cap problema, que l'entrenament i el treball de tots estos mesos done fruit i que passeu la meta de Sant Joansatisfets per l'esforç i el resultat.

Amb els millors desitjos per a Racarunner, Irene, Ggroc, Sendallarga, Txapi, Tàfol, GMCH, Teo, Wushi, Erenida, Rubén, Alex, Berto... i tots els que no cite però sabeu que esteu en esta llista.

ENCARA MÉS KM

2009-05-06T21:38:00.002+02:00

Acumular km. Aquesta es podria dir que és la consigna de les pròximes setmanes i de la que hem deixat arrere.

DILLUNS 27: 01:00:30, 13'22km, 158ppm + 6 rectes.
DIMARTS 28: 20'+20'+20'+20' 14'1 km a diferents ritmes.
DIMECRES 29: 00:58:13, 11'79km. 153ppm +6 rectes
DIJOUS 30: 01:29:47, 17'01km, 138ppm
DIUMENGE 3: 01:40:35, 18'2 km, 160 ppm +10 rampes
DILLUNS 4: 01:00:01, 12'18 km, 147ppm
DIMARTS 5: 20'+20'+20'+20' 16'35 km a diferents ritmes. 154 ppm
DIMECRES 6: 01:00:58, 11'75 km, 148 ppm + 6 rectes

Total, 114'6 km.

MÉS KM

2009-04-26T22:47:00.006+02:00

DIJOUS 23: 35' de rodatge i 30' de canvis de ritme. Esgotat. Total, 13km.
Rodada:146 ppm, a 5:48/km; CANVIS, 159ppm.
DIVENDRES: Em veig obligat a descansar per problemes tècnics i passar-lo al dissabte.
DISSABTE: 18.65km, 1:30:29, a 4:51/km, 165 ppm. Ronda Est, Grau i Auditori. Erenida anava al treball.

DIUMENGE: 30.53km, 2:58:09, a 5:50km, 152 ppm. Pista paral·lela a la AP7, subestació de Facssa, lloma i tornada... dues vegades. Per a postres, estan d'obres i no s'hi pot fer aigua a la subestació, així que he acabat deshidratat i més eixut que una pansa. En arribar a casa 1l d'aigua del tiró.

El genoll... aguantant com pot, amb el gel i el Voltaren. Almenys no dol, però no acaba d'estar bé. Por em fa el dijous...

Demà, a seguir entrenant. Per què no?

GAIREBÉ TRES SETMANES

2009-04-23T18:19:00.002+02:00

Com diu el títol, han passat gairebé tres setmanes i no he actualitzat. I és que la Nevera d'Atzeneta ha passat una factura més grossa del que m'imaginava.

La primera setmana la vaig encarar amb relaxació: quedaven tres dies per a les vacances de Pasqua, així que només calia aguantar amb paciència i treure la feina endavant. Esportivament, estirada de cames mitja horeta per l'Auditori dilluns 6 (per a comprovar que el genoll continuava tocat) i descans absolut amb gel/fred i Voltaren gel la resta de la setmana.

I vet aquí que arriba el diumenge 12: dia de comprovar amb la primera part del recorregut de la Mim com va la recuperació i les forces, amb una companyia (Teo i Wushi)i una logística de luxe (aigua i cotxe de tornada). Així que ens trobem al Castàlia a les 8 per a iniciar la marxa. Se m'ha acudit la brillant d'idea d'estrenat la motxilla que vaig comprar amb la idea de dur-la a la CCC, per saber si seria útil en la Mim i altres carreres llargues. I això contribuí a la decepció final. Mira que carregar pes a l'esquena quan tinc el genoll tocat...

Després d'un recorregut més o menys tranquil, amb molta precaució en les baixades i sols alguna sensació puntual de feblesa a les cames, m'he d'aturar a la Bassa de les Orenetes per les molèsties al genoll. No vull forçar més, he de ser prudent. M'hi espere fent estiraments i abdominals i prenent el sol fins que arriben els meus companys d'aventura amb el cotxe. Trist i decebut per no haver pogut arribar a les Useres, torne cap a casa i decidisc fer una setmana de descans absolut de carrera i sols xafar el gimnàs.

Descans absolut el dilluns 13, dimarts 14 gimnàs. Tot correcte, lleus molèsties però amb esperança. I el dimecres 15... s'acabà l'entrenament i les ganes d'entrenar. Altres assumptes més importants i Marta em demanaren la màxima atenció i sols vaig estar per a ella. Amb tot més tranquil, el dissabte 18, sense massa convicció, me'n vaig a la Magdalena a fer el meu recorregut llarg amb poc desnivell. Bones sensacions i el genoll controlat. El diumenge 19, una altra tirada llargueta per la Ronda Est (quant de temps que no la feia sencera!) i el Grau. I el genoll aguanta.

El dilluns 20 me l'agafe amb calma i descanse. El dimarts he quedat amb Ezequiel. Puge a la Vall, parlem i em dóna instruccions molt clares. Apurar el termini d'inscripció de la Mim per veure com evoluciona el genoll i segons com estiga fer-la o no. Serà difícil, però veurem què es pot fer. L'objectiu de 8 hores desapareix definitavament. Igual m'he d'acontentar en acabar-la i prou. No ho sé.

Torne a Castelló i em faig la volteta més les rectes que hem quedat. I el dimecres 22, sessió de gimnàs, amb un circuit de cames duret. M'he hagut de deixar la carrera per falta de temps, però el genoll ho agrairà. I ara, amb la feina de demà feta, eixiré a entrenar una altra volta... mentre aguante el genoll.

LES DADES:
Dilluns 6: 5'2 km, 31:11, 137 ppm, a 6:01/km
Diumenge 12: 24'15 km, 2:38:29, 163 ppm, a 6:33/km
Dimarts 14: bicicleta estàtica, treball muscular a supersèries.
Dissabte 18: 18'2 km, 1:30:02, 167 ppm, a 5:26/km
Diumenge 19: 16'36 km, 1:35:31, 143 ppm, a 5:50/km
Dimarts 21: 10'75 km, 58:30, 149 ppm, a 5:26/km +10 rectes.

IX PUJADA A LA NEVERA D'ATZENETA

2009-04-04T20:48:00.004+02:00

Impressionant jornada correril per terres d'Atzeneta del Maestrat, escenari del primer repte Ron Pálido Trail-Comando Palomero.

M'alce a les 6, desdejune, acabe de preparar els últims detalls i isc amb el cotxe a las 6:20. De camí, faig una escala en un caixer per després abonar la samarreta del Comando a Sendallarga, fer gasoil i provisió de fons per si hem de pagar el dinar a les Pálidas.

Arribe allí a les 7:05 i deixe el cotxe al costat del poliesportiu, així queda més prop de la dutxa. A més, està també prop de l'eicida, així que matinar ha tingut premi. He arribat amb el dipòsit del cotxe en reserva. Vaig a pel dorsal, no he de fer cua, i em reunisc amb els Palomos, que ja estan per allí fent pressió. Pague a Sendallarga (els comptes clars) i quan estem gairebé tots, anem al cotxe de Caracol a per les samarretes... amb una infiltrada (eh, Patri?). Tots riem amb les camisetes, i especialment amb Fer, a qui volem buscar treball de gogó ensenyant el melic en una coneguda discoteca de la zona... Coses de no triar bé la talla.

Me'n vaig al cotxe i comença el ritual de preparació: pulsòmetre, menjar, roba adequada a la temperatura, beguda, etc. Quan falten poc més de 10 minuts comence l'escalfament, que complete com puc abnas de l'eixida. Foto de grup davant l'expectació dels altres corredors que ens miren amb cara de no entendre molt bé el que està passant, últimes pressions a les Pálidas... i de sobte sona el coet d'eixida.

Estàvem tots i totes sota l'arc, així que rebem de tot menys caramels. Si la intenció incial era anar caminant, l'escalfament m'ha animat a provar a trotar i caminar en les baixades. L'eixida la faig al trote, i poc a poc vaig escalfant. Quan me n'adone estic passant les meues referències (Erenida i Karmele) i pujant sense deixar de trotar. En la primera baixada, alce el peu, conservant la mecànica. Per allí em trobe Asgarradeta, a qui ajude amb un problemeta tècnic (esportivitat per damunt de tot). A la segona pujada, alcance Irene i Raca, que es queda amb ella. Continue trotant, i alcance encara Sonieta i tinc a la vista Teo en passar el mas de retir espiritual.

En eixa pujada ja he d'afluixar i caminar un poc, per controlar pulsacions i no forçar,ja que de moment el genoll respon. Arriba la primera baixada forta, i la faig caminant. Apareixen les primeres molèsties. Intente no destorbar els pocs corredors que m'avancen en la baixada i arribe al primer control. Em faig un gel abans d'arribar-hi i així no he de parar.

Poc després, he de caminar perquè el genoll dol. En eixe moment comence a pensar en la retirada, però intente aguantar. Queda pista i la pujada forta. A la nevera decidiré. La pujada la faig molt fort i recupere bastants posicions, però les perd ràpidament en les lleus baixades abans de la nevera. Per la senda que condueix a la nevera m'avança un grupet, i em desespera no poder ni trotar. Faig la pujada com un moto i arribe al segon control. Segon gel i barreta energètica. Els demane Reflex, em pegue una bona flitada, salude Asgarradeta que ha arribat ja i comence a baixar... caminant. Sí, caminant.

Deixe passar els tres o quatre que vénen com a motos i arribe a la pista. Allí em trobe Jackster, que s'interessa pel meu estat. El tranquilitze dient-li que si no arribe corrents ho faré caminant. Comence a trotar poc a poc i les cames responen. Sense apretar, passes curtes, buscant un ritme.. comence a menjar-me els quilòmetres. Arribe al tercer control: nou flitada de Reflex i camí del barranc. Hi ha molt de pla i molta pujadeta, així que puc agafar un bon ritme i comence a recuperar poscions. El genoll aguanta. Les baixades les faig caminant, són curtes però fortetes. I així arribe al quart control, el Magranar. Nova flitada de Reflex i marxa.

El primer tram es fa pesat per les pedres que he d'anar evitant per no castigar les plantes dels peus ni el genoll. Gairebé sense adonar-me'n eixim ja a pista més favorable, després el formigó, l'asfalt, i la pista d'entrada al poble. Toquem de nou l'asfalt, i he de frenar-me un poc perquè les pulsacions es disparen. El ritme ara és molt bo, de competició. I no tinc molèsties. Carrers del poble, últim esforç i em plante en meta amb 2:59:22. Increïble. Si arribe a estar bé...

En passar la meta em reunisc amb el Palomos, salude ací i allà, esmorze, etc. Quan arriba l'últim Palomo anem a la dutxa, veiem el lliurament de trofeus i xerrem i xerrm. El Coixo s'emporta un pernil en el "sorteig". Ja estem cansats d'estar plantats i anem cap al restaurant on hem reservat. Molt bon dinar i excel·lent companyia. El Coixo no ha parat de fer broma, Teo i Txopo vinga la xerrada... així que hem fet la sobretaula un poc llargueta. De tornada, repose gasoil i arribe cansat i content. Em pose el gel, al sofà... i a descansar.

Per alguna cosa, esta és una de les meues carreres preferides...

Per cert, hem guanyat els Palomos per 5', però potser això hui no era tan important. La companyonia i el bon rotllo estan per damunt de tot. I el grup creixerà...

VISITA MÈDICA / SÓC DE PEDRA-FERRO

2009-04-03T17:47:00.002+02:00

Per resumir: el tendó està tocat, però no és res de greu. Això sí, només puc fer la Nevera d'Atzeneta si vaig caminant. Molés volia que eixira a trotar en pla, però amb el repte pel mig, la inscripció pagada, i el dinar que hauran de pagar les pàlides... no podia deixar d'anar-hi.

Però anem per parts:

prova d'esforç: els umbrals estan millor que en la prova del 2007.
analítica: el ferro estava baixet. He de continuar prenent ferro fins la Marató i Mitja.
medicació: tant els antibiòtics com el tractament anticaiguda del cabell contenen principis actius que poden produir inflamació en els tendons i trencaments fibrilars. M'ha recomanat que telefone a la consulta cada volta que passe per la consulta del metge. Dec ser de pedra o ferro, perquè si no m'he lesionat ara... I per a postres, l'anticaiguda podria donar positiu en un control antidopatge (com Romàrio -em va recordar Molés). No és provable als meus ritmes, però si ell ho diu...
fascitis: ni està ni se l'espera. Una lleu inflamació a l'arc conseqüència amb tota seguretat de baixar sols amb la cama esquerra els últims 12 km del MABO.
cintilla iliotibial (o el problema nostre de cada any): lleu inflamació que no m'ha de fer parar, però si anar amb molt de compte la pròxima setmana. Gel i ibuprofeno.
Un producte desconegut que buscaré esta vesprada a la farmàcia, per a abril i maig.
De cara a la CCC, juny, juliol i agost, Condrosan.
L'homeopatia no té cap incompatibilitat, així que continuaré amb la medicina naturista.

I això és tot, que no és poc. Ara, a esperar demà, armar-me de paciència i veure si puc fer el recorregut amb calma em coste el temps que em coste. Sabré caminar per muntanya?
Demà, la resposta. I també la solució del gran repte. Torne a apostar pels palomos, però si algú corre, perquè tal com està el pati...

MABO FINISHER

2009-04-03T17:08:00.007+02:00

O el que és el mateix: he aconseguit acabar el Marató de Muntanya de Borriol.

Dades: 20'35 km, +2470m, -2445, 6h 18' 11", 158ppm, 181 ppm máx. a 9:11/km

Quede amb Wushi a les 7 al mercadet de Sant Antoni i anem cap a Borriol. Els nostres objectius coincideixen, així que, de nou anirem junts. Arribem sota una fina pluja a la plaça de la Font, on repleguem els dorsals i saludem els primers i primeres forer@s. Poc després Jesús Gil ens fa una enquesta de l'UJI sobre corredors de muntanya. El temps se'ns tira damunt i tornem al cotxe. Dubtem sobre l'equipació, però al final agafem el tallavents, pel que puga passar. Com porte malles pirates, em pose el dorsal a la cama, per si comença la temporada de la ceba (les famoses capes).

Després dels dubtes inicials tornem a la plaça, passem el control i fem els últims estiraments mentre saludem alguns companys d'aventura... I sona el coet. Eixim tranquils, trotant, però poc a poc avancem la meitat del grup. Mirant els que hi ha per davant a la pujada del castell, encara no hem arribat a la nostra posició natural, però la cursa és tan llarga que no ens preocupa. Poc després d'iniciar la baixada ens trobem la mala notícia del dia: Irene s'ha regirat el peu i o pot continuar. Ens oferim a baixar-la al control, però ella vol que continuem. En arribar al control veiem que els bombers ja pugen a buscar-la, cosa que ens traquil·litza. I continua el puja/baixa.

Fent la goma amb Canyorroto i Charo (ara els passem, ara ens passen) i entre foto i foto, ens passa un racarunner desbocat. Wushi em tempta perquè intente seguir-lo, però el seu ritme no és el meu. Avui no. M'he de centrar en acabar. Després d'un parell de baixades molt tècniques que li costen dues caigudes (a partir d'ací li cante tots els obstacles-pedra, branca, clot...) i a mi un parell d'esgalis, enfilem una senda preciosa camí de la Pobla, on ens trobem amb Salva. Aquest tram em resulta especialment agradós: enmig de pins, terra mullada, paisatge impressionant...

En el control estan Irene i Erenida. Saludem i continuem buscant el coll de la Mola. Abans d'arribar-hi ens trobem Vicent Prades fent fotografies. Està lesionat i no ha pogut participar-hi.
Sense massa contemplacions, anem a pel Morico, hem alcançat Teo i anem junts, de moment. El Kiyo apareix del no-res animant i donant indicacions, i com estic més ocupat de no xafar qui va davant meu que de la baixada, ni m'entere que estem pujant ja la Roca Blanca. En esta baixada cap a la Magdalena, el genoll que ja ha donat un parell d'avisos acaba de petar. No puc baixar amb normalitat, i això ens fa perdre un temps preciós. I encara queden dues pujades amb les respectives baixades. Wushi s'arma de paciència i com sembla que no va molt més fort es queda amb mi. Li passe un gel dels grans i sembla que es recupera.

Arribem al control del Running, on Juanma i Quiquerun, entre altres ens fan una càlida acollida. Avituallem i iniciem la duríssima pujada a Raca. En el control hem coincidit amb Pipe, que també va justet i un amic seu. Davant veiem Supertakito, la qual cosa dón un plus de motivació. Fem la pujada, que sembla inacabable, i els músculs comencen a avisar. Em faig un altre gel i les molèsties musculars desapareixen, però el genoll... Baixe pràcticament només amb la cama esquerra, i es va carregant. Però aguanta.

Finalment arribem al camí Llobera; sols queda una baixada i entrar a Borriol. Una necessitat fisiològica inajornable per la meua part em separa de Wushi, que té por de gelar-se i se'n va. Jo faig el que he de fer i continue... com puc. Patisc moltíssim a l'última baixada, i la pista/senda cap a Borriol se'm interminable. Un barranc i... el poliesportiu. Els xiquets animen, però jo no puc més. De sobte veig Ultratrail que ix del pavelló amb cara d'haver fet un lleu passeig matinal i li pregunte: queda molt? Per la cara que fa es deu pensar que li vull prendre el pèl, però no, no sé quant queda. Amb la mà m'indica que al cantó. Ja s'acaba. Entre al pavelló, l'arc... i allí estan Wushi, Canyorroto i Charo xarra que xarra. Poc més d'un minut ens ha separat.

Avituallem, recuperem com podem, ens rentem i... a esmorzar. Saludem ací i allà i mengem en grup. Al poc arriben Elena i Ferran i Wushi comença, tot i el cansament, a exercir de superpare (quin valor i quines ganes...). Al poc, decidim plegar: em porten al meu cotxe, li torne la bossa a Wushi i fins l'altra. Jo arribe a casa, ompli la banyera... i intente recuperar-me.

Magnífica organització, bona senyalització, avituallaments en condicions i el tracte magnífic. I en meta, uns enterpans que ressuscitaven qualsevol. Entrepans i de tot, que no es diga que no hi havia oferta. I la cerveseta fresqueta amb l'entrepà... Ains, que bo va estar tot. L'únic però, la talla de la camiseta. De nou em va enorme, i això que em vaig demanar la talla M. I de la bossa del corredor, es nota la crisi. I res més.

Al llarg de la setmana no he fet altra cosa que posar-me gel i Voltaren al genoll amb l'esperança d'estar a punt per a Atzeneta (Duelo en el OK Corral, segons Ggroc), però la visita a Molés el dijous em lleva la idea del cap. Però això ho contaré en una altra entrada.

Al remat, estic molt content: una marató amb gairebé 5000m de desnivell acumulat, i en 11' menys de l'objectiu. La llàstima és no haver aconseguit l'objectiu complet, que era baixar de 6h 30' i no lesionar-me. Però atenció, perquè esta prova és de les que t'enganxa. Tant o més que la Marató i Mitja. Així que prengueu bona nota i si encara no l'heu feta... ANIMEU-VOS.
Això sí, no la féu com a preparació per a. Entreneu-la de manera específica, perquè patireu menys i ho passareu millor.

BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing

UNA BODA... I UN FUNERAL

2009-03-22T19:02:00.004+01:00

Parafrasejant el títol de l'exitosa comèdia romàntica dirigida per Mike Newell i protagonitzada per Hugh Grant i Andie Macdowell el 1993, resumisc el darrer cap de setmana.
Si el divendres, enmig de la quedada palomera, una telefonada m'avisava de la defunció de ma tia Clara, el panorama que es presentava era... contradictori.

La boda de dissabte feia molt de temps que estava programada, ha costat molt d'esforç i sacrifici i no era just deixar d'anar-hi. I el diumenge volia dir l'últim adéu a les restes de ma tia.

El divendres tot anava rodat: bona companyia, avituallament a l'altura de les millors carreres provincials, bon ambient... fins que la telefonada em féu abandonar la "concentració" i passar a altres coses. I és que la notícia, realment inesperada tot i els problemes de salut de Clarita (com ens agradava dir-li), em provocà un trasbals del qual no he sigut conscient fins avui. I por em fan els dies que vindran, perquè serà quan acabaré de pair tot el que ha passat.

El dissabte, boda a Godella. Tot perfecte: extrema moderació amb l'alcohol (pels antibiòtics i el cotxe), menjar el just per a no patir-ne les conseqüències, i ball i festa fins a ben entrada la nit... tot i que la boda era a migdia. Vaig fer molta vida social, vaig conéixer persones molt interessants, i férem la coreografia que ens havia preparat la núvia... en fi, que tot molt bé. I damunt, quan eixe "algú" especial està per tu, t'ho recorda constantment, notes el seu suport i t'ho fa passar de faula... doncs tot sobre rodes. La tornada un poc complicada, perquè casa meua queda en una zona festiva de la ciutat i la tornada coincidí amb la disparada del castell de focs. Però amb paciència, una canya i bona companyia, tot va millor i es fa més suportable.

Sense temps de recuperar bé, diumenge toca sessió de cotxe anada i tornada a la Vila Joiosa, on han tingut lloc les exèquies. El viatge molt tranquil, i la localització del tanatori impecable gràcies a les indicacions de la família. Salutacions emocionades enmig de la tristesa, una celebració breu i senzilla, unes paraules de la meua cosina... i dolor. Molt de dolor.

En acabant, els tios han insistit que dinàrem tots junts, i així ho hem fet. Viatge de tornada també tranquil, i tornada a la "normalitat".

En fi... com deia aquell: "c'est la vie"

PASSEJADA PEL DESERT

2009-03-19T12:32:00.005+01:00

Un dels avantatges d'estar de vacances i del bon oratge, és la facilitat per a eixir al camp. No recuperat encara plenament del Camiponat ABsolut a Crevillent, una passejada pel camp em semblava una bona manera d'estirar les cames i anar enllestint-les per al Marató de Borriol.

Així que sense pressa, un poc més tard de l'habitual, i amb molt bona companyia,cap al Desert.
El resum: DISTÀNCIA: 14'6Km TEMPS: 3h45' DESNIVELL +: 832m DESNIVELL -: 820m

Una experiència nova i molt agradable. Espere que siga la primera d'una llarga llista d'eixides plaenteres.
FOTOS: Passeig pel Desert

UNA NIT MÀGICA DIFERENT

2009-03-19T11:32:00.004+01:00

La privilegiada ubicació de ca Marta em permeté, la nit de dimarts, veure la Nit Màgica de Xarxa Teatre des d'una perspectiva ben diferent. Ni millor ni pitjor: diferent.
Les fotos que en vaig fer en són una bona mostra. Llàstima no tenir un objectiu més gran, però tot i així crec que hi ha alguna foto espectacular.

L'enllaç al Picassa: NITMAGICA

VALORACIÓ LLIGA I CAMPIONAT ABSOLUT

2009-03-18T19:59:00.003+01:00

Encara tenia pendent la valoració de la Lliga 2009, així que la faré ara, després del Campionat Absolut.

LLIGA:

El resultat final ha estat el següent:

	Posició	Temps	Distància	Min/km	Ppm	Desnivell +	Desnivell -
2008	81	7:50:37	64’11km	07:20	172	3303
2009	87	6:58:10	62’9km	06:39	172	3570

El 2009, la Federació em dóna el 85, però he de tenir en compte que les dues primeres fèmines han sumat menys temps que jo.

Les xifres crec que són eloqüents: 1’21km menys de distancia, però 52’ 27” menys que l’any passat i amb 267 metres de desnivell positiu més. La mitjana de minut per quilòmetre també s’ha reduït 41”, mantenint la mateixa freqüència cardíaca.

Per tant, tot i haver endarrerit posicions en la classificació final, trobe que el rendiment ha sigut excel·lent i que l’entrenament està donant els seus fruits. I més si tenim en compte els problemes de salut des de la segona carrera. Estic molt content i espere poder superar estos resultats l’any que ve.

CAMPIONAT ABSOLUT

Quant al Campionat Absolut, el resultat és el següent:

	Posició	Temps	Distància	Min/km	Ppm	Desnivell +	Desnivell -
2008	157	3:16:58	19’5 km	10:06	170	1470
2009	135	3:29:16	21’9km	09:33	166	1784	1791

Tot i les dues caigudes (sense conseqüències) i les rampes que em martiritzaren els últims quilòmetres, trobe que l’evolució és molt positiva: la carrera s’ha disputat un mes abans que en el 2008, també era molt tècnica, tenia més desnivell acumulat (200-300m positius) i he avançat llocs en la classificació general. Què ha eixit més lenta? Sï, és cert, però també té 2’4 km més que Bussot i més desnivell.

En conclusió, l’estat de forma va millorant i, si he pogut superar esta carrera, vol dir que estic bé, tot i que he de millorar molt de cara als objectius que vénen. El primer, el 29: acabar la Marató de Borriol. Després, Mim i Campionat d'Espanya. De la CCC ja parlarem a partir de juny...

X Marxa a Peu per Borriol

2008-02-18T21:15:00.002+01:00

Per fi, després de tres edicions absents per diferents motius, he pogut tornar a la que fou la meua primera cursa oficial de muntanya. En aquella ocasió, acabar la carrera, i fer-ho en menys de quatre hores em semblà una autèntica heroïcitat...
En aquesta edició de 2008, es presetnava un recorregut més llarg i més exigent, més muntanyer. Però comencem pel principi...

Com sempre, eixim tard, i això ja trastoca tots el plans, perquè l'aparcament estava difícil si no te n'anaves a la cinquena garrofera (i mai millor dit, perquè gràcies a un senyor col·laborador de la Pedrera fou allí on vaig poder deixar el cotxe, després de fer voltes pel centre del poble). A la plaça corrents a pel dorsal, no hi ha incidències, no hi ha cua, i al cotxe corrents a preparar la rinyonera i escalfar. I ací faig la remarca de corrents, perquè vaig saludar de correguda els/les del running (molt simpàtics ells, cosa que em va alegrar molt) i Supertakito perquè no estava per a parar un segon... Els nervis se m'acumulaven de mala manera, i també la ràbia, perquè una de les possibles causes del mal al bessó de la setmana anterior apunta a falta d'escalfament adequat a la temperatura ambient (recordeu la gelor d'Elda), i ací la cosa pintava igual.

Insistisc perquè és important per evitar malentesos: les carreres tenen una mena de ritual, i per a mi l'escalfament previ n'és una de les parts més importants. De sempre, la mobilització de les principals articulacions, la carrera contínua suau i els estiraments formen part de la meua rutina esportiva. En tots els esports que he practicat fins ara, amb les lògiques i adequades adaptacions. Així ha sigut per damunt de burles, xuleries, idioteses i altres coses d'altres persones? que m'estalviaré nomenar ací, i crec que la meua salut ho ha agraït al llarg d'estos anys. I espere que continue sent així "in aeternum". Així que ja sabeu: si no salude, no pare a xarrar, faig cara d'estressat... no em passa res dolent i no és culpa vostra. Simplement intente concentrar-me en la meua rutina i fer tot el que he de fer per a encarar la carrera amb garanties si no d'èxit, almenys de minimitzar el risc de lesions.

Dit això, la crònica del dia. Quan vaig a l'eixida perd la "companya de ball", així que em quede fins que veig eixir els últims. No està darrere, per tant he d'anar recuperant posicions fins que ens trobem. Cap al primer control, el bessó comença a molestar (em tem que això que ja no és notícia), pare, estire, camine... i decidisc que o rebente o es cura. Així que com no m'acople a cap ritme, comence a trotar, suau, suau, perquè cap amunt no em fa mal. A la segona baixada, s'ha escalfat i no em fa mal de baixada, així que sense arriscar gens, continue a la marxeta. Comence a recuperar posicions, salude Karmele i Erenida, a Prades i José Francisco, que estan controlant el recorregut, i em trobe cada volta millor. Sense forçar, controlant les pulsacions en tot moment, continue trotant/caminant cap amunt i al pla, i deixant-me anar a les baixades, per cert molt perilloses amb les roques esbarant com si foren gel.

I així, xanet-xanet, em plante sense més novetat a la plaça de la Font amb un temps de 3h 9' 59". Quina cavalcada des de les darreres posicions de la cursa fins la mitja taula classificatòria. Si les de lliga m'eixirien així, aconseguiria els meus objectius. A veure si tinc sort i es repeteix l'oratge de Borriol o fa una calor de les que assequen la gent.

La postcarrera, de retrobaments, xarrada amb uns, els altres... però no vaig estar gens hàbil. M'hauré de matricular en un curs d'eixos d'habilitats socials, perquè vaig clavar la pota en gairebé totes es converses :-(

Sobre la Marxa a Peu, recorregut perfectament senyalitzat; avituallaments ben assortits (gràcies a l'organització pel control improvisat a última hora); bossa generosa amb tot per a recuperar; les sendes recuperades, perfectament netejades (QUINA CURRADA IMPRESSIONANT) i en fi, que l'organització molt bona, així que enhorabona als xics i xiques de la Pedrera per oferir-nos aquesta carrera tan espectacular, bonica i tan ben organitzada. Vull donar tembé l'enhorabona als guanyadors i guanyadores en totes les categories, especialment a Afarameta (no ho vaig poder fer personalment tot i estar al seu costat en una de les tertúlies), que enguany tindrà, de segur, molt bons resultats. I a Patri, Pedro i David, del Club Mim, perquè són unes màquines.

El divendres, tinc visita al metge per revisar la musculatura, a veure si hi ha o no hi ha lesió. En qualsevol cas, espere que siguen bones notícies i estar en forma per a la segona etapa de l'objectiu de l'any: acabar dignament la Lliga Valenciana de Carreres per Muntanya. Jo aposte per una determinanda posició, però no puc fer-la pública per raons òbvies. S'admeten apostes. En acabar la Lliga, ho revelaré, per a bé o per a mal.

Una última coseta: a les meues companyes de club que no estan massa contentes amb els resultats i les sensacions... Calma i molt d'ànim, que l'entrenament dóna els seus fruits més tard o més d'hora. Manteniu la il·lusió i feu el treball ben fet, que els resultats arribaran. Segur.

XXVII Marató de València

2008-02-18T21:12:00.000+01:00

Esta entrada va dedicada a tots els amics, amigues, companys, companyes, coneguts i conegudes que ahir diumenge anaren a la marató de València. En un dia molt dur per cula de les ràfegues d'aire, tots aconseguiren en una mesura o una altra els seus objectius. Inclús aqueslls que hagueren d'abandonar.

Enhorabona, la meua admiració i el meu respecte:

TROYANO PINO, PEDRO MARATO I MITJA VETERANO M 128 ESPAÑA 3:12:14 3:12:43 4,34
IBAÑEZ GARCIA, VALENTIN MARATO I MITJA VETERANO M 166 ESPAÑA 3:17:31 3:17:55 4,41
RAMOS ARCHILES, JAVIER MARATO I MITJA SENIOR MASC 397 ESPAÑA 3:30:10 3:31:03 5,00
SERRANO MARTINEZ, ARTURO MARATO I MITJA VETERANO M 79 1890238 ESPAÑA 3:32:24 3:33:16 5,03
CLARAMONTE GIL, JULIÀ MARATO I MITJA VETERANO M 185 ESPAÑA 3:32:44 3:33:37 5,04
FORCADA GALLEN, EFREN C.A. LA PANDEROLA VETERANO M 646 ESPAÑA 4:20:54 4:22:21 6,13
CHORDA PALOMERO, ROBERTO MARATO I MITJA SENIOR MASC 702 FEDME ESPAÑA 4:30:07 4:31:42 6,26

I als foreros que vaig tenir la sort de veure entrar a meta pel Punt2: ayacucho, nomaz, estikfart...
I com no, a tots els que anaren a animar i acompanyar els nostres amics i amigues. Un record especial per a Vicente Prades, que no apareix en la classificació i del qual no tinc cap notícia. Espere que estiga bé i que aviat torna a deixar mostres de la seua classe, tant a la muntanya com a l'asfalt.