Anem fent camí xarra que xarra, i de sobte a Fer le entra flat. Li recomane baixar un poc el ritme i pressionar-se la zona on li fa mal, i poc a poc li va passant. Total, que entre unes coses i altres hem anat fent camí enmig de boscos de pins, faigs i altres arbres que no arribe a identificar, i estem encarant la primera de les tres últimes dificultats. Iniciem l'ascensió a bon ritme, però ben aviat comencen les dificultats. A la dificultat del desnivell acusat, se li afig un terreny amb grava, esbarós, de pedra desfeta, grans blocs de pedres que esbaren més que una pastilla de sabó mullada, multitud de torrents i fonts que hem de travessar mirant molt bé on posem els peus i, finalment, una densa boira.
La pujada es fa molt dura. Afortunadament, anem en grup, la gent ja no té tanta pressa i s'agrupa per anar de nit. Per la seua part, Fer igual m'avança a un ritme infernal que me'l trobe rebufant com un bou, esgotat, a la vora de la senda. Li demane marcar jo el ritme, i pose una marxa més regular. Quan bona estona després (quina pujada més llarga) fem cim, ens trobem un vent fort i gelat que em fa sentir autèntic fred. I la boira és cada volta més espessa, de manera que la visibilitat es redueix. Per sort, sempre tenim alguna referència visual d'alguna llum que es deixa veure uns metres més avant. El control no està on se suposa que hauria d'estar, sinó que el trobem quan ja iniciem el descens. A Fer l'he perdut de vista, i tal com estan les coses no puc esperar-me. Al control ja hi ha gent embolicada en mantes, descansant, dormint, potser retirats. Em faig un te ben calent que m'ofereixen i em llance muntanya avall cap a Trient. El descens està perillós, però el terreny és bo i puc baixar a una velocitat acceptable. En un moment donat vaig a soles, després enmig d'un grup, ara ens avancen uns italians que van demanant pas (jugant-se el físic)... i de repent pof, a terra. He esbarat sobre un poc de fang que s'ha format per la pluja/boira/nosébenbequèés. El company que ve darrere no m'ha deixat tocar terra, m'ajuda a alçar-me i continuem la marxa. Sense més incidències, arribem a un bonic poble suís de muntanya, Trient, que ens ofereix refugi sota una carpa gran i plena de gom a gom. Allà, sobreimpressionada en una pantalla gengat, ens ofereixen la classificació tal com anem entrant: temps i lloc que ocupem. Sorprés, rep una sorpresa molt agradable que em deixa molt motivat: estic entre els 300 primers. M'apresse a fer-me un altre te calent, avitualle aigua, em prenc un gel i faig marxa. Com més m'ature, més temps perdré, i ara ja vaig llançat.
Després d'una obligada eixida per asfalt, arriba la segona pujada, a Catogne. Es tracta d'una pujada un poc més tenduda, que transcorre per una senda de terra plana, de molt bon xafar, i que puja fent esses, la qual cosa permet una ascensió no massa ràpida però constant i lleugera. Si en el control de Bovine ja havia vist corredors descansant i mig retirats, a Catogne l'espectacle és dantesc: tot el fred i la pluja, aiguaneu, boira o el que fóra que no havíem patit en la pujada apareix de nou amb molta força, i al control estan abrigats com si estiguérem en plena temporada d'hivern, arrecerats on poden, amb més gent embolicada en mantes tèrmiques esperant una miraculosa recuperació o una evacuació. M'ature un moment per beure te i continue la baixada. També és, com la pujada, de bon xafar, i se'm fa llarga, però no tant com l'anterior. I ple d'ànims arribe a Vallorcine.
No és tan gran con Trient, però també té alguna cosa peculiar. Els col·laboradors han encès fogueres per escalfar-se en una nit que comença a ser molt gelada. L'espectacle dels últims controls es repeteix: gent rebentada que reposa, espera, descansa, dorm... Ofereixen caldo calent, així que en feig un bol de sopa calenta amb fideus, em faig un altre gel, òmplic els bidons (em crida l'atenció que em renyen per posar-hi un ditet de beguda isotònica al bidó que ja he omplit, cosa que origina una lleu discussió que, com no, acabe guanyant amb el pretext "no pretendrà que tire el ditet de beguda que hi he posat") i faig marxa. El foc de les fogueres s'alça impressionant i majestuós, enlairant un fum negre i transmetent una calor i una sensació de benestar que conviden a aproximar-se, però ja no estic per poesia i bucolisme. M'he d'enfrontar amb l'última dificultat muntanyenca del dia: la Tête aux Vents.
L'eixida de Vallorcine transcorre per una sensa paral·lela a un barranquet i el que semblen unes naus o fàbriques abandonades fins a una carretera que hem de seguir durant aproximadamant un quilòmetre i travessar-la per buscar la senda que puja a la Tête aux Vents. Djfemer m'havia avisat que calia guardar forces per a esta pujada, i començava a olorar-me que tenia més raó que un sant. Si les primeres rampes ascendien de manera suau i tenien bon xafar, de repent em trobe amb una mena de paret de granit on la senda serpenteja buscant una ascensió si no impossible, complicada. A estes hores, amb la porrada de quilòmetres que portem, de nit, amb boira... sols faltava això. Una senda amb graons molt alts (castigaven molt els ja adolorits genolls), un terreny a voltes inestable per la quantitat de pedres soltes, etc. Per a postres, algú se m'ha enganxat a l'esquena, no m'ha donat un relleu en el que portem de pujada, i el que és pitjor, més tard se n'anirà. Aleshores em calfe un poc i aprete el ritme, intentant deixar-lo, cosa que aconseguisc en uns metres. De repent, un estrany reflex em crida l'atenció. Hi enfoque de nou per assegurar-me: al costat de la senda, hi ha gitat un mufló o una altra espècie de cabra, amb les banyes majestuoses, espectador de luxe del nostre esforç, rumiant tranquil·lament les herbes que haurà menjant al llarg del dia. Contemple la seua imponent figura i, per por d'espantar-lo i que se'n vinga ca a mi amb les banyes per davant, baixe la llum i continue a la meua, puja que puja.
Més amunt s'intuïxen (més que veure's) algunes llums, gent que va per davant. Però en arribar al que sembla el cim, la boira torna a espessir-se, les pedres són tan grans que no deixen veure el camí, la llum no és prou potent per superar la boira i donar-me un mínim de visibilitat, la muntannya fa honor al seu nom i el vent bufa fort i geladíssim... però no vull pensar-hi o m'esfondraré. Enmig d'aquesta situació, rebufe, prenc aire de nou, i comence a buscar el camí. És impossible perdre's, però en aquest punt és molt lent seguir el camí que sembla desaparéixer entre les roques. Poca estona després, el camí comença un suau descens, el qual passa a ser na baixada endimoniada poc més avant. Les pedres esvaren com si de gel es tractara, el terreny es desfa sota els peus, l'aigua comença a córrer pel camí... Comence a ser més conservador i a baixar amb precaució.Alcance un basc que sembla esgotat, xarrem una estona i me'l deixe, perquè he d'arribar a la Flegère al més prompte possible. COmence a tenir fred. Molt de fred. Vaig cavil·lant això quan, en un gest estrany, caic de genolls sobre una pedra. Afortunadament sense conseqüències, perquè els bastons m'han permés frenar molt l'impuls i el colp ha sigut molt lleuger, tant que no m'ha fet res a les malles. Un tant acollonit per esta caiguda, encara baixe més el ritme fins que un senyor m'alcança i m'anima a seguir-lo, cosa que fa que augmente un poc el ritme.
Ja a la Flegère, em despenge la motxilla, em pose l'abric, connecte el mòbil, faig la perduda a Marta (telefonada que respon, cosa que vol dir que anirà a la meta a veure'm arribar) i veig un missatge de ma mare i un de Ggroc. Els dos molt emotius, m'animen per a enfrontar-me al que queda i m'aniran rondant pel cap i espentant-me en els moments de fluixesa que quedaven per passar. Però primer, per combatre el fred, em faig un altre bol de sopa amb fideus, i un te, i m'hi estic una estona arreglant el dorsal perquè sioga visible sobre la jaqueta. Se'm va, per tant, més estona de la que m'agradaria, però ho necessite.
Isc de la carpa per darrere del meu acompanyant de l'últim tram i del basc, i em trobe al mig d'un grup de gent que sembla perduda. Ens agrupem i iniciem la baixada, ja definitava, camí de Chamonix. Però la baixada no és cap camí de roses: arrels mullades al mig de la senda, pedres que esbaren, rierols que baixen per la pista, etc. I a més, sembla que no baixes mai. Els llums de la ciutat es veuen allà baix, i després de bona estona de camí continuen allà baix. Afortunadament, en un moment donat el camí comença a agafar un bon pendent, i per fi tinc la sensació que realment estem baixant. Recupere algunes posicions, però tampoc estic per tirar coets. Alguns trams que podria baixar fàcilment corrents, no puc ja ni trotar-los. M'ho prenc amb calma, intente conservar el màxim i desgastar el mínim... i contniue baixant. En un moment donat en trobe de nou amb el senyor d'abans de la Feglère. Anem junts i em dóna conversa, però li explique que si el meu francés no és massa fluïd en situacions normals, després de 90km de carrera encara menys. Somriu i m'encoratja a seguir-lo quan comença a trotar. Li dic que tire, que faré el que podré.
La baixada continua, ja de nou per pista, i en un moment em trobe al nivell dels llums que veia des de dalt i un grup de persones animant. El diàleg que hi vaig mantenir no l'oblidaré mai. Els vaig preguntar: C'est bien Chamonix? (ni jo mateix em creia que l'aventura estiguera a punt d'acabar). I ells em respongueren "Oui, bien sûr, c'est bien Chamonix. Vive Chamonix!!! Bravo!! Courage!!! Arribem a l'asfalt que ens conduirà a la meta passant per l'hotel Balcons de Savoie on ens hi allotgem, pel poliesportiu, per la fira del corredor, pel lmarge del riu... fins la meta. Aquests metres seran inesborrables. Trec forces no sé d'on i aprete la marxa, fins al punt que alcance el senyor d'abans i junts superem un grupet que va fent la mà camí de la meta. Sent el meu nom o estic somiant? És el meu nom pronunciat per Marta, que m'espera càmera en mà i m'anima. Encara tindrà temps d'arribar a la meta abnas que jo, ens queda l'última volta per dins del poble, faig el gir, un altre i enfile la línia de meta per travessar-la amb el colp al pit i el bes al cel. Hui hagueres complit anys si encara estigueres entre nosaltres. Va per tu Clarita, estigues on estigues va per tu. És el meu petit homenatge. Sempre en el nostre record...
A la meta faig els tràmits de tornar el dorsal, recuperar la fiança, recollir els detalls, menjar i beure un poc... Abrace Marta, i anem camí de l'hotel: a la dutxa i a dormir.
I ací acaba l'aventura de la CCC 2009.
L'endemà va ser dia de celebracions (alegria completa, tots els foreros/es han acabat i de l'expedició castellonenca sols s'ha retirat Ani) i compres, de descans, d'aplaudir als finishers de l'ultratrail (ací les notícies no foren tan bones per l'expedició forera), de llegir el Facebook i el fòrum Alpinrunning... i de donar gràcies. A tots i totes els que heu fet possible aquesta aventura, que acabara tan bé com ha acabat, que tinguem ganes de repetir-la o de buscar-ne altres i, sobretot, que ens heu permés sentir-nos, per unes hores autèntics protagonistes i actors principals d'una petita gesta: la nostra participació en la CCC.
La classificació? Això ja ho sabeu: 19:22:40, 238 de la general i 134 del sènior masculí.
