És increïble com passa el temps...
Almenys, les persones que ens deixen continuen vives mentre les recordem, i això és el que preténc hui des d'este petit racó del ciberespai.
dijous, 10 de desembre del 2009
HUI FA SIS ANYS
Per altra banda, hui fa sis anys que va faltar mon pare. He visitat el cementiri a última hora del dia, he canviat les flors artificials, he fet uns pensaments...
És increïble com passa el temps...
Almenys, les persones que ens deixen continuen vives mentre les recordem, i això és el que preténc hui des d'este petit racó del ciberespai.
És increïble com passa el temps...
Almenys, les persones que ens deixen continuen vives mentre les recordem, i això és el que preténc hui des d'este petit racó del ciberespai.
DE LA CCC ENÇÀ
Després de la CCC, pèr ordre del “jefe”, en tocava descansar un parell de setmanes. I així ho vaig fer, excepte per acompanyar Marta a la Piscina Provincial a classe de ioga i estiraments, cosa que pensava no em vindria malament i no em donaria problemes.
Passades les dues setmanes, comence el pla d’entrenament i, el primer dia, 14 de setembre, després de l’hora de rodatge suau tenia les plantes del peu punxant-me com agulles i dolor intents als tendons d’Aquil•les. Em pose gel, faig els estiraments, però la cosa sembla més seriosa que una sobrecàrrega, així que telefone a la consulta de Molés, demane hora i… la fascitis ha tornat.
Per sort no era tan forta com l’any passat, així que se suposava que per al 17 d’octubre, data de la carrera de Serra, estaria recuperat gràcies al tractament i la recomanació de ni olorar l'asfalt esta temporada. Recuperat, però fora de forma. Des d’aleshores, he pogut anar entrenant 3 o 4 dies per setmana, i els resultats de les curses de Vilafamés i Benicàssim em feien ser optimista, ja que les meues referències de temps han estat per on se suposa que haurien d'estar. Per a postres, disfrutar de la companyia de Silvia, Ferrato, Wushi... en carrera i de la resta d'amics i companys en el pre i post carrera puja molt la moral.
Però una setmana després de Benicàssim, la planta del peu esquerre va dir “prou”, i com si del Guadiana es tractara, els dolors començaren a aparéixer i desaparéixer sense motiu aparent. Fins que una setman més tard es convertiren en una molèstia continua que ja em té gairebé dues setmanes sense entrenar.
La marató d’Espadà a fer la mà, i ja veurem Tombatossals, a la qual, de manera imprudent, ja estic inscrit.
Per a postres, dilluns he de passar una altra volta per Molés, el dimarts la fisio… i no estic massa tranquil. Ja escriuré una nova entrada quan tinga el diagnòstic del metge.
Vull ser optimista, perquè em trobe millor físicament que l’any passat, però em costarà molt recuperar la forma que estic perdent i el fre continu a la lògica porgressió que hauria de seguir. I l’any 2010 es presenta molt interessant, amb tot d’objectius nous i curses per descobrir… si les lesions ho permeten.
Passades les dues setmanes, comence el pla d’entrenament i, el primer dia, 14 de setembre, després de l’hora de rodatge suau tenia les plantes del peu punxant-me com agulles i dolor intents als tendons d’Aquil•les. Em pose gel, faig els estiraments, però la cosa sembla més seriosa que una sobrecàrrega, així que telefone a la consulta de Molés, demane hora i… la fascitis ha tornat.
Per sort no era tan forta com l’any passat, així que se suposava que per al 17 d’octubre, data de la carrera de Serra, estaria recuperat gràcies al tractament i la recomanació de ni olorar l'asfalt esta temporada. Recuperat, però fora de forma. Des d’aleshores, he pogut anar entrenant 3 o 4 dies per setmana, i els resultats de les curses de Vilafamés i Benicàssim em feien ser optimista, ja que les meues referències de temps han estat per on se suposa que haurien d'estar. Per a postres, disfrutar de la companyia de Silvia, Ferrato, Wushi... en carrera i de la resta d'amics i companys en el pre i post carrera puja molt la moral.
Però una setmana després de Benicàssim, la planta del peu esquerre va dir “prou”, i com si del Guadiana es tractara, els dolors començaren a aparéixer i desaparéixer sense motiu aparent. Fins que una setman més tard es convertiren en una molèstia continua que ja em té gairebé dues setmanes sense entrenar.
La marató d’Espadà a fer la mà, i ja veurem Tombatossals, a la qual, de manera imprudent, ja estic inscrit.
Per a postres, dilluns he de passar una altra volta per Molés, el dimarts la fisio… i no estic massa tranquil. Ja escriuré una nova entrada quan tinga el diagnòstic del metge.
Vull ser optimista, perquè em trobe millor físicament que l’any passat, però em costarà molt recuperar la forma que estic perdent i el fre continu a la lògica porgressió que hauria de seguir. I l’any 2010 es presenta molt interessant, amb tot d’objectius nous i curses per descobrir… si les lesions ho permeten.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
