Puyada a Oturia (Campionat d'Espanya) 31/05/2010

A Sabiñánigo se celebrava aquest any l’edició del Campeonato de España de Carreras por Montaña. I cap allà que ens n’anàrem. Esta vegada l’expedició fou menys nombrosa que en les ocasions anteriors (és el que té no córrer en casa), i hi participàrem Wushi (que se n’anà divendres per passar cap de setmana en família), Ferrato, Sílvia, Patri, Cristóbal, Leal i un servidor. I algun altre castellonenc il·lustre, com Remi. La qüestió és que eixíem sense objectiu, volíem acabar sense patir massa. De nou el tàndem Wushi-Buscamurs es posava en marxa amb la idea de no patir i millorar la marca de l’any anterior de Ferrato (que no falte la guasa). Eixim pels carrers del poble a 4:00/km i encarem la primera pujada mig morts. Anem dels últims, però no ens preocupa massa, tampoc.








Després de la primera pujada forta la decoració canvia, comencem a recuperar posicions i en la baixada, com que el genoll respon bé, ens llancem com si ens hi anara la vida. Guanyar no guanyem però sí donem espectacle… Passem després pel riu, anem a una zona de transició amb pujades i baixades (un trencacamens) i encarem la pujada més forta: a Otúria. La pujada és espectacular, amb vistes de tota la vall impressionants i un desnivell molt fort. Pensem que hem fet cim, i hem arribat, en realitat, a un gran pla que hi ha a mitja muntanya. Encara hem de véncer uns quants metres més de desnivells, i no transitem per un camí fàcil. Això sí: les vistes d’Ordesa amb una gran quantitat de neu fan que l’esforç pague la pena. I comença una baixada en picat, pel mig del prat, sense camí, 45 minuts de baixada que ens obliguen a parar de tant en tant per preservar els genolls. Arribem, per fi, al final de la baixada sols per a continuar baixant i pujant pel mateix terreny trencacames d’abans, sols que ara en sentit contrari, per arribar de nou al riu. Flitada de Reflex a l’ambulància i a seguir. Última pujada, que se’ns fa eterna, amb el sol badant pedres, sense forces, cansats. En la baixada ja ni correm, sols volem estalviar les forces necessàries per arribar a la meta. De sobte, deixem el bosc per entrar a una pinada, i de la pinada passem al carrer que porta a la meta. Allí es repeteix l’escena de la Mim, però esta vegada sóc jo qui va millor. Wushi agafa Ferran, jo els espere i els cride animant-los, en fi… que ens vam recrear en l’arribada.

Al remat, 5:17:50, pitjor del que esperàvem, però tal com havia anat el dia, encara va ser bona marca i tot. Al remat, 38km més, i a sobre de qualitat.

Els viatges d’anada i tornada perfectes, l’organització de l’excursió per part d’Ezequiel impecable i l’experiència de tot el cap de setmana inesborrable.

Mim 2010

Amb l’objectiu de les 7:30 ben gravat al cap, isquérem del Castàlia camí de San Joan. Al principi em vaig trobar molt bé, i en companyia de Wushi vam anar caient els quilòmetres. A la Bassa ens trobem Pratchet, que abandona per caiguda. I a partir de la baixada a la Rambla, unes molèsties al genoll esquerre comencen a preocupar-me. Pense que no he fet cap mal gest i que no portem un ritme massa alt, així que intente no fer cas i seguir. Wushi i jo eixim de les Useres amb 3:40, temps justet però encara remuntable. A la primera pujada em demana que me’n vaja, que em veu bé i ell va fos. Així ho faig i me’n vaig en la pujada, però en la baixada les molèsties reapareixen i van a més. Així que ens reagrupem. En arribar a Torrecelles, hem de fer estiraments mentre mengem i bevem, però no ens ho pensem i seguim avant, espentats pels ànims dels Amics de la Volta al Terme (Àngel, Rafa, Ximo…). Abans de la Lloma Bernat no hem pogut trotar ni un metre. I l’arribada als peus es fa ja pesant. Pugem com podem, deixem Berto tot enrampat amb la gent d’Atzeneta i seguim com podem. Cap a Xodos la cosa no millora, i la trotada és lenta i curta. En arribar al poble, ens sorprén una gentada animant, i Juanma fa una foto memorable on es veu el nostre estat… Avituallament ràpid i cap al Marinet. Pugem com podem, i encara fem broma del nostre estat. Al pla de la Creu comencem a trotar de nou, però la pujada a la Banayadera es fa lenta i interminable. Les cames comencen a enrampar-se, no podem amb la nostra ànima… i seguim avant. Wushi reviscola un poc i tira de mi. La baixada se’m fa eterna, amb el bessó de la cama dreta avisant d’enrampar-se. I quan no, és el quadríceps, i si no l’isquio, i si no un altre. La qüestió és que els últims 300 metres es fan interminables, se’m puja el bessó, he de parar, Luís se’n va uns metres, intente alcançar-lo, ens passen alguns que vénen més forts… i apareixen Elena i Ferran, aquí Luís agafa a coll-i-bé i entra en meta. Jo, destrossat, uns metres darrere. L’escena em dóna ànims, però no puc amb les meues cames. Creue la meta. 7:52:56. Em lleven el xip, perquè jo no puc ni menejar-me. Intente alçar-me i m’enrampe. Intente estirar i m’enrampe. I en això se’m presenta Sanmi, del fòrum. Sort que va entendre que no estava en el meu millor moment… Uns deu minuts després, intente alçar-me de nou, i el que estava per passar, passa: una rampa el bessó que em fa seure de colp enmig d’un dolor com no recordava haver-ne sentit en molt de temps. Una altra estona de descans, una mica de beguda, i per fi puc arrossegar-me fins la gelada dutxa. Em canvie, bec el caldo, i anem fora a descansar una estona. Poc a poc van arribant els nostres amics: Teo, Miguel, Irene, Albert, etc. Al remat, a dinar a Vistabella amb Luís, Elena i Ferran, i a casa. Primer dia D passat amb aprovat. Continue pensant que estàvem per a 7:30 i que el vent i les molèsties condicionaren molt la marxa.

Com sempre, gràcies a totes les persones que animen i fotografien perquè tinguem records gràfics del nostre esforç, de la nostra il·lusió, de les nostres alegries i, també, del patiment.

Juanma, César i companyia, moltíssimes gràcies!!!!