dissabte, 31 de desembre del 2011

I ACABA EL 2011

Quan falten menys de 12 hores per tancar el 2011, se m'acumulen les experiències de l'any, sembla necessari fer balanç i tot això... però primer narraré l'última part carrerística de l'any.

Després de l'Ultratrail del Montsant, era obligat descansar, i així ho vaig fer, però el diumengre següent, 23, ja estava a Vilafamés amb molt bona companyia (els Kiyos, Karmele, el manager, RaCCCa, Sendallarga, Tossal i Anna) per preparar la carrera. L'entrenament molt bé, però el millor fou l'esmorzar postentrene que es va fer molt llarg. I d'ací va sorgir una tesi que hauríem de respectar: l'esmorzar, tan llarg com l'entrenament... o més.

Dues setmanes més tard (amb parèntesi de viatge de cap de setmana a Barcelona), tindria lloc la carrera de Vilafamés, amb el seu recorregut tan particular: carrera curta, amb pista, senda, corredora, muntanyera i de tot un poc. I per a postres, gairebé igualem el temps de l'any passat (que ja em va semblar un fantàstic temps). I dic igualem perquè des de l'eixida, Luis (Wushi) i servidor anàrem junts, animant-nos l'un a l'altre i marcant el ritme en diferents moments. Vaja, carrera de manual que també em va recordar perquè establim lligams entre nosaltres. Visita de David Mundina per animar entre els termes de Vilafamés i Moró, que sempre és d'agrair. I us estalvie la resta. Damunt, les xiques (Sonieta i Sofia) es van emportar un bon grapat de copes i premis, i l'esmorzar va semblar un convit de boda. I per tant, el postcarrera es va convertir, una vegada més, en protagonista, disfrutant de les viandes i la bona companyia.

El cap de setmana següent m'estrenava a Castellnovo. Només diré que això de córrer amb ressaca va ser una de les experiències més desagradables que recorde. I tot i així no em va anar malament del tot. De la carrera... recorde un constant trencacames amunt i avall i alguna baixada tècnica amb pedra solta. I la mania d'algunes persones de picar-se inútilment, sobretot quan és evident que baixes molt millor que elles (la modèstia venia de sèrie).

Sense temps de pensar en altres històries, el següent cap de setmana es va presentar interessant: dissabte rodadeta asfaltera curta (sols 16.5km) i diumenge bona eixida muntanyera per la Magdalena i rodalia amb molt bona companyia. La pena va ser que no em vaig poder quedar a esmorzar, perquè la cosa pintava bé, però de veritat.

I arribà el test seriós sobre l'estat de forma: Serra, amb la K-25. L'ambient formidable, el resultat del test també, i el dinar postcarrera amb la crème de la crème també. Llàstima de l'incident de Sonia, que ens va donar un bon ensurt però que al final va quedar en això. Un ensurt i uns dies de molèstia amb el guix, a més d'uns dies de recuperació. Balanç molt positiu de cara a l'últim repte/objectiu de l'any: la II Marató Internacional de Castelló.

El cap de setmana premarató consistia a fer l'única tirada llarga de veritat de cara a l'asfalt: 25km en poc més de dues hores... i amb això ja estava el peix venut. La resta de la setmana, manteniment i recuperació per encarar l'objectiu de la millor manera possible.

I arribà, per fi, el dia: 11 de desembre de 2011, la meua primera marató d'asfalt. El resultat és conegut: 3h, 27 minuts i 12 segons temps oficial, baixant l'objectiu de 3:30 en gairebé 3 minuts. I molt content per això, però sobretot per com vaig acabar la marató. Avançant tots el que trobava per davant amb un últim km a 4:20 i un esprint terrorífic en la part final, de baixada cap al parc.
Què us puc contar de la marató? Moltíssims amics i amigues, coneguts i conegudes, una organització impecable, un ambient fantàstic, una marató que és Campionat d'Espanya... vaja, les millors condicions per debutar.
Mencionaré la grata companyia de Pipe els primers 24km, que em féu molt amena la primera part, els ànims de Paco Catalán (Sanmi) en la segona part de la cursa, els ànims de Silvia, Lola, Albert, els Kiyos i tantes i tentes persones que ens van avituallar i animar al llarg del recorregut, la presència de la meua esposa en diferents punts i el súperavituallament que em féu al km 22, l'emoció d'aconseguir l'objectiu, del record als que no estan però continuen estant...

I després de la marató, la veritat, no he alçat el cap... Primer una setmana de vagància, dic de recuperació; després una sobrecàrrega que no em deixava entrenar amb normalitat, i des del 24 un constipat com feia temps que no passava, no m'han permés entrenar. Ara que ja em trobe millor, reprendré poc a poc els entrenaments.

Al remat, no ha estat un mal any, perquè si bé alguns objectius no els vaig aconseguir (Mim, Volta al Terme de Fondeguilla, Ultratrail del Montsant i alguna altra que se'm passarà segur) almenys no m'he hagut de retirar de cap carrera, sí he aconseguit altres objectius i, sobretot, estic de nou motivat i sa (el del cap no té remei :p ) Trobem molt a faltar a Irene, i més que la trobarem a faltar... però sempre ESTARÀ mentre la recordem i la matinguem viva en la memòria.

I ho deixarem ací. Recuperada la il·lusió (i també la forma) aquest any, he fet la preinscripció al UTMB 2012. Si el sorteig m'afavoreix, la temporada tornarà a girar al seu voltant. I si no, hi ha altres curses, altres ultres, entrenaments, projectes, etc. que esperen el seu torn.

De moment, farem la cursa del Gimnasio Ventura i la primera de Lliga Valenciana al gener. Després, amb el resultat del sorteig el dia 20 (marcat amb roig al calendari), veurem amb el jefe què fem i cap a on anem, esportivament parlant.

I com sé que aneu passant per ací i que llegiu i seguiu les batalletes (no escric noms que no vull deixar-me ningú), us diré el que ja sabeu, però que cal verbalitzar alguna vegada: una de les coses més grans d'esta afició/esport, és compartir-la amb persones com vosaltres, pel vostre suport, per compartir les emocions, els èxits, els fracassos, l'amistat, els bons moments i els amargs, per estar tan bojos com qui escriu. Us estime.

No puc acabar sense donar les gràcies a les altres persones que fan possible viure totes aquestes aventures: Marta, per la paciència i el suport incondicional; Ezequiel, per posar tot de la seua part per fer-me millor corredor i millor persona; Silvia la fisio, per la cura de les seues mans; Carlos, el fisio que em va recuperar per a este esport, i la família i els amics que no formen part d'este mundillo i que tot i així ens respecten i animen.

pd: de les possibles imatges per il·lustrar tot el que he contat, em quedaré amb el vídeo d'entrada a meta que em va fer Marta. Sobren les paraules.