dilluns, 2 de juliol del 2012

ENTRE MAMOVA I CSP-115

Després del MAMOVA, primer objectiu de la temporada: la CSP 115. Amb tanta cursa, no havia tingut ocasió de conéixer el recorregut de la carrera, així que em vaig plantejar l'objectiu d'entrenar sí o sí tots els trams. Aquestes dues setmanes no vaig trobar companyia, així que foren entrenaments en solitari que, per un costat, m'enduriren i em prepararen mentalment per a la CSP i, per un altre em permeteren acumular un bon quilometratge.
L'últim cap de setmana d'abril, doblet: dissabte, Torrecelles, Atzeneta, Molins i tornada a Torrecelles; diumenge, Molins-Culla i tornada.
El dia festiu, vaig aprofitar-lo per a fer un Culla-Vistabell-Culla, i el cap de setmana, dissabte una rodada suau per l'Auditori i diumenge l'últim tram: Vistabell-Xodos-Sant Joan i tornada a Vistabella per l'antic GR7 (Qui va dir que era fàcil seguir les traces d'un GR????) Sí, dic antic perquè vaig passar, per errada evident,  per un lloc senyalitzat que no té res a veure amb el recorregut actual, i que tot i que és un recorregut preciós, és evident que el propietari ja no vol que li passe la gent per la seua pinada.



GENER-ABRIL

Fa ja uns mesos deia el mestre Sendallarga que a veure si actualitzava el bloc, que dir que tornes per a no tornar a escriure no té massa sentit, per no dir que gens. I no li faltava raó.
Però com sóc com sóc, he trobat mil excuses per no fer-ho fins que la vergonya m'ha portat a resumir el primer semestre de l'any. Anem allà.

VENTURA 2012
Començava l'any després de la meua primera marató d'asfalt amb la cursa Ventura a la Vall d'Uixó. Una cursa interessant a la qual no havia pogut acudir altres anys per unes coses o per unes altres. I quina carrera m'havia estat perdent! Tot i ser curta, molt muntanyera i molt intensa, no deixa un moment de descans.
Recorde que anava amb Jose Maria Espada i Paqui Chacón, i que alcançàrem Sofia, que s'ho estava passant molt malament, pel cansament acumulat. Em vaig quedar amb ella, i férem la resta de la carrera junts. Al final quasi acaba amb mi, en la baixada final anava molt millor i volava costera avall. Per sort, no era una carrera llarga, si no...
Al remat, bon retrobament amb la muntanya, i dinar amb companys i companyes de club. Bon ambient i millor companyia.

SORTEIG UTMB 2012
Al final, el sorteig no em va afavorir, i per a postres anuncien un canvi en el sistema de sorteig i dels punts. Ja estic una altra vegada planificant la temporada en funció del UTMB sense anar-hi...
Per assegurar-me la possibilitat de ser-hi el 2013, he d'assegurar-me sis punts en dues carreres, per si de cas (que estos a voltes s'agafen el piu amb paper de fumar).


LLIGA VALENCIANA
Xorret de Catí, la Vall d'Uixó i Callosa de Segura foren els escenaris de la Lliga Valenciana 2012, en la qual he obtingut la millor classificació de totes les que he completat. I això que no estava gens satisfet amb els resultats de la primera i la tercera cursa. La primera, pel fred i el vent, em va tenir incòmode, sense trobar un bon ritme de marxa; la segona, la Vall, em va eixir prou bé, en el temps esperat; i la tercera, Callosa, primers problemes estomacals de la temporada (no serien els últims), que em feren fastidiar una primera part de carrera raonable, amb una desastrossa segona part.
El millor, l'ambient dels viatges, les bones companyies i el resultat!

DESCANS
En festes de la Magadalena, vaig aprofitar la setmana amb un viatget a Grenoble, que em permeté fer tres bones rodades: una asfaltera per un enorme parc de la ciutat, i dues muntanyeres, per les muntanyes properes a la ciutat. Molt productiva la setmana, sense dubte.

CAMPIONAT ABSOLUT
A Albocàsser es va celebrar el Campionat Absolut 2012. L'equip va triomfar en homes i es va fer amb el segon lloc en dones. Fantàstic resultat, perquè la competència del GR-33 era molt dura de pelar.
Personalment, satisfet amb el resultat, encara que el recorregut ni m'afavoria ni m'acabava d'agradar... Com solem dir en estos casos... una més a la saca.

COPA D'ESPANYA I: CUENCA
Una altra cursa a la qual li tenia ganes: la de Cuenca. Havia tingut molt bona crítica al fòrum d'Alpinrunning, i l'escenari, amb espais recorreguts any rere any en les visites familiars per Pasqua, es presentava incomparable (cerro del Calvario, San Julián, el río Júcar, el Huécar, el cerro del Socorro, el castillo, el parador, el puente de San Pablo, etc.). Així que no vaig desaprofitar l'ocasió. El viatge, com sempre , molt ben organitzat. I la carrera, pròpiament, espectacular. No tenia grans desnivells, però el perfil era com la fulla d'una serra, amb onze pujades i les respectives baixades, que anaven fent efecte en les cames. Vaig massa ràpid, fins al punt que, en un moment donat, m'avancen Silvia Miralles i Sofia. Era un símptoma evident que no era el meu ritme. Però Sofia tenia ganes de disfrutar i de tornar-me la de Ventura, així que em va acompanyar fins el Socorro, on se'n va anar espectacularment. Encara vaig arribar a la seua altura en la baixada, però en la segona pujada al castell se'n va anar, ja definitivament. Gràcies per eixos moments compartits!!! Ja en lúltima pujada, camí de San Julián, els quàdriceps digueren prou, i vaig acabar agafat a una creu del calvari estirant les cames... Al final, sub 4h, que no està gens malament per a una carrera com aquesta.

MAMOVA 2012.
Tot havia començat bé: màxima puntualitat de tots, viatge tranquil, molts coneguts en la recollida de dorsals, la rutina habitual... I quan volem assabentar-nos la campana anuncia l’eixida. Juan Carlos i jo anem junts (ell vol rodar més suau), i tot transcorre amb normalitat. Eixim prou avançats i aguantem un ritme viu, però suau. Al primer pas per la Pobleta, i amb apenes 2’5 km, note les primeres molèsties a l’estómac (em pense que m’havia passat amb el desdejuni i ara estava pesat). Poc a poc les molèsties van a més, fins que als 10 km els aires, el mal de panxa i el malestar em fan punxar. Juan Carlos em pregunta com estic i li dic que se’n vaja, que no puc seguir el ritme. Tot i això he sortejat la primera pujada forta, però no he parat a cap control, no he begut ni he menjat en dues hores de carrera. La baixada la faig més o menys bé, per uns moments pareix que he retrobat les forces i que les molèsties han desaparegut. Però no, en arribar al pla, vaig caminant, amb un mal de panxa tan fort que he de llevar-me el cinturó i posar-lo de bandolera perquè no em moleste. Em passa Tinyo, que també va tocat i em diu que a la mitja es retirarà. Jo arribe a la mitja en gairebé 3h i sense para ni pensar-m’ho massa continue, no pot anar a pitjor em deia a mi mateix per motivar-me.
Ni en això vaig encertar. Poc després del segon pas per Andilla, he d’amagar-me darrere d’uns arbres i fer de ventre. Pareix que alliberat d’eixa molèstia recupere un poc, però no. A mitja pujada, he d’amagar-me de nou, amb uns mocadors que un company m’ha donat amablement (gràcies a aquest solidari àngel de la guarda). Al vèrtex geodèsic la cosa empitjora, però almenys he pogut veure un parell de gots d’aigua i faig tota la baixada caminant, deixant pas als que baixen amb normalitat. Quan per fi acaba el suplici de la baixada, al quilòmetre 32, pregunte al control si em puc retirar. És la primera vegada que m’he plantejat retirar-me, però no hi ha sort: al control no estan per la faena, em donen llargues, i no aconseguisc saber quan podran portar-me de tornada. En fi, com el següent control està a dos quilòmetres, provaré sort allà. En aquest són més amables, el cotxe està ple però tornaran i em duran. No em sembla mala idea, però l’aire és molt fred, i pense que em gelaré. A més, veig que tenen Coca-cola, i com això de vegades funciona prove sort. Uis, i tant. Em trobe millor. Els avise que intentaré continuar i els done les gràcies perquè han sigut realment amables (i no com els cafres de l’altre control). Queda l’última pujada, tallafocs inclòs. A la marxeta, van caent els quilòmetres, i em plante al 37. No hi ha hagut per tant, després de tot. La panxa pareix que va millor, i prove de fer-me un Coup de fuet i beure aigua. I FUNCIONA!!! A més tinc la sort de trobar un grupet que van a una marxeta bona que puc seguir, ara sí, sense dificultat. I encara que un poc agònics, els últims quilòmetres van passant, passant, passant... i passant i ja estem arribant. Al remat, 6:24.Jo havia previst 4:30 sobre el recorregut de l’any passat, que haurien estat 5-5:15 este any...
He patit fins el punt de demanar la retirada. I com no ha pogut ser, he aconseguit acabar-la. Més fred, és hora de traure conclusions i buscar les errades que m’han portat a un desastre de tals dimensions. Diuen que d’estes situacions s’aprén molt, i hi estic d’acord. Espere aprendre la lliçó i no cagar-la més. I mai millor dit.