dilluns, 2 de juliol del 2012
ENTRE MAMOVA I CSP-115
L'últim cap de setmana d'abril, doblet: dissabte, Torrecelles, Atzeneta, Molins i tornada a Torrecelles; diumenge, Molins-Culla i tornada.
El dia festiu, vaig aprofitar-lo per a fer un Culla-Vistabell-Culla, i el cap de setmana, dissabte una rodada suau per l'Auditori i diumenge l'últim tram: Vistabell-Xodos-Sant Joan i tornada a Vistabella per l'antic GR7 (Qui va dir que era fàcil seguir les traces d'un GR????) Sí, dic antic perquè vaig passar, per errada evident, per un lloc senyalitzat que no té res a veure amb el recorregut actual, i que tot i que és un recorregut preciós, és evident que el propietari ja no vol que li passe la gent per la seua pinada.
GENER-ABRIL
Però com sóc com sóc, he trobat mil excuses per no fer-ho fins que la vergonya m'ha portat a resumir el primer semestre de l'any. Anem allà.
VENTURA 2012
Començava l'any després de la meua primera marató d'asfalt amb la cursa Ventura a la Vall d'Uixó. Una cursa interessant a la qual no havia pogut acudir altres anys per unes coses o per unes altres. I quina carrera m'havia estat perdent! Tot i ser curta, molt muntanyera i molt intensa, no deixa un moment de descans.
Recorde que anava amb Jose Maria Espada i Paqui Chacón, i que alcançàrem Sofia, que s'ho estava passant molt malament, pel cansament acumulat. Em vaig quedar amb ella, i férem la resta de la carrera junts. Al final quasi acaba amb mi, en la baixada final anava molt millor i volava costera avall. Per sort, no era una carrera llarga, si no...
Al remat, bon retrobament amb la muntanya, i dinar amb companys i companyes de club. Bon ambient i millor companyia.
SORTEIG UTMB 2012
Al final, el sorteig no em va afavorir, i per a postres anuncien un canvi en el sistema de sorteig i dels punts. Ja estic una altra vegada planificant la temporada en funció del UTMB sense anar-hi...
Per assegurar-me la possibilitat de ser-hi el 2013, he d'assegurar-me sis punts en dues carreres, per si de cas (que estos a voltes s'agafen el piu amb paper de fumar).
LLIGA VALENCIANA
Xorret de Catí, la Vall d'Uixó i Callosa de Segura foren els escenaris de la Lliga Valenciana 2012, en la qual he obtingut la millor classificació de totes les que he completat. I això que no estava gens satisfet amb els resultats de la primera i la tercera cursa. La primera, pel fred i el vent, em va tenir incòmode, sense trobar un bon ritme de marxa; la segona, la Vall, em va eixir prou bé, en el temps esperat; i la tercera, Callosa, primers problemes estomacals de la temporada (no serien els últims), que em feren fastidiar una primera part de carrera raonable, amb una desastrossa segona part.
El millor, l'ambient dels viatges, les bones companyies i el resultat!
DESCANS
En festes de la Magadalena, vaig aprofitar la setmana amb un viatget a Grenoble, que em permeté fer tres bones rodades: una asfaltera per un enorme parc de la ciutat, i dues muntanyeres, per les muntanyes properes a la ciutat. Molt productiva la setmana, sense dubte.
CAMPIONAT ABSOLUT
A Albocàsser es va celebrar el Campionat Absolut 2012. L'equip va triomfar en homes i es va fer amb el segon lloc en dones. Fantàstic resultat, perquè la competència del GR-33 era molt dura de pelar.
Personalment, satisfet amb el resultat, encara que el recorregut ni m'afavoria ni m'acabava d'agradar... Com solem dir en estos casos... una més a la saca.
COPA D'ESPANYA I: CUENCA
Una altra cursa a la qual li tenia ganes: la de Cuenca. Havia tingut molt bona crítica al fòrum d'Alpinrunning, i l'escenari, amb espais recorreguts any rere any en les visites familiars per Pasqua, es presentava incomparable (cerro del Calvario, San Julián, el río Júcar, el Huécar, el cerro del Socorro, el castillo, el parador, el puente de San Pablo, etc.). Així que no vaig desaprofitar l'ocasió. El viatge, com sempre , molt ben organitzat. I la carrera, pròpiament, espectacular. No tenia grans desnivells, però el perfil era com la fulla d'una serra, amb onze pujades i les respectives baixades, que anaven fent efecte en les cames. Vaig massa ràpid, fins al punt que, en un moment donat, m'avancen Silvia Miralles i Sofia. Era un símptoma evident que no era el meu ritme. Però Sofia tenia ganes de disfrutar i de tornar-me la de Ventura, així que em va acompanyar fins el Socorro, on se'n va anar espectacularment. Encara vaig arribar a la seua altura en la baixada, però en la segona pujada al castell se'n va anar, ja definitivament. Gràcies per eixos moments compartits!!! Ja en lúltima pujada, camí de San Julián, els quàdriceps digueren prou, i vaig acabar agafat a una creu del calvari estirant les cames... Al final, sub 4h, que no està gens malament per a una carrera com aquesta.
dissabte, 31 de desembre del 2011
I ACABA EL 2011
Després de l'Ultratrail del Montsant, era obligat descansar, i així ho vaig fer, però el diumengre següent, 23, ja estava a Vilafamés amb molt bona companyia (els Kiyos, Karmele, el manager, RaCCCa, Sendallarga, Tossal i Anna) per preparar la carrera. L'entrenament molt bé, però el millor fou l'esmorzar postentrene que es va fer molt llarg. I d'ací va sorgir una tesi que hauríem de respectar: l'esmorzar, tan llarg com l'entrenament... o més.
Dues setmanes més tard (amb parèntesi de viatge de cap de setmana a Barcelona), tindria lloc la carrera de Vilafamés, amb el seu recorregut tan particular: carrera curta, amb pista, senda, corredora, muntanyera i de tot un poc. I per a postres, gairebé igualem el temps de l'any passat (que ja em va semblar un fantàstic temps). I dic igualem perquè des de l'eixida, Luis (Wushi) i servidor anàrem junts, animant-nos l'un a l'altre i marcant el ritme en diferents moments. Vaja, carrera de manual que també em va recordar perquè establim lligams entre nosaltres. Visita de David Mundina per animar entre els termes de Vilafamés i Moró, que sempre és d'agrair. I us estalvie la resta. Damunt, les xiques (Sonieta i Sofia) es van emportar un bon grapat de copes i premis, i l'esmorzar va semblar un convit de boda. I per tant, el postcarrera es va convertir, una vegada més, en protagonista, disfrutant de les viandes i la bona companyia.
El cap de setmana següent m'estrenava a Castellnovo. Només diré que això de córrer amb ressaca va ser una de les experiències més desagradables que recorde. I tot i així no em va anar malament del tot. De la carrera... recorde un constant trencacames amunt i avall i alguna baixada tècnica amb pedra solta. I la mania d'algunes persones de picar-se inútilment, sobretot quan és evident que baixes molt millor que elles (la modèstia venia de sèrie).
Sense temps de pensar en altres històries, el següent cap de setmana es va presentar interessant: dissabte rodadeta asfaltera curta (sols 16.5km) i diumenge bona eixida muntanyera per la Magdalena i rodalia amb molt bona companyia. La pena va ser que no em vaig poder quedar a esmorzar, perquè la cosa pintava bé, però de veritat.
I arribà el test seriós sobre l'estat de forma: Serra, amb la K-25. L'ambient formidable, el resultat del test també, i el dinar postcarrera amb la crème de la crème també. Llàstima de l'incident de Sonia, que ens va donar un bon ensurt però que al final va quedar en això. Un ensurt i uns dies de molèstia amb el guix, a més d'uns dies de recuperació. Balanç molt positiu de cara a l'últim repte/objectiu de l'any: la II Marató Internacional de Castelló.
El cap de setmana premarató consistia a fer l'única tirada llarga de veritat de cara a l'asfalt: 25km en poc més de dues hores... i amb això ja estava el peix venut. La resta de la setmana, manteniment i recuperació per encarar l'objectiu de la millor manera possible.
I arribà, per fi, el dia: 11 de desembre de 2011, la meua primera marató d'asfalt. El resultat és conegut: 3h, 27 minuts i 12 segons temps oficial, baixant l'objectiu de 3:30 en gairebé 3 minuts. I molt content per això, però sobretot per com vaig acabar la marató. Avançant tots el que trobava per davant amb un últim km a 4:20 i un esprint terrorífic en la part final, de baixada cap al parc.
Què us puc contar de la marató? Moltíssims amics i amigues, coneguts i conegudes, una organització impecable, un ambient fantàstic, una marató que és Campionat d'Espanya... vaja, les millors condicions per debutar.
Mencionaré la grata companyia de Pipe els primers 24km, que em féu molt amena la primera part, els ànims de Paco Catalán (Sanmi) en la segona part de la cursa, els ànims de Silvia, Lola, Albert, els Kiyos i tantes i tentes persones que ens van avituallar i animar al llarg del recorregut, la presència de la meua esposa en diferents punts i el súperavituallament que em féu al km 22, l'emoció d'aconseguir l'objectiu, del record als que no estan però continuen estant...
I després de la marató, la veritat, no he alçat el cap... Primer una setmana de vagància, dic de recuperació; després una sobrecàrrega que no em deixava entrenar amb normalitat, i des del 24 un constipat com feia temps que no passava, no m'han permés entrenar. Ara que ja em trobe millor, reprendré poc a poc els entrenaments.
Al remat, no ha estat un mal any, perquè si bé alguns objectius no els vaig aconseguir (Mim, Volta al Terme de Fondeguilla, Ultratrail del Montsant i alguna altra que se'm passarà segur) almenys no m'he hagut de retirar de cap carrera, sí he aconseguit altres objectius i, sobretot, estic de nou motivat i sa (el del cap no té remei :p ) Trobem molt a faltar a Irene, i més que la trobarem a faltar... però sempre ESTARÀ mentre la recordem i la matinguem viva en la memòria.
I ho deixarem ací. Recuperada la il·lusió (i també la forma) aquest any, he fet la preinscripció al UTMB 2012. Si el sorteig m'afavoreix, la temporada tornarà a girar al seu voltant. I si no, hi ha altres curses, altres ultres, entrenaments, projectes, etc. que esperen el seu torn.
De moment, farem la cursa del Gimnasio Ventura i la primera de Lliga Valenciana al gener. Després, amb el resultat del sorteig el dia 20 (marcat amb roig al calendari), veurem amb el jefe què fem i cap a on anem, esportivament parlant.
I com sé que aneu passant per ací i que llegiu i seguiu les batalletes (no escric noms que no vull deixar-me ningú), us diré el que ja sabeu, però que cal verbalitzar alguna vegada: una de les coses més grans d'esta afició/esport, és compartir-la amb persones com vosaltres, pel vostre suport, per compartir les emocions, els èxits, els fracassos, l'amistat, els bons moments i els amargs, per estar tan bojos com qui escriu. Us estime.
No puc acabar sense donar les gràcies a les altres persones que fan possible viure totes aquestes aventures: Marta, per la paciència i el suport incondicional; Ezequiel, per posar tot de la seua part per fer-me millor corredor i millor persona; Silvia la fisio, per la cura de les seues mans; Carlos, el fisio que em va recuperar per a este esport, i la família i els amics que no formen part d'este mundillo i que tot i així ens respecten i animen.
pd: de les possibles imatges per il·lustrar tot el que he contat, em quedaré amb el vídeo d'entrada a meta que em va fer Marta. Sobren les paraules.
dimecres, 19 d’octubre del 2011
HE TORNAT
El passat cap de setmana es va disputar l'Ultratrail del Montsant, al Priorat (Tarragona). Amb 102km de recorregut, 8000m de desnivell acumulat i eixida i arribada a Cornudella de Montsant.
L'excursió va anar molt bé, amb David Mundina i Sonia Escuriola en pla estel·lar, perquè han debutat en esta distància amb uns resultats més que meritoris. I a més -com ja sabeu els qui els coneixeu-, són encara millors persones que corredors.
Personalment, tot i que no vaig fer la marca que esperava, estic content d'haver acabat l'ultra en 17:33:29. I és que el constipat que arrossegava em va passar una bona factura. Per això i pels últims entrenaments abans de l'ultra, he recuperat (definitivament, espere) les bones sensacions i els millors temps del 2009. Per tot plegat estic en condicions d'afirmar que...
HE TORNAT!
dilluns, 23 d’agost del 2010
ESTIU
TRAIL MAESTRAT EXTREM
La data, el 12 de juny; el lloc, Albocàsser; els quilòmetrres, 118; el desnivell, 7200m acumulats.
Podria fer una extensa narració de tot el que recorde d’aquell dia (que no és poc), però vull estalviar espai.
RECORREGUT: per al meu gust, molta pista, molt d’asfalt i formigó, i molta pedra solta (espcialment per les rodaliles de l’Avellà i de Catí).
AVITUALLAMENTS: el que en principi havia de ser autosuficiència es va convertir en un assortiment increïble als controls, amb ND3 líquid, barretes, gels, fruits secs, meló d’Alger, i moltes altres coses, entre elles una bona platerada de pasta a Ares. No entenc el rotllo de fer-nos portar 1000 calories i després oferir tot això.
ORGANITZACIÓ: jo posaria bona nota, i més tenint en compte que es tractava de la primera edició, que es trobaren amb la tormenta perfecta al barranc de Monlleó, que van poder assistir a totes lespersones que van haver d’abandonar i que es van desviure per desfer l’entort en què els van posar els de les samarretes.
VOLUNTARIS: un 12 sobre 10. Aguantar la pluja, el fred, el vent i altres inclemències (no sols meteorològiques) per donar-nos menjar, beguda i ànims amb afecte i un somriure…això no té preu.
També vull donar les gràcies a les persones que pujaren a veure la cursa i animar. Si em deixe algú, ho sent, però me’n recorde de mountainrunning, les suertecitas, els kiyos…
I per últim, menció especial per als companys d’aventura: Albert fins a Ares, on s’ho hagué de deixar per bufes als peus i Herme i Manolo, que m’adoptaren d’Ares fins la meta, la qual vam travessar tots tres alhora.
Al remat, 29é classificat de 77 finishers. Experiència dura, però bonica.
FONDEGUILLA-PENYAGOLOSA
Sols dues setmanes després del Maestrat, i motivat per la necessitat de fer km com fóra, vaig tenir la feliç idea de provar una altra aventura:
NÚRIA-QUERALT
El primer cap de setmana de juliol es presentava amb
CAMILLE-XTREM
Dues setmanes després de
Isquérem ben prompte de
Els primers quilòmetres vaig anar molt bé, aguantant un ritme mitjà-alt, sense pujar massa pulsacions, en un terreny de pista i boscatge molt entretingut i agradable que gairebé picava sempre amunt. Fins el tercer avituallament, al km 16, vaig arribar bé. Allà, el beuratge que em va donar el mister em va donar ales les primeres rampes, però poc més tard s’acabava l’espenta i començava a arrossegar-me com podia costera amunt, fins el quart avituallament. Camí del Ezkaurre els problemes s’agreugen: els bessons se’m pugen, primer una cama, després l’altra. Pare, bec i estire intentant solventar el contratemps; estic a uns cent metres del cim.
La gent que baixa m’anima, però em costa molt avançar. Eixos
L’organització del viatge, com sempre, impecable. Ezequiel està en tot, no se li escapa ni un detall ni deixa res a l’atzar.
La carrera, molt exigent, però molt molt bonica. I l’organització també impressionant i impecable. Té un gran mèrit que un poble tan menut com Isaba organitze una cursa d’este nivell, amb avituallaments en llocs inaccessibles, un recorregut ple de públic animant contínuament els corredors i totes les atencions que necessiten els corredors cobertes amb escreix i amb simpatia. I que no m’oblide: la bossa del corredor ben carregada amb productes de la vall del Roncal. Tot un detall, i més en els temps que corren!
Gràcies a tots!!!
MOSQUERUELA
Després de
I una altra bona notícia: Vicent Calvo va fer segon, per darrere de Remi, confirmant així que la seua recuperació és imparable i que en poc de temps estarà de nou en el més alt del caixó.
I hui, dilluns 23 d’agost, a només 4 dies del UTMB, ITV passada satisfactòriament. Tots els tendons estan bé, no hi ha cap inflamació ni cap problema. Les molèsties als d’Aquil·les i als rotulians són història. Si ara em fa mal algun d’ells, serà ja cosa dels nervis, que només se n’aniran quan el pròxim divendres, a les 18:30, ens donen el senyal d’eixida a Chamonix per encarar el gran objetiu de l’any: acabar el UTMB.
En contra del que solc fer, em mullaré: la previsió més optimista és de 38 hores, i la més pessimista de 40h. Tot el que siga acabar i millorar eixes previsions serà ben rebut. Però cal recordar-ho una vegada més: l’objectiu és acabar, superant tots els obstacles que s’hi presenten. De segur que no seran pocs.
I per últim, conten que al mundial de futbol de 1938, la selecció italiana jugava la final contra l’hongaresa, i que Mussolini els va voler motivar amb un “vencer o morir” que s’ha fet vox populi. M’agrada més la versió que en va fer Javier Krahe, en una de les seues cançons: “hay que vencer o ganar”. I amb aquesta màxima, “vencer o ganar”, partirem el dimecres camí de Chamonix. Com digué un altre personatge històric, alea iacata est.
Sort a tots i totes els que ens embarquem en aquesta gran aventura.
dimecres, 7 de juliol del 2010
Puyada a Oturia (Campionat d'Espanya) 31/05/2010
Després de la primera pujada forta la decoració canvia, comencem a recuperar posicions i en la baixada, com que el genoll respon bé, ens llancem com si ens hi anara la vida. Guanyar no guanyem però sí donem espectacle… Passem després pel riu, anem a una zona de transició amb pujades i baixades (un trencacamens) i encarem la pujada més forta: a Otúria. La pujada és espectacular, amb vistes de tota la vall impressionants i un desnivell molt fort. Pensem que hem fet cim, i hem arribat, en realitat, a un gran pla que hi ha a mitja muntanya. Encara hem de véncer uns quants metres més de desnivells, i no transitem per un camí fàcil. Això sí: les vistes d’Ordesa amb una gran quantitat de neu fan que l’esforç pague la pena. I comença una baixada en picat, pel mig del prat, sense camí, 45 minuts de baixada que ens obliguen a parar de tant en tant per preservar els genolls. Arribem, per fi, al final de la baixada sols per a continuar baixant i pujant pel mateix terreny trencacames d’abans, sols que ara en sentit contrari, per arribar de nou al riu. Flitada de Reflex a l’ambulància i a seguir. Última pujada, que se’ns fa eterna, amb el sol badant pedres, sense forces, cansats. En la baixada ja ni correm, sols volem estalviar les forces necessàries per arribar a la meta. De sobte, deixem el bosc per entrar a una pinada, i de la pinada passem al carrer que porta a la meta. Allí es repeteix l’escena de
Al remat, 5:17:50, pitjor del que esperàvem, però tal com havia anat el dia, encara va ser bona marca i tot. Al remat, 38km més, i a sobre de qualitat.
Els viatges d’anada i tornada perfectes, l’organització de l’excursió per part d’Ezequiel impecable i l’experiència de tot el cap de setmana inesborrable.
Mim 2010
Com sempre, gràcies a totes les persones que animen i fotografien perquè tinguem records gràfics del nostre esforç, de la nostra il·lusió, de les nostres alegries i, també, del patiment.
Juanma, César i companyia, moltíssimes gràcies!!!!
dissabte, 8 de maig del 2010
PERDUTS PER RACA
Val a dir que férem el segon tram de la Mim, des de les Useres fins a Sant Joan, els tres palomos habituals: Teo, Wushi i qui escriu.El dia 2 era l'endemà de la tornada dels pelegrins, i a les 8 del matí el poble semblava haver estat arrassat per un huracà, per la quantitat de fem que hi havia pels carrers. L'explicació era senzilla: la nit anterior es feia ball per celebrar el retorn dels pelegrins i el personal es veu que no tenia prou papereres ni contenidors per deixar els gots, embolcalls i altres deixalles i ho tirava tot a terra. L'aspecte del poble, lamentable, i el comportament de tots/es els contribuents a tal despropòsit encara més. Per rematar, hi havia gent que dormia als cotxes aparcats arreu del poble o començava a moure cap a casa...
Aliens a tanta desmesura, els palomos tinguérem la sort de poder aparcar davant l'Estel i iniciar la ruta al costat del camí dels pelegrins. I començarem a "rodar", prou fortets fins a les Torrecelles, més suau la resta. A Xodos trobàrem l'autobús de Sonieta, Karmele, RaCCCA, Irene, Tinyo, Piratacorrecabut (i com no, Pasqual fent tasques d'avituallador) i companyia... Una estona de xarrada, foto de rigor, i cap al Marinet.
Camí de la Banyadera començaren a pesar-nos els quilòmetres i pujàrem caminant. La baixada final ens permeté recuperar un poc de temps per acabar amb les següents dades:
28'07km, 03:45:54, +1700m, -989m, 152 ppm
Les xifres: 26'07km, 04:22:24, +1400m, -1400m, 134 ppm.
Ara, sols queda descansar, recuperar bé, i vetlar armes fins la pròxima estació: la Mim 2010. Espere fer-ho tot bé i arribar al dissabte al Castàlia amb la il·lusió, la motivació, les ganes, i el bon cos que l'event mereix.
Després d'aquest l'últim llarg sols queden dos entrenaments més curts, així que com digué Cèsar: alea iacta est!
diumenge, 25 d’abril del 2010
MÉS Km!!! MÉS Km!!!
El dia 18, el resultat de l'autonòmic fou d'allò més satisfactori, amb un temps de 2:59:54 i posició 115 absoluta. Bon temps tenint en compte la duresa de la carrera i les condicions climatològiques adverses, a més de la perillositat del terreny enfangat per les pluges dels dies anteriors. Cal destacar el retrobament amb Wushi i Teo, amics i companys infatigables en gairebé totes les curses de l'any passat. Anàrem junts fins poc abans de la pujada al castell, on me'n vaig anar en solitari. I poc abans de l'Ereta, Berto, que va fer una gran carrera de menys a més, va enllaçar amb el grupet on m'havia refugiat i ens n'anàrem els dos a pel sub3 mà a mà. Les rampes que no perdonen ens impediren aconseguir un temps millor, però no és per a queixar-se, ni molt menys.
Després de l'autonòmic, dos dies de merescut descans, per a poder fer la prova d'esforç el dimecres de la manera més fiable possible. Innocent de mi! Encara tenia les cames com a pedres, i això que havia passat per la fisio el dimarts... Als 17' de prova vaiog haver de parar. Els dos punts que la fisio havia detectat més carregats (tibial de la cama dreta i isquios de l'esquerra), començaren a cremar i tibar-se fins el punt que tenia la sensació que anaven a esgarrar-se en qualsevol moment. Així que, arribats a este punt, vaig demanar de parar la prova. El resultat no ha estat malament, però ni és tan bon com jo m'esperava ni crec que siga massa fiable. Ja veurem què diu "il capo", que encara no he parlat amb ell.
Dissabte 24, vaig tenir el privilegi de fer Castelló-Useres acompanyat per Wushi i Teo. Divendres pujàrem un cotxe Teo i jo i deixàrem aigua amagada per la Bassa de les Oronetes. I el dissabte a les 7 estàvem a la porta del Castàlia. Amb el sub8 al cap i les cames tocades encara per l'autonòmic (curiosa coincidència, els 3 tocats), iniciàrem la marxa amb els següents parcials:
Senda Torreta: 00:23:03 Via augusta (Borriol): 00:48:27 Pedra: 01:24:18
Carretera Vilafamés-Moró: 01:59:13 Bassa: 02:40:52 Rambla de la Viuda: 03:04:17
Carretera la Barona-les Useres: 03:38:08 les Useres (poliesportiu): 03:49:53
Potser hauríem pogut fer millor temps, però preferírem acabar l'entrenament els tres junts i disfrutar de l'eixida del dia.
Altres dades del GPS: 32'41Km, +1153m desnivell positiu i -790m desnivell negatiu, 153 ppm.
Al remat, una gran alegria tornar a recórrer territori Mim. Ara, a preparar la macroquedada per a les Useres-Sant Joan. Eixe segon parcial donarà una aproximació més exacta de l'objectiu per al dia 15. De nou, el dia més llarg.
dijous, 15 d’abril del 2010
HOLA?
Com vola el temps. A nivell esportiu les coses han anat més o menys bé. La Marxa a Peu per Borriol i la Marató anaren més o menys com calia esperar que anaren per a l'entrenament acumulat. Han sigut unes quantes eixides amb Karmele i el seu inseparable manager, RaCCCa i Irene, Ferrato, Silvia, Groc, etc. I cada volta em vaig trobant millor. Entre els entrenaments d'Ezequiel, les mans de Silvia (la fisio), les plantilles que m'ha fet Cristòbal, les bones companyies i la meua inconstant voluntat, la cosa comença a pintar millor.
La fascitis ja no es presenta de tant en tants, el genoll va aguantar la marató de Borriol... i no vaig fer la Nevera d'Atzeneta. Coses de l'aprenentatge: no repetir errades anteriors. I és que la marató de Borriol em va deixar molt tocat, molt cansat, però no lesionat!
El viatge a Nova York fou un èxit en molts sentits: llocs visitats i descoberts, experiències, compres, material esportiu... No es pot demanar més a una setmana de viatge.
I d'altres coses... millor no en parle. No tinc ni ganes.
Sols afegiré que el UTMB s'albira a l'horitzó i encara hem de fer molts km, així que el Campionat Auntonòmic, la Mim, l'Ultratrail del Maestrat i una altra ultra a principis de juliol més alguna carrera solta pel mig (amb el respecte que totes mereixen) seran les parades obligades, les estacions d'este via crucis que ens portarà al Repte (sí, amb majúscules) d'aquest any: el dia 27 d'agost, tenim una cita amb el massís del Mont-blanc.
Fins aleshores... ja veurem. Les coses s'han d'agafar com vénen, i més quan no sols depenen de tu mateix.