dilluns, 23 d’agost del 2010

ESTIU

Després del campionat d’Espanya a Sabiñánigo tocava preparar un dels grans esdeveniments esportius de l’any: el Trail Maestrat Extrem, que per primera vegada oferia una cursa en autosuficiència per damunt de 100km a la província. Era una gran ocasió per provar el material nou, fer els assajos d’alimentació i hidratació… i superar per primera aquesta barrera psicològica.


TRAIL MAESTRAT EXTREM

La data, el 12 de juny; el lloc, Albocàsser; els quilòmetrres, 118; el desnivell, 7200m acumulats.

Podria fer una extensa narració de tot el que recorde d’aquell dia (que no és poc), però vull estalviar espai.

RECORREGUT: per al meu gust, molta pista, molt d’asfalt i formigó, i molta pedra solta (espcialment per les rodaliles de l’Avellà i de Catí).

AVITUALLAMENTS: el que en principi havia de ser autosuficiència es va convertir en un assortiment increïble als controls, amb ND3 líquid, barretes, gels, fruits secs, meló d’Alger, i moltes altres coses, entre elles una bona platerada de pasta a Ares. No entenc el rotllo de fer-nos portar 1000 calories i després oferir tot això.

ORGANITZACIÓ: jo posaria bona nota, i més tenint en compte que es tractava de la primera edició, que es trobaren amb la tormenta perfecta al barranc de Monlleó, que van poder assistir a totes lespersones que van haver d’abandonar i que es van desviure per desfer l’entort en què els van posar els de les samarretes.

VOLUNTARIS: un 12 sobre 10. Aguantar la pluja, el fred, el vent i altres inclemències (no sols meteorològiques) per donar-nos menjar, beguda i ànims amb afecte i un somriure…això no té preu.

També vull donar les gràcies a les persones que pujaren a veure la cursa i animar. Si em deixe algú, ho sent, però me’n recorde de mountainrunning, les suertecitas, els kiyos

I per últim, menció especial per als companys d’aventura: Albert fins a Ares, on s’ho hagué de deixar per bufes als peus i Herme i Manolo, que m’adoptaren d’Ares fins la meta, la qual vam travessar tots tres alhora.

Al remat, 29é classificat de 77 finishers. Experiència dura, però bonica.


FONDEGUILLA-PENYAGOLOSA

Sols dues setmanes després del Maestrat, i motivat per la necessitat de fer km com fóra, vaig tenir la feliç idea de provar una altra aventura: la Fondeguilla-Penyagolosa. L’experiència no resultà tan positiva com l’anterior. Una tria errònia de calçat i un sobrepes a la motxilla em provocaren uns dolors molt forts a les plantes dels peus que condicionaren el desenrotllament de l’aventura. Ni un canvi de calçat (massa tard, no vaig saber reaccionar abans) aconseguí alleugerir les molèsties i, per a postres, el genoll esquerre començà a fer-me molt de mal i provocar-me tal dolorque, a la base del Penyagolosa, i pensant en el que m’esperava el cap de setmana següent, em portà a la retirada. No vaig poder completar la marxa, deixant-ho al km 60’4, després d’11 hores i 26 minuts.


NÚRIA-QUERALT

El primer cap de setmana de juliol es presentava amb la Núria-Queralt, una caminada que l’any passat fou l’assaig general de la CCC. Aquest any es presentava de manera diferent: vaig proposar a Karmele d’acompanyar-la tot el recorregut per tal que assajara com jo ho havia fet l’any anterior. I com el 2009, la cosa comença amb amenaça de pluja que de nou descarregà amb intensitat i pedra en la pujada al Pas dels Lladres. Vam eixir a bon pas i bon ritme, però crec que ens vam equivocar quan vam seguir els que anaven davant en lloc de seguir el camí marcat. El terreny era tan complicat, que ens va suposar un esforç difícil de recuperar. Després, la tempesta al Pas dels Lladres, la qual vam superar amb optimisme i traquil·litat. Posteriorment, ens sumàrem a un grupet que coneixia molt bé el recorregut, i això ens reviscolà, amb uns rajos de sol que ens eixugaren per complet. Ací l’anècdota desafortunada del dia: en un moment donat, ens pensàvem que no havíem passat pel vèrtex geodèsic i preguntem a un corredor que venia per darrere. I el molt cabró ens diu que sí, que estava a la lloma que acabem de deixar. Mirades d’incertesa i de dubte, i decidim continuar. I sort, perquè el paio havia mentit i el control estava uns quilòmetres més avant. S’ha de ser malparit per intentar guanyar llocs en la classificació d’aquesta manera!!! Nere i Txopo feien la goma amb nosaltres fins l’estació de tren de la Molina. Camí de l’estació d’esquí els perdem de vista i ja no els veuríem fins l’endemà. Cau la nit quan la coronem i, camí del coll de Pal, ja portem els frontals en marxa. Els quilòmetres d’asfalt volen, amb Carmen marcant un ritme impressionant. Però no tot havien de ser alegries: en el descens cap al refugi del Rebost i el paller de Dalt, en un terreny relliscós per l’aigua i la humitat sobre la pedra i el fullam caigut dels faigs, caiem ara un, ara l’altre, i Carmen es lesiona el peu en una de les regirades. Així que, després de 47’5km de marxa, Carmen decideix deixar-s’ho per no arriscar el peu. Jo dubte, però ella m’encoratja a continuar i remuntar. Remugue un poc a l’avituallament, bec, menge, reposte aigua… i finalment continue. Comence a bon ritme, i la pujada del coll de Bauma passa ràpida. A carrera lenta em presente a Saldes, sota l’ombra d’un Pedraforca amenaçant de pluja i llamps. Al control, m’avisen que caurà fort, i jo els dic que no m’ho pense, que me’n vaig cap a la segona tempesta del dia. I efectivament, isc de Saldes i comença a caure a bots i barrals, mentre els llamps se’n van vap a l’oest allunyant-se del meu camí. La pujada al Portet es fa molt pesada, tot i que el camí és excel·lent i el paisatge preciós. Arribe després del control a la baixada, que em sembla més perillosa a causa de la pluja. Baixe amb precaució i, no obstant això, avance gent. Ja queda menys-pense. Però no és tan fàcil com sembla: la pluja intensa ha omplit rambles i barrancs, i és impossible travessar-los sense banyar-se, una altra volta, els peus. Les praderies també estan plenes d’aigua, i el camí pel mig del bosc enfangat. Poc a poc faig camí, fins que em presente al santuari de Queralt. Ja sols queden les escales. Les baixe amb un xic l’estat del qual no és millor que el meu (Chiquito es complauria de la quantitat d’imitadors), i una bona estona després hem aconseguit baixar les escales i travessem la ciutat camí de la meta, ubicada aquesta vegada en un dels carrers adjacents a la plaça on repartiren els dorsals. Al remat, 20:06:51, posició 78 de 235 arribats. Valoració positiva, perquè tot i que el temps i la posició són pitjors que l’any passat, la remuntada ha estat espectacular. El 2009 es féu de nit quan deixava la carretera del coll de Pal; el 2010, eixint de l’estació de tren de la Molina ja enceníem els frontals. Vol dir que acumulava sobre dues hores i mitja de retard, que al remat, han quedat en 31 minuts; és a dir, he recuperat unes dues hores en 47’5km. I per a postres, la segona aiguada a l’eixida de Saldes. A més, i per damunt de tot, la novetat d’anar acompanyant Carmen, amb la idea que assajara el que serà la Courmayeur-Champex-Chamonix.


CAMILLE-XTREM

Dues setmanes després de la NQ, es celebrava a Isaba (Navarra) la segona prova de la Copa d’Espanya de Carreres per Muntanya. I cap allà anà l’autobús de corredors, amics i familiars del Club de Muntanya Penya Mur i Castell, ben acompanyat per Amics de la Volta al Terme de Fondeguilla.

Isquérem ben prompte de la Vall d’Uixó, de manera que a hora de dinar ja estàvem instal·lats a l’hotel. Per la vesprada, caminada per les rodalies d’Isaba, xerrada tècnica i reencontres amb uns i altres. I per la nit, sopar a l’hotel i a vetlar armes. L’endemà ens esperava un dia dur. I tant! 31’4km de carrera, 3900m de desnivel acumulat i Peña Ezkaurre a 2047m en una jornada calorosa i asolellada.

Els primers quilòmetres vaig anar molt bé, aguantant un ritme mitjà-alt, sense pujar massa pulsacions, en un terreny de pista i boscatge molt entretingut i agradable que gairebé picava sempre amunt. Fins el tercer avituallament, al km 16, vaig arribar bé. Allà, el beuratge que em va donar el mister em va donar ales les primeres rampes, però poc més tard s’acabava l’espenta i començava a arrossegar-me com podia costera amunt, fins el quart avituallament. Camí del Ezkaurre els problemes s’agreugen: els bessons se’m pugen, primer una cama, després l’altra. Pare, bec i estire intentant solventar el contratemps; estic a uns cent metres del cim.

La gent que baixa m’anima, però em costa molt avançar. Eixos 100 metres se’m fan eterns. I els problemes no acaben ací: quan intente baixar, no puc, els bessons es neguen a ballar amb la roca, i és que les roques punxegudes que trobe en el camí de baixada sols poden atacar-se ballant o a salts… i les meues cames no estan per la feina. No sé com, aconseguisc baixar caminant molt a poc a poc i recuperar. Pocs quilòmetres després del descens infernal encara puc trotar un poc i caminar a un ritme decent. Aprofite mentre puc, per si de cas. Els quilòmetres passen molt lentament, el temps vola. I vet aquí que arribe a la pista de baixada final, de formigó. Els 2 km més llargs, possiblement de la meua vida.Creue la meta i ja estan tots per allà. He complit la previsió de temps (havia pensat que 4:45 seria un bon temps), però estic rebentat i sóc l’últim de l’equip. Ezequiel em consola dient-me que és un bon rodatge, que le meua és una altra guerra… i té raó, però estic un poc disgustat amb el meu rendiment. Dutxa, dinar al frontó, replegada… i autobús cap a casa. Vaig acabar el 189 de 234.



L’organització del viatge, com sempre, impecable. Ezequiel està en tot, no se li escapa ni un detall ni deixa res a l’atzar.

La carrera, molt exigent, però molt molt bonica. I l’organització també impressionant i impecable. Té un gran mèrit que un poble tan menut com Isaba organitze una cursa d’este nivell, amb avituallaments en llocs inaccessibles, un recorregut ple de públic animant contínuament els corredors i totes les atencions que necessiten els corredors cobertes amb escreix i amb simpatia. I que no m’oblide: la bossa del corredor ben carregada amb productes de la vall del Roncal. Tot un detall, i més en els temps que corren!

Gràcies a tots!!!

MOSQUERUELA

Després de la Camille vingueren unes setmanes d’entrenament intesiu, amb llargs pel Desert de les Palmes i gimnàs i canvis de ritme a la piscina, fins que el passat dissabte 21 tornava a posar-me un dorsal a Mosqueruela, a la tercera edició de la Sus Scrofa (o singularis porcus –que diria Obelix). Sobre la carrera poca cosa a dir: lleugeres variacions sobre el recorregut de l’any passat que l’allargaven un quilòmetre en total, i molts foreros per allà. Cal destacar q ue finalment ens duguérem un pernil per equip i tres individuals, i que Amics de la Volta al Terme se n’emportà tres. Ambient festiu i agradable, viatge d’anada i tornada amb Teo i companyia de luxe en carrera amb un Wushi que sempre em diu que me’n vaja i acaba aguantant-me a roda com un campió. El millor, l’ambient correril pre i postcarrera i que vaig cobrir el recorregut en un temps discret (3:39 front als 3:20 de l’any passat), però amb bones sensacions, d’anar sempre sobrat i poder anar més fort. No devia estar malamanet, quan al camp de tir hem rodat per baix de 4:30/km com si res. I acabar sense molèsties ni entortillons ni cap problema a només sis dies de l’Ultra Trail del Mont Blanc… no té preu.

I una altra bona notícia: Vicent Calvo va fer segon, per darrere de Remi, confirmant així que la seua recuperació és imparable i que en poc de temps estarà de nou en el més alt del caixó.

I hui, dilluns 23 d’agost, a només 4 dies del UTMB, ITV passada satisfactòriament. Tots els tendons estan bé, no hi ha cap inflamació ni cap problema. Les molèsties als d’Aquil·les i als rotulians són història. Si ara em fa mal algun d’ells, serà ja cosa dels nervis, que només se n’aniran quan el pròxim divendres, a les 18:30, ens donen el senyal d’eixida a Chamonix per encarar el gran objetiu de l’any: acabar el UTMB.

En contra del que solc fer, em mullaré: la previsió més optimista és de 38 hores, i la més pessimista de 40h. Tot el que siga acabar i millorar eixes previsions serà ben rebut. Però cal recordar-ho una vegada més: l’objectiu és acabar, superant tots els obstacles que s’hi presenten. De segur que no seran pocs.

I per últim, conten que al mundial de futbol de 1938, la selecció italiana jugava la final contra l’hongaresa, i que Mussolini els va voler motivar amb un “vencer o morir” que s’ha fet vox populi. M’agrada més la versió que en va fer Javier Krahe, en una de les seues cançons: “hay que vencer o ganar”. I amb aquesta màxima, “vencer o ganar”, partirem el dimecres camí de Chamonix. Com digué un altre personatge històric, alea iacata est.

Sort a tots i totes els que ens embarquem en aquesta gran aventura.