dilluns, 20 de juliol del 2009

NÚRIA-QUERALT (valoració)

La valoració d’aquesta aventura i/o experiència no pot ser més positiva: tot i acabar esgotat, no m’he lesionat, i he pogut acabar en la posició 48 amb un temps de 19:35, la qual cosa trobe que està molt bé. A més, he pogut provar tot el material per a la CCC, passar tota la nit caminant i inclús alguna novetat quant a la beguda i l’alimentació.

AVITUALLAMENTS:
Al fòrum ja s’ha parlat del tema dels avituallaments. Personalment, els trobe molt correctes, amb tota mena de menjars que cobreixen de llarg les necessitats nutricionals d’una cursa tan llarga i exigent. Ara bé, també s’ha de dir que no són els avituallaments a què estem acostumats ací. I això s’ha de tenir en compte, sobretot si es tenen manies en el menjar.
L’any passat, després de la decepció del Campionat ‘Espanya organitzat pel Club Esportiu Marató i mitja Castelló-Penyagolosa (Mim), vaig decidir que portaria amb mi en totes les curses tot allò que poguera necessitat per menjar, ja que la beguda, almenys de moment, és correcta en totes les proves. I així ho he vingut fent: barretes i gels no han faltat al meu cinturó en totes i cadascuna de les curses que fet des d’aleshores. En ocasions, inclús, m’ha sobrat molt, però preferisc que sobren que no que falten. I, evidentment, ho faré igual a la CCC. Encara que em toque carregar 6 o 7 gels i 10 o 12 barretes. Fan falta i van molt bé. A més, he comprovat que es pot menjar pasta al quilòmetre 38, que encara hi ha temps per consumir-la.
Ací vaig menjar tres barres de gelatina amb ND3, quatre sobres de ND3 per mesclar amb aigua, deu barres d’ametla d’Isostar, uns caramels de llima semblants a les barres de gelatina i sis gels de Powerbar amb cafeïna. I innombrables gots de Pepsi, te amb llima, aigua i beguda isotònica, plàtans, codonyat, etc. dels avituallaments.

SENYALITZACIÓ:
La senyalització ha sigut correcta, tot i que en ocasions resultava difícil de seguir, sobretot al canviar de pintura a cintes i de cintes a pintura. Em va resultar molt desagradable la pujada al Pas dels Lladres amb la gent retallant per tot arreu i la baixada a la Molina per les praderies, amb molts participants anant al recte enlloc de seguir la pista. No és només per fer trampa, també és per la conservació del medi. La traçada de nous camins és un mal que se li pot estalviar perfectament a la natura.
En alguns encreuaments hi havia massa dubtes, inclús entre la gent més experimentada. Per sort, el GPS ens va salvar d’alguna errada més. Açò s’agreuja amb la nit, però és de difícil solució. La senyalització, i més a un parc natural, té unes limitacions que cal respectar pel futur de la prova.
S’hauria de fer alguna cosa per millorar, però no és gens fàcil trobar solució.

RECORREGUT:
Com que es tracta de la meua primera participació, sols puc valorar el recorregut del 2009, sense comparar-lo amb altres edicions. M’ha semblat dur i exigent, però al mateix temps d’una gran bellesa. Contrasta, sobretot, el paisatge de l’estació d’esquí amb les pinades i fagedes salvatges; l’asfalt, amb les sendes que semblaven perdudes i retrobades per a la caminada; la bellesa de la llum de la lluna entre les muntanyes amb els fanals elèctrics o de gas. Alguns paratges eren increïbles: el bosc abans d’arribar a la Molina, la fageda abans de Rigoréixer, la pinada del Portet, els riuets, el paisatge més alpí i desèrtic de Núria i el Pas dels Lladres; el pas entre vaques i cavalls... És tan poc habitual trobar-se en paisatges com aquests, que al seua bellesa encara sembla més exquisida.
Sense dubte, és l’escenari ideal per a una caminada d’aquestes característiques.

A hores d’ara, no tinc clar si tornaré a fer una cosa així, però sí sé que sóc capaç d’acabar una cursa tan exigent i que ha estat un bon assaig general de cara a la CCC.

NÚRIA-QUERALT (la cursa)

Després de desitjar sort a Jorge, Txopo i Erenida, inicie la marxa a pas lleuger costera amunt. La senda és ampla i em permet avançar la gent que ha eixit més prompte però s’ho agafa amb més calma. Fa estona que se senten trons, i el cel ha anat tancant-se, fins al punt que als poc minuts de marxa, comenta a descarregar aigua, al poc pedra molt menuda, i en acabant pedra amb aigua. Davant la insistència de la pluja, molts caminants s’aturen a la vora i no tan a la vora del camí per a posar-se impermeables, tallavents, jaquetes… Jo decidisc que no cal, que ja estic banyat completament i que, de moment, aguantaré així, com a mínim fins el primer control, el de l Font de l’home mort. El camí ha anat enfangant-se i fent-se complicat, però per fi arribe al primer control.

Em sembla que no vaig tan bé de temps com em pensava. I amb la sensació de fred que tinc, em veig obligat a fer la parada més llarga del que preveia inicialment. Trac el tallavents, els guants, el buff, me’ls pose, menge una barreta, m’acabe de menjar el codonyat que m’han oferit i de beure el te que tenen més a mà... i continue marxa. El Pas dels Lladres, amb els seus 2500m m’espera. La pujada és increïble: un fortíssim desnivell, un terreny que es desfà per moments i per a postres torna a pedregar, aquesta vegada amb més força i amb pedres com gairebé cigrons. Cauen amb força i piquen. A més, la pujada enganya: quan penses que ja hi ets, encara queda un bon tram per fer cim, sols que la forma de la muntanya fa que una part no deixe veure l’altra. Jo intente seguir el camí, molta gent va camp a través gràcies al seu coneixement de la caminada. Finalment, arribe al cim i l’oratge no millora, perquè a la part més alta ens espera una ventada que fa difícil mantenir l’equilibri i avançar cap a on toca fer-ho. A continuació s’inicia una baixda per pista, cosa que sembla ignorar bona part de la concurrència, que de nou passa per les praderies ignorant els senyals. És un descens llarg, sense cap complicació aparent, i que gràcies a la fi de la pluja i la tornada del sol permet una treva. A més té alguns trams d’allò més bonics. Torne a menjar, ara una barra, ara llepolies de les que em recomanaren, bec poc però sovint... camí de la Molina. Abans, però, en travessar un tancat, perd el camí, i les persones del voltant tampoc veuen clar el camí. Amb l’ajut del GPS trobem un camí més o menys semblant a l’original, i enllacem de nou sense problemes. Bona estona després, arribem a l’estació de tren de la Molina. Poc abans d’entrar-hi, avance el belga que ens fitava a l’hotel de dalt a baix.

Allà espera Rubs amb el cotxe, barretes, gels i roba. Agafe tot el menjar i em quede amb la roba que porte, en principi suficient per a la nit. Rubs avisa, que esperarà els altres i se n’anirà a dormir, així que no hi haurà ocasió de fer canvis de roba ni avituallar-se més. Ho asumisc, i em pose a fer cua a la font per reomplir el camel. I damunt autoservici! Vaig al porxo de l’estació per unes escales, menge unes bajoques amb cansalada, un gaspatxo, faig un glop de te i... faig marxa. Per començar, més escaletes, després formigó, i finalment un bon tram d’asfalt carretera amunt fins una desviació a l’esquerra que ens porta a l’estació d’esquí (us estalvie la descripció de les muntanyes travessades pels telecadires, tota mena de pals, cables, etc.). Travesse la zona més plana de l’estació, i en avançar un grup d’homes els pregunte pel terreny fins Rigoréixer. No poden ajudar-me perquè no el coneixen, així que em faig l’ànim d’anar a soles. En acabar la zona més plana de l’estació d’esquí, s’inicia una pujada pel que sembla ser una pista de descens (pel desnivell i les revoltes), eterna i duríssima. Ací no puc assegurar-ho (el temps va esborrant alguns detalls), però diria que vaig estar gairebé una hora pujant. Finalment, arribem a una carretera, el coll de Pal. S’inicia un bon descens per la carretera, però com encara no és de nit, no pare a posar els reflectants. Alguns, que coneixen el camí, baixen al Rebost per una pista/senda que travessa la vall. Uns altres, seguim el camí que toc i, inclús, ens l’inventem. Quan sembla que hem de fer a mà esquerra cap al refugi, uns xics pugen avisant que no és allà, que s’ha de seguir recte. Així ho fem, formant un grupet, fins que de nou dubtem del camí. Ja s’ha fet de nit i jo encara no he tret reflectants ni frontal, així que aprofite l’ocasió. Finalment trobem el camí, i un bon grupet ens dirigim cap al refugi.

Al Rebost hi ha una bona muntada: amanida de pasta i molts altres menjars. Ja que pare, em pose els maneguins, més reflectants, i recarregue ND3 al camel. M’abelleix la pasta que hi ha, crec que encara és bon moment per menjar-ne, així que demane mig plat. Me’l menge ràpidament, bec dos gots de Pepsi “light” amb tota la cafeïna possible, i continue el descens. Avance unes quantes persones que baixen porugues per la falta de visibilitat, però com tinc la sort de mantenir una bona vista, no tinc eixi problema i puc baixar un poc més ràpid sense arriscar. La senda és preciosa, es perd entre pinades i fagedes fent ziga-zigues i també alguns descens al recte d’allò més espectacular. Al Paller de dalt ens tiquen ràpidamet i motl amablement m’ofereixen de tot. Els demane per Rigoréixer i em diuen que no queda lluny, així que salude i me’n vaig, ja que durant la baixada no he consumit aigua. La baixada esdevé ara una pista de patinatge entre roques, fang, fagedes i fulles seques que em donen un parell d’esglais solventats amb l’ajut inestimable dels bastons. Ja és nit tancada (matinada), i em naixen dubtes de com acararé les sis hores de nit que hauré de passar despert. Per sort, en aquest tram de baixada coincidisc amb un xic de Berga, Gorka, que porta un ritme semblant i em fa la marxa molt amena gràcies a la conversa. Anem intercanviant opinions i parlant de tòpics sobre catalans i valencians i els quilòmetres comencen a caure sense adonar-nos-en. En un moment donar, estem a la carretera, al control de Rigoréixer.

Fem una aturada no massa llarga, però suficient per a menjar plàtan i xocolate, reomplir d’aigua i ND3, preguntar per la nostra situació de carrera (ens diuen que no hauran passat ni cent persones) i reprendre la ruta. En un moment donat, veiem un senyal blanc que ens porta cap a l riu, però devia ser de l’any passat, ja que uns xics ens avisen que s’ha d’anar per la carretera una bona estona. Així és, i per a postres tornem a pujar, cap al coll de Bauma. Una altra pujada llarga, llarga (per sort no tan exigent com les anteriors, però el cansament també comença a notar-se). Lleu descens i control.

Ara fem l’aturada curta, ja que la gent està més per xerrar i agafar forces i aire que no per avituallar-se. Glop ràpid del primer que em posen a l’abast, una barreta de les meues... i a seguir camí fins a Saldes. Allà el control està de gom a gom de col•laboradors, i ens atenen molt bé. Em faig un sandvitx de pernil i formatge, un got de Pepsi, un gel, un plàtan... i uns coneguts de Gorka li diuen que anem entre els cent primers, cosa que ens sorprén agradablement. A més, els parcials són bons i ens permeten somiar amb un bon temps a Berga. Motivats per aquesta notícia, reprenem camí cap al Coll de la Trapa. Aquí és quan, després d’unes quantes hores junts, em separe de Gorka sense adonar-me’n. M’enceguere a seguir el ritme que marquen els que van al davant del grup que hem format amb gent que ens ha alcançat i gent que hem anat replegant, i quan vull assegurar-me que ve en el grup l’he perdut. Mala sort, perquè era una companyia molt agradable.

Quan el desnivell augmenta, el grup es redueix. Ens quedem dues parelles, Carles (un xic de Granollers amb qui caminaria pràcticament la resta del recorregut) i algú més que s’niarà despenjant al llarg de la pujada.

A la font de la Bruixa ens avisen que anem entre els cinquanta primers, cosa que s’agraeix molt, sobretot ara que ja fa estona que clareja i el cansament passa factura. Nou gel, més cafeïna amb la Pepsi i a continuar la baixada. El grupet de parelles marca el ritme, però van molt cansats i comencen a assegurar massa, així que Carles i jo, més decidits en aquest terreny ens n’anem, cosa que no els sembla bé després d’haver-los seguit durant tota la pujada. En fi, qüestió de gustos, supose, a mi no m’importaria que em seguiren la baixada, marcant jo el ritme i els llocs on posar els peus. Però sembla que els resulta un terreny massa tècnic i no ens poden seguir. Acabem la baixada sense cap incidència i arribem a Peguera. Bon avituallament i a seguir marxa. Estem prou bé per al que portem i sols ens han avançat tres o quatre persones. Però vet aquí que en un moment donat perdem el camí: el cartell indicava tan clarament el control del mapa, que ens passem la desviació. Després de baixar per pista uns vint minuts, perdem 45’ de rellotge buscant el camí, assagem inclús una baixada impossible, fins que decidim tornar enrere i desfer el camí. Hora i mitja després de passar el desviament, retrobem el camí. Aquest temps i l’esforç i la tensió em passen factura, de manera que ara ja he de deixar de pensar en el temps de meta i centrar-me només en acabar amb el menor patiment possible, si és que això es possible.

Ara agafe un ritme de caminada, sense trotar, que vaig seguint com puc. Al control d’Espinalbet, ja ben prop de Queralt, em trobe un Gorka desconcertat. Li dic el que ens ha passat fins que Carles m’esperona per continuar. El seu “anem Ximo, que aquí no hi fotem res” em torna a la més crua de les realitats: a uns sis quilòmetres de meta no puc amb la meua ànima. De fet, poca estona després, Carles se’n va. El seu amic encara es queda una estona amb mi, però en arribar al monestir i trobar les escales, m’esfondre una mica: les escales es converteixen en una autèntica tortura per als genolls, ja adolorits per tant esforç. Procure no pensar-hi, però el dolor en baixar cada graó m’ho recorda, i per si això fóra poc ja és migdia i el sol ens està castigant des de fa tres hores. Intente pensar en coses agradables, en arribar, en tot el que puga evadir-me del càstig que estan patint els genolls. No hi ha manera. Sols em queda resar perquè acabe prompte, però tampoc no puc córrer. En un moment donat, he arribat a la carretera: sols queda un quilòmetre i mig per asfalt, segons m’han dit. Algun grupet m’ha avançat, però jo ja no estic per això. Sos estic per arribar. En un trosset de pista entre asfalt i asfalt em trobe Daniel, un xic jove que coixeja. Em quede amb ell, l’acompanyaré fins la meta donant-li conversa. En una cruïlla, ens enganyem de camí, de l’ànsi que tenim per baixar a meta. Un senyor ens ho indica amablement des del seu xalet, i ens anima amb aplaudiments i crits que ja estem, que ja ho tenim. I, efectivament, poc després enfilem la baixada final cap al parc on, unes quantes escales més avall, es troba la meta. Daniel i jo ens agafem dels muscles per passar junts la línia d’arribada, feliços i contents perquè l’aventura ha acabat. Per fi!

Allí estan també Rubs i Jorge, que acuden ràpidament per ajudar-me amb la motxilla i les coses que ens han donat: el diploma, un fuet i més menjar i beguda. Intente refer-me, però han d’anar per la bossa al cotxe. Trobar les dutxes és una odissea, també amb final feliç, afortunadament. De camí, em trobe Gorka de nou, que arriba a la meta, S’atura per saludar-me i el felicite per acabar la caminada. Després, anem Jorge, Rubs i jo a beure una cervesa i menjar alguna cosa mentre fem temps perquè arribem Erenida i Txopo.

Tornem del bar uns tres quarts d’hora més tard, i quina és la nostra sorpresa quan, mentre esperem asseguts en un banquet, arriben els dos... per l’altre costat. Els ha portat l’ambulància de la Creu Roja perquè, després de 71km d’esforç han hagut de deixar-ho. Una autèntica pena.

Es dutxen, mengem alguna cosa i iniciem el viatge cap a casa, amb guitarrada històrica dels caminants durant bona part del camí de tornada.

dilluns, 6 de juliol del 2009

NÚRIA-QUERALT (la prèvia)

El divendres 3 a les 17h. a Castelló i a les 17:15 a Borriana ens concentràvem Txopo, Jorge, Rubs i Erenida per iniciar la que era, per a mi, l’aventura més agosarada del que portem d’any: la marxa Núria-Queralt, amb 96km. i més de 9000m. de desnivell acumulat.

El viatge transcorre tranquil, entre bromes, ocurrències d’uns i altres, comentaris de la que ens espera, etc. A les 21:15h. som a Berga, però trobem no l’hotel. Al segon intent el trobem, aparquem, descarreguem i ens toca esperar pacientment perquè la recepcionista va a la seua.

Quedem una estona més tard per anar a sopar, i ràpidament ens posem d’acord en el menú: plats combinats al frankfurt més pròxim. Frankfurt que no fa plats combinats els caps de setmana, però com que ja hi som i hi ha plats interessants, ens hi quedem. Sopem bé, i decidim anar a prendre una copa, per veure si dormim millor. Ens la fem i em retire, deixant-los fent-se la segona ronda.

A les 10:30 hem quedat per concentrar-nos i anar a pels dorsals i el material que ens hagen de donar. Confós amb el material, baixe 5 minuts tard, sense tenir clar si he fet la millor tria… Tots estan vestits de roba de carrer, i jo he baixat ja tot equipat (sempre donant la nota –pense). Anem cap al passeig, travessant un mercat (dissabte de matí és el dia) i la cua ens indica que ja hem arribat. Per sort, n’hi ha poca. Sorpresa quan a Txopo, Erenida i Jorge els diuen que hauran de replegar-ho tot a Núria. A mi sí m’ho tenen preparat, i prèvia presentació de DNI i llicència federativa, agafe el braçalet amb el número 234 i un codi de barres, un plànol amb el perfil i els avituallaments i uns fullets de carreres pirinenques. Per sort me n’adone que no he demanat la samarreta: desfaig l’entort i m’emporta la meua samarreta .

De camí de tornada cap al cotxe busque tendes d’esport on poder comprar uns guants de ciclista (per a evitar les bufes per causa dels bastons), i no en trobe. M’hauré de fotre i quedar-me sense provar aquesta idea. Mentre els altres pugen a l’habitació a replegar, jo me’n vaig al cotxe amb Rubs, carregue motxilla i bastons i me’n vaig cap a l’autobús que ix a les 12. Així ells viatjaran més còmodes i amples i jo em llevaré els nervis precarrera sense dir cap bestiesa.

Quan estem tots iniciem el viatge per carreteres molt revirades, amb uns paisatges fantàstics i unes vistes increïbles. L’autobús és una mescla estranya de xerrades sobre la cursa, gestes, batalles, batalletes, equipacions, materials, recorreguts, desnivells, curses, ultracurses... En certa manera recorda un galliner, a veure quin és el gall més gall. Per sort, els meus companys de seient són més discrets i em permeten tancar els ulls i descansar una estona durant el trajecte. També van informant-me de la marxa, tot i que desconeixen les novetats en el recorregut. Aquesta informació em resultarà prou útil, tot i que l’única previsió de temps que he fet serà, com gairebé sempre, un autèntic desastre. Però d’això ja en parlarem...

A no recorde quina hora arribem a l’estació del tren-cremallera que ens pujarà al monestir de Núria, i ens toca esperar una bona estona. Pel fons de la vall hi ha uns núvols que no anuncien res de bo, però encara hi ha la possibilitat que no descarreguen pels clars que es deixen veure entre la nuvolada. A l’estació, es fan comentaris de tota mena, entre ells un molt interessant: “a dalt està plovent”. Telefonada a Rubs perquè porte el tallavents i altres coses i se’n duga unes tantes altres. Ens reunim, faig el canvi de material, li deixe a Rubs el menjar i la roba que durà a la Molina, matem el temps que queda... i entrem a un tren que pujarà? de gom a gom fins a Núria.

Nou desplaçament sense incidents, sols la pluja que comença a descarregar amb força en alguns trams. La pujada, les vistes, el paisatge... tot espectacular.

Arribem a la fi del trajecte i la concentració de corredors ens indica cap a on hem d’anar. Per fi entenem els sentit de “sortida de 15:30 a 16h.”: vol dir que a partir de les 15:30 i per rigorós ordre d’espenta et lligen el codi de barres i ja te’n pots anar... Com que no ho sabíem, ens quedem els últims (o gairebé), i acabem eixint a les 15:50h., això sí, després de les fotos de rigor i de desitjar-nos sort, com toca.

(CONTINUARÀ)