NÚRIA-QUERALT (la prèvia)

El divendres 3 a les 17h. a Castelló i a les 17:15 a Borriana ens concentràvem Txopo, Jorge, Rubs i Erenida per iniciar la que era, per a mi, l’aventura més agosarada del que portem d’any: la marxa Núria-Queralt, amb 96km. i més de 9000m. de desnivell acumulat.

El viatge transcorre tranquil, entre bromes, ocurrències d’uns i altres, comentaris de la que ens espera, etc. A les 21:15h. som a Berga, però trobem no l’hotel. Al segon intent el trobem, aparquem, descarreguem i ens toca esperar pacientment perquè la recepcionista va a la seua.

Quedem una estona més tard per anar a sopar, i ràpidament ens posem d’acord en el menú: plats combinats al frankfurt més pròxim. Frankfurt que no fa plats combinats els caps de setmana, però com que ja hi som i hi ha plats interessants, ens hi quedem. Sopem bé, i decidim anar a prendre una copa, per veure si dormim millor. Ens la fem i em retire, deixant-los fent-se la segona ronda.

A les 10:30 hem quedat per concentrar-nos i anar a pels dorsals i el material que ens hagen de donar. Confós amb el material, baixe 5 minuts tard, sense tenir clar si he fet la millor tria… Tots estan vestits de roba de carrer, i jo he baixat ja tot equipat (sempre donant la nota –pense). Anem cap al passeig, travessant un mercat (dissabte de matí és el dia) i la cua ens indica que ja hem arribat. Per sort, n’hi ha poca. Sorpresa quan a Txopo, Erenida i Jorge els diuen que hauran de replegar-ho tot a Núria. A mi sí m’ho tenen preparat, i prèvia presentació de DNI i llicència federativa, agafe el braçalet amb el número 234 i un codi de barres, un plànol amb el perfil i els avituallaments i uns fullets de carreres pirinenques. Per sort me n’adone que no he demanat la samarreta: desfaig l’entort i m’emporta la meua samarreta .

De camí de tornada cap al cotxe busque tendes d’esport on poder comprar uns guants de ciclista (per a evitar les bufes per causa dels bastons), i no en trobe. M’hauré de fotre i quedar-me sense provar aquesta idea. Mentre els altres pugen a l’habitació a replegar, jo me’n vaig al cotxe amb Rubs, carregue motxilla i bastons i me’n vaig cap a l’autobús que ix a les 12. Així ells viatjaran més còmodes i amples i jo em llevaré els nervis precarrera sense dir cap bestiesa.

Quan estem tots iniciem el viatge per carreteres molt revirades, amb uns paisatges fantàstics i unes vistes increïbles. L’autobús és una mescla estranya de xerrades sobre la cursa, gestes, batalles, batalletes, equipacions, materials, recorreguts, desnivells, curses, ultracurses... En certa manera recorda un galliner, a veure quin és el gall més gall. Per sort, els meus companys de seient són més discrets i em permeten tancar els ulls i descansar una estona durant el trajecte. També van informant-me de la marxa, tot i que desconeixen les novetats en el recorregut. Aquesta informació em resultarà prou útil, tot i que l’única previsió de temps que he fet serà, com gairebé sempre, un autèntic desastre. Però d’això ja en parlarem...

A no recorde quina hora arribem a l’estació del tren-cremallera que ens pujarà al monestir de Núria, i ens toca esperar una bona estona. Pel fons de la vall hi ha uns núvols que no anuncien res de bo, però encara hi ha la possibilitat que no descarreguen pels clars que es deixen veure entre la nuvolada. A l’estació, es fan comentaris de tota mena, entre ells un molt interessant: “a dalt està plovent”. Telefonada a Rubs perquè porte el tallavents i altres coses i se’n duga unes tantes altres. Ens reunim, faig el canvi de material, li deixe a Rubs el menjar i la roba que durà a la Molina, matem el temps que queda... i entrem a un tren que pujarà? de gom a gom fins a Núria.

Nou desplaçament sense incidents, sols la pluja que comença a descarregar amb força en alguns trams. La pujada, les vistes, el paisatge... tot espectacular.

Arribem a la fi del trajecte i la concentració de corredors ens indica cap a on hem d’anar. Per fi entenem els sentit de “sortida de 15:30 a 16h.”: vol dir que a partir de les 15:30 i per rigorós ordre d’espenta et lligen el codi de barres i ja te’n pots anar... Com que no ho sabíem, ens quedem els últims (o gairebé), i acabem eixint a les 15:50h., això sí, després de les fotos de rigor i de desitjar-nos sort, com toca.

(CONTINUARÀ)