VOLTA AL TERME FONDEGUILLA-CAMPIONAT D'ESPANYA

Ja ha passat una setmana de la celebració de la Volta al Terme a Fondeguilla, campionat d’Espanya de carreres per muntanya individual i per seleccions autonòmiques i encara estic paint tot el que va passar aquell dia.

Potser el millor siga començar la narració de tot el que va passar i deixar les valoracions i conclusions per al final...

PRECEDENTS:

Al mes de maig he de renunciar a participar a la Mim pels problemes de genoll; tot i estar recuperat, no està per a suportar dues curses tan dures en tan poc de temps. La decisió fou fàcil, només havia fet una VT i en canvi ja portava 4 Mims. I a més, era el Campionat d’Espanya, i volia treure’m de sobre el sabor amarg del resultat de l’any anterior.

També he de recordar que al mes de març va faltar la germana de la meua àvia, i que tenia pendent dedicar-li l’esforç en una gran carrera. Podria haver sigut Orpesa (el 26 absolut), però havia de ser una carrera de categoria el més semblant possible a la qualitat humana d’aquesta persona.

PRÈVIA:

Amb aquestes sensacions totes plegades es presenta el dia 12, on comence a prendre decisions encertades: no dine amb ma mare per a celebrar el seu aniversari i en canvi em faig un dinar de pasta i verdures. Després una bona becadeta, per a descansar tot el possible. Més de tres hores de son em garanteixen un bon descans. I per a postres, puc sopar prompte, de nou pasta. No aconseguisc gitar-me tan prompte com voldria, però l’hora encara és prudent. Em deixe la motxilla preparada amb tot el necessari per al dia següent, a falta del menjar i la beguda que posaré a última hora.

EL DIA D:

Toca el despertador a les 3:55. Em vestisc i no desdejune, perquè em trobe fart del sopar. Primera decisió correcta del dia. Acabe d’enllestir els últims detalls i faig camí cap a Fondeguilla. Viatge tranquil (massa i tot) i em presente allí a les cinc en punt. Per a postres, puc deixar el cotxe prop de les escoles, cosa que em permetrà no carregar la motxilla per anar a la dutxa. Aprofite per desdejunar ara: suc de poma, barreta energètica i Glucomin. Segona decisió encertada: ajornar el desdejuni.

Vaig a pel dorsal, i allí em trobe Ggroc, Ezequiel, Ferrato, etc. Arreplegue el numeret (m’han donat el 85), i me’n vaig cap al cotxe, que em conec, sé que em costa molt preparar-me i que necessite temps per a escalfar correctament.

Al cotxe decidisc eixir amb tirants i malla curta, prepare el botellí, els 5 gels i les 2 barretes, les claus, el perfil amb les referències de temps, el capell i les ulleres. El cel ras avisa que farà molta calor i que el sol no tindrà pietat de nosaltres, així que em mentalitze per a passar calor. Poc després, note que em pixe i tinc ganes de fer de ventre. El primer poblema té fàcil solució, però el segon em sembla un poc més complex. Estic cavil·lant-hi quan apareixen els kiyos: Julia té el mateix problema, i per fi caic que al local social de la cooperativa hi havia banys en condicions. Li ho dic i marxem cap allà. Solucionem “els problemes” (cadascú els seus, òbviament, però ho deixe ben clar perquè hi ha molt de malpensat), i anem a escalfar.

Per allí em creue amb Ramon, amb la samarreta palomera!!!!! i molts coneguts i amics que van posant-se a to per al que ens espera. Quan falten poc més de deu minuts anem cap a l’eixida. Passem el control, i de nou ens retrobem un bon grup: Jackster, Ferrato, Patri, Silvia, Sofia, Ggroc, Txopo, Txapi, Paco, Sendallarga, Wushi, Teo, els Xibeca... Comencen les bromes sobre la posició que cadascú ha d’ocupar a l’eixida (que si “vosaltres davant”, que si “aneu amb l’elit”, que si tal que si qual...) últims estiraments, sonen les campanades.. i per fi el coet.

Ens llancem cap avall buscant la carretera com si ens hi anara la vida (o no quedara prou carrera per córrer). Ens agrupem uns quants amics i en poc més de set minuts estem pujant el mur. A ritme, sense córrer, anem pujant: mur, penya Migdia i ja estem a l’Aigualit: (44:33). Primer gel i barreta. Estem en temps de fer 5:15 segons la calculadora de Wushi, així que pense que la cosa va bé. No estic massa cansat i crec que podré mantenir eixe ritme molt de temps. A més, en la baixada ens hem ajuntat Jackster, Pipe, Teo, Wushi, Sofia i jo, i pense que és la millor companyia possible per a aconseguir l’objectiu.

La pujada a Penyalba i la baixada ens separen un poc, però camí de l’Ereta anem de nou junts fins el control: 1:06:34. Comença la pujada que eixirà al Gr36 uns quilòmetres més endavant. No he parat molt al control, i marque un bon ritme (caminant, sense córrer) a la pujada, cosa que comença a deixar arrere els meus amics. No sé si serà una bona decisió, però he d’aprofitar el bon moment pel que puga passar després. Al GR36 ja vaig a soles, amb uns xics uns metres per davant i ningú visible per darrere meu. Camí de les mines passe els dos xics, i alcance una dona: és Teresa Forn, gran fondista i excel·lent corredora que aconseguí grans resultats anys enrrere. Ací m’assalta el dubte: estaré anant massa ràpid? Al coll Roig arribe en 1:52:30 (segon gel), i comence la pujada darrere de Teresa. Va al trot, molt forta, i se’n va. De camí a la Nevera em trobe amb Paco Ultratrail, que no va fi i no vol patir; poc més avant està Patri (de nou apurada, sense botellí ni gels, rebutja la meua ajuda-avituallament), que m’acompanya un tros. En coronar alcancem Pratchet, que no fa massa bona cara. Intente animar-los perquè se’n vinguen i ho intenten, i d’aquesta manera arribem al control en 2:11:11. Allí està Teresa de nou. Pel camí ha arribat Érica, a la qual havia perdut de vista després de la baixada a l’Aigualit. Aquest grupet inicia la baixada, i sense córrer riscos ni anar aparats, anem fent quilòmetres. Teresa davant, jo la seguisc i darrere els altres. Als pocs quilòmetres només quedem Érica, Teresa i jo, i anem passant corredors que paguen l’esforç inicial.

Animat per la companyia, pregunte a Teresa el seu nom i, quan me’l diu, li dic que em sona i em fa un mig somriure: efectivament, té un bon currículum correril. Ella em pregunta pel recorregut, així que li conte el que ens espera. Decidim anar fent quilòmetres, i ja veurem. Així és que poc després ens presentem al Marianet, equador de la prova i jutge (si no hi ha ensurts ni imprevistos) del temps final de la carrera. Arribem en 2:49:31, cosa que em fa ser optimista. Estic entre les cinc hores i les cinc i quart, segons els temps de Wushi. Tercer gel de la jornada. A l’eixida del control estan els pares de Patri. Els dic que no patisquen, que no ve lluny... sense saber ben bé el que estava passant per darrere (després m’assabentaria dels seu abandó i de tants i tants altres).

Encarem la pujada a l’Alt del Senyor sense més problema, però a mitja pujada l’adductor de la cama esquerra em pega una rampa que interprete com un avís. D’ara endavant hauré d’anar amb molta cura si no vull tenir problemes. Teresa marca el ritme, molt bo per a mi: les pujades les faig caminant (i no perd metres) i les baixades sense arriscar però sense frenar-me. Així que darrere de Teresa, alternant algun tram amb Érica, anem camí del Colom per la que és, probablement la zona més tècnica del recorregut. Amunt i avall per pedres i sendes que ja s’han desfet pel pas dels primers corredors... Pel camí avancem Parra i Ferrato, que van patint la duresa de la prova i la calor. Unes paraules d’ànim i endavant. Arribem a Colom en 3:26:06. Parada molt ràpida, i cap amunt. Teresa comença a quedar-se, i Érica i jo marxem camí dels Aiguamolls. És increïble la carrera que està fent esta xica en la seua primera participació, i com ha millorat en baixada. Si continua la progressió, serà una ferma candidata a fer coses grans en les nostres carreres. Camí d'Aiguamolls faig el quart gel, avise Érica del que l’espera en el que queda i comence a anar-me’n darrere d’Oscar, que va per allí també. La pujada al Rodeno passa bé, inclús puc trotar algun tros, i em presente al control del Garrut (4:13:04. Avituallament líquid i cap a Pipa. Les sensacions en este moment no poden ser millors. Em trobe prou sencer i només queda la pujada i la baixada de Pipa, que no és poc...

Pel camí Oscar i jo ens anem avançant l’un a l’altre, segons el ritme i el moment, i em presente en Pipa amb 4:29:39. Excel·lent temps que em fa creure que si aguante la baixada de Pipa i no pete al ciment, podré baixar de cinc hores, que era/és l’objectiu desitjat. Per allí avance Perdiueta, que va molt tocat. L’anime i comencem la baixada. Sense arriscar gens ni mica, deixant pas a l’únic que va més fort en la baixada, tot transcorre sense incidents. Gairebé acabant la baixada, enllace amb Xari Adrian, pense que és una magnífica roda per al que queda de carrera. La salude, l’anime i anem baixant el que queda. El Gran Capitán ens veu i anima quan toquem el formigó (4:43:31). A la marxa, els metres, que ara semblen quilòmetres, van passant. Arribem als dipòsits, i anime Xariq ue s’ha quedat un poc. L’espere al carrer Major, l’anime (i a Oscar, que sembla anar molt justet –sols ho sembla) i anem camí de la meta. Pujant pel carrer l’adductor es recorda de mi (i jo d’ell), Xari passa (no vull entrar amb ella perquè s’emportarà totes les fotos i així li ho he fet saber) i jo vaig acabant al trot suau suau. Primer arc, Ximo m’envia a la seua esquerra (la meua dreta), em faig colpets al cor, porte les mans als llavis i envie un gran bes al cel. A punt de passar el segon arc repetisc l’operació completament emocionat.

VA PER TU!!!

Tot d’una, he aconseguit baixar de les cinc hores (4:55:20), dedicar-li-ho a Clarita i m’ha eixit bé la jugada de triar entre Mim i Fondeguilla. No es pot demanar més.

En meta, xarre amb uns i altres (comence a tenir notícies dels abandons), menge, bec, replegue la bossa (generosa, per cert) i faig cap al cotxe. Allí m’assente i comence a plorar: es veu que encara necessitava alliberar alguna cosa (ja no sé si emocions, tensió, alegria...). Quan torne a la realitat, escric un missatge a Marta (sense recordar-me que no hi ha cobertura de la meua companyia) i a la dutxa. Gelada. Excel·lent. El millor per a recuperar... Torne a la meta, però pel camí em marege. Pense que millor que m’ho miren, i així ho fan, molt amablement. Tinc la tensió un poc baixa, però res més. Amb la fresqueta de la furgona i un poc més d’isotònica em trobe bé en un tres i no res.

Isc d’allí i ens anem agrupant tota la colla forera. Aplaudim els que van entrant, animem els que han abandonant, anem al bar, xerrem, ens contem l’experiència, bevem, tornem a beure, mengem gelats... fins l’hora del pòdium i del dinar que transcorre en un gran clima de germanor i de festa.

Després de dinar, cap a casa a descansar...

VALORACIÓ:

Gran Volta al Terme 2009. L’organització serà recordada durant molt de temps. Impecable.

Carrera/jornada molt dura: 30% d’abandó d’homes i 20% de dones. Bufs!!!

Mirant les classificacions, la meua satisfacció pel resultat és màxima. He sobreviscut a la VT, vaig acabar 99 absolut i 92 masculí, sóc sub 5h i, sobretot, he acabat relativament prop d’autèntics “monstres” d’este esport. I amb la sensació que potser havia pogut donar un poc més.

D’altra banda, cal continuar treballant, perquè la VT 2009 ja és història, i els resultats no arriben perquè sí. La motivació és total, i ara sols cal recuperar bé i preparar amb seny els següents objectius.

I sobretot, ser conscient que també vaig tenir molta sort: com vaig dir aquell dia, tot el que podia eixir bé va eixir bé, i res del que podia eixir malament ho va fer. I quan tot ve de cara... s’ha d’aprofitar.

AGRAÏMENTS:

A Marta, Alicia, Ezequiel, Wushi, Teo, Raca, "palomos", "pálidas" i "xibecas",i tots els/les que compartiu aquesta passió (i de vegades beneïda bogeria) per la paciència, el suport, la companyia, els ànims... Sense vosaltres aquest èxit no hauria estat possible.