dijous, 10 de desembre del 2009

HUI FA SIS ANYS

Per altra banda, hui fa sis anys que va faltar mon pare. He visitat el cementiri a última hora del dia, he canviat les flors artificials, he fet uns pensaments...
És increïble com passa el temps...

Almenys, les persones que ens deixen continuen vives mentre les recordem, i això és el que preténc hui des d'este petit racó del ciberespai.

DE LA CCC ENÇÀ

Després de la CCC, pèr ordre del “jefe”, en tocava descansar un parell de setmanes. I així ho vaig fer, excepte per acompanyar Marta a la Piscina Provincial a classe de ioga i estiraments, cosa que pensava no em vindria malament i no em donaria problemes.

Passades les dues setmanes, comence el pla d’entrenament i, el primer dia, 14 de setembre, després de l’hora de rodatge suau tenia les plantes del peu punxant-me com agulles i dolor intents als tendons d’Aquil•les. Em pose gel, faig els estiraments, però la cosa sembla més seriosa que una sobrecàrrega, així que telefone a la consulta de Molés, demane hora i… la fascitis ha tornat.

Per sort no era tan forta com l’any passat, així que se suposava que per al 17 d’octubre, data de la carrera de Serra, estaria recuperat gràcies al tractament i la recomanació de ni olorar l'asfalt esta temporada. Recuperat, però fora de forma. Des d’aleshores, he pogut anar entrenant 3 o 4 dies per setmana, i els resultats de les curses de Vilafamés i Benicàssim em feien ser optimista, ja que les meues referències de temps han estat per on se suposa que haurien d'estar. Per a postres, disfrutar de la companyia de Silvia, Ferrato, Wushi... en carrera i de la resta d'amics i companys en el pre i post carrera puja molt la moral.

Però una setmana després de Benicàssim, la planta del peu esquerre va dir “prou”, i com si del Guadiana es tractara, els dolors començaren a aparéixer i desaparéixer sense motiu aparent. Fins que una setman més tard es convertiren en una molèstia continua que ja em té gairebé dues setmanes sense entrenar.

La marató d’Espadà a fer la mà, i ja veurem Tombatossals, a la qual, de manera imprudent, ja estic inscrit.

Per a postres, dilluns he de passar una altra volta per Molés, el dimarts la fisio… i no estic massa tranquil. Ja escriuré una nova entrada quan tinga el diagnòstic del metge.

Vull ser optimista, perquè em trobe millor físicament que l’any passat, però em costarà molt recuperar la forma que estic perdent i el fre continu a la lògica porgressió que hauria de seguir. I l’any 2010 es presenta molt interessant, amb tot d’objectius nous i curses per descobrir… si les lesions ho permeten.

dimecres, 4 de novembre del 2009

CHAMPEZ LAC - CHAMONIX

Animats per la presència de Patri, per la possibilitats de fer camí junts i pel sopar a la carpa gegant, eixim Ferrato i jo camí del següent control vorejant el llac (on un valent i agossarat banyista disfruta d'un plàcid bany entre ànecs en una aigua clara i cristal·lina) amb Patri al nostre costat fent fotografies amunt i avall i comentant-nos que a ella la pujada a Champez no li sembla tan dura... Ferrato i jo ens mirem i fem de cara de circumstàncies. Total, que arribem a una pista forestal que descén suaument i Patri s'acomiada: se'n torna a esperar la resta de l'expedició.

Anem fent camí xarra que xarra, i de sobte a Fer le entra flat. Li recomane baixar un poc el ritme i pressionar-se la zona on li fa mal, i poc a poc li va passant. Total, que entre unes coses i altres hem anat fent camí enmig de boscos de pins, faigs i altres arbres que no arribe a identificar, i estem encarant la primera de les tres últimes dificultats. Iniciem l'ascensió a bon ritme, però ben aviat comencen les dificultats. A la dificultat del desnivell acusat, se li afig un terreny amb grava, esbarós, de pedra desfeta, grans blocs de pedres que esbaren més que una pastilla de sabó mullada, multitud de torrents i fonts que hem de travessar mirant molt bé on posem els peus i, finalment, una densa boira.

La pujada es fa molt dura. Afortunadament, anem en grup, la gent ja no té tanta pressa i s'agrupa per anar de nit. Per la seua part, Fer igual m'avança a un ritme infernal que me'l trobe rebufant com un bou, esgotat, a la vora de la senda. Li demane marcar jo el ritme, i pose una marxa més regular. Quan bona estona després (quina pujada més llarga) fem cim, ens trobem un vent fort i gelat que em fa sentir autèntic fred. I la boira és cada volta més espessa, de manera que la visibilitat es redueix. Per sort, sempre tenim alguna referència visual d'alguna llum que es deixa veure uns metres més avant. El control no està on se suposa que hauria d'estar, sinó que el trobem quan ja iniciem el descens. A Fer l'he perdut de vista, i tal com estan les coses no puc esperar-me. Al control ja hi ha gent embolicada en mantes, descansant, dormint, potser retirats. Em faig un te ben calent que m'ofereixen i em llance muntanya avall cap a Trient. El descens està perillós, però el terreny és bo i puc baixar a una velocitat acceptable. En un moment donat vaig a soles, després enmig d'un grup, ara ens avancen uns italians que van demanant pas (jugant-se el físic)... i de repent pof, a terra. He esbarat sobre un poc de fang que s'ha format per la pluja/boira/nosébenbequèés. El company que ve darrere no m'ha deixat tocar terra, m'ajuda a alçar-me i continuem la marxa. Sense més incidències, arribem a un bonic poble suís de muntanya, Trient, que ens ofereix refugi sota una carpa gran i plena de gom a gom. Allà, sobreimpressionada en una pantalla gengat, ens ofereixen la classificació tal com anem entrant: temps i lloc que ocupem. Sorprés, rep una sorpresa molt agradable que em deixa molt motivat: estic entre els 300 primers. M'apresse a fer-me un altre te calent, avitualle aigua, em prenc un gel i faig marxa. Com més m'ature, més temps perdré, i ara ja vaig llançat.

Després d'una obligada eixida per asfalt, arriba la segona pujada, a Catogne. Es tracta d'una pujada un poc més tenduda, que transcorre per una senda de terra plana, de molt bon xafar, i que puja fent esses, la qual cosa permet una ascensió no massa ràpida però constant i lleugera. Si en el control de Bovine ja havia vist corredors descansant i mig retirats, a Catogne l'espectacle és dantesc: tot el fred i la pluja, aiguaneu, boira o el que fóra que no havíem patit en la pujada apareix de nou amb molta força, i al control estan abrigats com si estiguérem en plena temporada d'hivern, arrecerats on poden, amb més gent embolicada en mantes tèrmiques esperant una miraculosa recuperació o una evacuació. M'ature un moment per beure te i continue la baixada. També és, com la pujada, de bon xafar, i se'm fa llarga, però no tant com l'anterior. I ple d'ànims arribe a Vallorcine.

No és tan gran con Trient, però també té alguna cosa peculiar. Els col·laboradors han encès fogueres per escalfar-se en una nit que comença a ser molt gelada. L'espectacle dels últims controls es repeteix: gent rebentada que reposa, espera, descansa, dorm... Ofereixen caldo calent, així que en feig un bol de sopa calenta amb fideus, em faig un altre gel, òmplic els bidons (em crida l'atenció que em renyen per posar-hi un ditet de beguda isotònica al bidó que ja he omplit, cosa que origina una lleu discussió que, com no, acabe guanyant amb el pretext "no pretendrà que tire el ditet de beguda que hi he posat") i faig marxa. El foc de les fogueres s'alça impressionant i majestuós, enlairant un fum negre i transmetent una calor i una sensació de benestar que conviden a aproximar-se, però ja no estic per poesia i bucolisme. M'he d'enfrontar amb l'última dificultat muntanyenca del dia: la Tête aux Vents.

L'eixida de Vallorcine transcorre per una sensa paral·lela a un barranquet i el que semblen unes naus o fàbriques abandonades fins a una carretera que hem de seguir durant aproximadamant un quilòmetre i travessar-la per buscar la senda que puja a la Tête aux Vents. Djfemer m'havia avisat que calia guardar forces per a esta pujada, i començava a olorar-me que tenia més raó que un sant. Si les primeres rampes ascendien de manera suau i tenien bon xafar, de repent em trobe amb una mena de paret de granit on la senda serpenteja buscant una ascensió si no impossible, complicada. A estes hores, amb la porrada de quilòmetres que portem, de nit, amb boira... sols faltava això. Una senda amb graons molt alts (castigaven molt els ja adolorits genolls), un terreny a voltes inestable per la quantitat de pedres soltes, etc. Per a postres, algú se m'ha enganxat a l'esquena, no m'ha donat un relleu en el que portem de pujada, i el que és pitjor, més tard se n'anirà. Aleshores em calfe un poc i aprete el ritme, intentant deixar-lo, cosa que aconseguisc en uns metres. De repent, un estrany reflex em crida l'atenció. Hi enfoque de nou per assegurar-me: al costat de la senda, hi ha gitat un mufló o una altra espècie de cabra, amb les banyes majestuoses, espectador de luxe del nostre esforç, rumiant tranquil·lament les herbes que haurà menjant al llarg del dia. Contemple la seua imponent figura i, per por d'espantar-lo i que se'n vinga ca a mi amb les banyes per davant, baixe la llum i continue a la meua, puja que puja.

Més amunt s'intuïxen (més que veure's) algunes llums, gent que va per davant. Però en arribar al que sembla el cim, la boira torna a espessir-se, les pedres són tan grans que no deixen veure el camí, la llum no és prou potent per superar la boira i donar-me un mínim de visibilitat, la muntannya fa honor al seu nom i el vent bufa fort i geladíssim... però no vull pensar-hi o m'esfondraré. Enmig d'aquesta situació, rebufe, prenc aire de nou, i comence a buscar el camí. És impossible perdre's, però en aquest punt és molt lent seguir el camí que sembla desaparéixer entre les roques. Poca estona després, el camí comença un suau descens, el qual passa a ser na baixada endimoniada poc més avant. Les pedres esvaren com si de gel es tractara, el terreny es desfa sota els peus, l'aigua comença a córrer pel camí... Comence a ser més conservador i a baixar amb precaució.Alcance un basc que sembla esgotat, xarrem una estona i me'l deixe, perquè he d'arribar a la Flegère al més prompte possible. COmence a tenir fred. Molt de fred. Vaig cavil·lant això quan, en un gest estrany, caic de genolls sobre una pedra. Afortunadament sense conseqüències, perquè els bastons m'han permés frenar molt l'impuls i el colp ha sigut molt lleuger, tant que no m'ha fet res a les malles. Un tant acollonit per esta caiguda, encara baixe més el ritme fins que un senyor m'alcança i m'anima a seguir-lo, cosa que fa que augmente un poc el ritme.

Ja a la Flegère, em despenge la motxilla, em pose l'abric, connecte el mòbil, faig la perduda a Marta (telefonada que respon, cosa que vol dir que anirà a la meta a veure'm arribar) i veig un missatge de ma mare i un de Ggroc. Els dos molt emotius, m'animen per a enfrontar-me al que queda i m'aniran rondant pel cap i espentant-me en els moments de fluixesa que quedaven per passar. Però primer, per combatre el fred, em faig un altre bol de sopa amb fideus, i un te, i m'hi estic una estona arreglant el dorsal perquè sioga visible sobre la jaqueta. Se'm va, per tant, més estona de la que m'agradaria, però ho necessite.

Isc de la carpa per darrere del meu acompanyant de l'últim tram i del basc, i em trobe al mig d'un grup de gent que sembla perduda. Ens agrupem i iniciem la baixada, ja definitava, camí de Chamonix. Però la baixada no és cap camí de roses: arrels mullades al mig de la senda, pedres que esbaren, rierols que baixen per la pista, etc. I a més, sembla que no baixes mai. Els llums de la ciutat es veuen allà baix, i després de bona estona de camí continuen allà baix. Afortunadament, en un moment donat el camí comença a agafar un bon pendent, i per fi tinc la sensació que realment estem baixant. Recupere algunes posicions, però tampoc estic per tirar coets. Alguns trams que podria baixar fàcilment corrents, no puc ja ni trotar-los. M'ho prenc amb calma, intente conservar el màxim i desgastar el mínim... i contniue baixant. En un moment donat en trobe de nou amb el senyor d'abans de la Feglère. Anem junts i em dóna conversa, però li explique que si el meu francés no és massa fluïd en situacions normals, després de 90km de carrera encara menys. Somriu i m'encoratja a seguir-lo quan comença a trotar. Li dic que tire, que faré el que podré.

La baixada continua, ja de nou per pista, i en un moment em trobe al nivell dels llums que veia des de dalt i un grup de persones animant. El diàleg que hi vaig mantenir no l'oblidaré mai. Els vaig preguntar: C'est bien Chamonix? (ni jo mateix em creia que l'aventura estiguera a punt d'acabar). I ells em respongueren "Oui, bien sûr, c'est bien Chamonix. Vive Chamonix!!! Bravo!! Courage!!! Arribem a l'asfalt que ens conduirà a la meta passant per l'hotel Balcons de Savoie on ens hi allotgem, pel poliesportiu, per la fira del corredor, pel lmarge del riu... fins la meta. Aquests metres seran inesborrables. Trec forces no sé d'on i aprete la marxa, fins al punt que alcance el senyor d'abans i junts superem un grupet que va fent la mà camí de la meta. Sent el meu nom o estic somiant? És el meu nom pronunciat per Marta, que m'espera càmera en mà i m'anima. Encara tindrà temps d'arribar a la meta abnas que jo, ens queda l'última volta per dins del poble, faig el gir, un altre i enfile la línia de meta per travessar-la amb el colp al pit i el bes al cel. Hui hagueres complit anys si encara estigueres entre nosaltres. Va per tu Clarita, estigues on estigues va per tu. És el meu petit homenatge. Sempre en el nostre record...

A la meta faig els tràmits de tornar el dorsal, recuperar la fiança, recollir els detalls, menjar i beure un poc... Abrace Marta, i anem camí de l'hotel: a la dutxa i a dormir.

I ací acaba l'aventura de la CCC 2009.
L'endemà va ser dia de celebracions (alegria completa, tots els foreros/es han acabat i de l'expedició castellonenca sols s'ha retirat Ani) i compres, de descans, d'aplaudir als finishers de l'ultratrail (ací les notícies no foren tan bones per l'expedició forera), de llegir el Facebook i el fòrum Alpinrunning... i de donar gràcies. A tots i totes els que heu fet possible aquesta aventura, que acabara tan bé com ha acabat, que tinguem ganes de repetir-la o de buscar-ne altres i, sobretot, que ens heu permés sentir-nos, per unes hores autèntics protagonistes i actors principals d'una petita gesta: la nostra participació en la CCC.

La classificació? Això ja ho sabeu: 19:22:40, 238 de la general i 134 del sènior masculí.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

CCC : Courmayeur-Champez sur Lac

M'alce una hora abans de l'eixida de l'autobús: a les set. Desdejune el meu got de llet amb cereals i altres productes rics en hidrats, acabe d'enllestir els últims detalls, i fet un manoll de nervis em dirigisc, travessant el poble, al punt d'encontre dels autobusos. Arribe a la cua sense incidències, ens controlen el pas un per un, i anem a la zona d'embarcament. Com vaig a soles, em posen en un bus on necessiten tres passatgers per cobrir places i fer el trajecte fins a Courmayeur. M'assente al costat d'una dona (ja és l'únic seient llliure), ens saludem i intente adormir-me per estalvier forces.

Als pocs minuts, l'autobús trontolla i es meneja: movem cap a Courmayeur, travessant el túnel del Mont-Blanc. Les vistes del glaciar dels Bossons són impressionants des de la finestra. I de la resta del trajecte poca cosa puc dir, vaig anar mig adormit fins que arribàrem a Courmayeur.

Només baixar de l'autobús, em dirigisc als serveis, però la cua que hi ha em fa penedir-me i anar-me'n. A l'exterior em trobe amb tots els foreros: Juan Carlos, Julia, Albert, Patri, Fernando,Miguel i Irene. La xerrada peta ràpida, i comentem dades d'última hora. A la font, aprovisione la motxilla i els bidons, amb els sobres de ND3. L'últim toc a la meu motxilla, una quatribarrada allargada penjada al darrere enceta una involuntària discusió patriòtica que no va a més. Anem cap a l'eixida, i preguntem com arribar al primer control perquè Patri puga fer fotos. Més o menys ens aclarim (almenys en principi)i Patri fa cara de "ja me les apanyaré" (mireu la seua crònica). Com el temps passa, els nervis i la tensió s'estan fent els amos, i cadascú ha d'anar al seu ritual: uns trotar, els altres agafar bon lloc per a l'eixida, altres escoltar música... Jo faig una trotadeta breu i suau i em pose a estirar ràpidament, sobretot quan veig que falta més de mitja hora per a l'eixida i que estem a bastants metres de l'arc d'eixida. Ens ajuntem Miguel, Irene i jo i fem temps fins que el locutor pren la paraula al ritme de música discotequera dels anys 70 i 80. L'ambient és increïble, entre corredors, voluntaris, espectadors, familiars dels corredors, etc. Sona l'himne nacional suís, després el francés (entonat per una gentada, cosa que em posa la pell de gallina) i, finalment, el dels amfitrions: l'italià. Últimes cançons, últims ànims, i es dóna l'eixida (sincerament, no recorde ben bé com -igual un tret, que un coet o la música de la pel·li 1492 que fa de banda sonora). La qüestió és que estàvem a uns cent metres de l'arc i ara estem just al mig. Ha sonat el senyal d'eixida i allí estem.

Poc a poc, la gent va menejant, i comencem a trotar, enmig de colzades, espentes, salts per a evitar les botelles que ja han caigut només eixir i aprofitant al màxim qualsevol forat per a avançar uns metres i uns quants corredors. Els primers metres van a ritme lent, ens hem mantingut agrupats, però ja pels carrers de Courmayeur he avançat un bon grapat de gent i vaig agafant ritme. Els espectadors locals animen amb crits i fent sonar els asquellots (em recorda la muntanya del Tour) i resulta, tot plegat, espectacular. Arribem als afores, i ja m'he perdut d'Irene i Miguel. Comencem a travessar prats fins que arribem a un GR que transita per una pista asfaltada (faig el truc d'anar per la voravia per a evitar l'asfalt)fins que un gir a dreta ens fa travessar el riuet que havíem creuat abans en sentit contrari i ens enfila ja cap a una senda que puja al primer control i al primer cim de la jornada. Pel camí, enllace amb els Kiyos i Titus; Ferrato, com és normal, s'ha perdut per davant. Anem una bona estona tots plegats, ens trobem els primers embussos... i la gent s'encabota en retallar les sendes. Per una volta, anar per on toca té premi i seguint el camí bo avance el grup d'espavilats que esperen pacientment que es desfaça l'embús. I així, pujant a ritme amb els bastons i avançant poc a poc, vaig deixant-me la grata companyia i m'enfile en solitari al primer control, el refugi Bertone, on està Patri fent fotos. M'informa que Ferrato ha passat uns 10 minuts abans (mare meua...)i em pregunta per la resta de l'expedició forera. Jo la informe, pare un segon a l'avituallament (n'està ple i jo porte de tot), bec aigua i isotònica i me'n vaig a buscar el cim.

Passe de nou pel costat de Patri, la qual fa més fotos, perquè el recorregut fa un huit. Bona estona després, enmig d'una praderia envoltada per la dreta de muntanyes granítiques impressionants i per l'esquerra del massís del Mont Blanc, faig cim: la Tête de la Tronche ja és història. Comença aleshores una baixada vertiginosa per la vall que porta al segon cim del dia: el col Ferret. Al principi baixe a la marxeta, controlant, però el pendent acaba fent que em llance a baixar ràpid, disfrutant cada segon com si fóra un xiquet la primera volta que el deixen anar. En aquest descens, perd el buff roig dels corders amb el llop amagat sota pell de corder que tant m'estimava i que havia nugat a un dels bastons. Per un moment se'm passa pel cap fer mitja volta i buscar-lo, però al remat tire endavant. Poc després, massa cansat per al punt quilòmetric de carrera on em trobe, arribe al segon control, el refugi Bonatti. Avise que si troben el buff és meu, bec un got d'isotònica, un d'aigua i continue marxa. Continuem per la vall en descens, però aviat la cursa fa un gir a la dreta i puja de nou. Tan sols una "tatxeta" que baixa de nou cap al següent control: Arnuva. Allí reposte aigua, em mulle la cara i enfile la segona gran pujada del dia: el Col Ferret, fronterer entre Itàlia i Suïssa.
Aquesta segona dificultat del dia té un desnivell més accentuat que la primera, i entre el ritme fort que vaig marcant i els pocs líquids que he ingerit, comencen les rampes. Primer suaus i després més intenses. Em dic a m mateix que no pot ser, que he anat bevent i menjant (cada hora barreta de ND3 o ametla o gel), però realment hauria d'haver begut més. Com preveia, ara fa molta calor, i va notant-se. Així és que en arribar al Col Ferret, m'ature per a fer uns estiraments abans de baixar, perquè el canvi no afecte la musculatura. La cosa queda en intent, perquè comença el festival: quan estire un grup muscular, s'enganxa un altre, quan canvie la postura, passem a un altre... i així fins que 100 metres després d'iniciar el descens, he de fer-me a un costat i quedar-me quiet. "Apenes hem fet un terç del recorregut i ja estem així"-pense. Pixe, bec més aigua, em faig un gel abans del que toca... i reprenc la marxa, a ritme molt suau. Poc a poc la cosa millora i em trobe en perfectes condicions, així que recupere un ritme més viu. La marxa de 5 km/h es manté tot i les dues grans pujades que ja hem vençut. En aquest moment, un altre pensament em creua pel cap: qual Samsó, des que he perdut el buff han començat els problemes. I així, entre precaucions, algun que altre pensament negatiu, algun dubte sobre el resultat final de l'empresa i altres cavil·lacions em plante en la Peule, a 5 km de la Fouly, on tenen aigua. Sense pensar-m'ho dues vegades, faig una paradeta, bec prou aigua i continue fins la Fouly.
El control de la Fouly es troba ja al quilòmetre 40, i és el més gran que he vist fins ara. Només arribar em trobe Ferrato que ix, em pregunta si m'espere i li conteste que no, que he de fer una parada llarga i que vaja fent camí. Si de cas l'agafaré pel camí... Faig cua per reomplir bidons i camel, menge algun plàtan... i aprofite les taules i banquets que hi ha a l'exterior del local per a fer uns estiraments i acabar de posar-me a punt. Així ho faig i isc trotant cap al que s'ha convertit en el gran objectiu del dia: arribar a Champex sur Lac abans que es faça de nit.
Reprenc la marxa caminant ràpid, i poca estona després estic trotant per una ampla pista camí del meu objectiu. De sobte, en un flash, me n'adone que he avançat Vicente Prades, així que pare, xerre amb ell una bona estona i anem fent camí junts caminant a bon ritme. Em conta que Ani i ell han eixit molt ràpids i que les rampes l'han deixat molt tocat i ha hagut de baixar el ritme. Poc a poc, anem replegant persones desencaixades, esgotades, enrampades i amb diversos problemes. Molt poques persones ens avancen ja. És aleshores que comence a pensar en positiu tot el que abans era negatiu: si passa això, vol dir que no anem malament del tot. I així comencen a caure els quilòmetres, pel mig d'una llarguíssima vall, enmig de boscos d'avets i faigs, un rierol que va i ve, ara una senda de terra, ara un ampla pista de bon xafar... fins que Vicente s'enganxa de nou. Em quede amb ell i l'espere, però em diu que faça camí, que intente aconseguir el meu objectiu, que se les arreglarà. I de nou en solitari, camine el més ràpid que puc camí de Champez sur Lac. En arribar al centre de la vall, comencem a vorejar cases, xafem de nou asfalt, apareixen persones alienes a la cursa animant i oferint aigua. En un moment donat, la carrertera que hem anat seguint es desvia a l'esquerra cap a un bosc que sembla no tenir fi. De sobte es fa més fosc (a causa de l'ombra), i canviem de nou a senda, estreta i ascendent, que diuen porta a Champez sur Lac. I no s'equivoquen, perquè bona estona després d'aquesta pujada, arribem per fi a una carpa gegatina on hi ha el control. Segon encontre amb Patri: Ferrato està encara per allí. Ara sí que m'alegre de veure-la, feia falta l'ànim d'una cara coneguda. Xarrem un moment i vaig per feina. Aquest control també té taules i banquets, ofereixen tota classe de menjar i de beguda, així que faig la parada més llarge del dia: 22 minuts aturat al control, temps que dóna per engolir un plat de pasta, un bol de caldo, un iogurt, un gel, dos gots de refresc de cola, reompir camel i bidons, canviar la roba de dia per TOTA l'equipació de nit... i eixir amb Ferrato i Patri camí del que serà l'AVENTURA NOCTURNA.

dijous, 17 de setembre del 2009

VACANCES i PRÈVIA

DIA 24.
Marta i jo ens posem en marxa ben prompte: a les 8 del matí ja estem fent camí. Cada dues hores o dues hores i mitja fem una parada per estirar les cames o el que faça falta i ens turnem al volant. El viatge, excepte el "bouchon" inevitable a Montélimar transcorre tranquil, tot i la curiosa mania dels francesos de canviar de carril sense esperar que els avances o els deixes incorporar-se i, per descomptat, sense utilitzar els intermitents (què no en tindran els cotxes que fabriquen a França?). Així, cap a les sis i mitja de la vesprada arribem a la nostra destinació, Annecy, coneguda com la Venècia francesa (sic). No havíem reservat hotel perquè volíem fer parada on ens vinguera bé, però Marta troba una habitació a molt bon preu, en ple centre de la ciutat, i de regal, aparcament inclòs en el preu. Dutxa ràpida i passeig per la ciutat: els canals, el llac, el barri antic... Les fotografies van que volen, hi ha raconets preciosos (però no és Venècia ni de lluny -el xovinisme, ai el xovinisme!). Sopem els últims entrepans que portàvem i ens fem una cervesa lluny de l'algaravia del centre, en un local freqüentat pels joves locals. Continuem la volta, veiem més coses, i quan ens cansem tornem a l'hotel.

DIA 25.
Ens alcem a bona hora, fem una última passejada per veure amb llum alguna coseta i busquem la pujada al castell, el qual no podem visitar perquè encara és tancat, tot i que l'obren per a una boda. Baixem per un carreró d'allò que se sol dir "pintoresc" i tornem al centre. Repleguem les maletes i anem a l'església la cúpula de la qual vam veure el dia anterior des de la carretera. Per fora és bonic, però per dins no val la pena, així que una mica decebuts, però encisats per les vistes del llac que hi ha des de la lloma on s'hi ubica el convent o monasteri, agafem de nou el cotxe per a fer via cap a Ginebra.

Sols hi ha una hora de camí, així que passat sense problema el tràmit de la frontera (on sembla que la seua única preocupació és que abones la taxa de l'autopista i no el que pugues portar al cotxe o anar a fer a Suïssa) ens plantem a l'hotel després de dos intents. Ens hi instal·lem i cridem Esther (amiga de Marta que hi està treballant tot el mes) per veure'ns. El cotxe no tenim on deixar-lo, així que anem al pàrquing de l'estació de trens que hi ha prop de l'hotel. Anem a peu pel barri comercial, a la catedral, a menjar unes magnífiques crêpes al costat de la catedral, veiem per fora l'ajuntament, algun edifici antic... i la pluja es decideix a acompanyar-nos, així que aprofitem la proximitat dels comerços per fer compres. I de pas, trobar els portabidons que em fan falta per a la cursa. Després de patejar mig Ginebra, anant de tenda en tenda (ja no saben on enviar-me), ens tornem a pel cotxe (que ens costa deu i ajuda aparacar al carrer, no massa lluny de l'hotel), a l'hotel per dutxar-nos i ens preparem per a sopar. El sopar es veu una mica deslluït perquè el restaurant africà on volien dur-nos està tancat, però la qüestió se soluciona amb una visita a un restaurant asiàtic (sense especificar procedència) on el menjar resulta estar bo i a bon preu. Esther ha dut dos amics que ha fet a Ginebra, i les converses transcorren en una mescla de català, castellà, francés i anglés de vegades marejant, però sempre agradable. Inclús arribe a entendre alguna de les bromes que fan, i tot! Per tancar el sopar, anem a una coneguda geladeria italiana, excursió que es veu alterada, com la del matí, per la pluja, intensa i persistent. Ens mengem el gelat, i mullats i gelats ens n'anem cap a casa a dormir.

DIA 26.
Ens alcem també a bona hora, desdejunem en una cafeteria d'uns portuguesos on ens atenen de meravella i ho tenen tot boníssim (la recepcionista, molt amablement, ens ho havia recomanat). Després, se'ns ajunta Esther i anem al llac a passejar i fer-nos fotografies. Fem una bona volta per la vora del llac, i quan després d'unes quantes hores ens cansem, decidim anar a dinar a uns restaurant africà i visitar un barri molt curiós, podríem dir "de disseny", ja que diversos arquitectes han dissenyat edificis diferents, cadascú al seu estil. El menjar molt bo, amb la peculiaritat que es menja amb les mans amb ajuda d'un pa que sembla més una crêpe (per l'escassa consistència). Experiència molt agradable que no m'importaria repetir. Visitem el barri, veiem els edificis per fora... i ja tornem a pel cotxe i les maletes que, esta volta sí, havíem pogut deixar al pàrquing de l'hotel. De nou en marxa, esta vegada cap a Chamonix Mont-Blanc. La frontera esta vegada no és un tràmit, i el gendarme, avorrit, ens fa un fart de preguntes sobre qui som, d'on venim, on anem, què portem, etc. fins que Marta li diu que anem a Chamonix perquè jo participe a la CCC. Aleshores, l'home canvia el gest seriós i de pomes agres i amb un ample somriure em diu que a veure si puc guanyar el Kilian... Ric la gràcia, perquè no m'abelleix fer tota l'explicació de la falla en francés i l'home ens dóna pas i em desitja sort.

Una volta a França, el paisatge canvia i es converteix en paisatge d'alta muntanya, fins que entre els núvols es veu el massís del Monta-Blanc, altíssim, majestuós, amb immensos glaciars que brillen a la llum d'un sol intens. Així, entre glaciars, muntanyes i boscos d'avets arribem a Chamonix, trobem l'hotel a la primera i ens hi instal·lem. Una bona dutxa i a passejar pel poble, que encara és prompte. Fem un intent de replegar el dorsal, però un confús rètol en castellà demana que portes tot el material, no sols la motxilla. De manera que, sense preguntar, fem mitja volta i anem cap al centre: Marta a comprar al súper, i jo a la fira del corredor a veure si trobe, d'una volta els portabidons que crec que necessitaré per a la cursa. LA fira del corredor és una gran extensió amb més de 34 casetes i un gran tendal. A les casetes hi ha des de cases comercials de menjar, a GPS, llanternes, les grans multinacionals del sector, ONG's, publicitat d'altres trails i carreres variades. En fi, res a veure amb el que podem trobar per les nostres terres. Al tendal es fan les xerrades/xorrades tècniques, ja que de tot el que vaig poder escoltar mentre estava allí, tot em semblava obvi i avorrit, gràcies també a la perícia del conferenciant, que no canviava l'entonació de cap de les maneres, com si no hi haguera coses emocionants, importants/secundàries. En fi, una perla de comunicador, vaja. Espere que se li done millor córrer, organitzar o el que li tocara fer. A la caseta de Raidlight (perdoneu per la publicitat), trobe els portabidons que buscava, al mateix preu que la web i més barat que a les tendes, i per a postres em regalen un got plegable dels que formen part del material obligatori (per si algú se l'ha oblidat). Per allí em trobe els Kiyos i Ferrato, que han anat a pel dorsal. Em diuen que no cal portar res més que la documentació i la motxilla que s'utilitzarà a la cursa perquè la precinten, però res més. Després de la xarradeta torne cap a l'hotel i encara arribe a temps d'ajudar Marta, que va camí de l'hotel carregada al límit de les seues forces. Descarreguem i ens posem en contacte amb Irene i Miguel, i quedem per l'endemà per anar d'excursió, tots junts si és possible.

DIA 27.
Per primera volta en uns dies, ens alcem a una hora més tardana, i a les 10, hora d'apertura del pavelló on reparteixen els dorsals. La cua és més llarga que el dia anterior, però la bona feina dels voluntaris i voluntàries fa que la cosa rutlle amb fluïdesa. Així, en poc més de 15 minuts he fet el recorregut d'identificació, dipòsit de 20€, replega del sobre amb dorsal, etiquetes i bossa, precinte de la motxilla i, finalment, polsera identificativa. Faig un últim repàs als consells i recomanacions, material obligatori, etc. i cap a l'hotel. D'allí, ens n'anem cap a la fira del corredor, on hem quedat amb la resta de l'expedició forera: Ferrato, els Kiyos, Poblatí, Titus, Patri (que s'ha vingut des d'Ourense amb Ferrato) i ens trobem també amb Ultratrail i el seu cunyat. Després de l'esmorzar i la xarrada, anem al telefèric que puja a l'Aiguille du Midi (3842m.) i ja ens hem de separar: els que tenen el tiquet de més d'un dia se'n pugen ràpidament. Els que no en teníem (Marta, Miguel i jo), hem de fer una cua llarguíssima i lenta. Per a postres, amb el tiquet a la mà ens diuen (a les 12h.) que tenim hora i mitja o hora i tres quarts abans de poder pujar, cosa que ens permet, segons els nostres càlculs, dinar abnas de pujar. Però vet aquí que una volta instal·lats a una pizzeria pròxima a la taquilla, des d'on es veia el comptador que indica el número del tiquet, els números passen molt més ràpid del que ens havien dit, així que traure les pizzes i l'amanida, el compte, engolir i anor-nos-en corrents és tot u. Mai havia menjat tan ràpid una pizza sencera. Per sort arribem a temps i pugem a la cabina que ens toca. Viatge tranquil i impressionant alhora, ja que la pujada transcorre per damunt de boscos i glaceres i amb un gran desnivell que, de vegades, sembla, inclús, impossible.

Quan arribem a l'Aiguille la temperatura és bastant més baixa, així que ens abriguem (havia tingut la precaució d'agafar la motxilla amb material per als dos) i comencem a passar de terrassa en terrassa i de mirador en mirador per a gaudir de les vistes i immortalitzar el moment. Després, paguem per pujar a l'Aiguille central en un ascensor que va de gom a gom. Això ens porta al punt més alt, el qual ofereix unes vistes esplèndides del massís, de la vall, dels alpinistes que pugen per un costat i un altre, dels refugis de muntanya, del camp base... En definitiva, també fem temps fins l'hora de tornada que ens han assignat, allà cap a les 16:40. Baixem sense problemes fins que a uns metres de l'estació intermitja, la cabina es queda penjant i balancejant-se avant i arrere durant uns minuts que se'ns fan eterns a tots els ocupants de la cabina. Sense més incidència, tornem a Chamonix i a l'hotel.

Ara sí, comence a pensar en la cursa i a enllestir tot el que necessitaré l'endemà: material obligatori, roba, menjar, bastons, accessoris, etc. Les últimes proves, un bany relaxant, un sopar a base de pasta (esta vegada bastant més assossegat que el dinar) i a descansar. Per sort, m'han donat el tiquet de l'autobús per eixir a les 8, així que no em tocarà matinar massa.

dimarts, 18 d’agost del 2009

ÚLTIMS LLARGS

El passat dissabte, amb molt bona companyia, vaig fer el penúltim llarg de cara a la CCC. Amb Racarunner i Irene, comencàrem el recorregut del GR que travessa la Serra d'Espadà, el GR36 de la Vilavella cap a Montanejos a les 4:45, per anar un tros amb els frontals i fer camí amb fresqueta. De fresqueta poca, però sí que poguérem avançar prou abans que començara a pegar de valent.

Iniciàrem la marxa a les escoles on férem la quedada forera, pujada al calvari, a l'assut, la font de la Mare de Déu de la Salut i el coll del pic de la Font de Cabres. Seguim per l'Ereta (on recordàrem el passat campionat d'Espanya de la Volta al Terme de Fondeguilla), el coll d'Artana (on uns caçadors impacients esperaven l'inici de la temporada de caça),les antigues mines, el coll Roig i descens cap a Eslida. Parada a la font de Matilde per a avituallar i llevar-nos l'equipació nocturna i continuem marxa.

Quina és la nostra sorpresa quna, en buscar la continuació del GR ens trobem a mb Mountainrunning que està escalfant per a la prova de les Fonts, de la qual hem vist senyalització en alguns trams. Xerrem un moment i seguim viatge, camí d'Ahín.

Com que no veiem senyals, tenim un moment de dubte, però uns senderistes ens confirmen que anem bé. Al poc, es piquen i intenten posar-se a roda (de conya, és clar), però la pujada a eixe coll no és per a fer broma... Un descens per senda amb revoltes i un ràpid descens per pista, amb arquet i assut inclosos ens deixen a les portes d'Ahín. Travessem ràpidament la bonica localitat i continuem el recorregut, primer per una pista poc atractiva i després per una pinada molt bonica, camí de la font de les Pistoles i d'allí cap a Veo.

En passar Veo, reprenem una senda, que ens porta a una séquia per la qual caminem fins ben prop d'Alcúdia de Veo. Per sort, m'equivoque de camí i eixim a la carretera, cosa que ens estalvia un tram de séquia i de la seua exhuberant vegetació, que ens ha deixat més marques que totes les argilagues i altres matolls amb punxes de la resta del camí. I així, de manera amena, tranquil·la, conversant sobre tot l'humà i el diví, arribem a la font de Sant Vicent, on fem la segona parada llarga de la jornada. Bevem, reomplim, ens refresquem, comentem el que queda... i continuem.

Ara anirem per bosc de surera i pinades, així que el trajecte no es farà massa pesat, excepte la pista final cap a Villamalur, on Raca i Irene deixaren el cotxe e ldia anterior. Així és que reprenem la marxa, pel barranquet que fa de senda i pugem, i pugem... i després baixem per una pista molt trotable i tornem a pujar. I la senda puja, i puja, i puja, i el cansament ja comença a notar-se, de manera que ens ho prenem amb calma. Per sort, anem molt bé de temps i els arbres ens protegeixen del sol que calfa amb força, només ens queda una baixada per pista i ja hi som. Així que trotant anem fent camí, fins que arribem a la zona recreativa de Villamalur. ALlí decidisc quedar-me amb Raca i Irene, i no continuar fins a Torralba. Tinc la sensació que ha sigut un molt bon entrenament i que més val deixar-ho, i així ho faig. Per a postres, quan pugem al poble, ens rep la xaranga i alguns dels festers es giren per aplaudir-nos, però no de conya, sinó sincerament.

Aquesta circumstància provoca el riure dels excursionistes, que ens pensem que ho han fet a propòsit...

Arribem al cotxe, descarreguem, prenem les bosses amb roba neta i anem al bar a canviar-nos i a recuperar/hidratar, cosa que fem a consciència. Després xerrem de l'entrenament, del material per a la CCC i de moltes altres coses. Es fa hora de dianr, i com que ja estem al millor lloc possible, ens demanem uns entrepans que fan gust de mel, de bons que estan. Rematem amb un gelat, i fem marxa cap a la Vilavella, on agafae el meu cotxe i finalment fem cap a casa (cadascú la seua, òbviament).

No sé què vaig fer amb el GPS que no ha gravat la ruta, però les dades són les següents (segons el FR305 de Raca):

36'63km; 7h 54' amb totes les parades incloses; + 2890m; -2400m

dimecres, 5 d’agost del 2009

CANVI DE PLANS

Doncs sí: canvi de plans.
Després d'una interessant conversa amb Ezequiel, decidim que és millor córrer Vistabella i Mosqueruela, per distància i altura respecte al nivell del mar i deixar les Fonts d'Eslida (canviant-les per una rodada llarga). I és que la CCC ja està gairebé tocant a la porta...

Les coses rutllen molt bé: adjudicacions, triomfant, tornaré a treballar al mateix institut a Castelló un altre curs; els entrenaments, a la marxa, tot i la calor i les múltiples ocupaciones que estan sorgint estos dies; i la vida en parella, meravellosa.

Diuen que la felicitat és un estat o alguan cosa semblant: per favor, que ningú m'abaixe d'aquest núvol en els pròxims 200 o 300 anys...

dilluns, 20 de juliol del 2009

NÚRIA-QUERALT (valoració)

La valoració d’aquesta aventura i/o experiència no pot ser més positiva: tot i acabar esgotat, no m’he lesionat, i he pogut acabar en la posició 48 amb un temps de 19:35, la qual cosa trobe que està molt bé. A més, he pogut provar tot el material per a la CCC, passar tota la nit caminant i inclús alguna novetat quant a la beguda i l’alimentació.

AVITUALLAMENTS:
Al fòrum ja s’ha parlat del tema dels avituallaments. Personalment, els trobe molt correctes, amb tota mena de menjars que cobreixen de llarg les necessitats nutricionals d’una cursa tan llarga i exigent. Ara bé, també s’ha de dir que no són els avituallaments a què estem acostumats ací. I això s’ha de tenir en compte, sobretot si es tenen manies en el menjar.
L’any passat, després de la decepció del Campionat ‘Espanya organitzat pel Club Esportiu Marató i mitja Castelló-Penyagolosa (Mim), vaig decidir que portaria amb mi en totes les curses tot allò que poguera necessitat per menjar, ja que la beguda, almenys de moment, és correcta en totes les proves. I així ho he vingut fent: barretes i gels no han faltat al meu cinturó en totes i cadascuna de les curses que fet des d’aleshores. En ocasions, inclús, m’ha sobrat molt, però preferisc que sobren que no que falten. I, evidentment, ho faré igual a la CCC. Encara que em toque carregar 6 o 7 gels i 10 o 12 barretes. Fan falta i van molt bé. A més, he comprovat que es pot menjar pasta al quilòmetre 38, que encara hi ha temps per consumir-la.
Ací vaig menjar tres barres de gelatina amb ND3, quatre sobres de ND3 per mesclar amb aigua, deu barres d’ametla d’Isostar, uns caramels de llima semblants a les barres de gelatina i sis gels de Powerbar amb cafeïna. I innombrables gots de Pepsi, te amb llima, aigua i beguda isotònica, plàtans, codonyat, etc. dels avituallaments.

SENYALITZACIÓ:
La senyalització ha sigut correcta, tot i que en ocasions resultava difícil de seguir, sobretot al canviar de pintura a cintes i de cintes a pintura. Em va resultar molt desagradable la pujada al Pas dels Lladres amb la gent retallant per tot arreu i la baixada a la Molina per les praderies, amb molts participants anant al recte enlloc de seguir la pista. No és només per fer trampa, també és per la conservació del medi. La traçada de nous camins és un mal que se li pot estalviar perfectament a la natura.
En alguns encreuaments hi havia massa dubtes, inclús entre la gent més experimentada. Per sort, el GPS ens va salvar d’alguna errada més. Açò s’agreuja amb la nit, però és de difícil solució. La senyalització, i més a un parc natural, té unes limitacions que cal respectar pel futur de la prova.
S’hauria de fer alguna cosa per millorar, però no és gens fàcil trobar solució.

RECORREGUT:
Com que es tracta de la meua primera participació, sols puc valorar el recorregut del 2009, sense comparar-lo amb altres edicions. M’ha semblat dur i exigent, però al mateix temps d’una gran bellesa. Contrasta, sobretot, el paisatge de l’estació d’esquí amb les pinades i fagedes salvatges; l’asfalt, amb les sendes que semblaven perdudes i retrobades per a la caminada; la bellesa de la llum de la lluna entre les muntanyes amb els fanals elèctrics o de gas. Alguns paratges eren increïbles: el bosc abans d’arribar a la Molina, la fageda abans de Rigoréixer, la pinada del Portet, els riuets, el paisatge més alpí i desèrtic de Núria i el Pas dels Lladres; el pas entre vaques i cavalls... És tan poc habitual trobar-se en paisatges com aquests, que al seua bellesa encara sembla més exquisida.
Sense dubte, és l’escenari ideal per a una caminada d’aquestes característiques.

A hores d’ara, no tinc clar si tornaré a fer una cosa així, però sí sé que sóc capaç d’acabar una cursa tan exigent i que ha estat un bon assaig general de cara a la CCC.

NÚRIA-QUERALT (la cursa)

Després de desitjar sort a Jorge, Txopo i Erenida, inicie la marxa a pas lleuger costera amunt. La senda és ampla i em permet avançar la gent que ha eixit més prompte però s’ho agafa amb més calma. Fa estona que se senten trons, i el cel ha anat tancant-se, fins al punt que als poc minuts de marxa, comenta a descarregar aigua, al poc pedra molt menuda, i en acabant pedra amb aigua. Davant la insistència de la pluja, molts caminants s’aturen a la vora i no tan a la vora del camí per a posar-se impermeables, tallavents, jaquetes… Jo decidisc que no cal, que ja estic banyat completament i que, de moment, aguantaré així, com a mínim fins el primer control, el de l Font de l’home mort. El camí ha anat enfangant-se i fent-se complicat, però per fi arribe al primer control.

Em sembla que no vaig tan bé de temps com em pensava. I amb la sensació de fred que tinc, em veig obligat a fer la parada més llarga del que preveia inicialment. Trac el tallavents, els guants, el buff, me’ls pose, menge una barreta, m’acabe de menjar el codonyat que m’han oferit i de beure el te que tenen més a mà... i continue marxa. El Pas dels Lladres, amb els seus 2500m m’espera. La pujada és increïble: un fortíssim desnivell, un terreny que es desfà per moments i per a postres torna a pedregar, aquesta vegada amb més força i amb pedres com gairebé cigrons. Cauen amb força i piquen. A més, la pujada enganya: quan penses que ja hi ets, encara queda un bon tram per fer cim, sols que la forma de la muntanya fa que una part no deixe veure l’altra. Jo intente seguir el camí, molta gent va camp a través gràcies al seu coneixement de la caminada. Finalment, arribe al cim i l’oratge no millora, perquè a la part més alta ens espera una ventada que fa difícil mantenir l’equilibri i avançar cap a on toca fer-ho. A continuació s’inicia una baixda per pista, cosa que sembla ignorar bona part de la concurrència, que de nou passa per les praderies ignorant els senyals. És un descens llarg, sense cap complicació aparent, i que gràcies a la fi de la pluja i la tornada del sol permet una treva. A més té alguns trams d’allò més bonics. Torne a menjar, ara una barra, ara llepolies de les que em recomanaren, bec poc però sovint... camí de la Molina. Abans, però, en travessar un tancat, perd el camí, i les persones del voltant tampoc veuen clar el camí. Amb l’ajut del GPS trobem un camí més o menys semblant a l’original, i enllacem de nou sense problemes. Bona estona després, arribem a l’estació de tren de la Molina. Poc abans d’entrar-hi, avance el belga que ens fitava a l’hotel de dalt a baix.

Allà espera Rubs amb el cotxe, barretes, gels i roba. Agafe tot el menjar i em quede amb la roba que porte, en principi suficient per a la nit. Rubs avisa, que esperarà els altres i se n’anirà a dormir, així que no hi haurà ocasió de fer canvis de roba ni avituallar-se més. Ho asumisc, i em pose a fer cua a la font per reomplir el camel. I damunt autoservici! Vaig al porxo de l’estació per unes escales, menge unes bajoques amb cansalada, un gaspatxo, faig un glop de te i... faig marxa. Per començar, més escaletes, després formigó, i finalment un bon tram d’asfalt carretera amunt fins una desviació a l’esquerra que ens porta a l’estació d’esquí (us estalvie la descripció de les muntanyes travessades pels telecadires, tota mena de pals, cables, etc.). Travesse la zona més plana de l’estació, i en avançar un grup d’homes els pregunte pel terreny fins Rigoréixer. No poden ajudar-me perquè no el coneixen, així que em faig l’ànim d’anar a soles. En acabar la zona més plana de l’estació d’esquí, s’inicia una pujada pel que sembla ser una pista de descens (pel desnivell i les revoltes), eterna i duríssima. Ací no puc assegurar-ho (el temps va esborrant alguns detalls), però diria que vaig estar gairebé una hora pujant. Finalment, arribem a una carretera, el coll de Pal. S’inicia un bon descens per la carretera, però com encara no és de nit, no pare a posar els reflectants. Alguns, que coneixen el camí, baixen al Rebost per una pista/senda que travessa la vall. Uns altres, seguim el camí que toc i, inclús, ens l’inventem. Quan sembla que hem de fer a mà esquerra cap al refugi, uns xics pugen avisant que no és allà, que s’ha de seguir recte. Així ho fem, formant un grupet, fins que de nou dubtem del camí. Ja s’ha fet de nit i jo encara no he tret reflectants ni frontal, així que aprofite l’ocasió. Finalment trobem el camí, i un bon grupet ens dirigim cap al refugi.

Al Rebost hi ha una bona muntada: amanida de pasta i molts altres menjars. Ja que pare, em pose els maneguins, més reflectants, i recarregue ND3 al camel. M’abelleix la pasta que hi ha, crec que encara és bon moment per menjar-ne, així que demane mig plat. Me’l menge ràpidament, bec dos gots de Pepsi “light” amb tota la cafeïna possible, i continue el descens. Avance unes quantes persones que baixen porugues per la falta de visibilitat, però com tinc la sort de mantenir una bona vista, no tinc eixi problema i puc baixar un poc més ràpid sense arriscar. La senda és preciosa, es perd entre pinades i fagedes fent ziga-zigues i també alguns descens al recte d’allò més espectacular. Al Paller de dalt ens tiquen ràpidamet i motl amablement m’ofereixen de tot. Els demane per Rigoréixer i em diuen que no queda lluny, així que salude i me’n vaig, ja que durant la baixada no he consumit aigua. La baixada esdevé ara una pista de patinatge entre roques, fang, fagedes i fulles seques que em donen un parell d’esglais solventats amb l’ajut inestimable dels bastons. Ja és nit tancada (matinada), i em naixen dubtes de com acararé les sis hores de nit que hauré de passar despert. Per sort, en aquest tram de baixada coincidisc amb un xic de Berga, Gorka, que porta un ritme semblant i em fa la marxa molt amena gràcies a la conversa. Anem intercanviant opinions i parlant de tòpics sobre catalans i valencians i els quilòmetres comencen a caure sense adonar-nos-en. En un moment donar, estem a la carretera, al control de Rigoréixer.

Fem una aturada no massa llarga, però suficient per a menjar plàtan i xocolate, reomplir d’aigua i ND3, preguntar per la nostra situació de carrera (ens diuen que no hauran passat ni cent persones) i reprendre la ruta. En un moment donat, veiem un senyal blanc que ens porta cap a l riu, però devia ser de l’any passat, ja que uns xics ens avisen que s’ha d’anar per la carretera una bona estona. Així és, i per a postres tornem a pujar, cap al coll de Bauma. Una altra pujada llarga, llarga (per sort no tan exigent com les anteriors, però el cansament també comença a notar-se). Lleu descens i control.

Ara fem l’aturada curta, ja que la gent està més per xerrar i agafar forces i aire que no per avituallar-se. Glop ràpid del primer que em posen a l’abast, una barreta de les meues... i a seguir camí fins a Saldes. Allà el control està de gom a gom de col•laboradors, i ens atenen molt bé. Em faig un sandvitx de pernil i formatge, un got de Pepsi, un gel, un plàtan... i uns coneguts de Gorka li diuen que anem entre els cent primers, cosa que ens sorprén agradablement. A més, els parcials són bons i ens permeten somiar amb un bon temps a Berga. Motivats per aquesta notícia, reprenem camí cap al Coll de la Trapa. Aquí és quan, després d’unes quantes hores junts, em separe de Gorka sense adonar-me’n. M’enceguere a seguir el ritme que marquen els que van al davant del grup que hem format amb gent que ens ha alcançat i gent que hem anat replegant, i quan vull assegurar-me que ve en el grup l’he perdut. Mala sort, perquè era una companyia molt agradable.

Quan el desnivell augmenta, el grup es redueix. Ens quedem dues parelles, Carles (un xic de Granollers amb qui caminaria pràcticament la resta del recorregut) i algú més que s’niarà despenjant al llarg de la pujada.

A la font de la Bruixa ens avisen que anem entre els cinquanta primers, cosa que s’agraeix molt, sobretot ara que ja fa estona que clareja i el cansament passa factura. Nou gel, més cafeïna amb la Pepsi i a continuar la baixada. El grupet de parelles marca el ritme, però van molt cansats i comencen a assegurar massa, així que Carles i jo, més decidits en aquest terreny ens n’anem, cosa que no els sembla bé després d’haver-los seguit durant tota la pujada. En fi, qüestió de gustos, supose, a mi no m’importaria que em seguiren la baixada, marcant jo el ritme i els llocs on posar els peus. Però sembla que els resulta un terreny massa tècnic i no ens poden seguir. Acabem la baixada sense cap incidència i arribem a Peguera. Bon avituallament i a seguir marxa. Estem prou bé per al que portem i sols ens han avançat tres o quatre persones. Però vet aquí que en un moment donat perdem el camí: el cartell indicava tan clarament el control del mapa, que ens passem la desviació. Després de baixar per pista uns vint minuts, perdem 45’ de rellotge buscant el camí, assagem inclús una baixada impossible, fins que decidim tornar enrere i desfer el camí. Hora i mitja després de passar el desviament, retrobem el camí. Aquest temps i l’esforç i la tensió em passen factura, de manera que ara ja he de deixar de pensar en el temps de meta i centrar-me només en acabar amb el menor patiment possible, si és que això es possible.

Ara agafe un ritme de caminada, sense trotar, que vaig seguint com puc. Al control d’Espinalbet, ja ben prop de Queralt, em trobe un Gorka desconcertat. Li dic el que ens ha passat fins que Carles m’esperona per continuar. El seu “anem Ximo, que aquí no hi fotem res” em torna a la més crua de les realitats: a uns sis quilòmetres de meta no puc amb la meua ànima. De fet, poca estona després, Carles se’n va. El seu amic encara es queda una estona amb mi, però en arribar al monestir i trobar les escales, m’esfondre una mica: les escales es converteixen en una autèntica tortura per als genolls, ja adolorits per tant esforç. Procure no pensar-hi, però el dolor en baixar cada graó m’ho recorda, i per si això fóra poc ja és migdia i el sol ens està castigant des de fa tres hores. Intente pensar en coses agradables, en arribar, en tot el que puga evadir-me del càstig que estan patint els genolls. No hi ha manera. Sols em queda resar perquè acabe prompte, però tampoc no puc córrer. En un moment donat, he arribat a la carretera: sols queda un quilòmetre i mig per asfalt, segons m’han dit. Algun grupet m’ha avançat, però jo ja no estic per això. Sos estic per arribar. En un trosset de pista entre asfalt i asfalt em trobe Daniel, un xic jove que coixeja. Em quede amb ell, l’acompanyaré fins la meta donant-li conversa. En una cruïlla, ens enganyem de camí, de l’ànsi que tenim per baixar a meta. Un senyor ens ho indica amablement des del seu xalet, i ens anima amb aplaudiments i crits que ja estem, que ja ho tenim. I, efectivament, poc després enfilem la baixada final cap al parc on, unes quantes escales més avall, es troba la meta. Daniel i jo ens agafem dels muscles per passar junts la línia d’arribada, feliços i contents perquè l’aventura ha acabat. Per fi!

Allí estan també Rubs i Jorge, que acuden ràpidament per ajudar-me amb la motxilla i les coses que ens han donat: el diploma, un fuet i més menjar i beguda. Intente refer-me, però han d’anar per la bossa al cotxe. Trobar les dutxes és una odissea, també amb final feliç, afortunadament. De camí, em trobe Gorka de nou, que arriba a la meta, S’atura per saludar-me i el felicite per acabar la caminada. Després, anem Jorge, Rubs i jo a beure una cervesa i menjar alguna cosa mentre fem temps perquè arribem Erenida i Txopo.

Tornem del bar uns tres quarts d’hora més tard, i quina és la nostra sorpresa quan, mentre esperem asseguts en un banquet, arriben els dos... per l’altre costat. Els ha portat l’ambulància de la Creu Roja perquè, després de 71km d’esforç han hagut de deixar-ho. Una autèntica pena.

Es dutxen, mengem alguna cosa i iniciem el viatge cap a casa, amb guitarrada històrica dels caminants durant bona part del camí de tornada.

dilluns, 6 de juliol del 2009

NÚRIA-QUERALT (la prèvia)

El divendres 3 a les 17h. a Castelló i a les 17:15 a Borriana ens concentràvem Txopo, Jorge, Rubs i Erenida per iniciar la que era, per a mi, l’aventura més agosarada del que portem d’any: la marxa Núria-Queralt, amb 96km. i més de 9000m. de desnivell acumulat.

El viatge transcorre tranquil, entre bromes, ocurrències d’uns i altres, comentaris de la que ens espera, etc. A les 21:15h. som a Berga, però trobem no l’hotel. Al segon intent el trobem, aparquem, descarreguem i ens toca esperar pacientment perquè la recepcionista va a la seua.

Quedem una estona més tard per anar a sopar, i ràpidament ens posem d’acord en el menú: plats combinats al frankfurt més pròxim. Frankfurt que no fa plats combinats els caps de setmana, però com que ja hi som i hi ha plats interessants, ens hi quedem. Sopem bé, i decidim anar a prendre una copa, per veure si dormim millor. Ens la fem i em retire, deixant-los fent-se la segona ronda.

A les 10:30 hem quedat per concentrar-nos i anar a pels dorsals i el material que ens hagen de donar. Confós amb el material, baixe 5 minuts tard, sense tenir clar si he fet la millor tria… Tots estan vestits de roba de carrer, i jo he baixat ja tot equipat (sempre donant la nota –pense). Anem cap al passeig, travessant un mercat (dissabte de matí és el dia) i la cua ens indica que ja hem arribat. Per sort, n’hi ha poca. Sorpresa quan a Txopo, Erenida i Jorge els diuen que hauran de replegar-ho tot a Núria. A mi sí m’ho tenen preparat, i prèvia presentació de DNI i llicència federativa, agafe el braçalet amb el número 234 i un codi de barres, un plànol amb el perfil i els avituallaments i uns fullets de carreres pirinenques. Per sort me n’adone que no he demanat la samarreta: desfaig l’entort i m’emporta la meua samarreta .

De camí de tornada cap al cotxe busque tendes d’esport on poder comprar uns guants de ciclista (per a evitar les bufes per causa dels bastons), i no en trobe. M’hauré de fotre i quedar-me sense provar aquesta idea. Mentre els altres pugen a l’habitació a replegar, jo me’n vaig al cotxe amb Rubs, carregue motxilla i bastons i me’n vaig cap a l’autobús que ix a les 12. Així ells viatjaran més còmodes i amples i jo em llevaré els nervis precarrera sense dir cap bestiesa.

Quan estem tots iniciem el viatge per carreteres molt revirades, amb uns paisatges fantàstics i unes vistes increïbles. L’autobús és una mescla estranya de xerrades sobre la cursa, gestes, batalles, batalletes, equipacions, materials, recorreguts, desnivells, curses, ultracurses... En certa manera recorda un galliner, a veure quin és el gall més gall. Per sort, els meus companys de seient són més discrets i em permeten tancar els ulls i descansar una estona durant el trajecte. També van informant-me de la marxa, tot i que desconeixen les novetats en el recorregut. Aquesta informació em resultarà prou útil, tot i que l’única previsió de temps que he fet serà, com gairebé sempre, un autèntic desastre. Però d’això ja en parlarem...

A no recorde quina hora arribem a l’estació del tren-cremallera que ens pujarà al monestir de Núria, i ens toca esperar una bona estona. Pel fons de la vall hi ha uns núvols que no anuncien res de bo, però encara hi ha la possibilitat que no descarreguen pels clars que es deixen veure entre la nuvolada. A l’estació, es fan comentaris de tota mena, entre ells un molt interessant: “a dalt està plovent”. Telefonada a Rubs perquè porte el tallavents i altres coses i se’n duga unes tantes altres. Ens reunim, faig el canvi de material, li deixe a Rubs el menjar i la roba que durà a la Molina, matem el temps que queda... i entrem a un tren que pujarà? de gom a gom fins a Núria.

Nou desplaçament sense incidents, sols la pluja que comença a descarregar amb força en alguns trams. La pujada, les vistes, el paisatge... tot espectacular.

Arribem a la fi del trajecte i la concentració de corredors ens indica cap a on hem d’anar. Per fi entenem els sentit de “sortida de 15:30 a 16h.”: vol dir que a partir de les 15:30 i per rigorós ordre d’espenta et lligen el codi de barres i ja te’n pots anar... Com que no ho sabíem, ens quedem els últims (o gairebé), i acabem eixint a les 15:50h., això sí, després de les fotos de rigor i de desitjar-nos sort, com toca.

(CONTINUARÀ)

diumenge, 21 de juny del 2009

VOLTA AL TERME FONDEGUILLA-CAMPIONAT D'ESPANYA

Ja ha passat una setmana de la celebració de la Volta al Terme a Fondeguilla, campionat d’Espanya de carreres per muntanya individual i per seleccions autonòmiques i encara estic paint tot el que va passar aquell dia.

Potser el millor siga començar la narració de tot el que va passar i deixar les valoracions i conclusions per al final...

PRECEDENTS:

Al mes de maig he de renunciar a participar a la Mim pels problemes de genoll; tot i estar recuperat, no està per a suportar dues curses tan dures en tan poc de temps. La decisió fou fàcil, només havia fet una VT i en canvi ja portava 4 Mims. I a més, era el Campionat d’Espanya, i volia treure’m de sobre el sabor amarg del resultat de l’any anterior.

També he de recordar que al mes de març va faltar la germana de la meua àvia, i que tenia pendent dedicar-li l’esforç en una gran carrera. Podria haver sigut Orpesa (el 26 absolut), però havia de ser una carrera de categoria el més semblant possible a la qualitat humana d’aquesta persona.

PRÈVIA:

Amb aquestes sensacions totes plegades es presenta el dia 12, on comence a prendre decisions encertades: no dine amb ma mare per a celebrar el seu aniversari i en canvi em faig un dinar de pasta i verdures. Després una bona becadeta, per a descansar tot el possible. Més de tres hores de son em garanteixen un bon descans. I per a postres, puc sopar prompte, de nou pasta. No aconseguisc gitar-me tan prompte com voldria, però l’hora encara és prudent. Em deixe la motxilla preparada amb tot el necessari per al dia següent, a falta del menjar i la beguda que posaré a última hora.

EL DIA D:

Toca el despertador a les 3:55. Em vestisc i no desdejune, perquè em trobe fart del sopar. Primera decisió correcta del dia. Acabe d’enllestir els últims detalls i faig camí cap a Fondeguilla. Viatge tranquil (massa i tot) i em presente allí a les cinc en punt. Per a postres, puc deixar el cotxe prop de les escoles, cosa que em permetrà no carregar la motxilla per anar a la dutxa. Aprofite per desdejunar ara: suc de poma, barreta energètica i Glucomin. Segona decisió encertada: ajornar el desdejuni.

Vaig a pel dorsal, i allí em trobe Ggroc, Ezequiel, Ferrato, etc. Arreplegue el numeret (m’han donat el 85), i me’n vaig cap al cotxe, que em conec, sé que em costa molt preparar-me i que necessite temps per a escalfar correctament.

Al cotxe decidisc eixir amb tirants i malla curta, prepare el botellí, els 5 gels i les 2 barretes, les claus, el perfil amb les referències de temps, el capell i les ulleres. El cel ras avisa que farà molta calor i que el sol no tindrà pietat de nosaltres, així que em mentalitze per a passar calor. Poc després, note que em pixe i tinc ganes de fer de ventre. El primer poblema té fàcil solució, però el segon em sembla un poc més complex. Estic cavil·lant-hi quan apareixen els kiyos: Julia té el mateix problema, i per fi caic que al local social de la cooperativa hi havia banys en condicions. Li ho dic i marxem cap allà. Solucionem “els problemes” (cadascú els seus, òbviament, però ho deixe ben clar perquè hi ha molt de malpensat), i anem a escalfar.

Per allí em creue amb Ramon, amb la samarreta palomera!!!!! i molts coneguts i amics que van posant-se a to per al que ens espera. Quan falten poc més de deu minuts anem cap a l’eixida. Passem el control, i de nou ens retrobem un bon grup: Jackster, Ferrato, Patri, Silvia, Sofia, Ggroc, Txopo, Txapi, Paco, Sendallarga, Wushi, Teo, els Xibeca... Comencen les bromes sobre la posició que cadascú ha d’ocupar a l’eixida (que si “vosaltres davant”, que si “aneu amb l’elit”, que si tal que si qual...) últims estiraments, sonen les campanades.. i per fi el coet.

Ens llancem cap avall buscant la carretera com si ens hi anara la vida (o no quedara prou carrera per córrer). Ens agrupem uns quants amics i en poc més de set minuts estem pujant el mur. A ritme, sense córrer, anem pujant: mur, penya Migdia i ja estem a l’Aigualit: (44:33). Primer gel i barreta. Estem en temps de fer 5:15 segons la calculadora de Wushi, així que pense que la cosa va bé. No estic massa cansat i crec que podré mantenir eixe ritme molt de temps. A més, en la baixada ens hem ajuntat Jackster, Pipe, Teo, Wushi, Sofia i jo, i pense que és la millor companyia possible per a aconseguir l’objectiu.

La pujada a Penyalba i la baixada ens separen un poc, però camí de l’Ereta anem de nou junts fins el control: 1:06:34. Comença la pujada que eixirà al Gr36 uns quilòmetres més endavant. No he parat molt al control, i marque un bon ritme (caminant, sense córrer) a la pujada, cosa que comença a deixar arrere els meus amics. No sé si serà una bona decisió, però he d’aprofitar el bon moment pel que puga passar després. Al GR36 ja vaig a soles, amb uns xics uns metres per davant i ningú visible per darrere meu. Camí de les mines passe els dos xics, i alcance una dona: és Teresa Forn, gran fondista i excel·lent corredora que aconseguí grans resultats anys enrrere. Ací m’assalta el dubte: estaré anant massa ràpid? Al coll Roig arribe en 1:52:30 (segon gel), i comence la pujada darrere de Teresa. Va al trot, molt forta, i se’n va. De camí a la Nevera em trobe amb Paco Ultratrail, que no va fi i no vol patir; poc més avant està Patri (de nou apurada, sense botellí ni gels, rebutja la meua ajuda-avituallament), que m’acompanya un tros. En coronar alcancem Pratchet, que no fa massa bona cara. Intente animar-los perquè se’n vinguen i ho intenten, i d’aquesta manera arribem al control en 2:11:11. Allí està Teresa de nou. Pel camí ha arribat Érica, a la qual havia perdut de vista després de la baixada a l’Aigualit. Aquest grupet inicia la baixada, i sense córrer riscos ni anar aparats, anem fent quilòmetres. Teresa davant, jo la seguisc i darrere els altres. Als pocs quilòmetres només quedem Érica, Teresa i jo, i anem passant corredors que paguen l’esforç inicial.

Animat per la companyia, pregunte a Teresa el seu nom i, quan me’l diu, li dic que em sona i em fa un mig somriure: efectivament, té un bon currículum correril. Ella em pregunta pel recorregut, així que li conte el que ens espera. Decidim anar fent quilòmetres, i ja veurem. Així és que poc després ens presentem al Marianet, equador de la prova i jutge (si no hi ha ensurts ni imprevistos) del temps final de la carrera. Arribem en 2:49:31, cosa que em fa ser optimista. Estic entre les cinc hores i les cinc i quart, segons els temps de Wushi. Tercer gel de la jornada. A l’eixida del control estan els pares de Patri. Els dic que no patisquen, que no ve lluny... sense saber ben bé el que estava passant per darrere (després m’assabentaria dels seu abandó i de tants i tants altres).

Encarem la pujada a l’Alt del Senyor sense més problema, però a mitja pujada l’adductor de la cama esquerra em pega una rampa que interprete com un avís. D’ara endavant hauré d’anar amb molta cura si no vull tenir problemes. Teresa marca el ritme, molt bo per a mi: les pujades les faig caminant (i no perd metres) i les baixades sense arriscar però sense frenar-me. Així que darrere de Teresa, alternant algun tram amb Érica, anem camí del Colom per la que és, probablement la zona més tècnica del recorregut. Amunt i avall per pedres i sendes que ja s’han desfet pel pas dels primers corredors... Pel camí avancem Parra i Ferrato, que van patint la duresa de la prova i la calor. Unes paraules d’ànim i endavant. Arribem a Colom en 3:26:06. Parada molt ràpida, i cap amunt. Teresa comença a quedar-se, i Érica i jo marxem camí dels Aiguamolls. És increïble la carrera que està fent esta xica en la seua primera participació, i com ha millorat en baixada. Si continua la progressió, serà una ferma candidata a fer coses grans en les nostres carreres. Camí d'Aiguamolls faig el quart gel, avise Érica del que l’espera en el que queda i comence a anar-me’n darrere d’Oscar, que va per allí també. La pujada al Rodeno passa bé, inclús puc trotar algun tros, i em presente al control del Garrut (4:13:04. Avituallament líquid i cap a Pipa. Les sensacions en este moment no poden ser millors. Em trobe prou sencer i només queda la pujada i la baixada de Pipa, que no és poc...

Pel camí Oscar i jo ens anem avançant l’un a l’altre, segons el ritme i el moment, i em presente en Pipa amb 4:29:39. Excel·lent temps que em fa creure que si aguante la baixada de Pipa i no pete al ciment, podré baixar de cinc hores, que era/és l’objectiu desitjat. Per allí avance Perdiueta, que va molt tocat. L’anime i comencem la baixada. Sense arriscar gens ni mica, deixant pas a l’únic que va més fort en la baixada, tot transcorre sense incidents. Gairebé acabant la baixada, enllace amb Xari Adrian, pense que és una magnífica roda per al que queda de carrera. La salude, l’anime i anem baixant el que queda. El Gran Capitán ens veu i anima quan toquem el formigó (4:43:31). A la marxa, els metres, que ara semblen quilòmetres, van passant. Arribem als dipòsits, i anime Xariq ue s’ha quedat un poc. L’espere al carrer Major, l’anime (i a Oscar, que sembla anar molt justet –sols ho sembla) i anem camí de la meta. Pujant pel carrer l’adductor es recorda de mi (i jo d’ell), Xari passa (no vull entrar amb ella perquè s’emportarà totes les fotos i així li ho he fet saber) i jo vaig acabant al trot suau suau. Primer arc, Ximo m’envia a la seua esquerra (la meua dreta), em faig colpets al cor, porte les mans als llavis i envie un gran bes al cel. A punt de passar el segon arc repetisc l’operació completament emocionat.

VA PER TU!!!


Tot d’una, he aconseguit baixar de les cinc hores (4:55:20), dedicar-li-ho a Clarita i m’ha eixit bé la jugada de triar entre Mim i Fondeguilla. No es pot demanar més.

En meta, xarre amb uns i altres (comence a tenir notícies dels abandons), menge, bec, replegue la bossa (generosa, per cert) i faig cap al cotxe. Allí m’assente i comence a plorar: es veu que encara necessitava alliberar alguna cosa (ja no sé si emocions, tensió, alegria...). Quan torne a la realitat, escric un missatge a Marta (sense recordar-me que no hi ha cobertura de la meua companyia) i a la dutxa. Gelada. Excel·lent. El millor per a recuperar... Torne a la meta, però pel camí em marege. Pense que millor que m’ho miren, i així ho fan, molt amablement. Tinc la tensió un poc baixa, però res més. Amb la fresqueta de la furgona i un poc més d’isotònica em trobe bé en un tres i no res.

Isc d’allí i ens anem agrupant tota la colla forera. Aplaudim els que van entrant, animem els que han abandonant, anem al bar, xerrem, ens contem l’experiència, bevem, tornem a beure, mengem gelats... fins l’hora del pòdium i del dinar que transcorre en un gran clima de germanor i de festa.

Després de dinar, cap a casa a descansar...

VALORACIÓ:

Gran Volta al Terme 2009. L’organització serà recordada durant molt de temps. Impecable.

Carrera/jornada molt dura: 30% d’abandó d’homes i 20% de dones. Bufs!!!

Mirant les classificacions, la meua satisfacció pel resultat és màxima. He sobreviscut a la VT, vaig acabar 99 absolut i 92 masculí, sóc sub 5h i, sobretot, he acabat relativament prop d’autèntics “monstres” d’este esport. I amb la sensació que potser havia pogut donar un poc més.

D’altra banda, cal continuar treballant, perquè la VT 2009 ja és història, i els resultats no arriben perquè sí. La motivació és total, i ara sols cal recuperar bé i preparar amb seny els següents objectius.

I sobretot, ser conscient que també vaig tenir molta sort: com vaig dir aquell dia, tot el que podia eixir bé va eixir bé, i res del que podia eixir malament ho va fer. I quan tot ve de cara... s’ha d’aprofitar.

AGRAÏMENTS:

A Marta, Alicia, Ezequiel, Wushi, Teo, Raca, "palomos", "pálidas" i "xibecas",i tots els/les que compartiu aquesta passió (i de vegades beneïda bogeria) per la paciència, el suport, la companyia, els ànims... Sense vosaltres aquest èxit no hauria estat possible.

dimarts, 9 de juny del 2009

PENÚLTIMA SETMANA

La setmana anterior transcorregué volant entre entrenaments, anades, tornades, classes, correccions, descansos forçosos i una nova escapadeta pel Desert amb Racarunner...
El resum seria el següent:
DILLUNS: 60'+ 6 rectes + gimnàs
DIMARTS: 20' + 12 rampes
DIMECRES: entre el gimnàs i les rampes estava tan esgotat que vaig agafar-me un dia de descans.
DIJOUS: rodadeta pel Desert amb Racarunner. Jornada impressionant per a córrer pel Desert, bon oratge, molta calor, nuvolat... i sobretot bona companyia. Ens trobem a les 18 hores al pla de la Magdalena. Ens posem ràpidament al dia i decidim la ruta. Iniciem la marxa cap a la Font de la Salut per a pujar al coll de Raca, com la primera edició de la Magdalena-Penyeta. Arribem dalt en poc més de 35', cosa que ens deixa un poc preocupats, perquè a eixe ritme no tenim clar si aguantarem tota la ruta. Així que iniciem l'ascens de Roca Blanca un poc més tranquils, això sí, sense deixar de xerrar fins que les vistes ens fan emmudir. Tot i els núvols hi ha una gran visibilitat, i val la pena parar un parell de minuts i contemplar el paisatge. De pas, Miguel em fa unes indicaciones sobre camins, rutes, recorreguts... i prenc bona nota mentalment per a explorar-les més endavant. A la marxa arribem al vèrtex geodèsic de Roca Blanca, i la boira comença a pujar en la nostra direcció muntanya amunt. De nou, prenem aire mentre contemplem l'espectacle, però hem de continuar abans de gelar-nos. El descens transcorre sense més inconvenients que un parell de relliscades, tot i les precaucions amb què baixem. Arribem al mas de Xiva, on ens repassem els cordells de les sabates i reprenem el descens. Esta volta, Miguel va davant, coneix millor el camí i amb els antecedents de les últimes setmanes... millor així. Fem el mateix camí que l'altra volta que rodàrem per allí, però ara girem a l'esquerra en lloc de a la dreta per a encarar l'última pujadeta del dia: el tossal de la Magdalena. La pujada no és massa forta, però la baixada és impressionant: roca, pedra solta, desnivell pronunciat... que ens deixa a l'esquena de l'ermita, on accedim per una pista, per allò de fer pàtria. Nova contemplació admirativa i baixada fins al cotxe. Total, 12'8 km, 1:50:40 amb +800m i -800m. Sense pulsacions, perquè m'he deixat la cinta... En resum, agradable recorregut en molt bona i amena companyia.
DIVENDRES: de nou, jornada de descans per a reposar forces i descansar els genolls.
DISSABTE: acut a les 8 amb el grup que ha de fer una rodada per Fondeguilla. Per allí estan Patri, Silvia, Lola i Alberto, i quatre xics que no conec i que em presenten a tota velocitat abans d'eixir. El seu recorregut serà fins el coll d'Artana, on faran baixada cap al poble. Jo, per la meua banda, vull estirar un poc més, i si tot va bé faré fins la senda de la paridera, abans del Marinet.
Tot va anar bé i ara ja tinc referències pròpies del recorregut complet. A cavil·lar i fer números per a saber quin serà l'objectiu...
De vesprada, paintball a Moró per celebrar l'aniversari d'Esther. Esdeveniment que tot i estar molt bé em va donar un bon esglai en impactar una pilota en el genoll i deixar-me coix durant uns minuts... Afortunadament, sols és una contusió i el genoll, amb gel i crema estarà en forma per al dissabte 13. I per la nit gran sopar que acabà de recarregar-me les piles.
DIUMENGE: platja de matí, dinar amb ma mare i faena domèstica variada.

Les imatges:

dissabte, 30 de maig del 2009

CONCURS DE TRASLLATS

El divendres 29 es va fer públic el resultat del concurs de trasllats de professors d'ensenyament secundari i altres cossos, cos de funcionaris al qual pertany des del 2006.

El resultat no podia ser millor per als meus interessos: no m'han donat plaça, així que tornaré a les adjudicacions de juliol, on segurament trobaré vacant a l'IES on treball actualment. Seria el tercer curs consecutiu al mateix centre, i paga la pena pels companys i la immensa majoria de l'alumnat.

Lògicament, no sols és important a nivell professional, sinó també a nivell personal. El pròxim curs a Castelló possibilitarà fer un pas més en la vida de parella. I espere que aquesta aventura en la qual m'embarque-ens embarcarem em-ens duga a bon port i ens faça feliços. Sóc optimista.

En definitva, YES, WE CAN!

No puc deixar passar l'oportunitat de fer un pensament per als companys i companyes que no foren tan afavorits/es pel resultat del concurs, i desitjar-los que el torn de les comissions de servei faça justícia. Ni més, ni menys.

Joan, Marta, Mª José... espere que esta volta la sort estiga del vostre costat i que el/la funcionari/a encarregat de les comissions considere les al·legacions. És de justícia.

5a VOLTA A PEU VALL D'ALBA

Sis dies després de reaparéixer, nova carrera, aquesta volta a la Vall d'Alba, localitat on vaig estar treballant durant el curs 2004/2005.

Com comença a les nou, tampoc no cal pegar-se una gran matinada. A les set i mitja toca diana i a la marxa. Arriba a les huit i cinc i aparque sense problemes, tot i que ignore si prop o lluny de l'eixida i l'arribada.

La cua dels dorsals em trau de dubtes. Ni lluny ni prop. A una distància prudencial. La magníca organització dels dorsals, de 50 en 50 permet replegar-lo sense esperar massa estona. Molts foreros/es per allí: Rubs, Erenida, Jungla, Karmele... A les huit i vint estic al cotxe acabant de preparar-me. Una altra volta sense cinturó ni capell, només el bidonet d'aigua.

Comence a escalfar, ara amb Txopo, ara amb Pipe... i vaig cap a l'eixida. Impressionant el mogolló sota l'arc. Jo vull eixir entre els primers, així que allà vaig. En faig un lloc i a esperar que escampe. Apareix de nou Pipe, veig Teo molt prop... i faig temps fent saltats mentre espere el coet que anunciarà l'eixida.

Coet i eixida criminal. Tots com si portaren el bou darrere, a colzades, espentes... no sé com no hi ha caigudes... Pica avall, així que el ritme és, com la setmana anterior, infernal. A 3:50, 3:30, a 3:10!!!! On vaig? Això no era el que havia quedat amb Ezequiel. No obstant, encara pica avall i les pulsacions no van massa elevades, així que aguante davant tot el que puc. La prova transcorre per asfalt en bona part del recorregut, així que calce les sabatilles d'asfalt. Sense cap incidència. No trobe a faltar les de muntanya. I així amunt i avall, avall i amunt van caient els quilòmetres. Massa accelerat, trobe, però van passant. Quan vull adonar-me'n Pipe i jo estem junts de nou, i fem marxa. Sense complicacions, arribem a l'ermitori, on comença la baixada final, per senda, amb terra solta. Després el camí regirat i empedrat, asfalt i pels carrers de Vall d'Alba.

L'últim carrer, que porta al poliesportiu pica amunt. Tinc davant la primera xica, però hui no és dia de fer més esforç. A conservar per demà, que el mur de Fondeguilla m'espera...
Al remat, 0:55:28 per a 11'05km. No està malament, per a anar "de tranqui". No tan "tranqui" com tocava (objectiu ppm 160 de mitjana), però content pel resultat i perquè no em trobe esgotat.

Dins el pavelló replegue la bossa, torne el xip, bec, menge... i xarre i xarre amb uns i altres fins passades les dotze. Per a postres, els d'Evasion tenen paradeta amb sabatilles a bon preu, i veig unes Salomon que em donaren molt bon resultat en la versió anterior, així que... vaig al caixer i me les compre. A veure si fan honor a les predecessores i rendeixen bé.

I demà, més.

Les dades i les imatges:
11'02 km; 0:55:28; 5:01/km; 170 ppm; +374m, -368m.

II CURSA SERRA D'ORPESA

Per fi ja el dia era arribat... de tornar a posar-me el dorsal, després de la cagada de la Nevera d'Atzeneta que em tingué unes setmanes entrenant sota mínims i després recuperant com he pogut.

M'alce de matí i arribe prompte, tot i que alguns foreros ja estan per allí. De camí a pel dorsal coincidisc amb "il capo" Alpinrunning. Anem xarrant i ens reunim amb un grupet més matiner. Replegue el dorsal, torne al cotxe, em prepare i comence l'escalfament.

Sembla que, finalment, no plourà, així que cap problema. Si aguanta cobert, no necessitaré el capell ni el cinturó, així que només agafe un bidonet d'aigua i un parell 'Infisiports, per si de cas.

Escalfe bé, corrents a bon ritme pel passeig marítim. Després, mobilitat articular, estiraments, i cap a l'eixida, on em situe al capdavant amb un bon nombre de palomos, els 42ypico i els germans Llorens i el seu equip.

A l'hora prevista es dóna l'eixida, i comencem a tota velocitat: sort que és carretera i no hi ha problemes d'espai, que si no... Dic això perquè en qüestió de segons ens hem posat a córrer a 3:40/km. Les primeres rampes baixen un poc el ritme, però tampoc tant ni quant. I arribem al tallafocs, el qual puge trotant excepte un trosset més inclinat on em pensava que trauria el cor per la boca. Em relaxe i baixe un poc el ritme, sempre seguit o precedit de Caracol, que torna a provar-se en carrera després del Montí. Carretera, pista, carretera i es presenta la primera baixada. Sense problemes. Enllacem de nou amb la carretera fins passar per baix la N340. Un tros de pista, senda, camí... i primer control. Estem prou avant, però no em recorde marcar el lap, així que no tinc referències.

Tire amunt, i en deixar la carretera i entrar a la senda em sorprén Juanmarunning amb la seua càmera. Faig bona cara per a la foto... i no caic de miracle en esbarar amb les pedres soltes. Bona foto hauria eixit!!! Continuem per senda que pica amunt, fins que a la zona dels bancals trencats he de caminar i deixar de córrer/trotar. Aprofite per recuperar forces i reservar-ne per al final. De sobte, canviem de nou a pista, i ara ja sé que és la llarguísima pista que porta a les antenes. Amb calma, al trot, vaig fent. Pendent del pulsòmetre i del ritme, calcule que podria arribar en una hora, la qual cosa em sembla fantàstica. I una bona estona més tard arribem al segon control, després de creuar-nos amb els primers, els quals van cap a la baixada.

Ah, la baixada. La d'aquest any no és tan terrible, tot i que es pot considerar prou tècnica, i amb un parell de canvis a pujada que deixen les cames molt tocades. La sort d'haver-la fet el dijous és que conec el recorregut. Així que em prenc la baixada amb calma, per no forçar el genoll, i seguisc el ritme que em marquen els de davant, fins que la cosa comença a pintar malament. Demane ppas, me'l donen, i baixe sense arriscar però sense frenar-me. I com es complica la cosa. Fins al punt que Gustavo ha hagut de deixar-se les fotos i pujar per a guiar el personal. Ja en la zona de més roques, he de fer un crit a un que se'n va per on no toca, i en un tres i no res estem a l'abocador i a l'asfalt.

A partir d'ací, la carrera pareix inacabable. Pista, pista i més pista, asfalt... i el sol que ha reaparegut i ens castiga sense pietat. Al remat, decidisc buscar un ritmet lleuger que em permeta fer camí sense cremar-me i que em porte a la meta de la platja de la Conxa. Se'm fa molt pesat. No hi ha pràcticament ningú pel recorregut, apenes veig cintes, no tinc referències... fins que arribe al pont de les vies del tren. Ja sé que darrere està la meta. Aprete un poc eixos últims metres i ja hi sóc. Al remat, 1:37:12. 26é de la general i 20é sènior. No m'ho crec ni jo, però Takito, que ha acudit a veure l'arribada m'ho confirma amb un gran somriure.

I ara què faig? -pense. Doncs beure, menjar un poc, tornar al cotxe, apropar-lo a la platja... i prendre el bany. El primer de la temporada. Bany relaxant (com estava de gelada, l'aigua, i damunt núvol i amb aire) i dutxa a la mateixa platja. Torne al cotxe i... horror!!! M'he deixat la muda, així que tovalla estil pareo i a veure com ha anat als amics.

Em reunisc amb el grup (Takito, Caracol, Rubs, Ggroc, Berto, Ayacucho, Grillo, César, Txopo, etc -perdoneu si em deixe algú), i la primera intenció és llevar-me la tovalla, fins que els demostre que, per al seu disgust, porte roba sota la tovalla. Xarradeta ací i allà i finalment me'n vaig passades les dotze.

Marta i el bàsquet m'esperen per a continuar una agradable jornada que remate amb un bon dinar a ca' ma mare.

Aquesta és la meua millor classificació individual, i no crec que es torne a repetir. Bo, en una cursa amb vint-i-cinc participants, tal volta sí...

Conyes a banda, estic molt content pel resultat, per les sensacions i per tornar recuperat a la competició. L'entrenament està donant els seus fruits i això sempre és agradable. Sense cap dubte, Ezequiel sabrà traure el millor de mi si continue fent cas dels seus consells. I tant que en faré.

La setmana i la carrera en xifres:
DILLUNS: 20' CC escalfament i rampes.
DIMARTS: 60' CC i 6 rectes més gimnàs.
DIJOUS: recorregut de la cursa.
DIUMENGE: cursa serra d'Orpesa. 17'43km; 1:37:12, a 5:34/km; + 703m, - 686m; 170 ppm