CCC : Courmayeur-Champez sur Lac

M'alce una hora abans de l'eixida de l'autobús: a les set. Desdejune el meu got de llet amb cereals i altres productes rics en hidrats, acabe d'enllestir els últims detalls, i fet un manoll de nervis em dirigisc, travessant el poble, al punt d'encontre dels autobusos. Arribe a la cua sense incidències, ens controlen el pas un per un, i anem a la zona d'embarcament. Com vaig a soles, em posen en un bus on necessiten tres passatgers per cobrir places i fer el trajecte fins a Courmayeur. M'assente al costat d'una dona (ja és l'únic seient llliure), ens saludem i intente adormir-me per estalvier forces.

Als pocs minuts, l'autobús trontolla i es meneja: movem cap a Courmayeur, travessant el túnel del Mont-Blanc. Les vistes del glaciar dels Bossons són impressionants des de la finestra. I de la resta del trajecte poca cosa puc dir, vaig anar mig adormit fins que arribàrem a Courmayeur.

Només baixar de l'autobús, em dirigisc als serveis, però la cua que hi ha em fa penedir-me i anar-me'n. A l'exterior em trobe amb tots els foreros: Juan Carlos, Julia, Albert, Patri, Fernando,Miguel i Irene. La xerrada peta ràpida, i comentem dades d'última hora. A la font, aprovisione la motxilla i els bidons, amb els sobres de ND3. L'últim toc a la meu motxilla, una quatribarrada allargada penjada al darrere enceta una involuntària discusió patriòtica que no va a més. Anem cap a l'eixida, i preguntem com arribar al primer control perquè Patri puga fer fotos. Més o menys ens aclarim (almenys en principi)i Patri fa cara de "ja me les apanyaré" (mireu la seua crònica). Com el temps passa, els nervis i la tensió s'estan fent els amos, i cadascú ha d'anar al seu ritual: uns trotar, els altres agafar bon lloc per a l'eixida, altres escoltar música... Jo faig una trotadeta breu i suau i em pose a estirar ràpidament, sobretot quan veig que falta més de mitja hora per a l'eixida i que estem a bastants metres de l'arc d'eixida. Ens ajuntem Miguel, Irene i jo i fem temps fins que el locutor pren la paraula al ritme de música discotequera dels anys 70 i 80. L'ambient és increïble, entre corredors, voluntaris, espectadors, familiars dels corredors, etc. Sona l'himne nacional suís, després el francés (entonat per una gentada, cosa que em posa la pell de gallina) i, finalment, el dels amfitrions: l'italià. Últimes cançons, últims ànims, i es dóna l'eixida (sincerament, no recorde ben bé com -igual un tret, que un coet o la música de la pel·li 1492 que fa de banda sonora). La qüestió és que estàvem a uns cent metres de l'arc i ara estem just al mig. Ha sonat el senyal d'eixida i allí estem.

Poc a poc, la gent va menejant, i comencem a trotar, enmig de colzades, espentes, salts per a evitar les botelles que ja han caigut només eixir i aprofitant al màxim qualsevol forat per a avançar uns metres i uns quants corredors. Els primers metres van a ritme lent, ens hem mantingut agrupats, però ja pels carrers de Courmayeur he avançat un bon grapat de gent i vaig agafant ritme. Els espectadors locals animen amb crits i fent sonar els asquellots (em recorda la muntanya del Tour) i resulta, tot plegat, espectacular. Arribem als afores, i ja m'he perdut d'Irene i Miguel. Comencem a travessar prats fins que arribem a un GR que transita per una pista asfaltada (faig el truc d'anar per la voravia per a evitar l'asfalt)fins que un gir a dreta ens fa travessar el riuet que havíem creuat abans en sentit contrari i ens enfila ja cap a una senda que puja al primer control i al primer cim de la jornada. Pel camí, enllace amb els Kiyos i Titus; Ferrato, com és normal, s'ha perdut per davant. Anem una bona estona tots plegats, ens trobem els primers embussos... i la gent s'encabota en retallar les sendes. Per una volta, anar per on toca té premi i seguint el camí bo avance el grup d'espavilats que esperen pacientment que es desfaça l'embús. I així, pujant a ritme amb els bastons i avançant poc a poc, vaig deixant-me la grata companyia i m'enfile en solitari al primer control, el refugi Bertone, on està Patri fent fotos. M'informa que Ferrato ha passat uns 10 minuts abans (mare meua...)i em pregunta per la resta de l'expedició forera. Jo la informe, pare un segon a l'avituallament (n'està ple i jo porte de tot), bec aigua i isotònica i me'n vaig a buscar el cim.

Passe de nou pel costat de Patri, la qual fa més fotos, perquè el recorregut fa un huit. Bona estona després, enmig d'una praderia envoltada per la dreta de muntanyes granítiques impressionants i per l'esquerra del massís del Mont Blanc, faig cim: la Tête de la Tronche ja és història. Comença aleshores una baixada vertiginosa per la vall que porta al segon cim del dia: el col Ferret. Al principi baixe a la marxeta, controlant, però el pendent acaba fent que em llance a baixar ràpid, disfrutant cada segon com si fóra un xiquet la primera volta que el deixen anar. En aquest descens, perd el buff roig dels corders amb el llop amagat sota pell de corder que tant m'estimava i que havia nugat a un dels bastons. Per un moment se'm passa pel cap fer mitja volta i buscar-lo, però al remat tire endavant. Poc després, massa cansat per al punt quilòmetric de carrera on em trobe, arribe al segon control, el refugi Bonatti. Avise que si troben el buff és meu, bec un got d'isotònica, un d'aigua i continue marxa. Continuem per la vall en descens, però aviat la cursa fa un gir a la dreta i puja de nou. Tan sols una "tatxeta" que baixa de nou cap al següent control: Arnuva. Allí reposte aigua, em mulle la cara i enfile la segona gran pujada del dia: el Col Ferret, fronterer entre Itàlia i Suïssa.
Aquesta segona dificultat del dia té un desnivell més accentuat que la primera, i entre el ritme fort que vaig marcant i els pocs líquids que he ingerit, comencen les rampes. Primer suaus i després més intenses. Em dic a m mateix que no pot ser, que he anat bevent i menjant (cada hora barreta de ND3 o ametla o gel), però realment hauria d'haver begut més. Com preveia, ara fa molta calor, i va notant-se. Així és que en arribar al Col Ferret, m'ature per a fer uns estiraments abans de baixar, perquè el canvi no afecte la musculatura. La cosa queda en intent, perquè comença el festival: quan estire un grup muscular, s'enganxa un altre, quan canvie la postura, passem a un altre... i així fins que 100 metres després d'iniciar el descens, he de fer-me a un costat i quedar-me quiet. "Apenes hem fet un terç del recorregut i ja estem així"-pense. Pixe, bec més aigua, em faig un gel abans del que toca... i reprenc la marxa, a ritme molt suau. Poc a poc la cosa millora i em trobe en perfectes condicions, així que recupere un ritme més viu. La marxa de 5 km/h es manté tot i les dues grans pujades que ja hem vençut. En aquest moment, un altre pensament em creua pel cap: qual Samsó, des que he perdut el buff han començat els problemes. I així, entre precaucions, algun que altre pensament negatiu, algun dubte sobre el resultat final de l'empresa i altres cavil·lacions em plante en la Peule, a 5 km de la Fouly, on tenen aigua. Sense pensar-m'ho dues vegades, faig una paradeta, bec prou aigua i continue fins la Fouly.
El control de la Fouly es troba ja al quilòmetre 40, i és el més gran que he vist fins ara. Només arribar em trobe Ferrato que ix, em pregunta si m'espere i li conteste que no, que he de fer una parada llarga i que vaja fent camí. Si de cas l'agafaré pel camí... Faig cua per reomplir bidons i camel, menge algun plàtan... i aprofite les taules i banquets que hi ha a l'exterior del local per a fer uns estiraments i acabar de posar-me a punt. Així ho faig i isc trotant cap al que s'ha convertit en el gran objectiu del dia: arribar a Champex sur Lac abans que es faça de nit.
Reprenc la marxa caminant ràpid, i poca estona després estic trotant per una ampla pista camí del meu objectiu. De sobte, en un flash, me n'adone que he avançat Vicente Prades, així que pare, xerre amb ell una bona estona i anem fent camí junts caminant a bon ritme. Em conta que Ani i ell han eixit molt ràpids i que les rampes l'han deixat molt tocat i ha hagut de baixar el ritme. Poc a poc, anem replegant persones desencaixades, esgotades, enrampades i amb diversos problemes. Molt poques persones ens avancen ja. És aleshores que comence a pensar en positiu tot el que abans era negatiu: si passa això, vol dir que no anem malament del tot. I així comencen a caure els quilòmetres, pel mig d'una llarguíssima vall, enmig de boscos d'avets i faigs, un rierol que va i ve, ara una senda de terra, ara un ampla pista de bon xafar... fins que Vicente s'enganxa de nou. Em quede amb ell i l'espere, però em diu que faça camí, que intente aconseguir el meu objectiu, que se les arreglarà. I de nou en solitari, camine el més ràpid que puc camí de Champez sur Lac. En arribar al centre de la vall, comencem a vorejar cases, xafem de nou asfalt, apareixen persones alienes a la cursa animant i oferint aigua. En un moment donat, la carrertera que hem anat seguint es desvia a l'esquerra cap a un bosc que sembla no tenir fi. De sobte es fa més fosc (a causa de l'ombra), i canviem de nou a senda, estreta i ascendent, que diuen porta a Champez sur Lac. I no s'equivoquen, perquè bona estona després d'aquesta pujada, arribem per fi a una carpa gegatina on hi ha el control. Segon encontre amb Patri: Ferrato està encara per allí. Ara sí que m'alegre de veure-la, feia falta l'ànim d'una cara coneguda. Xarrem un moment i vaig per feina. Aquest control també té taules i banquets, ofereixen tota classe de menjar i de beguda, així que faig la parada més llarge del dia: 22 minuts aturat al control, temps que dóna per engolir un plat de pasta, un bol de caldo, un iogurt, un gel, dos gots de refresc de cola, reompir camel i bidons, canviar la roba de dia per TOTA l'equipació de nit... i eixir amb Ferrato i Patri camí del que serà l'AVENTURA NOCTURNA.