VACANCES i PRÈVIA

DIA 24.
Marta i jo ens posem en marxa ben prompte: a les 8 del matí ja estem fent camí. Cada dues hores o dues hores i mitja fem una parada per estirar les cames o el que faça falta i ens turnem al volant. El viatge, excepte el "bouchon" inevitable a Montélimar transcorre tranquil, tot i la curiosa mania dels francesos de canviar de carril sense esperar que els avances o els deixes incorporar-se i, per descomptat, sense utilitzar els intermitents (què no en tindran els cotxes que fabriquen a França?). Així, cap a les sis i mitja de la vesprada arribem a la nostra destinació, Annecy, coneguda com la Venècia francesa (sic). No havíem reservat hotel perquè volíem fer parada on ens vinguera bé, però Marta troba una habitació a molt bon preu, en ple centre de la ciutat, i de regal, aparcament inclòs en el preu. Dutxa ràpida i passeig per la ciutat: els canals, el llac, el barri antic... Les fotografies van que volen, hi ha raconets preciosos (però no és Venècia ni de lluny -el xovinisme, ai el xovinisme!). Sopem els últims entrepans que portàvem i ens fem una cervesa lluny de l'algaravia del centre, en un local freqüentat pels joves locals. Continuem la volta, veiem més coses, i quan ens cansem tornem a l'hotel.

DIA 25.
Ens alcem a bona hora, fem una última passejada per veure amb llum alguna coseta i busquem la pujada al castell, el qual no podem visitar perquè encara és tancat, tot i que l'obren per a una boda. Baixem per un carreró d'allò que se sol dir "pintoresc" i tornem al centre. Repleguem les maletes i anem a l'església la cúpula de la qual vam veure el dia anterior des de la carretera. Per fora és bonic, però per dins no val la pena, així que una mica decebuts, però encisats per les vistes del llac que hi ha des de la lloma on s'hi ubica el convent o monasteri, agafem de nou el cotxe per a fer via cap a Ginebra.

Sols hi ha una hora de camí, així que passat sense problema el tràmit de la frontera (on sembla que la seua única preocupació és que abones la taxa de l'autopista i no el que pugues portar al cotxe o anar a fer a Suïssa) ens plantem a l'hotel després de dos intents. Ens hi instal·lem i cridem Esther (amiga de Marta que hi està treballant tot el mes) per veure'ns. El cotxe no tenim on deixar-lo, així que anem al pàrquing de l'estació de trens que hi ha prop de l'hotel. Anem a peu pel barri comercial, a la catedral, a menjar unes magnífiques crêpes al costat de la catedral, veiem per fora l'ajuntament, algun edifici antic... i la pluja es decideix a acompanyar-nos, així que aprofitem la proximitat dels comerços per fer compres. I de pas, trobar els portabidons que em fan falta per a la cursa. Després de patejar mig Ginebra, anant de tenda en tenda (ja no saben on enviar-me), ens tornem a pel cotxe (que ens costa deu i ajuda aparacar al carrer, no massa lluny de l'hotel), a l'hotel per dutxar-nos i ens preparem per a sopar. El sopar es veu una mica deslluït perquè el restaurant africà on volien dur-nos està tancat, però la qüestió se soluciona amb una visita a un restaurant asiàtic (sense especificar procedència) on el menjar resulta estar bo i a bon preu. Esther ha dut dos amics que ha fet a Ginebra, i les converses transcorren en una mescla de català, castellà, francés i anglés de vegades marejant, però sempre agradable. Inclús arribe a entendre alguna de les bromes que fan, i tot! Per tancar el sopar, anem a una coneguda geladeria italiana, excursió que es veu alterada, com la del matí, per la pluja, intensa i persistent. Ens mengem el gelat, i mullats i gelats ens n'anem cap a casa a dormir.

DIA 26.
Ens alcem també a bona hora, desdejunem en una cafeteria d'uns portuguesos on ens atenen de meravella i ho tenen tot boníssim (la recepcionista, molt amablement, ens ho havia recomanat). Després, se'ns ajunta Esther i anem al llac a passejar i fer-nos fotografies. Fem una bona volta per la vora del llac, i quan després d'unes quantes hores ens cansem, decidim anar a dinar a uns restaurant africà i visitar un barri molt curiós, podríem dir "de disseny", ja que diversos arquitectes han dissenyat edificis diferents, cadascú al seu estil. El menjar molt bo, amb la peculiaritat que es menja amb les mans amb ajuda d'un pa que sembla més una crêpe (per l'escassa consistència). Experiència molt agradable que no m'importaria repetir. Visitem el barri, veiem els edificis per fora... i ja tornem a pel cotxe i les maletes que, esta volta sí, havíem pogut deixar al pàrquing de l'hotel. De nou en marxa, esta vegada cap a Chamonix Mont-Blanc. La frontera esta vegada no és un tràmit, i el gendarme, avorrit, ens fa un fart de preguntes sobre qui som, d'on venim, on anem, què portem, etc. fins que Marta li diu que anem a Chamonix perquè jo participe a la CCC. Aleshores, l'home canvia el gest seriós i de pomes agres i amb un ample somriure em diu que a veure si puc guanyar el Kilian... Ric la gràcia, perquè no m'abelleix fer tota l'explicació de la falla en francés i l'home ens dóna pas i em desitja sort.

Una volta a França, el paisatge canvia i es converteix en paisatge d'alta muntanya, fins que entre els núvols es veu el massís del Monta-Blanc, altíssim, majestuós, amb immensos glaciars que brillen a la llum d'un sol intens. Així, entre glaciars, muntanyes i boscos d'avets arribem a Chamonix, trobem l'hotel a la primera i ens hi instal·lem. Una bona dutxa i a passejar pel poble, que encara és prompte. Fem un intent de replegar el dorsal, però un confús rètol en castellà demana que portes tot el material, no sols la motxilla. De manera que, sense preguntar, fem mitja volta i anem cap al centre: Marta a comprar al súper, i jo a la fira del corredor a veure si trobe, d'una volta els portabidons que crec que necessitaré per a la cursa. LA fira del corredor és una gran extensió amb més de 34 casetes i un gran tendal. A les casetes hi ha des de cases comercials de menjar, a GPS, llanternes, les grans multinacionals del sector, ONG's, publicitat d'altres trails i carreres variades. En fi, res a veure amb el que podem trobar per les nostres terres. Al tendal es fan les xerrades/xorrades tècniques, ja que de tot el que vaig poder escoltar mentre estava allí, tot em semblava obvi i avorrit, gràcies també a la perícia del conferenciant, que no canviava l'entonació de cap de les maneres, com si no hi haguera coses emocionants, importants/secundàries. En fi, una perla de comunicador, vaja. Espere que se li done millor córrer, organitzar o el que li tocara fer. A la caseta de Raidlight (perdoneu per la publicitat), trobe els portabidons que buscava, al mateix preu que la web i més barat que a les tendes, i per a postres em regalen un got plegable dels que formen part del material obligatori (per si algú se l'ha oblidat). Per allí em trobe els Kiyos i Ferrato, que han anat a pel dorsal. Em diuen que no cal portar res més que la documentació i la motxilla que s'utilitzarà a la cursa perquè la precinten, però res més. Després de la xarradeta torne cap a l'hotel i encara arribe a temps d'ajudar Marta, que va camí de l'hotel carregada al límit de les seues forces. Descarreguem i ens posem en contacte amb Irene i Miguel, i quedem per l'endemà per anar d'excursió, tots junts si és possible.

DIA 27.
Per primera volta en uns dies, ens alcem a una hora més tardana, i a les 10, hora d'apertura del pavelló on reparteixen els dorsals. La cua és més llarga que el dia anterior, però la bona feina dels voluntaris i voluntàries fa que la cosa rutlle amb fluïdesa. Així, en poc més de 15 minuts he fet el recorregut d'identificació, dipòsit de 20€, replega del sobre amb dorsal, etiquetes i bossa, precinte de la motxilla i, finalment, polsera identificativa. Faig un últim repàs als consells i recomanacions, material obligatori, etc. i cap a l'hotel. D'allí, ens n'anem cap a la fira del corredor, on hem quedat amb la resta de l'expedició forera: Ferrato, els Kiyos, Poblatí, Titus, Patri (que s'ha vingut des d'Ourense amb Ferrato) i ens trobem també amb Ultratrail i el seu cunyat. Després de l'esmorzar i la xarrada, anem al telefèric que puja a l'Aiguille du Midi (3842m.) i ja ens hem de separar: els que tenen el tiquet de més d'un dia se'n pugen ràpidament. Els que no en teníem (Marta, Miguel i jo), hem de fer una cua llarguíssima i lenta. Per a postres, amb el tiquet a la mà ens diuen (a les 12h.) que tenim hora i mitja o hora i tres quarts abans de poder pujar, cosa que ens permet, segons els nostres càlculs, dinar abnas de pujar. Però vet aquí que una volta instal·lats a una pizzeria pròxima a la taquilla, des d'on es veia el comptador que indica el número del tiquet, els números passen molt més ràpid del que ens havien dit, així que traure les pizzes i l'amanida, el compte, engolir i anor-nos-en corrents és tot u. Mai havia menjat tan ràpid una pizza sencera. Per sort arribem a temps i pugem a la cabina que ens toca. Viatge tranquil i impressionant alhora, ja que la pujada transcorre per damunt de boscos i glaceres i amb un gran desnivell que, de vegades, sembla, inclús, impossible.

Quan arribem a l'Aiguille la temperatura és bastant més baixa, així que ens abriguem (havia tingut la precaució d'agafar la motxilla amb material per als dos) i comencem a passar de terrassa en terrassa i de mirador en mirador per a gaudir de les vistes i immortalitzar el moment. Després, paguem per pujar a l'Aiguille central en un ascensor que va de gom a gom. Això ens porta al punt més alt, el qual ofereix unes vistes esplèndides del massís, de la vall, dels alpinistes que pugen per un costat i un altre, dels refugis de muntanya, del camp base... En definitiva, també fem temps fins l'hora de tornada que ens han assignat, allà cap a les 16:40. Baixem sense problemes fins que a uns metres de l'estació intermitja, la cabina es queda penjant i balancejant-se avant i arrere durant uns minuts que se'ns fan eterns a tots els ocupants de la cabina. Sense més incidència, tornem a Chamonix i a l'hotel.

Ara sí, comence a pensar en la cursa i a enllestir tot el que necessitaré l'endemà: material obligatori, roba, menjar, bastons, accessoris, etc. Les últimes proves, un bany relaxant, un sopar a base de pasta (esta vegada bastant més assossegat que el dinar) i a descansar. Per sort, m'han donat el tiquet de l'autobús per eixir a les 8, així que no em tocarà matinar massa.