NÚRIA-QUERALT (la cursa)

Després de desitjar sort a Jorge, Txopo i Erenida, inicie la marxa a pas lleuger costera amunt. La senda és ampla i em permet avançar la gent que ha eixit més prompte però s’ho agafa amb més calma. Fa estona que se senten trons, i el cel ha anat tancant-se, fins al punt que als poc minuts de marxa, comenta a descarregar aigua, al poc pedra molt menuda, i en acabant pedra amb aigua. Davant la insistència de la pluja, molts caminants s’aturen a la vora i no tan a la vora del camí per a posar-se impermeables, tallavents, jaquetes… Jo decidisc que no cal, que ja estic banyat completament i que, de moment, aguantaré així, com a mínim fins el primer control, el de l Font de l’home mort. El camí ha anat enfangant-se i fent-se complicat, però per fi arribe al primer control.

Em sembla que no vaig tan bé de temps com em pensava. I amb la sensació de fred que tinc, em veig obligat a fer la parada més llarga del que preveia inicialment. Trac el tallavents, els guants, el buff, me’ls pose, menge una barreta, m’acabe de menjar el codonyat que m’han oferit i de beure el te que tenen més a mà... i continue marxa. El Pas dels Lladres, amb els seus 2500m m’espera. La pujada és increïble: un fortíssim desnivell, un terreny que es desfà per moments i per a postres torna a pedregar, aquesta vegada amb més força i amb pedres com gairebé cigrons. Cauen amb força i piquen. A més, la pujada enganya: quan penses que ja hi ets, encara queda un bon tram per fer cim, sols que la forma de la muntanya fa que una part no deixe veure l’altra. Jo intente seguir el camí, molta gent va camp a través gràcies al seu coneixement de la caminada. Finalment, arribe al cim i l’oratge no millora, perquè a la part més alta ens espera una ventada que fa difícil mantenir l’equilibri i avançar cap a on toca fer-ho. A continuació s’inicia una baixda per pista, cosa que sembla ignorar bona part de la concurrència, que de nou passa per les praderies ignorant els senyals. És un descens llarg, sense cap complicació aparent, i que gràcies a la fi de la pluja i la tornada del sol permet una treva. A més té alguns trams d’allò més bonics. Torne a menjar, ara una barra, ara llepolies de les que em recomanaren, bec poc però sovint... camí de la Molina. Abans, però, en travessar un tancat, perd el camí, i les persones del voltant tampoc veuen clar el camí. Amb l’ajut del GPS trobem un camí més o menys semblant a l’original, i enllacem de nou sense problemes. Bona estona després, arribem a l’estació de tren de la Molina. Poc abans d’entrar-hi, avance el belga que ens fitava a l’hotel de dalt a baix.

Allà espera Rubs amb el cotxe, barretes, gels i roba. Agafe tot el menjar i em quede amb la roba que porte, en principi suficient per a la nit. Rubs avisa, que esperarà els altres i se n’anirà a dormir, així que no hi haurà ocasió de fer canvis de roba ni avituallar-se més. Ho asumisc, i em pose a fer cua a la font per reomplir el camel. I damunt autoservici! Vaig al porxo de l’estació per unes escales, menge unes bajoques amb cansalada, un gaspatxo, faig un glop de te i... faig marxa. Per començar, més escaletes, després formigó, i finalment un bon tram d’asfalt carretera amunt fins una desviació a l’esquerra que ens porta a l’estació d’esquí (us estalvie la descripció de les muntanyes travessades pels telecadires, tota mena de pals, cables, etc.). Travesse la zona més plana de l’estació, i en avançar un grup d’homes els pregunte pel terreny fins Rigoréixer. No poden ajudar-me perquè no el coneixen, així que em faig l’ànim d’anar a soles. En acabar la zona més plana de l’estació d’esquí, s’inicia una pujada pel que sembla ser una pista de descens (pel desnivell i les revoltes), eterna i duríssima. Ací no puc assegurar-ho (el temps va esborrant alguns detalls), però diria que vaig estar gairebé una hora pujant. Finalment, arribem a una carretera, el coll de Pal. S’inicia un bon descens per la carretera, però com encara no és de nit, no pare a posar els reflectants. Alguns, que coneixen el camí, baixen al Rebost per una pista/senda que travessa la vall. Uns altres, seguim el camí que toc i, inclús, ens l’inventem. Quan sembla que hem de fer a mà esquerra cap al refugi, uns xics pugen avisant que no és allà, que s’ha de seguir recte. Així ho fem, formant un grupet, fins que de nou dubtem del camí. Ja s’ha fet de nit i jo encara no he tret reflectants ni frontal, així que aprofite l’ocasió. Finalment trobem el camí, i un bon grupet ens dirigim cap al refugi.

Al Rebost hi ha una bona muntada: amanida de pasta i molts altres menjars. Ja que pare, em pose els maneguins, més reflectants, i recarregue ND3 al camel. M’abelleix la pasta que hi ha, crec que encara és bon moment per menjar-ne, així que demane mig plat. Me’l menge ràpidament, bec dos gots de Pepsi “light” amb tota la cafeïna possible, i continue el descens. Avance unes quantes persones que baixen porugues per la falta de visibilitat, però com tinc la sort de mantenir una bona vista, no tinc eixi problema i puc baixar un poc més ràpid sense arriscar. La senda és preciosa, es perd entre pinades i fagedes fent ziga-zigues i també alguns descens al recte d’allò més espectacular. Al Paller de dalt ens tiquen ràpidamet i motl amablement m’ofereixen de tot. Els demane per Rigoréixer i em diuen que no queda lluny, així que salude i me’n vaig, ja que durant la baixada no he consumit aigua. La baixada esdevé ara una pista de patinatge entre roques, fang, fagedes i fulles seques que em donen un parell d’esglais solventats amb l’ajut inestimable dels bastons. Ja és nit tancada (matinada), i em naixen dubtes de com acararé les sis hores de nit que hauré de passar despert. Per sort, en aquest tram de baixada coincidisc amb un xic de Berga, Gorka, que porta un ritme semblant i em fa la marxa molt amena gràcies a la conversa. Anem intercanviant opinions i parlant de tòpics sobre catalans i valencians i els quilòmetres comencen a caure sense adonar-nos-en. En un moment donar, estem a la carretera, al control de Rigoréixer.

Fem una aturada no massa llarga, però suficient per a menjar plàtan i xocolate, reomplir d’aigua i ND3, preguntar per la nostra situació de carrera (ens diuen que no hauran passat ni cent persones) i reprendre la ruta. En un moment donat, veiem un senyal blanc que ens porta cap a l riu, però devia ser de l’any passat, ja que uns xics ens avisen que s’ha d’anar per la carretera una bona estona. Així és, i per a postres tornem a pujar, cap al coll de Bauma. Una altra pujada llarga, llarga (per sort no tan exigent com les anteriors, però el cansament també comença a notar-se). Lleu descens i control.

Ara fem l’aturada curta, ja que la gent està més per xerrar i agafar forces i aire que no per avituallar-se. Glop ràpid del primer que em posen a l’abast, una barreta de les meues... i a seguir camí fins a Saldes. Allà el control està de gom a gom de col•laboradors, i ens atenen molt bé. Em faig un sandvitx de pernil i formatge, un got de Pepsi, un gel, un plàtan... i uns coneguts de Gorka li diuen que anem entre els cent primers, cosa que ens sorprén agradablement. A més, els parcials són bons i ens permeten somiar amb un bon temps a Berga. Motivats per aquesta notícia, reprenem camí cap al Coll de la Trapa. Aquí és quan, després d’unes quantes hores junts, em separe de Gorka sense adonar-me’n. M’enceguere a seguir el ritme que marquen els que van al davant del grup que hem format amb gent que ens ha alcançat i gent que hem anat replegant, i quan vull assegurar-me que ve en el grup l’he perdut. Mala sort, perquè era una companyia molt agradable.

Quan el desnivell augmenta, el grup es redueix. Ens quedem dues parelles, Carles (un xic de Granollers amb qui caminaria pràcticament la resta del recorregut) i algú més que s’niarà despenjant al llarg de la pujada.

A la font de la Bruixa ens avisen que anem entre els cinquanta primers, cosa que s’agraeix molt, sobretot ara que ja fa estona que clareja i el cansament passa factura. Nou gel, més cafeïna amb la Pepsi i a continuar la baixada. El grupet de parelles marca el ritme, però van molt cansats i comencen a assegurar massa, així que Carles i jo, més decidits en aquest terreny ens n’anem, cosa que no els sembla bé després d’haver-los seguit durant tota la pujada. En fi, qüestió de gustos, supose, a mi no m’importaria que em seguiren la baixada, marcant jo el ritme i els llocs on posar els peus. Però sembla que els resulta un terreny massa tècnic i no ens poden seguir. Acabem la baixada sense cap incidència i arribem a Peguera. Bon avituallament i a seguir marxa. Estem prou bé per al que portem i sols ens han avançat tres o quatre persones. Però vet aquí que en un moment donat perdem el camí: el cartell indicava tan clarament el control del mapa, que ens passem la desviació. Després de baixar per pista uns vint minuts, perdem 45’ de rellotge buscant el camí, assagem inclús una baixada impossible, fins que decidim tornar enrere i desfer el camí. Hora i mitja després de passar el desviament, retrobem el camí. Aquest temps i l’esforç i la tensió em passen factura, de manera que ara ja he de deixar de pensar en el temps de meta i centrar-me només en acabar amb el menor patiment possible, si és que això es possible.

Ara agafe un ritme de caminada, sense trotar, que vaig seguint com puc. Al control d’Espinalbet, ja ben prop de Queralt, em trobe un Gorka desconcertat. Li dic el que ens ha passat fins que Carles m’esperona per continuar. El seu “anem Ximo, que aquí no hi fotem res” em torna a la més crua de les realitats: a uns sis quilòmetres de meta no puc amb la meua ànima. De fet, poca estona després, Carles se’n va. El seu amic encara es queda una estona amb mi, però en arribar al monestir i trobar les escales, m’esfondre una mica: les escales es converteixen en una autèntica tortura per als genolls, ja adolorits per tant esforç. Procure no pensar-hi, però el dolor en baixar cada graó m’ho recorda, i per si això fóra poc ja és migdia i el sol ens està castigant des de fa tres hores. Intente pensar en coses agradables, en arribar, en tot el que puga evadir-me del càstig que estan patint els genolls. No hi ha manera. Sols em queda resar perquè acabe prompte, però tampoc no puc córrer. En un moment donat, he arribat a la carretera: sols queda un quilòmetre i mig per asfalt, segons m’han dit. Algun grupet m’ha avançat, però jo ja no estic per això. Sos estic per arribar. En un trosset de pista entre asfalt i asfalt em trobe Daniel, un xic jove que coixeja. Em quede amb ell, l’acompanyaré fins la meta donant-li conversa. En una cruïlla, ens enganyem de camí, de l’ànsi que tenim per baixar a meta. Un senyor ens ho indica amablement des del seu xalet, i ens anima amb aplaudiments i crits que ja estem, que ja ho tenim. I, efectivament, poc després enfilem la baixada final cap al parc on, unes quantes escales més avall, es troba la meta. Daniel i jo ens agafem dels muscles per passar junts la línia d’arribada, feliços i contents perquè l’aventura ha acabat. Per fi!

Allí estan també Rubs i Jorge, que acuden ràpidament per ajudar-me amb la motxilla i les coses que ens han donat: el diploma, un fuet i més menjar i beguda. Intente refer-me, però han d’anar per la bossa al cotxe. Trobar les dutxes és una odissea, també amb final feliç, afortunadament. De camí, em trobe Gorka de nou, que arriba a la meta, S’atura per saludar-me i el felicite per acabar la caminada. Després, anem Jorge, Rubs i jo a beure una cervesa i menjar alguna cosa mentre fem temps perquè arribem Erenida i Txopo.

Tornem del bar uns tres quarts d’hora més tard, i quina és la nostra sorpresa quan, mentre esperem asseguts en un banquet, arriben els dos... per l’altre costat. Els ha portat l’ambulància de la Creu Roja perquè, després de 71km d’esforç han hagut de deixar-ho. Una autèntica pena.

Es dutxen, mengem alguna cosa i iniciem el viatge cap a casa, amb guitarrada històrica dels caminants durant bona part del camí de tornada.