Puyada a Oturia (Campionat d'Espanya) 31/05/2010

A Sabiñánigo se celebrava aquest any l’edició del Campeonato de España de Carreras por Montaña. I cap allà que ens n’anàrem. Esta vegada l’expedició fou menys nombrosa que en les ocasions anteriors (és el que té no córrer en casa), i hi participàrem Wushi (que se n’anà divendres per passar cap de setmana en família), Ferrato, Sílvia, Patri, Cristóbal, Leal i un servidor. I algun altre castellonenc il·lustre, com Remi. La qüestió és que eixíem sense objectiu, volíem acabar sense patir massa. De nou el tàndem Wushi-Buscamurs es posava en marxa amb la idea de no patir i millorar la marca de l’any anterior de Ferrato (que no falte la guasa). Eixim pels carrers del poble a 4:00/km i encarem la primera pujada mig morts. Anem dels últims, però no ens preocupa massa, tampoc.








Després de la primera pujada forta la decoració canvia, comencem a recuperar posicions i en la baixada, com que el genoll respon bé, ens llancem com si ens hi anara la vida. Guanyar no guanyem però sí donem espectacle… Passem després pel riu, anem a una zona de transició amb pujades i baixades (un trencacamens) i encarem la pujada més forta: a Otúria. La pujada és espectacular, amb vistes de tota la vall impressionants i un desnivell molt fort. Pensem que hem fet cim, i hem arribat, en realitat, a un gran pla que hi ha a mitja muntanya. Encara hem de véncer uns quants metres més de desnivells, i no transitem per un camí fàcil. Això sí: les vistes d’Ordesa amb una gran quantitat de neu fan que l’esforç pague la pena. I comença una baixada en picat, pel mig del prat, sense camí, 45 minuts de baixada que ens obliguen a parar de tant en tant per preservar els genolls. Arribem, per fi, al final de la baixada sols per a continuar baixant i pujant pel mateix terreny trencacames d’abans, sols que ara en sentit contrari, per arribar de nou al riu. Flitada de Reflex a l’ambulància i a seguir. Última pujada, que se’ns fa eterna, amb el sol badant pedres, sense forces, cansats. En la baixada ja ni correm, sols volem estalviar les forces necessàries per arribar a la meta. De sobte, deixem el bosc per entrar a una pinada, i de la pinada passem al carrer que porta a la meta. Allí es repeteix l’escena de la Mim, però esta vegada sóc jo qui va millor. Wushi agafa Ferran, jo els espere i els cride animant-los, en fi… que ens vam recrear en l’arribada.

Al remat, 5:17:50, pitjor del que esperàvem, però tal com havia anat el dia, encara va ser bona marca i tot. Al remat, 38km més, i a sobre de qualitat.

Els viatges d’anada i tornada perfectes, l’organització de l’excursió per part d’Ezequiel impecable i l’experiència de tot el cap de setmana inesborrable.