X Marxa a Peu per Borriol

Per fi, després de tres edicions absents per diferents motius, he pogut tornar a la que fou la meua primera cursa oficial de muntanya. En aquella ocasió, acabar la carrera, i fer-ho en menys de quatre hores em semblà una autèntica heroïcitat...
En aquesta edició de 2008, es presetnava un recorregut més llarg i més exigent, més muntanyer. Però comencem pel principi...

Com sempre, eixim tard, i això ja trastoca tots el plans, perquè l'aparcament estava difícil si no te n'anaves a la cinquena garrofera (i mai millor dit, perquè gràcies a un senyor col·laborador de la Pedrera fou allí on vaig poder deixar el cotxe, després de fer voltes pel centre del poble). A la plaça corrents a pel dorsal, no hi ha incidències, no hi ha cua, i al cotxe corrents a preparar la rinyonera i escalfar. I ací faig la remarca de corrents, perquè vaig saludar de correguda els/les del running (molt simpàtics ells, cosa que em va alegrar molt) i Supertakito perquè no estava per a parar un segon... Els nervis se m'acumulaven de mala manera, i també la ràbia, perquè una de les possibles causes del mal al bessó de la setmana anterior apunta a falta d'escalfament adequat a la temperatura ambient (recordeu la gelor d'Elda), i ací la cosa pintava igual.

Insistisc perquè és important per evitar malentesos: les carreres tenen una mena de ritual, i per a mi l'escalfament previ n'és una de les parts més importants. De sempre, la mobilització de les principals articulacions, la carrera contínua suau i els estiraments formen part de la meua rutina esportiva. En tots els esports que he practicat fins ara, amb les lògiques i adequades adaptacions. Així ha sigut per damunt de burles, xuleries, idioteses i altres coses d'altres persones? que m'estalviaré nomenar ací, i crec que la meua salut ho ha agraït al llarg d'estos anys. I espere que continue sent així "in aeternum". Així que ja sabeu: si no salude, no pare a xarrar, faig cara d'estressat... no em passa res dolent i no és culpa vostra. Simplement intente concentrar-me en la meua rutina i fer tot el que he de fer per a encarar la carrera amb garanties si no d'èxit, almenys de minimitzar el risc de lesions.

Dit això, la crònica del dia. Quan vaig a l'eixida perd la "companya de ball", així que em quede fins que veig eixir els últims. No està darrere, per tant he d'anar recuperant posicions fins que ens trobem. Cap al primer control, el bessó comença a molestar (em tem que això que ja no és notícia), pare, estire, camine... i decidisc que o rebente o es cura. Així que com no m'acople a cap ritme, comence a trotar, suau, suau, perquè cap amunt no em fa mal. A la segona baixada, s'ha escalfat i no em fa mal de baixada, així que sense arriscar gens, continue a la marxeta. Comence a recuperar posicions, salude Karmele i Erenida, a Prades i José Francisco, que estan controlant el recorregut, i em trobe cada volta millor. Sense forçar, controlant les pulsacions en tot moment, continue trotant/caminant cap amunt i al pla, i deixant-me anar a les baixades, per cert molt perilloses amb les roques esbarant com si foren gel.

I així, xanet-xanet, em plante sense més novetat a la plaça de la Font amb un temps de 3h 9' 59". Quina cavalcada des de les darreres posicions de la cursa fins la mitja taula classificatòria. Si les de lliga m'eixirien així, aconseguiria els meus objectius. A veure si tinc sort i es repeteix l'oratge de Borriol o fa una calor de les que assequen la gent.

La postcarrera, de retrobaments, xarrada amb uns, els altres... però no vaig estar gens hàbil. M'hauré de matricular en un curs d'eixos d'habilitats socials, perquè vaig clavar la pota en gairebé totes es converses :-(

Sobre la Marxa a Peu, recorregut perfectament senyalitzat; avituallaments ben assortits (gràcies a l'organització pel control improvisat a última hora); bossa generosa amb tot per a recuperar; les sendes recuperades, perfectament netejades (QUINA CURRADA IMPRESSIONANT) i en fi, que l'organització molt bona, així que enhorabona als xics i xiques de la Pedrera per oferir-nos aquesta carrera tan espectacular, bonica i tan ben organitzada. Vull donar tembé l'enhorabona als guanyadors i guanyadores en totes les categories, especialment a Afarameta (no ho vaig poder fer personalment tot i estar al seu costat en una de les tertúlies), que enguany tindrà, de segur, molt bons resultats. I a Patri, Pedro i David, del Club Mim, perquè són unes màquines.

El divendres, tinc visita al metge per revisar la musculatura, a veure si hi ha o no hi ha lesió. En qualsevol cas, espere que siguen bones notícies i estar en forma per a la segona etapa de l'objectiu de l'any: acabar dignament la Lliga Valenciana de Carreres per Muntanya. Jo aposte per una determinanda posició, però no puc fer-la pública per raons òbvies. S'admeten apostes. En acabar la Lliga, ho revelaré, per a bé o per a mal.

Una última coseta: a les meues companyes de club que no estan massa contentes amb els resultats i les sensacions... Calma i molt d'ànim, que l'entrenament dóna els seus fruits més tard o més d'hora. Manteniu la il·lusió i feu el treball ben fet, que els resultats arribaran. Segur.