Parafrasejant el títol de l'exitosa comèdia romàntica dirigida per Mike Newell i protagonitzada per Hugh Grant i Andie Macdowell el 1993, resumisc el darrer cap de setmana.
Si el divendres, enmig de la quedada palomera, una telefonada m'avisava de la defunció de ma tia Clara, el panorama que es presentava era... contradictori.
La boda de dissabte feia molt de temps que estava programada, ha costat molt d'esforç i sacrifici i no era just deixar d'anar-hi. I el diumenge volia dir l'últim adéu a les restes de ma tia.
El divendres tot anava rodat: bona companyia, avituallament a l'altura de les millors carreres provincials, bon ambient... fins que la telefonada em féu abandonar la "concentració" i passar a altres coses. I és que la notícia, realment inesperada tot i els problemes de salut de Clarita (com ens agradava dir-li), em provocà un trasbals del qual no he sigut conscient fins avui. I por em fan els dies que vindran, perquè serà quan acabaré de pair tot el que ha passat.
El dissabte, boda a Godella. Tot perfecte: extrema moderació amb l'alcohol (pels antibiòtics i el cotxe), menjar el just per a no patir-ne les conseqüències, i ball i festa fins a ben entrada la nit... tot i que la boda era a migdia. Vaig fer molta vida social, vaig conéixer persones molt interessants, i férem la coreografia que ens havia preparat la núvia... en fi, que tot molt bé. I damunt, quan eixe "algú" especial està per tu, t'ho recorda constantment, notes el seu suport i t'ho fa passar de faula... doncs tot sobre rodes. La tornada un poc complicada, perquè casa meua queda en una zona festiva de la ciutat i la tornada coincidí amb la disparada del castell de focs. Però amb paciència, una canya i bona companyia, tot va millor i es fa més suportable.
Sense temps de recuperar bé, diumenge toca sessió de cotxe anada i tornada a la Vila Joiosa, on han tingut lloc les exèquies. El viatge molt tranquil, i la localització del tanatori impecable gràcies a les indicacions de la família. Salutacions emocionades enmig de la tristesa, una celebració breu i senzilla, unes paraules de la meua cosina... i dolor. Molt de dolor.
En acabant, els tios han insistit que dinàrem tots junts, i així ho hem fet. Viatge de tornada també tranquil, i tornada a la "normalitat".
En fi... com deia aquell: "c'est la vie"
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada