HE TORNAT

Sí, han passat un any i dos mesos des de l´'última entrada. Moltes són les coses que s'han esdevingut este temps, però ara no en vull parlar.

El passat cap de setmana es va disputar l'Ultratrail del Montsant, al Priorat (Tarragona). Amb 102km de recorregut, 8000m de desnivell acumulat i eixida i arribada a Cornudella de Montsant.

L'excursió va anar molt bé, amb David Mundina i Sonia Escuriola en pla estel·lar, perquè han debutat en esta distància amb uns resultats més que meritoris. I a més -com ja sabeu els qui els coneixeu-, són encara millors persones que corredors.

Personalment, tot i que no vaig fer la marca que esperava, estic content d'haver acabat l'ultra en 17:33:29. I és que el constipat que arrossegava em va passar una bona factura. Per això i pels últims entrenaments abans de l'ultra, he recuperat (definitivament, espere) les bones sensacions i els millors temps del 2009. Per tot plegat estic en condicions d'afirmar que...
HE TORNAT!

ESTIU

Després del campionat d’Espanya a Sabiñánigo tocava preparar un dels grans esdeveniments esportius de l’any: el Trail Maestrat Extrem, que per primera vegada oferia una cursa en autosuficiència per damunt de 100km a la província. Era una gran ocasió per provar el material nou, fer els assajos d’alimentació i hidratació… i superar per primera aquesta barrera psicològica.

TRAIL MAESTRAT EXTREM

La data, el 12 de juny; el lloc, Albocàsser; els quilòmetrres, 118; el desnivell, 7200m acumulats.

Podria fer una extensa narració de tot el que recorde d’aquell dia (que no és poc), però vull estalviar espai.

RECORREGUT: per al meu gust, molta pista, molt d’asfalt i formigó, i molta pedra solta (espcialment per les rodaliles de l’Avellà i de Catí).

AVITUALLAMENTS: el que en principi havia de ser autosuficiència es va convertir en un assortiment increïble als controls, amb ND3 líquid, barretes, gels, fruits secs, meló d’Alger, i moltes altres coses, entre elles una bona platerada de pasta a Ares. No entenc el rotllo de fer-nos portar 1000 calories i després oferir tot això.

ORGANITZACIÓ: jo posaria bona nota, i més tenint en compte que es tractava de la primera edició, que es trobaren amb la tormenta perfecta al barranc de Monlleó, que van poder assistir a totes lespersones que van haver d’abandonar i que es van desviure per desfer l’entort en què els van posar els de les samarretes.

VOLUNTARIS: un 12 sobre 10. Aguantar la pluja, el fred, el vent i altres inclemències (no sols meteorològiques) per donar-nos menjar, beguda i ànims amb afecte i un somriure…això no té preu.

També vull donar les gràcies a les persones que pujaren a veure la cursa i animar. Si em deixe algú, ho sent, però me’n recorde de mountainrunning, les suertecitas, els kiyos…

I per últim, menció especial per als companys d’aventura: Albert fins a Ares, on s’ho hagué de deixar per bufes als peus i Herme i Manolo, que m’adoptaren d’Ares fins la meta, la qual vam travessar tots tres alhora.

Al remat, 29é classificat de 77 finishers. Experiència dura, però bonica.

FONDEGUILLA-PENYAGOLOSA

Sols dues setmanes després del Maestrat, i motivat per la necessitat de fer km com fóra, vaig tenir la feliç idea de provar una altra aventura: la Fondeguilla-Penyagolosa. L’experiència no resultà tan positiva com l’anterior. Una tria errònia de calçat i un sobrepes a la motxilla em provocaren uns dolors molt forts a les plantes dels peus que condicionaren el desenrotllament de l’aventura. Ni un canvi de calçat (massa tard, no vaig saber reaccionar abans) aconseguí alleugerir les molèsties i, per a postres, el genoll esquerre començà a fer-me molt de mal i provocar-me tal dolorque, a la base del Penyagolosa, i pensant en el que m’esperava el cap de setmana següent, em portà a la retirada. No vaig poder completar la marxa, deixant-ho al km 60’4, després d’11 hores i 26 minuts.

NÚRIA-QUERALT

El primer cap de setmana de juliol es presentava amb la Núria-Queralt, una caminada que l’any passat fou l’assaig general de la CCC. Aquest any es presentava de manera diferent: vaig proposar a Karmele d’acompanyar-la tot el recorregut per tal que assajara com jo ho havia fet l’any anterior. I com el 2009, la cosa comença amb amenaça de pluja que de nou descarregà amb intensitat i pedra en la pujada al Pas dels Lladres. Vam eixir a bon pas i bon ritme, però crec que ens vam equivocar quan vam seguir els que anaven davant en lloc de seguir el camí marcat. El terreny era tan complicat, que ens va suposar un esforç difícil de recuperar. Després, la tempesta al Pas dels Lladres, la qual vam superar amb optimisme i traquil·litat. Posteriorment, ens sumàrem a un grupet que coneixia molt bé el recorregut, i això ens reviscolà, amb uns rajos de sol que ens eixugaren per complet. Ací l’anècdota desafortunada del dia: en un moment donat, ens pensàvem que no havíem passat pel vèrtex geodèsic i preguntem a un corredor que venia per darrere. I el molt cabró ens diu que sí, que estava a la lloma que acabem de deixar. Mirades d’incertesa i de dubte, i decidim continuar. I sort, perquè el paio havia mentit i el control estava uns quilòmetres més avant. S’ha de ser malparit per intentar guanyar llocs en la classificació d’aquesta manera!!! Nere i Txopo feien la goma amb nosaltres fins l’estació de tren de la Molina. Camí de l’estació d’esquí els perdem de vista i ja no els veuríem fins l’endemà. Cau la nit quan la coronem i, camí del coll de Pal, ja portem els frontals en marxa. Els quilòmetres d’asfalt volen, amb Carmen marcant un ritme impressionant. Però no tot havien de ser alegries: en el descens cap al refugi del Rebost i el paller de Dalt, en un terreny relliscós per l’aigua i la humitat sobre la pedra i el fullam caigut dels faigs, caiem ara un, ara l’altre, i Carmen es lesiona el peu en una de les regirades. Així que, després de 47’5km de marxa, Carmen decideix deixar-s’ho per no arriscar el peu. Jo dubte, però ella m’encoratja a continuar i remuntar. Remugue un poc a l’avituallament, bec, menge, reposte aigua… i finalment continue. Comence a bon ritme, i la pujada del coll de Bauma passa ràpida. A carrera lenta em presente a Saldes, sota l’ombra d’un Pedraforca amenaçant de pluja i llamps. Al control, m’avisen que caurà fort, i jo els dic que no m’ho pense, que me’n vaig cap a la segona tempesta del dia. I efectivament, isc de Saldes i comença a caure a bots i barrals, mentre els llamps se’n van vap a l’oest allunyant-se del meu camí. La pujada al Portet es fa molt pesada, tot i que el camí és excel·lent i el paisatge preciós. Arribe després del control a la baixada, que em sembla més perillosa a causa de la pluja. Baixe amb precaució i, no obstant això, avance gent. Ja queda menys-pense. Però no és tan fàcil com sembla: la pluja intensa ha omplit rambles i barrancs, i és impossible travessar-los sense banyar-se, una altra volta, els peus. Les praderies també estan plenes d’aigua, i el camí pel mig del bosc enfangat. Poc a poc faig camí, fins que em presente al santuari de Queralt. Ja sols queden les escales. Les baixe amb un xic l’estat del qual no és millor que el meu (Chiquito es complauria de la quantitat d’imitadors), i una bona estona després hem aconseguit baixar les escales i travessem la ciutat camí de la meta, ubicada aquesta vegada en un dels carrers adjacents a la plaça on repartiren els dorsals. Al remat, 20:06:51, posició 78 de 235 arribats. Valoració positiva, perquè tot i que el temps i la posició són pitjors que l’any passat, la remuntada ha estat espectacular. El 2009 es féu de nit quan deixava la carretera del coll de Pal; el 2010, eixint de l’estació de tren de la Molina ja enceníem els frontals. Vol dir que acumulava sobre dues hores i mitja de retard, que al remat, han quedat en 31 minuts; és a dir, he recuperat unes dues hores en 47’5km. I per a postres, la segona aiguada a l’eixida de Saldes. A més, i per damunt de tot, la novetat d’anar acompanyant Carmen, amb la idea que assajara el que serà la Courmayeur-Champex-Chamonix.

CAMILLE-XTREM

Dues setmanes després de la NQ, es celebrava a Isaba (Navarra) la segona prova de la Copa d’Espanya de Carreres per Muntanya. I cap allà anà l’autobús de corredors, amics i familiars del Club de Muntanya Penya Mur i Castell, ben acompanyat per Amics de la Volta al Terme de Fondeguilla.

Isquérem ben prompte de la Vall d’Uixó, de manera que a hora de dinar ja estàvem instal·lats a l’hotel. Per la vesprada, caminada per les rodalies d’Isaba, xerrada tècnica i reencontres amb uns i altres. I per la nit, sopar a l’hotel i a vetlar armes. L’endemà ens esperava un dia dur. I tant! 31’4km de carrera, 3900m de desnivel acumulat i Peña Ezkaurre a 2047m en una jornada calorosa i asolellada.

Els primers quilòmetres vaig anar molt bé, aguantant un ritme mitjà-alt, sense pujar massa pulsacions, en un terreny de pista i boscatge molt entretingut i agradable que gairebé picava sempre amunt. Fins el tercer avituallament, al km 16, vaig arribar bé. Allà, el beuratge que em va donar el mister em va donar ales les primeres rampes, però poc més tard s’acabava l’espenta i començava a arrossegar-me com podia costera amunt, fins el quart avituallament. Camí del Ezkaurre els problemes s’agreugen: els bessons se’m pugen, primer una cama, després l’altra. Pare, bec i estire intentant solventar el contratemps; estic a uns cent metres del cim.

La gent que baixa m’anima, però em costa molt avançar. Eixos 100 metres se’m fan eterns. I els problemes no acaben ací: quan intente baixar, no puc, els bessons es neguen a ballar amb la roca, i és que les roques punxegudes que trobe en el camí de baixada sols poden atacar-se ballant o a salts… i les meues cames no estan per la feina. No sé com, aconseguisc baixar caminant molt a poc a poc i recuperar. Pocs quilòmetres després del descens infernal encara puc trotar un poc i caminar a un ritme decent. Aprofite mentre puc, per si de cas. Els quilòmetres passen molt lentament, el temps vola. I vet aquí que arribe a la pista de baixada final, de formigó. Els 2 km més llargs, possiblement de la meua vida.Creue la meta i ja estan tots per allà. He complit la previsió de temps (havia pensat que 4:45 seria un bon temps), però estic rebentat i sóc l’últim de l’equip. Ezequiel em consola dient-me que és un bon rodatge, que le meua és una altra guerra… i té raó, però estic un poc disgustat amb el meu rendiment. Dutxa, dinar al frontó, replegada… i autobús cap a casa. Vaig acabar el 189 de 234.

L’organització del viatge, com sempre, impecable. Ezequiel està en tot, no se li escapa ni un detall ni deixa res a l’atzar.

La carrera, molt exigent, però molt molt bonica. I l’organització també impressionant i impecable. Té un gran mèrit que un poble tan menut com Isaba organitze una cursa d’este nivell, amb avituallaments en llocs inaccessibles, un recorregut ple de públic animant contínuament els corredors i totes les atencions que necessiten els corredors cobertes amb escreix i amb simpatia. I que no m’oblide: la bossa del corredor ben carregada amb productes de la vall del Roncal. Tot un detall, i més en els temps que corren!

Gràcies a tots!!!

MOSQUERUELA

Després de la Camille vingueren unes setmanes d’entrenament intesiu, amb llargs pel Desert de les Palmes i gimnàs i canvis de ritme a la piscina, fins que el passat dissabte 21 tornava a posar-me un dorsal a Mosqueruela, a la tercera edició de la Sus Scrofa (o singularis porcus –que diria Obelix). Sobre la carrera poca cosa a dir: lleugeres variacions sobre el recorregut de l’any passat que l’allargaven un quilòmetre en total, i molts foreros per allà. Cal destacar q ue finalment ens duguérem un pernil per equip i tres individuals, i que Amics de la Volta al Terme se n’emportà tres. Ambient festiu i agradable, viatge d’anada i tornada amb Teo i companyia de luxe en carrera amb un Wushi que sempre em diu que me’n vaja i acaba aguantant-me a roda com un campió. El millor, l’ambient correril pre i postcarrera i que vaig cobrir el recorregut en un temps discret (3:39 front als 3:20 de l’any passat), però amb bones sensacions, d’anar sempre sobrat i poder anar més fort. No devia estar malamanet, quan al camp de tir hem rodat per baix de 4:30/km com si res. I acabar sense molèsties ni entortillons ni cap problema a només sis dies de l’Ultra Trail del Mont Blanc… no té preu.

I una altra bona notícia: Vicent Calvo va fer segon, per darrere de Remi, confirmant així que la seua recuperació és imparable i que en poc de temps estarà de nou en el més alt del caixó.

I hui, dilluns 23 d’agost, a només 4 dies del UTMB, ITV passada satisfactòriament. Tots els tendons estan bé, no hi ha cap inflamació ni cap problema. Les molèsties als d’Aquil·les i als rotulians són història. Si ara em fa mal algun d’ells, serà ja cosa dels nervis, que només se n’aniran quan el pròxim divendres, a les 18:30, ens donen el senyal d’eixida a Chamonix per encarar el gran objetiu de l’any: acabar el UTMB.

En contra del que solc fer, em mullaré: la previsió més optimista és de 38 hores, i la més pessimista de 40h. Tot el que siga acabar i millorar eixes previsions serà ben rebut. Però cal recordar-ho una vegada més: l’objectiu és acabar, superant tots els obstacles que s’hi presenten. De segur que no seran pocs.

I per últim, conten que al mundial de futbol de 1938, la selecció italiana jugava la final contra l’hongaresa, i que Mussolini els va voler motivar amb un “vencer o morir” que s’ha fet vox populi. M’agrada més la versió que en va fer Javier Krahe, en una de les seues cançons: “hay que vencer o ganar”. I amb aquesta màxima, “vencer o ganar”, partirem el dimecres camí de Chamonix. Com digué un altre personatge històric, alea iacata est.

Sort a tots i totes els que ens embarquem en aquesta gran aventura.

Puyada a Oturia (Campionat d'Espanya) 31/05/2010

A Sabiñánigo se celebrava aquest any l’edició del Campeonato de España de Carreras por Montaña. I cap allà que ens n’anàrem. Esta vegada l’expedició fou menys nombrosa que en les ocasions anteriors (és el que té no córrer en casa), i hi participàrem Wushi (que se n’anà divendres per passar cap de setmana en família), Ferrato, Sílvia, Patri, Cristóbal, Leal i un servidor. I algun altre castellonenc il·lustre, com Remi. La qüestió és que eixíem sense objectiu, volíem acabar sense patir massa. De nou el tàndem Wushi-Buscamurs es posava en marxa amb la idea de no patir i millorar la marca de l’any anterior de Ferrato (que no falte la guasa). Eixim pels carrers del poble a 4:00/km i encarem la primera pujada mig morts. Anem dels últims, però no ens preocupa massa, tampoc.








Després de la primera pujada forta la decoració canvia, comencem a recuperar posicions i en la baixada, com que el genoll respon bé, ens llancem com si ens hi anara la vida. Guanyar no guanyem però sí donem espectacle… Passem després pel riu, anem a una zona de transició amb pujades i baixades (un trencacamens) i encarem la pujada més forta: a Otúria. La pujada és espectacular, amb vistes de tota la vall impressionants i un desnivell molt fort. Pensem que hem fet cim, i hem arribat, en realitat, a un gran pla que hi ha a mitja muntanya. Encara hem de véncer uns quants metres més de desnivells, i no transitem per un camí fàcil. Això sí: les vistes d’Ordesa amb una gran quantitat de neu fan que l’esforç pague la pena. I comença una baixada en picat, pel mig del prat, sense camí, 45 minuts de baixada que ens obliguen a parar de tant en tant per preservar els genolls. Arribem, per fi, al final de la baixada sols per a continuar baixant i pujant pel mateix terreny trencacames d’abans, sols que ara en sentit contrari, per arribar de nou al riu. Flitada de Reflex a l’ambulància i a seguir. Última pujada, que se’ns fa eterna, amb el sol badant pedres, sense forces, cansats. En la baixada ja ni correm, sols volem estalviar les forces necessàries per arribar a la meta. De sobte, deixem el bosc per entrar a una pinada, i de la pinada passem al carrer que porta a la meta. Allí es repeteix l’escena de la Mim, però esta vegada sóc jo qui va millor. Wushi agafa Ferran, jo els espere i els cride animant-los, en fi… que ens vam recrear en l’arribada.

Al remat, 5:17:50, pitjor del que esperàvem, però tal com havia anat el dia, encara va ser bona marca i tot. Al remat, 38km més, i a sobre de qualitat.

Els viatges d’anada i tornada perfectes, l’organització de l’excursió per part d’Ezequiel impecable i l’experiència de tot el cap de setmana inesborrable.

Mim 2010

Amb l’objectiu de les 7:30 ben gravat al cap, isquérem del Castàlia camí de San Joan. Al principi em vaig trobar molt bé, i en companyia de Wushi vam anar caient els quilòmetres. A la Bassa ens trobem Pratchet, que abandona per caiguda. I a partir de la baixada a la Rambla, unes molèsties al genoll esquerre comencen a preocupar-me. Pense que no he fet cap mal gest i que no portem un ritme massa alt, així que intente no fer cas i seguir. Wushi i jo eixim de les Useres amb 3:40, temps justet però encara remuntable. A la primera pujada em demana que me’n vaja, que em veu bé i ell va fos. Així ho faig i me’n vaig en la pujada, però en la baixada les molèsties reapareixen i van a més. Així que ens reagrupem. En arribar a Torrecelles, hem de fer estiraments mentre mengem i bevem, però no ens ho pensem i seguim avant, espentats pels ànims dels Amics de la Volta al Terme (Àngel, Rafa, Ximo…). Abans de la Lloma Bernat no hem pogut trotar ni un metre. I l’arribada als peus es fa ja pesant. Pugem com podem, deixem Berto tot enrampat amb la gent d’Atzeneta i seguim com podem. Cap a Xodos la cosa no millora, i la trotada és lenta i curta. En arribar al poble, ens sorprén una gentada animant, i Juanma fa una foto memorable on es veu el nostre estat… Avituallament ràpid i cap al Marinet. Pugem com podem, i encara fem broma del nostre estat. Al pla de la Creu comencem a trotar de nou, però la pujada a la Banayadera es fa lenta i interminable. Les cames comencen a enrampar-se, no podem amb la nostra ànima… i seguim avant. Wushi reviscola un poc i tira de mi. La baixada se’m fa eterna, amb el bessó de la cama dreta avisant d’enrampar-se. I quan no, és el quadríceps, i si no l’isquio, i si no un altre. La qüestió és que els últims 300 metres es fan interminables, se’m puja el bessó, he de parar, Luís se’n va uns metres, intente alcançar-lo, ens passen alguns que vénen més forts… i apareixen Elena i Ferran, aquí Luís agafa a coll-i-bé i entra en meta. Jo, destrossat, uns metres darrere. L’escena em dóna ànims, però no puc amb les meues cames. Creue la meta. 7:52:56. Em lleven el xip, perquè jo no puc ni menejar-me. Intente alçar-me i m’enrampe. Intente estirar i m’enrampe. I en això se’m presenta Sanmi, del fòrum. Sort que va entendre que no estava en el meu millor moment… Uns deu minuts després, intente alçar-me de nou, i el que estava per passar, passa: una rampa el bessó que em fa seure de colp enmig d’un dolor com no recordava haver-ne sentit en molt de temps. Una altra estona de descans, una mica de beguda, i per fi puc arrossegar-me fins la gelada dutxa. Em canvie, bec el caldo, i anem fora a descansar una estona. Poc a poc van arribant els nostres amics: Teo, Miguel, Irene, Albert, etc. Al remat, a dinar a Vistabella amb Luís, Elena i Ferran, i a casa. Primer dia D passat amb aprovat. Continue pensant que estàvem per a 7:30 i que el vent i les molèsties condicionaren molt la marxa.

Com sempre, gràcies a totes les persones que animen i fotografien perquè tinguem records gràfics del nostre esforç, de la nostra il·lusió, de les nostres alegries i, també, del patiment.

Juanma, César i companyia, moltíssimes gràcies!!!!

PERDUTS PER RACA

Per seguir un ordre cronològic més o menys coherent, hauria de començar per comentar l'eixida del dia 2. La veritat és que fou un entrenament d'allò més entetingut i divertit, i és que anar amb bona companyia sempre s'agraeix. I, si a més, trobes pel camí tan bona gent com anàrem trobant, l'alegria s'apodera de tot el cos, tot i l'esfoç i el quilometratge acumulat.
Val a dir que férem el segon tram de la Mim, des de les Useres fins a Sant Joan, els tres palomos habituals: Teo, Wushi i qui escriu.El dia 2 era l'endemà de la tornada dels pelegrins, i a les 8 del matí el poble semblava haver estat arrassat per un huracà, per la quantitat de fem que hi havia pels carrers. L'explicació era senzilla: la nit anterior es feia ball per celebrar el retorn dels pelegrins i el personal es veu que no tenia prou papereres ni contenidors per deixar els gots, embolcalls i altres deixalles i ho tirava tot a terra. L'aspecte del poble, lamentable, i el comportament de tots/es els contribuents a tal despropòsit encara més. Per rematar, hi havia gent que dormia als cotxes aparcats arreu del poble o començava a moure cap a casa...

Aliens a tanta desmesura, els palomos tinguérem la sort de poder aparcar davant l'Estel i iniciar la ruta al costat del camí dels pelegrins. I començarem a "rodar", prou fortets fins a les Torrecelles, més suau la resta. A Xodos trobàrem l'autobús de Sonieta, Karmele, RaCCCA, Irene, Tinyo, Piratacorrecabut (i com no, Pasqual fent tasques d'avituallador) i companyia... Una estona de xarrada, foto de rigor, i cap al Marinet.
Camí de la Banyadera començaren a pesar-nos els quilòmetres i pujàrem caminant. La baixada final ens permeté recuperar un poc de temps per acabar amb les següents dades:
28'07km, 03:45:54, +1700m, -989m, 152 ppm

Animat per la fartada de km d'abril i maig, i sense ganes de fer la carrera d'Iglesuela (sense qüestionar-ne la qualitat i la bellesa), més que res perquè quan em pose un dorsal no sé anar a la marxeta, quede amb Wushi per a una rodadeta pel Desert de les Palmes. La idea inicial era fer uns 20 km amb eixida de la Magdalena i fer raca, Roca Blanca, Morico, Crestes, Coll de la Mola, Mas de Xiva i tornar a la Magdalena. Però una referència equivocada i una senda errònia ens han portat al mig del no res, sense camí, amb pitjor baixada que pujada, en una de les crestes de Raca. I allí hem estat amunt i avall una hora llarga fins que hem trobat la senda bona que enllaçava amb la pujada de la MABO. La resta, tot ha sigut imrpovisar en funció de les forces i els ànims, i la cosa al final ha quedat: eixida de la Magadalena, Raca, Roca Blanca, Contiendas, Mas de Xiva, Coll de la Mola, porteria del Convent, baixada per la pista de la Marxa de novembre i tornada a la Magdalena pel camí vell de Barcelona.

Les xifres: 26'07km, 04:22:24, +1400m, -1400m, 134 ppm.

Ara, sols queda descansar, recuperar bé, i vetlar armes fins la pròxima estació: la Mim 2010. Espere fer-ho tot bé i arribar al dissabte al Castàlia amb la il·lusió, la motivació, les ganes, i el bon cos que l'event mereix.

Després d'aquest l'últim llarg sols queden dos entrenaments més curts, així que com digué Cèsar: alea iacta est!

MÉS Km!!! MÉS Km!!!

Parafrasejant els germans Marx, aquest seria el resum dels últims dies, si no fóra perquè no he pogut entrenar tant com tocava.

El dia 18, el resultat de l'autonòmic fou d'allò més satisfactori, amb un temps de 2:59:54 i posició 115 absoluta. Bon temps tenint en compte la duresa de la carrera i les condicions climatològiques adverses, a més de la perillositat del terreny enfangat per les pluges dels dies anteriors. Cal destacar el retrobament amb Wushi i Teo, amics i companys infatigables en gairebé totes les curses de l'any passat. Anàrem junts fins poc abans de la pujada al castell, on me'n vaig anar en solitari. I poc abans de l'Ereta, Berto, que va fer una gran carrera de menys a més, va enllaçar amb el grupet on m'havia refugiat i ens n'anàrem els dos a pel sub3 mà a mà. Les rampes que no perdonen ens impediren aconseguir un temps millor, però no és per a queixar-se, ni molt menys.

Després de l'autonòmic, dos dies de merescut descans, per a poder fer la prova d'esforç el dimecres de la manera més fiable possible. Innocent de mi! Encara tenia les cames com a pedres, i això que havia passat per la fisio el dimarts... Als 17' de prova vaiog haver de parar. Els dos punts que la fisio havia detectat més carregats (tibial de la cama dreta i isquios de l'esquerra), començaren a cremar i tibar-se fins el punt que tenia la sensació que anaven a esgarrar-se en qualsevol moment. Així que, arribats a este punt, vaig demanar de parar la prova. El resultat no ha estat malament, però ni és tan bon com jo m'esperava ni crec que siga massa fiable. Ja veurem què diu "il capo", que encara no he parlat amb ell.

Dissabte 24, vaig tenir el privilegi de fer Castelló-Useres acompanyat per Wushi i Teo. Divendres pujàrem un cotxe Teo i jo i deixàrem aigua amagada per la Bassa de les Oronetes. I el dissabte a les 7 estàvem a la porta del Castàlia. Amb el sub8 al cap i les cames tocades encara per l'autonòmic (curiosa coincidència, els 3 tocats), iniciàrem la marxa amb els següents parcials:

Senda Torreta: 00:23:03 Via augusta (Borriol): 00:48:27 Pedra: 01:24:18

Carretera Vilafamés-Moró: 01:59:13 Bassa: 02:40:52 Rambla de la Viuda: 03:04:17

Carretera la Barona-les Useres: 03:38:08 les Useres (poliesportiu): 03:49:53

Potser hauríem pogut fer millor temps, però preferírem acabar l'entrenament els tres junts i disfrutar de l'eixida del dia.

Altres dades del GPS: 32'41Km, +1153m desnivell positiu i -790m desnivell negatiu, 153 ppm.

Al remat, una gran alegria tornar a recórrer territori Mim. Ara, a preparar la macroquedada per a les Useres-Sant Joan. Eixe segon parcial donarà una aproximació més exacta de l'objectiu per al dia 15. De nou, el dia més llarg.

HOLA?

Tres mesos sense escriure...
Com vola el temps. A nivell esportiu les coses han anat més o menys bé. La Marxa a Peu per Borriol i la Marató anaren més o menys com calia esperar que anaren per a l'entrenament acumulat. Han sigut unes quantes eixides amb Karmele i el seu inseparable manager, RaCCCa i Irene, Ferrato, Silvia, Groc, etc. I cada volta em vaig trobant millor. Entre els entrenaments d'Ezequiel, les mans de Silvia (la fisio), les plantilles que m'ha fet Cristòbal, les bones companyies i la meua inconstant voluntat, la cosa comença a pintar millor.
La fascitis ja no es presenta de tant en tants, el genoll va aguantar la marató de Borriol... i no vaig fer la Nevera d'Atzeneta. Coses de l'aprenentatge: no repetir errades anteriors. I és que la marató de Borriol em va deixar molt tocat, molt cansat, però no lesionat!

El viatge a Nova York fou un èxit en molts sentits: llocs visitats i descoberts, experiències, compres, material esportiu... No es pot demanar més a una setmana de viatge.

I d'altres coses... millor no en parle. No tinc ni ganes.

Sols afegiré que el UTMB s'albira a l'horitzó i encara hem de fer molts km, així que el Campionat Auntonòmic, la Mim, l'Ultratrail del Maestrat i una altra ultra a principis de juliol més alguna carrera solta pel mig (amb el respecte que totes mereixen) seran les parades obligades, les estacions d'este via crucis que ens portarà al Repte (sí, amb majúscules) d'aquest any: el dia 27 d'agost, tenim una cita amb el massís del Mont-blanc.

Fins aleshores... ja veurem. Les coses s'han d'agafar com vénen, i més quan no sols depenen de tu mateix.

MES I MIG DESPRÉS...

Mes i mig després dels últims entrenaments (és a dir, des de la setmana després de la Marxa de Benicàssim) he tornat a entrenar amb normalitat.
He optat per eixir per una ruta que he fet moltes vegades els últims anys: eixir de la Magdalena, anar per l'antiga carretera de Barcelona paral·lela a l'AP7 i enllaçar amb el motocross, pujar a les antenes, baixar, continuar fins la subestació de FACSA, fer la volta per la muntanyeta de darrere, baixar pel barranc que dóna a les agulles i tornar.

Les dades, sempre fredes: 18'32 km, 1h 40' 28"; ppm 172, +274m -306m; a 5:29/km



No està malament per tornar. Note les cames carregades, però no em fa mal res, ni la planta del peu (gran notícia). La mitjana de pulsacions un poc alta, però crec que amb unes rodades més tot tornarà a la normalitat.

Si compare amb les tres vegades que vaig fer la ruta l'any 2009, estic en valors molt semblants, sols que unes 10-13 pulsacions de mitjana per dalt. No és per tirar coets, però sí es pot mirar el futur amb optimisme. I és que el 2009, per esta època ja havíem rodat la carrera de lliga de la Vall i la marxa forera el mateix cap de setmana. Ja veurem com evoluciona la cosa.

I el dilluns, el sorteig del UTMB. Espere tenir tota la sort que m'ha mancat en altres sortejos...

Aprofite l'ocasió per felicitar el 2010 a tots i totes els que no he pogut felicitar encara, però sé que passeu per ací de tant en tant. El millor per a este any que començà ja fa 17 dies!

HUI FA SIS ANYS

Per altra banda, hui fa sis anys que va faltar mon pare. He visitat el cementiri a última hora del dia, he canviat les flors artificials, he fet uns pensaments...
És increïble com passa el temps...

Almenys, les persones que ens deixen continuen vives mentre les recordem, i això és el que preténc hui des d'este petit racó del ciberespai.

DE LA CCC ENÇÀ

Després de la CCC, pèr ordre del “jefe”, en tocava descansar un parell de setmanes. I així ho vaig fer, excepte per acompanyar Marta a la Piscina Provincial a classe de ioga i estiraments, cosa que pensava no em vindria malament i no em donaria problemes.

Passades les dues setmanes, comence el pla d’entrenament i, el primer dia, 14 de setembre, després de l’hora de rodatge suau tenia les plantes del peu punxant-me com agulles i dolor intents als tendons d’Aquil•les. Em pose gel, faig els estiraments, però la cosa sembla més seriosa que una sobrecàrrega, així que telefone a la consulta de Molés, demane hora i… la fascitis ha tornat.

Per sort no era tan forta com l’any passat, així que se suposava que per al 17 d’octubre, data de la carrera de Serra, estaria recuperat gràcies al tractament i la recomanació de ni olorar l'asfalt esta temporada. Recuperat, però fora de forma. Des d’aleshores, he pogut anar entrenant 3 o 4 dies per setmana, i els resultats de les curses de Vilafamés i Benicàssim em feien ser optimista, ja que les meues referències de temps han estat per on se suposa que haurien d'estar. Per a postres, disfrutar de la companyia de Silvia, Ferrato, Wushi... en carrera i de la resta d'amics i companys en el pre i post carrera puja molt la moral.

Però una setmana després de Benicàssim, la planta del peu esquerre va dir “prou”, i com si del Guadiana es tractara, els dolors començaren a aparéixer i desaparéixer sense motiu aparent. Fins que una setman més tard es convertiren en una molèstia continua que ja em té gairebé dues setmanes sense entrenar.

La marató d’Espadà a fer la mà, i ja veurem Tombatossals, a la qual, de manera imprudent, ja estic inscrit.

Per a postres, dilluns he de passar una altra volta per Molés, el dimarts la fisio… i no estic massa tranquil. Ja escriuré una nova entrada quan tinga el diagnòstic del metge.

Vull ser optimista, perquè em trobe millor físicament que l’any passat, però em costarà molt recuperar la forma que estic perdent i el fre continu a la lògica porgressió que hauria de seguir. I l’any 2010 es presenta molt interessant, amb tot d’objectius nous i curses per descobrir… si les lesions ho permeten.