ENTRE MAMOVA I CSP-115

Després del MAMOVA, primer objectiu de la temporada: la CSP 115. Amb tanta cursa, no havia tingut ocasió de conéixer el recorregut de la carrera, així que em vaig plantejar l'objectiu d'entrenar sí o sí tots els trams. Aquestes dues setmanes no vaig trobar companyia, així que foren entrenaments en solitari que, per un costat, m'enduriren i em prepararen mentalment per a la CSP i, per un altre em permeteren acumular un bon quilometratge.
L'últim cap de setmana d'abril, doblet: dissabte, Torrecelles, Atzeneta, Molins i tornada a Torrecelles; diumenge, Molins-Culla i tornada.
El dia festiu, vaig aprofitar-lo per a fer un Culla-Vistabell-Culla, i el cap de setmana, dissabte una rodada suau per l'Auditori i diumenge l'últim tram: Vistabell-Xodos-Sant Joan i tornada a Vistabella per l'antic GR7 (Qui va dir que era fàcil seguir les traces d'un GR????) Sí, dic antic perquè vaig passar, per errada evident,  per un lloc senyalitzat que no té res a veure amb el recorregut actual, i que tot i que és un recorregut preciós, és evident que el propietari ja no vol que li passe la gent per la seua pinada.

GENER-ABRIL

Fa ja uns mesos deia el mestre Sendallarga que a veure si actualitzava el bloc, que dir que tornes per a no tornar a escriure no té massa sentit, per no dir que gens. I no li faltava raó.
Però com sóc com sóc, he trobat mil excuses per no fer-ho fins que la vergonya m'ha portat a resumir el primer semestre de l'any. Anem allà.

VENTURA 2012
Començava l'any després de la meua primera marató d'asfalt amb la cursa Ventura a la Vall d'Uixó. Una cursa interessant a la qual no havia pogut acudir altres anys per unes coses o per unes altres. I quina carrera m'havia estat perdent! Tot i ser curta, molt muntanyera i molt intensa, no deixa un moment de descans.
Recorde que anava amb Jose Maria Espada i Paqui Chacón, i que alcançàrem Sofia, que s'ho estava passant molt malament, pel cansament acumulat. Em vaig quedar amb ella, i férem la resta de la carrera junts. Al final quasi acaba amb mi, en la baixada final anava molt millor i volava costera avall. Per sort, no era una carrera llarga, si no...
Al remat, bon retrobament amb la muntanya, i dinar amb companys i companyes de club. Bon ambient i millor companyia.

SORTEIG UTMB 2012
Al final, el sorteig no em va afavorir, i per a postres anuncien un canvi en el sistema de sorteig i dels punts. Ja estic una altra vegada planificant la temporada en funció del UTMB sense anar-hi...
Per assegurar-me la possibilitat de ser-hi el 2013, he d'assegurar-me sis punts en dues carreres, per si de cas (que estos a voltes s'agafen el piu amb paper de fumar).


LLIGA VALENCIANA
Xorret de Catí, la Vall d'Uixó i Callosa de Segura foren els escenaris de la Lliga Valenciana 2012, en la qual he obtingut la millor classificació de totes les que he completat. I això que no estava gens satisfet amb els resultats de la primera i la tercera cursa. La primera, pel fred i el vent, em va tenir incòmode, sense trobar un bon ritme de marxa; la segona, la Vall, em va eixir prou bé, en el temps esperat; i la tercera, Callosa, primers problemes estomacals de la temporada (no serien els últims), que em feren fastidiar una primera part de carrera raonable, amb una desastrossa segona part.
El millor, l'ambient dels viatges, les bones companyies i el resultat!

DESCANS
En festes de la Magadalena, vaig aprofitar la setmana amb un viatget a Grenoble, que em permeté fer tres bones rodades: una asfaltera per un enorme parc de la ciutat, i dues muntanyeres, per les muntanyes properes a la ciutat. Molt productiva la setmana, sense dubte.

CAMPIONAT ABSOLUT
A Albocàsser es va celebrar el Campionat Absolut 2012. L'equip va triomfar en homes i es va fer amb el segon lloc en dones. Fantàstic resultat, perquè la competència del GR-33 era molt dura de pelar.
Personalment, satisfet amb el resultat, encara que el recorregut ni m'afavoria ni m'acabava d'agradar... Com solem dir en estos casos... una més a la saca.

COPA D'ESPANYA I: CUENCA
Una altra cursa a la qual li tenia ganes: la de Cuenca. Havia tingut molt bona crítica al fòrum d'Alpinrunning, i l'escenari, amb espais recorreguts any rere any en les visites familiars per Pasqua, es presentava incomparable (cerro del Calvario, San Julián, el río Júcar, el Huécar, el cerro del Socorro, el castillo, el parador, el puente de San Pablo, etc.). Així que no vaig desaprofitar l'ocasió. El viatge, com sempre , molt ben organitzat. I la carrera, pròpiament, espectacular. No tenia grans desnivells, però el perfil era com la fulla d'una serra, amb onze pujades i les respectives baixades, que anaven fent efecte en les cames. Vaig massa ràpid, fins al punt que, en un moment donat, m'avancen Silvia Miralles i Sofia. Era un símptoma evident que no era el meu ritme. Però Sofia tenia ganes de disfrutar i de tornar-me la de Ventura, així que em va acompanyar fins el Socorro, on se'n va anar espectacularment. Encara vaig arribar a la seua altura en la baixada, però en la segona pujada al castell se'n va anar, ja definitivament. Gràcies per eixos moments compartits!!! Ja en lúltima pujada, camí de San Julián, els quàdriceps digueren prou, i vaig acabar agafat a una creu del calvari estirant les cames... Al final, sub 4h, que no està gens malament per a una carrera com aquesta.

MAMOVA 2012.

Tot havia començat bé: màxima puntualitat de tots, viatge tranquil, molts coneguts en la recollida de dorsals, la rutina habitual... I quan volem assabentar-nos la campana anuncia l’eixida. Juan Carlos i jo anem junts (ell vol rodar més suau), i tot transcorre amb normalitat. Eixim prou avançats i aguantem un ritme viu, però suau. Al primer pas per la Pobleta, i amb apenes 2’5 km, note les primeres molèsties a l’estómac (em pense que m’havia passat amb el desdejuni i ara estava pesat). Poc a poc les molèsties van a més, fins que als 10 km els aires, el mal de panxa i el malestar em fan punxar. Juan Carlos em pregunta com estic i li dic que se’n vaja, que no puc seguir el ritme. Tot i això he sortejat la primera pujada forta, però no he parat a cap control, no he begut ni he menjat en dues hores de carrera. La baixada la faig més o menys bé, per uns moments pareix que he retrobat les forces i que les molèsties han desaparegut. Però no, en arribar al pla, vaig caminant, amb un mal de panxa tan fort que he de llevar-me el cinturó i posar-lo de bandolera perquè no em moleste. Em passa Tinyo, que també va tocat i em diu que a la mitja es retirarà. Jo arribe a la mitja en gairebé 3h i sense para ni pensar-m’ho massa continue, no pot anar a pitjor em deia a mi mateix per motivar-me.

Ni en això vaig encertar. Poc després del segon pas per Andilla, he d’amagar-me darrere d’uns arbres i fer de ventre. Pareix que alliberat d’eixa molèstia recupere un poc, però no. A mitja pujada, he d’amagar-me de nou, amb uns mocadors que un company m’ha donat amablement (gràcies a aquest solidari àngel de la guarda). Al vèrtex geodèsic la cosa empitjora, però almenys he pogut veure un parell de gots d’aigua i faig tota la baixada caminant, deixant pas als que baixen amb normalitat. Quan per fi acaba el suplici de la baixada, al quilòmetre 32, pregunte al control si em puc retirar. És la primera vegada que m’he plantejat retirar-me, però no hi ha sort: al control no estan per la faena, em donen llargues, i no aconseguisc saber quan podran portar-me de tornada. En fi, com el següent control està a dos quilòmetres, provaré sort allà. En aquest són més amables, el cotxe està ple però tornaran i em duran. No em sembla mala idea, però l’aire és molt fred, i pense que em gelaré. A més, veig que tenen Coca-cola, i com això de vegades funciona prove sort. Uis, i tant. Em trobe millor. Els avise que intentaré continuar i els done les gràcies perquè han sigut realment amables (i no com els cafres de l’altre control). Queda l’última pujada, tallafocs inclòs. A la marxeta, van caent els quilòmetres, i em plante al 37. No hi ha hagut per tant, després de tot. La panxa pareix que va millor, i prove de fer-me un Coup de fuet i beure aigua. I FUNCIONA!!! A més tinc la sort de trobar un grupet que van a una marxeta bona que puc seguir, ara sí, sense dificultat. I encara que un poc agònics, els últims quilòmetres van passant, passant, passant... i passant i ja estem arribant. Al remat, 6:24.Jo havia previst 4:30 sobre el recorregut de l’any passat, que haurien estat 5-5:15 este any...

He patit fins el punt de demanar la retirada. I com no ha pogut ser, he aconseguit acabar-la. Més fred, és hora de traure conclusions i buscar les errades que m’han portat a un desastre de tals dimensions. Diuen que d’estes situacions s’aprén molt, i hi estic d’acord. Espere aprendre la lliçó i no cagar-la més. I mai millor dit.

I ACABA EL 2011

Quan falten menys de 12 hores per tancar el 2011, se m'acumulen les experiències de l'any, sembla necessari fer balanç i tot això... però primer narraré l'última part carrerística de l'any.

Després de l'Ultratrail del Montsant, era obligat descansar, i així ho vaig fer, però el diumengre següent, 23, ja estava a Vilafamés amb molt bona companyia (els Kiyos, Karmele, el manager, RaCCCa, Sendallarga, Tossal i Anna) per preparar la carrera. L'entrenament molt bé, però el millor fou l'esmorzar postentrene que es va fer molt llarg. I d'ací va sorgir una tesi que hauríem de respectar: l'esmorzar, tan llarg com l'entrenament... o més.

Dues setmanes més tard (amb parèntesi de viatge de cap de setmana a Barcelona), tindria lloc la carrera de Vilafamés, amb el seu recorregut tan particular: carrera curta, amb pista, senda, corredora, muntanyera i de tot un poc. I per a postres, gairebé igualem el temps de l'any passat (que ja em va semblar un fantàstic temps). I dic igualem perquè des de l'eixida, Luis (Wushi) i servidor anàrem junts, animant-nos l'un a l'altre i marcant el ritme en diferents moments. Vaja, carrera de manual que també em va recordar perquè establim lligams entre nosaltres. Visita de David Mundina per animar entre els termes de Vilafamés i Moró, que sempre és d'agrair. I us estalvie la resta. Damunt, les xiques (Sonieta i Sofia) es van emportar un bon grapat de copes i premis, i l'esmorzar va semblar un convit de boda. I per tant, el postcarrera es va convertir, una vegada més, en protagonista, disfrutant de les viandes i la bona companyia.

El cap de setmana següent m'estrenava a Castellnovo. Només diré que això de córrer amb ressaca va ser una de les experiències més desagradables que recorde. I tot i així no em va anar malament del tot. De la carrera... recorde un constant trencacames amunt i avall i alguna baixada tècnica amb pedra solta. I la mania d'algunes persones de picar-se inútilment, sobretot quan és evident que baixes molt millor que elles (la modèstia venia de sèrie).

Sense temps de pensar en altres històries, el següent cap de setmana es va presentar interessant: dissabte rodadeta asfaltera curta (sols 16.5km) i diumenge bona eixida muntanyera per la Magdalena i rodalia amb molt bona companyia. La pena va ser que no em vaig poder quedar a esmorzar, perquè la cosa pintava bé, però de veritat.

I arribà el test seriós sobre l'estat de forma: Serra, amb la K-25. L'ambient formidable, el resultat del test també, i el dinar postcarrera amb la crème de la crème també. Llàstima de l'incident de Sonia, que ens va donar un bon ensurt però que al final va quedar en això. Un ensurt i uns dies de molèstia amb el guix, a més d'uns dies de recuperació. Balanç molt positiu de cara a l'últim repte/objectiu de l'any: la II Marató Internacional de Castelló.

El cap de setmana premarató consistia a fer l'única tirada llarga de veritat de cara a l'asfalt: 25km en poc més de dues hores... i amb això ja estava el peix venut. La resta de la setmana, manteniment i recuperació per encarar l'objectiu de la millor manera possible.

I arribà, per fi, el dia: 11 de desembre de 2011, la meua primera marató d'asfalt. El resultat és conegut: 3h, 27 minuts i 12 segons temps oficial, baixant l'objectiu de 3:30 en gairebé 3 minuts. I molt content per això, però sobretot per com vaig acabar la marató. Avançant tots el que trobava per davant amb un últim km a 4:20 i un esprint terrorífic en la part final, de baixada cap al parc.
Què us puc contar de la marató? Moltíssims amics i amigues, coneguts i conegudes, una organització impecable, un ambient fantàstic, una marató que és Campionat d'Espanya... vaja, les millors condicions per debutar.
Mencionaré la grata companyia de Pipe els primers 24km, que em féu molt amena la primera part, els ànims de Paco Catalán (Sanmi) en la segona part de la cursa, els ànims de Silvia, Lola, Albert, els Kiyos i tantes i tentes persones que ens van avituallar i animar al llarg del recorregut, la presència de la meua esposa en diferents punts i el súperavituallament que em féu al km 22, l'emoció d'aconseguir l'objectiu, del record als que no estan però continuen estant...

I després de la marató, la veritat, no he alçat el cap... Primer una setmana de vagància, dic de recuperació; després una sobrecàrrega que no em deixava entrenar amb normalitat, i des del 24 un constipat com feia temps que no passava, no m'han permés entrenar. Ara que ja em trobe millor, reprendré poc a poc els entrenaments.

Al remat, no ha estat un mal any, perquè si bé alguns objectius no els vaig aconseguir (Mim, Volta al Terme de Fondeguilla, Ultratrail del Montsant i alguna altra que se'm passarà segur) almenys no m'he hagut de retirar de cap carrera, sí he aconseguit altres objectius i, sobretot, estic de nou motivat i sa (el del cap no té remei :p ) Trobem molt a faltar a Irene, i més que la trobarem a faltar... però sempre ESTARÀ mentre la recordem i la matinguem viva en la memòria.

I ho deixarem ací. Recuperada la il·lusió (i també la forma) aquest any, he fet la preinscripció al UTMB 2012. Si el sorteig m'afavoreix, la temporada tornarà a girar al seu voltant. I si no, hi ha altres curses, altres ultres, entrenaments, projectes, etc. que esperen el seu torn.

De moment, farem la cursa del Gimnasio Ventura i la primera de Lliga Valenciana al gener. Després, amb el resultat del sorteig el dia 20 (marcat amb roig al calendari), veurem amb el jefe què fem i cap a on anem, esportivament parlant.

I com sé que aneu passant per ací i que llegiu i seguiu les batalletes (no escric noms que no vull deixar-me ningú), us diré el que ja sabeu, però que cal verbalitzar alguna vegada: una de les coses més grans d'esta afició/esport, és compartir-la amb persones com vosaltres, pel vostre suport, per compartir les emocions, els èxits, els fracassos, l'amistat, els bons moments i els amargs, per estar tan bojos com qui escriu. Us estime.

No puc acabar sense donar les gràcies a les altres persones que fan possible viure totes aquestes aventures: Marta, per la paciència i el suport incondicional; Ezequiel, per posar tot de la seua part per fer-me millor corredor i millor persona; Silvia la fisio, per la cura de les seues mans; Carlos, el fisio que em va recuperar per a este esport, i la família i els amics que no formen part d'este mundillo i que tot i així ens respecten i animen.

pd: de les possibles imatges per il·lustrar tot el que he contat, em quedaré amb el vídeo d'entrada a meta que em va fer Marta. Sobren les paraules.

HE TORNAT

Sí, han passat un any i dos mesos des de l´'última entrada. Moltes són les coses que s'han esdevingut este temps, però ara no en vull parlar.

El passat cap de setmana es va disputar l'Ultratrail del Montsant, al Priorat (Tarragona). Amb 102km de recorregut, 8000m de desnivell acumulat i eixida i arribada a Cornudella de Montsant.

L'excursió va anar molt bé, amb David Mundina i Sonia Escuriola en pla estel·lar, perquè han debutat en esta distància amb uns resultats més que meritoris. I a més -com ja sabeu els qui els coneixeu-, són encara millors persones que corredors.

Personalment, tot i que no vaig fer la marca que esperava, estic content d'haver acabat l'ultra en 17:33:29. I és que el constipat que arrossegava em va passar una bona factura. Per això i pels últims entrenaments abans de l'ultra, he recuperat (definitivament, espere) les bones sensacions i els millors temps del 2009. Per tot plegat estic en condicions d'afirmar que...
HE TORNAT!

ESTIU

Després del campionat d’Espanya a Sabiñánigo tocava preparar un dels grans esdeveniments esportius de l’any: el Trail Maestrat Extrem, que per primera vegada oferia una cursa en autosuficiència per damunt de 100km a la província. Era una gran ocasió per provar el material nou, fer els assajos d’alimentació i hidratació… i superar per primera aquesta barrera psicològica.

TRAIL MAESTRAT EXTREM

La data, el 12 de juny; el lloc, Albocàsser; els quilòmetrres, 118; el desnivell, 7200m acumulats.

Podria fer una extensa narració de tot el que recorde d’aquell dia (que no és poc), però vull estalviar espai.

RECORREGUT: per al meu gust, molta pista, molt d’asfalt i formigó, i molta pedra solta (espcialment per les rodaliles de l’Avellà i de Catí).

AVITUALLAMENTS: el que en principi havia de ser autosuficiència es va convertir en un assortiment increïble als controls, amb ND3 líquid, barretes, gels, fruits secs, meló d’Alger, i moltes altres coses, entre elles una bona platerada de pasta a Ares. No entenc el rotllo de fer-nos portar 1000 calories i després oferir tot això.

ORGANITZACIÓ: jo posaria bona nota, i més tenint en compte que es tractava de la primera edició, que es trobaren amb la tormenta perfecta al barranc de Monlleó, que van poder assistir a totes lespersones que van haver d’abandonar i que es van desviure per desfer l’entort en què els van posar els de les samarretes.

VOLUNTARIS: un 12 sobre 10. Aguantar la pluja, el fred, el vent i altres inclemències (no sols meteorològiques) per donar-nos menjar, beguda i ànims amb afecte i un somriure…això no té preu.

També vull donar les gràcies a les persones que pujaren a veure la cursa i animar. Si em deixe algú, ho sent, però me’n recorde de mountainrunning, les suertecitas, els kiyos…

I per últim, menció especial per als companys d’aventura: Albert fins a Ares, on s’ho hagué de deixar per bufes als peus i Herme i Manolo, que m’adoptaren d’Ares fins la meta, la qual vam travessar tots tres alhora.

Al remat, 29é classificat de 77 finishers. Experiència dura, però bonica.

FONDEGUILLA-PENYAGOLOSA

Sols dues setmanes després del Maestrat, i motivat per la necessitat de fer km com fóra, vaig tenir la feliç idea de provar una altra aventura: la Fondeguilla-Penyagolosa. L’experiència no resultà tan positiva com l’anterior. Una tria errònia de calçat i un sobrepes a la motxilla em provocaren uns dolors molt forts a les plantes dels peus que condicionaren el desenrotllament de l’aventura. Ni un canvi de calçat (massa tard, no vaig saber reaccionar abans) aconseguí alleugerir les molèsties i, per a postres, el genoll esquerre començà a fer-me molt de mal i provocar-me tal dolorque, a la base del Penyagolosa, i pensant en el que m’esperava el cap de setmana següent, em portà a la retirada. No vaig poder completar la marxa, deixant-ho al km 60’4, després d’11 hores i 26 minuts.

NÚRIA-QUERALT

El primer cap de setmana de juliol es presentava amb la Núria-Queralt, una caminada que l’any passat fou l’assaig general de la CCC. Aquest any es presentava de manera diferent: vaig proposar a Karmele d’acompanyar-la tot el recorregut per tal que assajara com jo ho havia fet l’any anterior. I com el 2009, la cosa comença amb amenaça de pluja que de nou descarregà amb intensitat i pedra en la pujada al Pas dels Lladres. Vam eixir a bon pas i bon ritme, però crec que ens vam equivocar quan vam seguir els que anaven davant en lloc de seguir el camí marcat. El terreny era tan complicat, que ens va suposar un esforç difícil de recuperar. Després, la tempesta al Pas dels Lladres, la qual vam superar amb optimisme i traquil·litat. Posteriorment, ens sumàrem a un grupet que coneixia molt bé el recorregut, i això ens reviscolà, amb uns rajos de sol que ens eixugaren per complet. Ací l’anècdota desafortunada del dia: en un moment donat, ens pensàvem que no havíem passat pel vèrtex geodèsic i preguntem a un corredor que venia per darrere. I el molt cabró ens diu que sí, que estava a la lloma que acabem de deixar. Mirades d’incertesa i de dubte, i decidim continuar. I sort, perquè el paio havia mentit i el control estava uns quilòmetres més avant. S’ha de ser malparit per intentar guanyar llocs en la classificació d’aquesta manera!!! Nere i Txopo feien la goma amb nosaltres fins l’estació de tren de la Molina. Camí de l’estació d’esquí els perdem de vista i ja no els veuríem fins l’endemà. Cau la nit quan la coronem i, camí del coll de Pal, ja portem els frontals en marxa. Els quilòmetres d’asfalt volen, amb Carmen marcant un ritme impressionant. Però no tot havien de ser alegries: en el descens cap al refugi del Rebost i el paller de Dalt, en un terreny relliscós per l’aigua i la humitat sobre la pedra i el fullam caigut dels faigs, caiem ara un, ara l’altre, i Carmen es lesiona el peu en una de les regirades. Així que, després de 47’5km de marxa, Carmen decideix deixar-s’ho per no arriscar el peu. Jo dubte, però ella m’encoratja a continuar i remuntar. Remugue un poc a l’avituallament, bec, menge, reposte aigua… i finalment continue. Comence a bon ritme, i la pujada del coll de Bauma passa ràpida. A carrera lenta em presente a Saldes, sota l’ombra d’un Pedraforca amenaçant de pluja i llamps. Al control, m’avisen que caurà fort, i jo els dic que no m’ho pense, que me’n vaig cap a la segona tempesta del dia. I efectivament, isc de Saldes i comença a caure a bots i barrals, mentre els llamps se’n van vap a l’oest allunyant-se del meu camí. La pujada al Portet es fa molt pesada, tot i que el camí és excel·lent i el paisatge preciós. Arribe després del control a la baixada, que em sembla més perillosa a causa de la pluja. Baixe amb precaució i, no obstant això, avance gent. Ja queda menys-pense. Però no és tan fàcil com sembla: la pluja intensa ha omplit rambles i barrancs, i és impossible travessar-los sense banyar-se, una altra volta, els peus. Les praderies també estan plenes d’aigua, i el camí pel mig del bosc enfangat. Poc a poc faig camí, fins que em presente al santuari de Queralt. Ja sols queden les escales. Les baixe amb un xic l’estat del qual no és millor que el meu (Chiquito es complauria de la quantitat d’imitadors), i una bona estona després hem aconseguit baixar les escales i travessem la ciutat camí de la meta, ubicada aquesta vegada en un dels carrers adjacents a la plaça on repartiren els dorsals. Al remat, 20:06:51, posició 78 de 235 arribats. Valoració positiva, perquè tot i que el temps i la posició són pitjors que l’any passat, la remuntada ha estat espectacular. El 2009 es féu de nit quan deixava la carretera del coll de Pal; el 2010, eixint de l’estació de tren de la Molina ja enceníem els frontals. Vol dir que acumulava sobre dues hores i mitja de retard, que al remat, han quedat en 31 minuts; és a dir, he recuperat unes dues hores en 47’5km. I per a postres, la segona aiguada a l’eixida de Saldes. A més, i per damunt de tot, la novetat d’anar acompanyant Carmen, amb la idea que assajara el que serà la Courmayeur-Champex-Chamonix.

CAMILLE-XTREM

Dues setmanes després de la NQ, es celebrava a Isaba (Navarra) la segona prova de la Copa d’Espanya de Carreres per Muntanya. I cap allà anà l’autobús de corredors, amics i familiars del Club de Muntanya Penya Mur i Castell, ben acompanyat per Amics de la Volta al Terme de Fondeguilla.

Isquérem ben prompte de la Vall d’Uixó, de manera que a hora de dinar ja estàvem instal·lats a l’hotel. Per la vesprada, caminada per les rodalies d’Isaba, xerrada tècnica i reencontres amb uns i altres. I per la nit, sopar a l’hotel i a vetlar armes. L’endemà ens esperava un dia dur. I tant! 31’4km de carrera, 3900m de desnivel acumulat i Peña Ezkaurre a 2047m en una jornada calorosa i asolellada.

Els primers quilòmetres vaig anar molt bé, aguantant un ritme mitjà-alt, sense pujar massa pulsacions, en un terreny de pista i boscatge molt entretingut i agradable que gairebé picava sempre amunt. Fins el tercer avituallament, al km 16, vaig arribar bé. Allà, el beuratge que em va donar el mister em va donar ales les primeres rampes, però poc més tard s’acabava l’espenta i començava a arrossegar-me com podia costera amunt, fins el quart avituallament. Camí del Ezkaurre els problemes s’agreugen: els bessons se’m pugen, primer una cama, després l’altra. Pare, bec i estire intentant solventar el contratemps; estic a uns cent metres del cim.

La gent que baixa m’anima, però em costa molt avançar. Eixos 100 metres se’m fan eterns. I els problemes no acaben ací: quan intente baixar, no puc, els bessons es neguen a ballar amb la roca, i és que les roques punxegudes que trobe en el camí de baixada sols poden atacar-se ballant o a salts… i les meues cames no estan per la feina. No sé com, aconseguisc baixar caminant molt a poc a poc i recuperar. Pocs quilòmetres després del descens infernal encara puc trotar un poc i caminar a un ritme decent. Aprofite mentre puc, per si de cas. Els quilòmetres passen molt lentament, el temps vola. I vet aquí que arribe a la pista de baixada final, de formigó. Els 2 km més llargs, possiblement de la meua vida.Creue la meta i ja estan tots per allà. He complit la previsió de temps (havia pensat que 4:45 seria un bon temps), però estic rebentat i sóc l’últim de l’equip. Ezequiel em consola dient-me que és un bon rodatge, que le meua és una altra guerra… i té raó, però estic un poc disgustat amb el meu rendiment. Dutxa, dinar al frontó, replegada… i autobús cap a casa. Vaig acabar el 189 de 234.

L’organització del viatge, com sempre, impecable. Ezequiel està en tot, no se li escapa ni un detall ni deixa res a l’atzar.

La carrera, molt exigent, però molt molt bonica. I l’organització també impressionant i impecable. Té un gran mèrit que un poble tan menut com Isaba organitze una cursa d’este nivell, amb avituallaments en llocs inaccessibles, un recorregut ple de públic animant contínuament els corredors i totes les atencions que necessiten els corredors cobertes amb escreix i amb simpatia. I que no m’oblide: la bossa del corredor ben carregada amb productes de la vall del Roncal. Tot un detall, i més en els temps que corren!

Gràcies a tots!!!

MOSQUERUELA

Després de la Camille vingueren unes setmanes d’entrenament intesiu, amb llargs pel Desert de les Palmes i gimnàs i canvis de ritme a la piscina, fins que el passat dissabte 21 tornava a posar-me un dorsal a Mosqueruela, a la tercera edició de la Sus Scrofa (o singularis porcus –que diria Obelix). Sobre la carrera poca cosa a dir: lleugeres variacions sobre el recorregut de l’any passat que l’allargaven un quilòmetre en total, i molts foreros per allà. Cal destacar q ue finalment ens duguérem un pernil per equip i tres individuals, i que Amics de la Volta al Terme se n’emportà tres. Ambient festiu i agradable, viatge d’anada i tornada amb Teo i companyia de luxe en carrera amb un Wushi que sempre em diu que me’n vaja i acaba aguantant-me a roda com un campió. El millor, l’ambient correril pre i postcarrera i que vaig cobrir el recorregut en un temps discret (3:39 front als 3:20 de l’any passat), però amb bones sensacions, d’anar sempre sobrat i poder anar més fort. No devia estar malamanet, quan al camp de tir hem rodat per baix de 4:30/km com si res. I acabar sense molèsties ni entortillons ni cap problema a només sis dies de l’Ultra Trail del Mont Blanc… no té preu.

I una altra bona notícia: Vicent Calvo va fer segon, per darrere de Remi, confirmant així que la seua recuperació és imparable i que en poc de temps estarà de nou en el més alt del caixó.

I hui, dilluns 23 d’agost, a només 4 dies del UTMB, ITV passada satisfactòriament. Tots els tendons estan bé, no hi ha cap inflamació ni cap problema. Les molèsties als d’Aquil·les i als rotulians són història. Si ara em fa mal algun d’ells, serà ja cosa dels nervis, que només se n’aniran quan el pròxim divendres, a les 18:30, ens donen el senyal d’eixida a Chamonix per encarar el gran objetiu de l’any: acabar el UTMB.

En contra del que solc fer, em mullaré: la previsió més optimista és de 38 hores, i la més pessimista de 40h. Tot el que siga acabar i millorar eixes previsions serà ben rebut. Però cal recordar-ho una vegada més: l’objectiu és acabar, superant tots els obstacles que s’hi presenten. De segur que no seran pocs.

I per últim, conten que al mundial de futbol de 1938, la selecció italiana jugava la final contra l’hongaresa, i que Mussolini els va voler motivar amb un “vencer o morir” que s’ha fet vox populi. M’agrada més la versió que en va fer Javier Krahe, en una de les seues cançons: “hay que vencer o ganar”. I amb aquesta màxima, “vencer o ganar”, partirem el dimecres camí de Chamonix. Com digué un altre personatge històric, alea iacata est.

Sort a tots i totes els que ens embarquem en aquesta gran aventura.

Puyada a Oturia (Campionat d'Espanya) 31/05/2010

A Sabiñánigo se celebrava aquest any l’edició del Campeonato de España de Carreras por Montaña. I cap allà que ens n’anàrem. Esta vegada l’expedició fou menys nombrosa que en les ocasions anteriors (és el que té no córrer en casa), i hi participàrem Wushi (que se n’anà divendres per passar cap de setmana en família), Ferrato, Sílvia, Patri, Cristóbal, Leal i un servidor. I algun altre castellonenc il·lustre, com Remi. La qüestió és que eixíem sense objectiu, volíem acabar sense patir massa. De nou el tàndem Wushi-Buscamurs es posava en marxa amb la idea de no patir i millorar la marca de l’any anterior de Ferrato (que no falte la guasa). Eixim pels carrers del poble a 4:00/km i encarem la primera pujada mig morts. Anem dels últims, però no ens preocupa massa, tampoc.








Després de la primera pujada forta la decoració canvia, comencem a recuperar posicions i en la baixada, com que el genoll respon bé, ens llancem com si ens hi anara la vida. Guanyar no guanyem però sí donem espectacle… Passem després pel riu, anem a una zona de transició amb pujades i baixades (un trencacamens) i encarem la pujada més forta: a Otúria. La pujada és espectacular, amb vistes de tota la vall impressionants i un desnivell molt fort. Pensem que hem fet cim, i hem arribat, en realitat, a un gran pla que hi ha a mitja muntanya. Encara hem de véncer uns quants metres més de desnivells, i no transitem per un camí fàcil. Això sí: les vistes d’Ordesa amb una gran quantitat de neu fan que l’esforç pague la pena. I comença una baixada en picat, pel mig del prat, sense camí, 45 minuts de baixada que ens obliguen a parar de tant en tant per preservar els genolls. Arribem, per fi, al final de la baixada sols per a continuar baixant i pujant pel mateix terreny trencacames d’abans, sols que ara en sentit contrari, per arribar de nou al riu. Flitada de Reflex a l’ambulància i a seguir. Última pujada, que se’ns fa eterna, amb el sol badant pedres, sense forces, cansats. En la baixada ja ni correm, sols volem estalviar les forces necessàries per arribar a la meta. De sobte, deixem el bosc per entrar a una pinada, i de la pinada passem al carrer que porta a la meta. Allí es repeteix l’escena de la Mim, però esta vegada sóc jo qui va millor. Wushi agafa Ferran, jo els espere i els cride animant-los, en fi… que ens vam recrear en l’arribada.

Al remat, 5:17:50, pitjor del que esperàvem, però tal com havia anat el dia, encara va ser bona marca i tot. Al remat, 38km més, i a sobre de qualitat.

Els viatges d’anada i tornada perfectes, l’organització de l’excursió per part d’Ezequiel impecable i l’experiència de tot el cap de setmana inesborrable.

Mim 2010

Amb l’objectiu de les 7:30 ben gravat al cap, isquérem del Castàlia camí de San Joan. Al principi em vaig trobar molt bé, i en companyia de Wushi vam anar caient els quilòmetres. A la Bassa ens trobem Pratchet, que abandona per caiguda. I a partir de la baixada a la Rambla, unes molèsties al genoll esquerre comencen a preocupar-me. Pense que no he fet cap mal gest i que no portem un ritme massa alt, així que intente no fer cas i seguir. Wushi i jo eixim de les Useres amb 3:40, temps justet però encara remuntable. A la primera pujada em demana que me’n vaja, que em veu bé i ell va fos. Així ho faig i me’n vaig en la pujada, però en la baixada les molèsties reapareixen i van a més. Així que ens reagrupem. En arribar a Torrecelles, hem de fer estiraments mentre mengem i bevem, però no ens ho pensem i seguim avant, espentats pels ànims dels Amics de la Volta al Terme (Àngel, Rafa, Ximo…). Abans de la Lloma Bernat no hem pogut trotar ni un metre. I l’arribada als peus es fa ja pesant. Pugem com podem, deixem Berto tot enrampat amb la gent d’Atzeneta i seguim com podem. Cap a Xodos la cosa no millora, i la trotada és lenta i curta. En arribar al poble, ens sorprén una gentada animant, i Juanma fa una foto memorable on es veu el nostre estat… Avituallament ràpid i cap al Marinet. Pugem com podem, i encara fem broma del nostre estat. Al pla de la Creu comencem a trotar de nou, però la pujada a la Banayadera es fa lenta i interminable. Les cames comencen a enrampar-se, no podem amb la nostra ànima… i seguim avant. Wushi reviscola un poc i tira de mi. La baixada se’m fa eterna, amb el bessó de la cama dreta avisant d’enrampar-se. I quan no, és el quadríceps, i si no l’isquio, i si no un altre. La qüestió és que els últims 300 metres es fan interminables, se’m puja el bessó, he de parar, Luís se’n va uns metres, intente alcançar-lo, ens passen alguns que vénen més forts… i apareixen Elena i Ferran, aquí Luís agafa a coll-i-bé i entra en meta. Jo, destrossat, uns metres darrere. L’escena em dóna ànims, però no puc amb les meues cames. Creue la meta. 7:52:56. Em lleven el xip, perquè jo no puc ni menejar-me. Intente alçar-me i m’enrampe. Intente estirar i m’enrampe. I en això se’m presenta Sanmi, del fòrum. Sort que va entendre que no estava en el meu millor moment… Uns deu minuts després, intente alçar-me de nou, i el que estava per passar, passa: una rampa el bessó que em fa seure de colp enmig d’un dolor com no recordava haver-ne sentit en molt de temps. Una altra estona de descans, una mica de beguda, i per fi puc arrossegar-me fins la gelada dutxa. Em canvie, bec el caldo, i anem fora a descansar una estona. Poc a poc van arribant els nostres amics: Teo, Miguel, Irene, Albert, etc. Al remat, a dinar a Vistabella amb Luís, Elena i Ferran, i a casa. Primer dia D passat amb aprovat. Continue pensant que estàvem per a 7:30 i que el vent i les molèsties condicionaren molt la marxa.

Com sempre, gràcies a totes les persones que animen i fotografien perquè tinguem records gràfics del nostre esforç, de la nostra il·lusió, de les nostres alegries i, també, del patiment.

Juanma, César i companyia, moltíssimes gràcies!!!!

PERDUTS PER RACA

Per seguir un ordre cronològic més o menys coherent, hauria de començar per comentar l'eixida del dia 2. La veritat és que fou un entrenament d'allò més entetingut i divertit, i és que anar amb bona companyia sempre s'agraeix. I, si a més, trobes pel camí tan bona gent com anàrem trobant, l'alegria s'apodera de tot el cos, tot i l'esfoç i el quilometratge acumulat.
Val a dir que férem el segon tram de la Mim, des de les Useres fins a Sant Joan, els tres palomos habituals: Teo, Wushi i qui escriu.El dia 2 era l'endemà de la tornada dels pelegrins, i a les 8 del matí el poble semblava haver estat arrassat per un huracà, per la quantitat de fem que hi havia pels carrers. L'explicació era senzilla: la nit anterior es feia ball per celebrar el retorn dels pelegrins i el personal es veu que no tenia prou papereres ni contenidors per deixar els gots, embolcalls i altres deixalles i ho tirava tot a terra. L'aspecte del poble, lamentable, i el comportament de tots/es els contribuents a tal despropòsit encara més. Per rematar, hi havia gent que dormia als cotxes aparcats arreu del poble o començava a moure cap a casa...

Aliens a tanta desmesura, els palomos tinguérem la sort de poder aparcar davant l'Estel i iniciar la ruta al costat del camí dels pelegrins. I començarem a "rodar", prou fortets fins a les Torrecelles, més suau la resta. A Xodos trobàrem l'autobús de Sonieta, Karmele, RaCCCA, Irene, Tinyo, Piratacorrecabut (i com no, Pasqual fent tasques d'avituallador) i companyia... Una estona de xarrada, foto de rigor, i cap al Marinet.
Camí de la Banyadera començaren a pesar-nos els quilòmetres i pujàrem caminant. La baixada final ens permeté recuperar un poc de temps per acabar amb les següents dades:
28'07km, 03:45:54, +1700m, -989m, 152 ppm

Animat per la fartada de km d'abril i maig, i sense ganes de fer la carrera d'Iglesuela (sense qüestionar-ne la qualitat i la bellesa), més que res perquè quan em pose un dorsal no sé anar a la marxeta, quede amb Wushi per a una rodadeta pel Desert de les Palmes. La idea inicial era fer uns 20 km amb eixida de la Magdalena i fer raca, Roca Blanca, Morico, Crestes, Coll de la Mola, Mas de Xiva i tornar a la Magdalena. Però una referència equivocada i una senda errònia ens han portat al mig del no res, sense camí, amb pitjor baixada que pujada, en una de les crestes de Raca. I allí hem estat amunt i avall una hora llarga fins que hem trobat la senda bona que enllaçava amb la pujada de la MABO. La resta, tot ha sigut imrpovisar en funció de les forces i els ànims, i la cosa al final ha quedat: eixida de la Magadalena, Raca, Roca Blanca, Contiendas, Mas de Xiva, Coll de la Mola, porteria del Convent, baixada per la pista de la Marxa de novembre i tornada a la Magdalena pel camí vell de Barcelona.

Les xifres: 26'07km, 04:22:24, +1400m, -1400m, 134 ppm.

Ara, sols queda descansar, recuperar bé, i vetlar armes fins la pròxima estació: la Mim 2010. Espere fer-ho tot bé i arribar al dissabte al Castàlia amb la il·lusió, la motivació, les ganes, i el bon cos que l'event mereix.

Després d'aquest l'últim llarg sols queden dos entrenaments més curts, així que com digué Cèsar: alea iacta est!

MÉS Km!!! MÉS Km!!!

Parafrasejant els germans Marx, aquest seria el resum dels últims dies, si no fóra perquè no he pogut entrenar tant com tocava.

El dia 18, el resultat de l'autonòmic fou d'allò més satisfactori, amb un temps de 2:59:54 i posició 115 absoluta. Bon temps tenint en compte la duresa de la carrera i les condicions climatològiques adverses, a més de la perillositat del terreny enfangat per les pluges dels dies anteriors. Cal destacar el retrobament amb Wushi i Teo, amics i companys infatigables en gairebé totes les curses de l'any passat. Anàrem junts fins poc abans de la pujada al castell, on me'n vaig anar en solitari. I poc abans de l'Ereta, Berto, que va fer una gran carrera de menys a més, va enllaçar amb el grupet on m'havia refugiat i ens n'anàrem els dos a pel sub3 mà a mà. Les rampes que no perdonen ens impediren aconseguir un temps millor, però no és per a queixar-se, ni molt menys.

Després de l'autonòmic, dos dies de merescut descans, per a poder fer la prova d'esforç el dimecres de la manera més fiable possible. Innocent de mi! Encara tenia les cames com a pedres, i això que havia passat per la fisio el dimarts... Als 17' de prova vaiog haver de parar. Els dos punts que la fisio havia detectat més carregats (tibial de la cama dreta i isquios de l'esquerra), començaren a cremar i tibar-se fins el punt que tenia la sensació que anaven a esgarrar-se en qualsevol moment. Així que, arribats a este punt, vaig demanar de parar la prova. El resultat no ha estat malament, però ni és tan bon com jo m'esperava ni crec que siga massa fiable. Ja veurem què diu "il capo", que encara no he parlat amb ell.

Dissabte 24, vaig tenir el privilegi de fer Castelló-Useres acompanyat per Wushi i Teo. Divendres pujàrem un cotxe Teo i jo i deixàrem aigua amagada per la Bassa de les Oronetes. I el dissabte a les 7 estàvem a la porta del Castàlia. Amb el sub8 al cap i les cames tocades encara per l'autonòmic (curiosa coincidència, els 3 tocats), iniciàrem la marxa amb els següents parcials:

Senda Torreta: 00:23:03 Via augusta (Borriol): 00:48:27 Pedra: 01:24:18

Carretera Vilafamés-Moró: 01:59:13 Bassa: 02:40:52 Rambla de la Viuda: 03:04:17

Carretera la Barona-les Useres: 03:38:08 les Useres (poliesportiu): 03:49:53

Potser hauríem pogut fer millor temps, però preferírem acabar l'entrenament els tres junts i disfrutar de l'eixida del dia.

Altres dades del GPS: 32'41Km, +1153m desnivell positiu i -790m desnivell negatiu, 153 ppm.

Al remat, una gran alegria tornar a recórrer territori Mim. Ara, a preparar la macroquedada per a les Useres-Sant Joan. Eixe segon parcial donarà una aproximació més exacta de l'objectiu per al dia 15. De nou, el dia més llarg.

HOLA?

Tres mesos sense escriure...
Com vola el temps. A nivell esportiu les coses han anat més o menys bé. La Marxa a Peu per Borriol i la Marató anaren més o menys com calia esperar que anaren per a l'entrenament acumulat. Han sigut unes quantes eixides amb Karmele i el seu inseparable manager, RaCCCa i Irene, Ferrato, Silvia, Groc, etc. I cada volta em vaig trobant millor. Entre els entrenaments d'Ezequiel, les mans de Silvia (la fisio), les plantilles que m'ha fet Cristòbal, les bones companyies i la meua inconstant voluntat, la cosa comença a pintar millor.
La fascitis ja no es presenta de tant en tants, el genoll va aguantar la marató de Borriol... i no vaig fer la Nevera d'Atzeneta. Coses de l'aprenentatge: no repetir errades anteriors. I és que la marató de Borriol em va deixar molt tocat, molt cansat, però no lesionat!

El viatge a Nova York fou un èxit en molts sentits: llocs visitats i descoberts, experiències, compres, material esportiu... No es pot demanar més a una setmana de viatge.

I d'altres coses... millor no en parle. No tinc ni ganes.

Sols afegiré que el UTMB s'albira a l'horitzó i encara hem de fer molts km, així que el Campionat Auntonòmic, la Mim, l'Ultratrail del Maestrat i una altra ultra a principis de juliol més alguna carrera solta pel mig (amb el respecte que totes mereixen) seran les parades obligades, les estacions d'este via crucis que ens portarà al Repte (sí, amb majúscules) d'aquest any: el dia 27 d'agost, tenim una cita amb el massís del Mont-blanc.

Fins aleshores... ja veurem. Les coses s'han d'agafar com vénen, i més quan no sols depenen de tu mateix.

MES I MIG DESPRÉS...

Mes i mig després dels últims entrenaments (és a dir, des de la setmana després de la Marxa de Benicàssim) he tornat a entrenar amb normalitat.
He optat per eixir per una ruta que he fet moltes vegades els últims anys: eixir de la Magdalena, anar per l'antiga carretera de Barcelona paral·lela a l'AP7 i enllaçar amb el motocross, pujar a les antenes, baixar, continuar fins la subestació de FACSA, fer la volta per la muntanyeta de darrere, baixar pel barranc que dóna a les agulles i tornar.

Les dades, sempre fredes: 18'32 km, 1h 40' 28"; ppm 172, +274m -306m; a 5:29/km



No està malament per tornar. Note les cames carregades, però no em fa mal res, ni la planta del peu (gran notícia). La mitjana de pulsacions un poc alta, però crec que amb unes rodades més tot tornarà a la normalitat.

Si compare amb les tres vegades que vaig fer la ruta l'any 2009, estic en valors molt semblants, sols que unes 10-13 pulsacions de mitjana per dalt. No és per tirar coets, però sí es pot mirar el futur amb optimisme. I és que el 2009, per esta època ja havíem rodat la carrera de lliga de la Vall i la marxa forera el mateix cap de setmana. Ja veurem com evoluciona la cosa.

I el dilluns, el sorteig del UTMB. Espere tenir tota la sort que m'ha mancat en altres sortejos...

Aprofite l'ocasió per felicitar el 2010 a tots i totes els que no he pogut felicitar encara, però sé que passeu per ací de tant en tant. El millor per a este any que començà ja fa 17 dies!

HUI FA SIS ANYS

Per altra banda, hui fa sis anys que va faltar mon pare. He visitat el cementiri a última hora del dia, he canviat les flors artificials, he fet uns pensaments...
És increïble com passa el temps...

Almenys, les persones que ens deixen continuen vives mentre les recordem, i això és el que preténc hui des d'este petit racó del ciberespai.

DE LA CCC ENÇÀ

Després de la CCC, pèr ordre del “jefe”, en tocava descansar un parell de setmanes. I així ho vaig fer, excepte per acompanyar Marta a la Piscina Provincial a classe de ioga i estiraments, cosa que pensava no em vindria malament i no em donaria problemes.

Passades les dues setmanes, comence el pla d’entrenament i, el primer dia, 14 de setembre, després de l’hora de rodatge suau tenia les plantes del peu punxant-me com agulles i dolor intents als tendons d’Aquil•les. Em pose gel, faig els estiraments, però la cosa sembla més seriosa que una sobrecàrrega, així que telefone a la consulta de Molés, demane hora i… la fascitis ha tornat.

Per sort no era tan forta com l’any passat, així que se suposava que per al 17 d’octubre, data de la carrera de Serra, estaria recuperat gràcies al tractament i la recomanació de ni olorar l'asfalt esta temporada. Recuperat, però fora de forma. Des d’aleshores, he pogut anar entrenant 3 o 4 dies per setmana, i els resultats de les curses de Vilafamés i Benicàssim em feien ser optimista, ja que les meues referències de temps han estat per on se suposa que haurien d'estar. Per a postres, disfrutar de la companyia de Silvia, Ferrato, Wushi... en carrera i de la resta d'amics i companys en el pre i post carrera puja molt la moral.

Però una setmana després de Benicàssim, la planta del peu esquerre va dir “prou”, i com si del Guadiana es tractara, els dolors començaren a aparéixer i desaparéixer sense motiu aparent. Fins que una setman més tard es convertiren en una molèstia continua que ja em té gairebé dues setmanes sense entrenar.

La marató d’Espadà a fer la mà, i ja veurem Tombatossals, a la qual, de manera imprudent, ja estic inscrit.

Per a postres, dilluns he de passar una altra volta per Molés, el dimarts la fisio… i no estic massa tranquil. Ja escriuré una nova entrada quan tinga el diagnòstic del metge.

Vull ser optimista, perquè em trobe millor físicament que l’any passat, però em costarà molt recuperar la forma que estic perdent i el fre continu a la lògica porgressió que hauria de seguir. I l’any 2010 es presenta molt interessant, amb tot d’objectius nous i curses per descobrir… si les lesions ho permeten.

CHAMPEZ LAC - CHAMONIX

Animats per la presència de Patri, per la possibilitats de fer camí junts i pel sopar a la carpa gegant, eixim Ferrato i jo camí del següent control vorejant el llac (on un valent i agossarat banyista disfruta d'un plàcid bany entre ànecs en una aigua clara i cristal·lina) amb Patri al nostre costat fent fotografies amunt i avall i comentant-nos que a ella la pujada a Champez no li sembla tan dura... Ferrato i jo ens mirem i fem de cara de circumstàncies. Total, que arribem a una pista forestal que descén suaument i Patri s'acomiada: se'n torna a esperar la resta de l'expedició.

Anem fent camí xarra que xarra, i de sobte a Fer le entra flat. Li recomane baixar un poc el ritme i pressionar-se la zona on li fa mal, i poc a poc li va passant. Total, que entre unes coses i altres hem anat fent camí enmig de boscos de pins, faigs i altres arbres que no arribe a identificar, i estem encarant la primera de les tres últimes dificultats. Iniciem l'ascensió a bon ritme, però ben aviat comencen les dificultats. A la dificultat del desnivell acusat, se li afig un terreny amb grava, esbarós, de pedra desfeta, grans blocs de pedres que esbaren més que una pastilla de sabó mullada, multitud de torrents i fonts que hem de travessar mirant molt bé on posem els peus i, finalment, una densa boira.

La pujada es fa molt dura. Afortunadament, anem en grup, la gent ja no té tanta pressa i s'agrupa per anar de nit. Per la seua part, Fer igual m'avança a un ritme infernal que me'l trobe rebufant com un bou, esgotat, a la vora de la senda. Li demane marcar jo el ritme, i pose una marxa més regular. Quan bona estona després (quina pujada més llarga) fem cim, ens trobem un vent fort i gelat que em fa sentir autèntic fred. I la boira és cada volta més espessa, de manera que la visibilitat es redueix. Per sort, sempre tenim alguna referència visual d'alguna llum que es deixa veure uns metres més avant. El control no està on se suposa que hauria d'estar, sinó que el trobem quan ja iniciem el descens. A Fer l'he perdut de vista, i tal com estan les coses no puc esperar-me. Al control ja hi ha gent embolicada en mantes, descansant, dormint, potser retirats. Em faig un te ben calent que m'ofereixen i em llance muntanya avall cap a Trient. El descens està perillós, però el terreny és bo i puc baixar a una velocitat acceptable. En un moment donat vaig a soles, després enmig d'un grup, ara ens avancen uns italians que van demanant pas (jugant-se el físic)... i de repent pof, a terra. He esbarat sobre un poc de fang que s'ha format per la pluja/boira/nosébenbequèés. El company que ve darrere no m'ha deixat tocar terra, m'ajuda a alçar-me i continuem la marxa. Sense més incidències, arribem a un bonic poble suís de muntanya, Trient, que ens ofereix refugi sota una carpa gran i plena de gom a gom. Allà, sobreimpressionada en una pantalla gengat, ens ofereixen la classificació tal com anem entrant: temps i lloc que ocupem. Sorprés, rep una sorpresa molt agradable que em deixa molt motivat: estic entre els 300 primers. M'apresse a fer-me un altre te calent, avitualle aigua, em prenc un gel i faig marxa. Com més m'ature, més temps perdré, i ara ja vaig llançat.

Després d'una obligada eixida per asfalt, arriba la segona pujada, a Catogne. Es tracta d'una pujada un poc més tenduda, que transcorre per una senda de terra plana, de molt bon xafar, i que puja fent esses, la qual cosa permet una ascensió no massa ràpida però constant i lleugera. Si en el control de Bovine ja havia vist corredors descansant i mig retirats, a Catogne l'espectacle és dantesc: tot el fred i la pluja, aiguaneu, boira o el que fóra que no havíem patit en la pujada apareix de nou amb molta força, i al control estan abrigats com si estiguérem en plena temporada d'hivern, arrecerats on poden, amb més gent embolicada en mantes tèrmiques esperant una miraculosa recuperació o una evacuació. M'ature un moment per beure te i continue la baixada. També és, com la pujada, de bon xafar, i se'm fa llarga, però no tant com l'anterior. I ple d'ànims arribe a Vallorcine.

No és tan gran con Trient, però també té alguna cosa peculiar. Els col·laboradors han encès fogueres per escalfar-se en una nit que comença a ser molt gelada. L'espectacle dels últims controls es repeteix: gent rebentada que reposa, espera, descansa, dorm... Ofereixen caldo calent, així que en feig un bol de sopa calenta amb fideus, em faig un altre gel, òmplic els bidons (em crida l'atenció que em renyen per posar-hi un ditet de beguda isotònica al bidó que ja he omplit, cosa que origina una lleu discussió que, com no, acabe guanyant amb el pretext "no pretendrà que tire el ditet de beguda que hi he posat") i faig marxa. El foc de les fogueres s'alça impressionant i majestuós, enlairant un fum negre i transmetent una calor i una sensació de benestar que conviden a aproximar-se, però ja no estic per poesia i bucolisme. M'he d'enfrontar amb l'última dificultat muntanyenca del dia: la Tête aux Vents.

L'eixida de Vallorcine transcorre per una sensa paral·lela a un barranquet i el que semblen unes naus o fàbriques abandonades fins a una carretera que hem de seguir durant aproximadamant un quilòmetre i travessar-la per buscar la senda que puja a la Tête aux Vents. Djfemer m'havia avisat que calia guardar forces per a esta pujada, i començava a olorar-me que tenia més raó que un sant. Si les primeres rampes ascendien de manera suau i tenien bon xafar, de repent em trobe amb una mena de paret de granit on la senda serpenteja buscant una ascensió si no impossible, complicada. A estes hores, amb la porrada de quilòmetres que portem, de nit, amb boira... sols faltava això. Una senda amb graons molt alts (castigaven molt els ja adolorits genolls), un terreny a voltes inestable per la quantitat de pedres soltes, etc. Per a postres, algú se m'ha enganxat a l'esquena, no m'ha donat un relleu en el que portem de pujada, i el que és pitjor, més tard se n'anirà. Aleshores em calfe un poc i aprete el ritme, intentant deixar-lo, cosa que aconseguisc en uns metres. De repent, un estrany reflex em crida l'atenció. Hi enfoque de nou per assegurar-me: al costat de la senda, hi ha gitat un mufló o una altra espècie de cabra, amb les banyes majestuoses, espectador de luxe del nostre esforç, rumiant tranquil·lament les herbes que haurà menjant al llarg del dia. Contemple la seua imponent figura i, per por d'espantar-lo i que se'n vinga ca a mi amb les banyes per davant, baixe la llum i continue a la meua, puja que puja.

Més amunt s'intuïxen (més que veure's) algunes llums, gent que va per davant. Però en arribar al que sembla el cim, la boira torna a espessir-se, les pedres són tan grans que no deixen veure el camí, la llum no és prou potent per superar la boira i donar-me un mínim de visibilitat, la muntannya fa honor al seu nom i el vent bufa fort i geladíssim... però no vull pensar-hi o m'esfondraré. Enmig d'aquesta situació, rebufe, prenc aire de nou, i comence a buscar el camí. És impossible perdre's, però en aquest punt és molt lent seguir el camí que sembla desaparéixer entre les roques. Poca estona després, el camí comença un suau descens, el qual passa a ser na baixada endimoniada poc més avant. Les pedres esvaren com si de gel es tractara, el terreny es desfa sota els peus, l'aigua comença a córrer pel camí... Comence a ser més conservador i a baixar amb precaució.Alcance un basc que sembla esgotat, xarrem una estona i me'l deixe, perquè he d'arribar a la Flegère al més prompte possible. COmence a tenir fred. Molt de fred. Vaig cavil·lant això quan, en un gest estrany, caic de genolls sobre una pedra. Afortunadament sense conseqüències, perquè els bastons m'han permés frenar molt l'impuls i el colp ha sigut molt lleuger, tant que no m'ha fet res a les malles. Un tant acollonit per esta caiguda, encara baixe més el ritme fins que un senyor m'alcança i m'anima a seguir-lo, cosa que fa que augmente un poc el ritme.

Ja a la Flegère, em despenge la motxilla, em pose l'abric, connecte el mòbil, faig la perduda a Marta (telefonada que respon, cosa que vol dir que anirà a la meta a veure'm arribar) i veig un missatge de ma mare i un de Ggroc. Els dos molt emotius, m'animen per a enfrontar-me al que queda i m'aniran rondant pel cap i espentant-me en els moments de fluixesa que quedaven per passar. Però primer, per combatre el fred, em faig un altre bol de sopa amb fideus, i un te, i m'hi estic una estona arreglant el dorsal perquè sioga visible sobre la jaqueta. Se'm va, per tant, més estona de la que m'agradaria, però ho necessite.

Isc de la carpa per darrere del meu acompanyant de l'últim tram i del basc, i em trobe al mig d'un grup de gent que sembla perduda. Ens agrupem i iniciem la baixada, ja definitava, camí de Chamonix. Però la baixada no és cap camí de roses: arrels mullades al mig de la senda, pedres que esbaren, rierols que baixen per la pista, etc. I a més, sembla que no baixes mai. Els llums de la ciutat es veuen allà baix, i després de bona estona de camí continuen allà baix. Afortunadament, en un moment donat el camí comença a agafar un bon pendent, i per fi tinc la sensació que realment estem baixant. Recupere algunes posicions, però tampoc estic per tirar coets. Alguns trams que podria baixar fàcilment corrents, no puc ja ni trotar-los. M'ho prenc amb calma, intente conservar el màxim i desgastar el mínim... i contniue baixant. En un moment donat en trobe de nou amb el senyor d'abans de la Feglère. Anem junts i em dóna conversa, però li explique que si el meu francés no és massa fluïd en situacions normals, després de 90km de carrera encara menys. Somriu i m'encoratja a seguir-lo quan comença a trotar. Li dic que tire, que faré el que podré.

La baixada continua, ja de nou per pista, i en un moment em trobe al nivell dels llums que veia des de dalt i un grup de persones animant. El diàleg que hi vaig mantenir no l'oblidaré mai. Els vaig preguntar: C'est bien Chamonix? (ni jo mateix em creia que l'aventura estiguera a punt d'acabar). I ells em respongueren "Oui, bien sûr, c'est bien Chamonix. Vive Chamonix!!! Bravo!! Courage!!! Arribem a l'asfalt que ens conduirà a la meta passant per l'hotel Balcons de Savoie on ens hi allotgem, pel poliesportiu, per la fira del corredor, pel lmarge del riu... fins la meta. Aquests metres seran inesborrables. Trec forces no sé d'on i aprete la marxa, fins al punt que alcance el senyor d'abans i junts superem un grupet que va fent la mà camí de la meta. Sent el meu nom o estic somiant? És el meu nom pronunciat per Marta, que m'espera càmera en mà i m'anima. Encara tindrà temps d'arribar a la meta abnas que jo, ens queda l'última volta per dins del poble, faig el gir, un altre i enfile la línia de meta per travessar-la amb el colp al pit i el bes al cel. Hui hagueres complit anys si encara estigueres entre nosaltres. Va per tu Clarita, estigues on estigues va per tu. És el meu petit homenatge. Sempre en el nostre record...

A la meta faig els tràmits de tornar el dorsal, recuperar la fiança, recollir els detalls, menjar i beure un poc... Abrace Marta, i anem camí de l'hotel: a la dutxa i a dormir.

I ací acaba l'aventura de la CCC 2009.
L'endemà va ser dia de celebracions (alegria completa, tots els foreros/es han acabat i de l'expedició castellonenca sols s'ha retirat Ani) i compres, de descans, d'aplaudir als finishers de l'ultratrail (ací les notícies no foren tan bones per l'expedició forera), de llegir el Facebook i el fòrum Alpinrunning... i de donar gràcies. A tots i totes els que heu fet possible aquesta aventura, que acabara tan bé com ha acabat, que tinguem ganes de repetir-la o de buscar-ne altres i, sobretot, que ens heu permés sentir-nos, per unes hores autèntics protagonistes i actors principals d'una petita gesta: la nostra participació en la CCC.

La classificació? Això ja ho sabeu: 19:22:40, 238 de la general i 134 del sènior masculí.

CCC : Courmayeur-Champez sur Lac

M'alce una hora abans de l'eixida de l'autobús: a les set. Desdejune el meu got de llet amb cereals i altres productes rics en hidrats, acabe d'enllestir els últims detalls, i fet un manoll de nervis em dirigisc, travessant el poble, al punt d'encontre dels autobusos. Arribe a la cua sense incidències, ens controlen el pas un per un, i anem a la zona d'embarcament. Com vaig a soles, em posen en un bus on necessiten tres passatgers per cobrir places i fer el trajecte fins a Courmayeur. M'assente al costat d'una dona (ja és l'únic seient llliure), ens saludem i intente adormir-me per estalvier forces.

Als pocs minuts, l'autobús trontolla i es meneja: movem cap a Courmayeur, travessant el túnel del Mont-Blanc. Les vistes del glaciar dels Bossons són impressionants des de la finestra. I de la resta del trajecte poca cosa puc dir, vaig anar mig adormit fins que arribàrem a Courmayeur.

Només baixar de l'autobús, em dirigisc als serveis, però la cua que hi ha em fa penedir-me i anar-me'n. A l'exterior em trobe amb tots els foreros: Juan Carlos, Julia, Albert, Patri, Fernando,Miguel i Irene. La xerrada peta ràpida, i comentem dades d'última hora. A la font, aprovisione la motxilla i els bidons, amb els sobres de ND3. L'últim toc a la meu motxilla, una quatribarrada allargada penjada al darrere enceta una involuntària discusió patriòtica que no va a més. Anem cap a l'eixida, i preguntem com arribar al primer control perquè Patri puga fer fotos. Més o menys ens aclarim (almenys en principi)i Patri fa cara de "ja me les apanyaré" (mireu la seua crònica). Com el temps passa, els nervis i la tensió s'estan fent els amos, i cadascú ha d'anar al seu ritual: uns trotar, els altres agafar bon lloc per a l'eixida, altres escoltar música... Jo faig una trotadeta breu i suau i em pose a estirar ràpidament, sobretot quan veig que falta més de mitja hora per a l'eixida i que estem a bastants metres de l'arc d'eixida. Ens ajuntem Miguel, Irene i jo i fem temps fins que el locutor pren la paraula al ritme de música discotequera dels anys 70 i 80. L'ambient és increïble, entre corredors, voluntaris, espectadors, familiars dels corredors, etc. Sona l'himne nacional suís, després el francés (entonat per una gentada, cosa que em posa la pell de gallina) i, finalment, el dels amfitrions: l'italià. Últimes cançons, últims ànims, i es dóna l'eixida (sincerament, no recorde ben bé com -igual un tret, que un coet o la música de la pel·li 1492 que fa de banda sonora). La qüestió és que estàvem a uns cent metres de l'arc i ara estem just al mig. Ha sonat el senyal d'eixida i allí estem.

Poc a poc, la gent va menejant, i comencem a trotar, enmig de colzades, espentes, salts per a evitar les botelles que ja han caigut només eixir i aprofitant al màxim qualsevol forat per a avançar uns metres i uns quants corredors. Els primers metres van a ritme lent, ens hem mantingut agrupats, però ja pels carrers de Courmayeur he avançat un bon grapat de gent i vaig agafant ritme. Els espectadors locals animen amb crits i fent sonar els asquellots (em recorda la muntanya del Tour) i resulta, tot plegat, espectacular. Arribem als afores, i ja m'he perdut d'Irene i Miguel. Comencem a travessar prats fins que arribem a un GR que transita per una pista asfaltada (faig el truc d'anar per la voravia per a evitar l'asfalt)fins que un gir a dreta ens fa travessar el riuet que havíem creuat abans en sentit contrari i ens enfila ja cap a una senda que puja al primer control i al primer cim de la jornada. Pel camí, enllace amb els Kiyos i Titus; Ferrato, com és normal, s'ha perdut per davant. Anem una bona estona tots plegats, ens trobem els primers embussos... i la gent s'encabota en retallar les sendes. Per una volta, anar per on toca té premi i seguint el camí bo avance el grup d'espavilats que esperen pacientment que es desfaça l'embús. I així, pujant a ritme amb els bastons i avançant poc a poc, vaig deixant-me la grata companyia i m'enfile en solitari al primer control, el refugi Bertone, on està Patri fent fotos. M'informa que Ferrato ha passat uns 10 minuts abans (mare meua...)i em pregunta per la resta de l'expedició forera. Jo la informe, pare un segon a l'avituallament (n'està ple i jo porte de tot), bec aigua i isotònica i me'n vaig a buscar el cim.

Passe de nou pel costat de Patri, la qual fa més fotos, perquè el recorregut fa un huit. Bona estona després, enmig d'una praderia envoltada per la dreta de muntanyes granítiques impressionants i per l'esquerra del massís del Mont Blanc, faig cim: la Tête de la Tronche ja és història. Comença aleshores una baixada vertiginosa per la vall que porta al segon cim del dia: el col Ferret. Al principi baixe a la marxeta, controlant, però el pendent acaba fent que em llance a baixar ràpid, disfrutant cada segon com si fóra un xiquet la primera volta que el deixen anar. En aquest descens, perd el buff roig dels corders amb el llop amagat sota pell de corder que tant m'estimava i que havia nugat a un dels bastons. Per un moment se'm passa pel cap fer mitja volta i buscar-lo, però al remat tire endavant. Poc després, massa cansat per al punt quilòmetric de carrera on em trobe, arribe al segon control, el refugi Bonatti. Avise que si troben el buff és meu, bec un got d'isotònica, un d'aigua i continue marxa. Continuem per la vall en descens, però aviat la cursa fa un gir a la dreta i puja de nou. Tan sols una "tatxeta" que baixa de nou cap al següent control: Arnuva. Allí reposte aigua, em mulle la cara i enfile la segona gran pujada del dia: el Col Ferret, fronterer entre Itàlia i Suïssa.
Aquesta segona dificultat del dia té un desnivell més accentuat que la primera, i entre el ritme fort que vaig marcant i els pocs líquids que he ingerit, comencen les rampes. Primer suaus i després més intenses. Em dic a m mateix que no pot ser, que he anat bevent i menjant (cada hora barreta de ND3 o ametla o gel), però realment hauria d'haver begut més. Com preveia, ara fa molta calor, i va notant-se. Així és que en arribar al Col Ferret, m'ature per a fer uns estiraments abans de baixar, perquè el canvi no afecte la musculatura. La cosa queda en intent, perquè comença el festival: quan estire un grup muscular, s'enganxa un altre, quan canvie la postura, passem a un altre... i així fins que 100 metres després d'iniciar el descens, he de fer-me a un costat i quedar-me quiet. "Apenes hem fet un terç del recorregut i ja estem així"-pense. Pixe, bec més aigua, em faig un gel abans del que toca... i reprenc la marxa, a ritme molt suau. Poc a poc la cosa millora i em trobe en perfectes condicions, així que recupere un ritme més viu. La marxa de 5 km/h es manté tot i les dues grans pujades que ja hem vençut. En aquest moment, un altre pensament em creua pel cap: qual Samsó, des que he perdut el buff han començat els problemes. I així, entre precaucions, algun que altre pensament negatiu, algun dubte sobre el resultat final de l'empresa i altres cavil·lacions em plante en la Peule, a 5 km de la Fouly, on tenen aigua. Sense pensar-m'ho dues vegades, faig una paradeta, bec prou aigua i continue fins la Fouly.
El control de la Fouly es troba ja al quilòmetre 40, i és el més gran que he vist fins ara. Només arribar em trobe Ferrato que ix, em pregunta si m'espere i li conteste que no, que he de fer una parada llarga i que vaja fent camí. Si de cas l'agafaré pel camí... Faig cua per reomplir bidons i camel, menge algun plàtan... i aprofite les taules i banquets que hi ha a l'exterior del local per a fer uns estiraments i acabar de posar-me a punt. Així ho faig i isc trotant cap al que s'ha convertit en el gran objectiu del dia: arribar a Champex sur Lac abans que es faça de nit.
Reprenc la marxa caminant ràpid, i poca estona després estic trotant per una ampla pista camí del meu objectiu. De sobte, en un flash, me n'adone que he avançat Vicente Prades, així que pare, xerre amb ell una bona estona i anem fent camí junts caminant a bon ritme. Em conta que Ani i ell han eixit molt ràpids i que les rampes l'han deixat molt tocat i ha hagut de baixar el ritme. Poc a poc, anem replegant persones desencaixades, esgotades, enrampades i amb diversos problemes. Molt poques persones ens avancen ja. És aleshores que comence a pensar en positiu tot el que abans era negatiu: si passa això, vol dir que no anem malament del tot. I així comencen a caure els quilòmetres, pel mig d'una llarguíssima vall, enmig de boscos d'avets i faigs, un rierol que va i ve, ara una senda de terra, ara un ampla pista de bon xafar... fins que Vicente s'enganxa de nou. Em quede amb ell i l'espere, però em diu que faça camí, que intente aconseguir el meu objectiu, que se les arreglarà. I de nou en solitari, camine el més ràpid que puc camí de Champez sur Lac. En arribar al centre de la vall, comencem a vorejar cases, xafem de nou asfalt, apareixen persones alienes a la cursa animant i oferint aigua. En un moment donat, la carrertera que hem anat seguint es desvia a l'esquerra cap a un bosc que sembla no tenir fi. De sobte es fa més fosc (a causa de l'ombra), i canviem de nou a senda, estreta i ascendent, que diuen porta a Champez sur Lac. I no s'equivoquen, perquè bona estona després d'aquesta pujada, arribem per fi a una carpa gegatina on hi ha el control. Segon encontre amb Patri: Ferrato està encara per allí. Ara sí que m'alegre de veure-la, feia falta l'ànim d'una cara coneguda. Xarrem un moment i vaig per feina. Aquest control també té taules i banquets, ofereixen tota classe de menjar i de beguda, així que faig la parada més llarge del dia: 22 minuts aturat al control, temps que dóna per engolir un plat de pasta, un bol de caldo, un iogurt, un gel, dos gots de refresc de cola, reompir camel i bidons, canviar la roba de dia per TOTA l'equipació de nit... i eixir amb Ferrato i Patri camí del que serà l'AVENTURA NOCTURNA.

VACANCES i PRÈVIA

DIA 24.
Marta i jo ens posem en marxa ben prompte: a les 8 del matí ja estem fent camí. Cada dues hores o dues hores i mitja fem una parada per estirar les cames o el que faça falta i ens turnem al volant. El viatge, excepte el "bouchon" inevitable a Montélimar transcorre tranquil, tot i la curiosa mania dels francesos de canviar de carril sense esperar que els avances o els deixes incorporar-se i, per descomptat, sense utilitzar els intermitents (què no en tindran els cotxes que fabriquen a França?). Així, cap a les sis i mitja de la vesprada arribem a la nostra destinació, Annecy, coneguda com la Venècia francesa (sic). No havíem reservat hotel perquè volíem fer parada on ens vinguera bé, però Marta troba una habitació a molt bon preu, en ple centre de la ciutat, i de regal, aparcament inclòs en el preu. Dutxa ràpida i passeig per la ciutat: els canals, el llac, el barri antic... Les fotografies van que volen, hi ha raconets preciosos (però no és Venècia ni de lluny -el xovinisme, ai el xovinisme!). Sopem els últims entrepans que portàvem i ens fem una cervesa lluny de l'algaravia del centre, en un local freqüentat pels joves locals. Continuem la volta, veiem més coses, i quan ens cansem tornem a l'hotel.

DIA 25.
Ens alcem a bona hora, fem una última passejada per veure amb llum alguna coseta i busquem la pujada al castell, el qual no podem visitar perquè encara és tancat, tot i que l'obren per a una boda. Baixem per un carreró d'allò que se sol dir "pintoresc" i tornem al centre. Repleguem les maletes i anem a l'església la cúpula de la qual vam veure el dia anterior des de la carretera. Per fora és bonic, però per dins no val la pena, així que una mica decebuts, però encisats per les vistes del llac que hi ha des de la lloma on s'hi ubica el convent o monasteri, agafem de nou el cotxe per a fer via cap a Ginebra.

Sols hi ha una hora de camí, així que passat sense problema el tràmit de la frontera (on sembla que la seua única preocupació és que abones la taxa de l'autopista i no el que pugues portar al cotxe o anar a fer a Suïssa) ens plantem a l'hotel després de dos intents. Ens hi instal·lem i cridem Esther (amiga de Marta que hi està treballant tot el mes) per veure'ns. El cotxe no tenim on deixar-lo, així que anem al pàrquing de l'estació de trens que hi ha prop de l'hotel. Anem a peu pel barri comercial, a la catedral, a menjar unes magnífiques crêpes al costat de la catedral, veiem per fora l'ajuntament, algun edifici antic... i la pluja es decideix a acompanyar-nos, així que aprofitem la proximitat dels comerços per fer compres. I de pas, trobar els portabidons que em fan falta per a la cursa. Després de patejar mig Ginebra, anant de tenda en tenda (ja no saben on enviar-me), ens tornem a pel cotxe (que ens costa deu i ajuda aparacar al carrer, no massa lluny de l'hotel), a l'hotel per dutxar-nos i ens preparem per a sopar. El sopar es veu una mica deslluït perquè el restaurant africà on volien dur-nos està tancat, però la qüestió se soluciona amb una visita a un restaurant asiàtic (sense especificar procedència) on el menjar resulta estar bo i a bon preu. Esther ha dut dos amics que ha fet a Ginebra, i les converses transcorren en una mescla de català, castellà, francés i anglés de vegades marejant, però sempre agradable. Inclús arribe a entendre alguna de les bromes que fan, i tot! Per tancar el sopar, anem a una coneguda geladeria italiana, excursió que es veu alterada, com la del matí, per la pluja, intensa i persistent. Ens mengem el gelat, i mullats i gelats ens n'anem cap a casa a dormir.

DIA 26.
Ens alcem també a bona hora, desdejunem en una cafeteria d'uns portuguesos on ens atenen de meravella i ho tenen tot boníssim (la recepcionista, molt amablement, ens ho havia recomanat). Després, se'ns ajunta Esther i anem al llac a passejar i fer-nos fotografies. Fem una bona volta per la vora del llac, i quan després d'unes quantes hores ens cansem, decidim anar a dinar a uns restaurant africà i visitar un barri molt curiós, podríem dir "de disseny", ja que diversos arquitectes han dissenyat edificis diferents, cadascú al seu estil. El menjar molt bo, amb la peculiaritat que es menja amb les mans amb ajuda d'un pa que sembla més una crêpe (per l'escassa consistència). Experiència molt agradable que no m'importaria repetir. Visitem el barri, veiem els edificis per fora... i ja tornem a pel cotxe i les maletes que, esta volta sí, havíem pogut deixar al pàrquing de l'hotel. De nou en marxa, esta vegada cap a Chamonix Mont-Blanc. La frontera esta vegada no és un tràmit, i el gendarme, avorrit, ens fa un fart de preguntes sobre qui som, d'on venim, on anem, què portem, etc. fins que Marta li diu que anem a Chamonix perquè jo participe a la CCC. Aleshores, l'home canvia el gest seriós i de pomes agres i amb un ample somriure em diu que a veure si puc guanyar el Kilian... Ric la gràcia, perquè no m'abelleix fer tota l'explicació de la falla en francés i l'home ens dóna pas i em desitja sort.

Una volta a França, el paisatge canvia i es converteix en paisatge d'alta muntanya, fins que entre els núvols es veu el massís del Monta-Blanc, altíssim, majestuós, amb immensos glaciars que brillen a la llum d'un sol intens. Així, entre glaciars, muntanyes i boscos d'avets arribem a Chamonix, trobem l'hotel a la primera i ens hi instal·lem. Una bona dutxa i a passejar pel poble, que encara és prompte. Fem un intent de replegar el dorsal, però un confús rètol en castellà demana que portes tot el material, no sols la motxilla. De manera que, sense preguntar, fem mitja volta i anem cap al centre: Marta a comprar al súper, i jo a la fira del corredor a veure si trobe, d'una volta els portabidons que crec que necessitaré per a la cursa. LA fira del corredor és una gran extensió amb més de 34 casetes i un gran tendal. A les casetes hi ha des de cases comercials de menjar, a GPS, llanternes, les grans multinacionals del sector, ONG's, publicitat d'altres trails i carreres variades. En fi, res a veure amb el que podem trobar per les nostres terres. Al tendal es fan les xerrades/xorrades tècniques, ja que de tot el que vaig poder escoltar mentre estava allí, tot em semblava obvi i avorrit, gràcies també a la perícia del conferenciant, que no canviava l'entonació de cap de les maneres, com si no hi haguera coses emocionants, importants/secundàries. En fi, una perla de comunicador, vaja. Espere que se li done millor córrer, organitzar o el que li tocara fer. A la caseta de Raidlight (perdoneu per la publicitat), trobe els portabidons que buscava, al mateix preu que la web i més barat que a les tendes, i per a postres em regalen un got plegable dels que formen part del material obligatori (per si algú se l'ha oblidat). Per allí em trobe els Kiyos i Ferrato, que han anat a pel dorsal. Em diuen que no cal portar res més que la documentació i la motxilla que s'utilitzarà a la cursa perquè la precinten, però res més. Després de la xarradeta torne cap a l'hotel i encara arribe a temps d'ajudar Marta, que va camí de l'hotel carregada al límit de les seues forces. Descarreguem i ens posem en contacte amb Irene i Miguel, i quedem per l'endemà per anar d'excursió, tots junts si és possible.

DIA 27.
Per primera volta en uns dies, ens alcem a una hora més tardana, i a les 10, hora d'apertura del pavelló on reparteixen els dorsals. La cua és més llarga que el dia anterior, però la bona feina dels voluntaris i voluntàries fa que la cosa rutlle amb fluïdesa. Així, en poc més de 15 minuts he fet el recorregut d'identificació, dipòsit de 20€, replega del sobre amb dorsal, etiquetes i bossa, precinte de la motxilla i, finalment, polsera identificativa. Faig un últim repàs als consells i recomanacions, material obligatori, etc. i cap a l'hotel. D'allí, ens n'anem cap a la fira del corredor, on hem quedat amb la resta de l'expedició forera: Ferrato, els Kiyos, Poblatí, Titus, Patri (que s'ha vingut des d'Ourense amb Ferrato) i ens trobem també amb Ultratrail i el seu cunyat. Després de l'esmorzar i la xarrada, anem al telefèric que puja a l'Aiguille du Midi (3842m.) i ja ens hem de separar: els que tenen el tiquet de més d'un dia se'n pugen ràpidament. Els que no en teníem (Marta, Miguel i jo), hem de fer una cua llarguíssima i lenta. Per a postres, amb el tiquet a la mà ens diuen (a les 12h.) que tenim hora i mitja o hora i tres quarts abans de poder pujar, cosa que ens permet, segons els nostres càlculs, dinar abnas de pujar. Però vet aquí que una volta instal·lats a una pizzeria pròxima a la taquilla, des d'on es veia el comptador que indica el número del tiquet, els números passen molt més ràpid del que ens havien dit, així que traure les pizzes i l'amanida, el compte, engolir i anor-nos-en corrents és tot u. Mai havia menjat tan ràpid una pizza sencera. Per sort arribem a temps i pugem a la cabina que ens toca. Viatge tranquil i impressionant alhora, ja que la pujada transcorre per damunt de boscos i glaceres i amb un gran desnivell que, de vegades, sembla, inclús, impossible.

Quan arribem a l'Aiguille la temperatura és bastant més baixa, així que ens abriguem (havia tingut la precaució d'agafar la motxilla amb material per als dos) i comencem a passar de terrassa en terrassa i de mirador en mirador per a gaudir de les vistes i immortalitzar el moment. Després, paguem per pujar a l'Aiguille central en un ascensor que va de gom a gom. Això ens porta al punt més alt, el qual ofereix unes vistes esplèndides del massís, de la vall, dels alpinistes que pugen per un costat i un altre, dels refugis de muntanya, del camp base... En definitiva, també fem temps fins l'hora de tornada que ens han assignat, allà cap a les 16:40. Baixem sense problemes fins que a uns metres de l'estació intermitja, la cabina es queda penjant i balancejant-se avant i arrere durant uns minuts que se'ns fan eterns a tots els ocupants de la cabina. Sense més incidència, tornem a Chamonix i a l'hotel.

Ara sí, comence a pensar en la cursa i a enllestir tot el que necessitaré l'endemà: material obligatori, roba, menjar, bastons, accessoris, etc. Les últimes proves, un bany relaxant, un sopar a base de pasta (esta vegada bastant més assossegat que el dinar) i a descansar. Per sort, m'han donat el tiquet de l'autobús per eixir a les 8, així que no em tocarà matinar massa.