NÚRIA-QUERALT (valoració)

La valoració d’aquesta aventura i/o experiència no pot ser més positiva: tot i acabar esgotat, no m’he lesionat, i he pogut acabar en la posició 48 amb un temps de 19:35, la qual cosa trobe que està molt bé. A més, he pogut provar tot el material per a la CCC, passar tota la nit caminant i inclús alguna novetat quant a la beguda i l’alimentació.

AVITUALLAMENTS:
Al fòrum ja s’ha parlat del tema dels avituallaments. Personalment, els trobe molt correctes, amb tota mena de menjars que cobreixen de llarg les necessitats nutricionals d’una cursa tan llarga i exigent. Ara bé, també s’ha de dir que no són els avituallaments a què estem acostumats ací. I això s’ha de tenir en compte, sobretot si es tenen manies en el menjar.
L’any passat, després de la decepció del Campionat ‘Espanya organitzat pel Club Esportiu Marató i mitja Castelló-Penyagolosa (Mim), vaig decidir que portaria amb mi en totes les curses tot allò que poguera necessitat per menjar, ja que la beguda, almenys de moment, és correcta en totes les proves. I així ho he vingut fent: barretes i gels no han faltat al meu cinturó en totes i cadascuna de les curses que fet des d’aleshores. En ocasions, inclús, m’ha sobrat molt, però preferisc que sobren que no que falten. I, evidentment, ho faré igual a la CCC. Encara que em toque carregar 6 o 7 gels i 10 o 12 barretes. Fan falta i van molt bé. A més, he comprovat que es pot menjar pasta al quilòmetre 38, que encara hi ha temps per consumir-la.
Ací vaig menjar tres barres de gelatina amb ND3, quatre sobres de ND3 per mesclar amb aigua, deu barres d’ametla d’Isostar, uns caramels de llima semblants a les barres de gelatina i sis gels de Powerbar amb cafeïna. I innombrables gots de Pepsi, te amb llima, aigua i beguda isotònica, plàtans, codonyat, etc. dels avituallaments.

SENYALITZACIÓ:
La senyalització ha sigut correcta, tot i que en ocasions resultava difícil de seguir, sobretot al canviar de pintura a cintes i de cintes a pintura. Em va resultar molt desagradable la pujada al Pas dels Lladres amb la gent retallant per tot arreu i la baixada a la Molina per les praderies, amb molts participants anant al recte enlloc de seguir la pista. No és només per fer trampa, també és per la conservació del medi. La traçada de nous camins és un mal que se li pot estalviar perfectament a la natura.
En alguns encreuaments hi havia massa dubtes, inclús entre la gent més experimentada. Per sort, el GPS ens va salvar d’alguna errada més. Açò s’agreuja amb la nit, però és de difícil solució. La senyalització, i més a un parc natural, té unes limitacions que cal respectar pel futur de la prova.
S’hauria de fer alguna cosa per millorar, però no és gens fàcil trobar solució.

RECORREGUT:
Com que es tracta de la meua primera participació, sols puc valorar el recorregut del 2009, sense comparar-lo amb altres edicions. M’ha semblat dur i exigent, però al mateix temps d’una gran bellesa. Contrasta, sobretot, el paisatge de l’estació d’esquí amb les pinades i fagedes salvatges; l’asfalt, amb les sendes que semblaven perdudes i retrobades per a la caminada; la bellesa de la llum de la lluna entre les muntanyes amb els fanals elèctrics o de gas. Alguns paratges eren increïbles: el bosc abans d’arribar a la Molina, la fageda abans de Rigoréixer, la pinada del Portet, els riuets, el paisatge més alpí i desèrtic de Núria i el Pas dels Lladres; el pas entre vaques i cavalls... És tan poc habitual trobar-se en paisatges com aquests, que al seua bellesa encara sembla més exquisida.
Sense dubte, és l’escenari ideal per a una caminada d’aquestes característiques.

A hores d’ara, no tinc clar si tornaré a fer una cosa així, però sí sé que sóc capaç d’acabar una cursa tan exigent i que ha estat un bon assaig general de cara a la CCC.

NÚRIA-QUERALT (la cursa)

Després de desitjar sort a Jorge, Txopo i Erenida, inicie la marxa a pas lleuger costera amunt. La senda és ampla i em permet avançar la gent que ha eixit més prompte però s’ho agafa amb més calma. Fa estona que se senten trons, i el cel ha anat tancant-se, fins al punt que als poc minuts de marxa, comenta a descarregar aigua, al poc pedra molt menuda, i en acabant pedra amb aigua. Davant la insistència de la pluja, molts caminants s’aturen a la vora i no tan a la vora del camí per a posar-se impermeables, tallavents, jaquetes… Jo decidisc que no cal, que ja estic banyat completament i que, de moment, aguantaré així, com a mínim fins el primer control, el de l Font de l’home mort. El camí ha anat enfangant-se i fent-se complicat, però per fi arribe al primer control.

Em sembla que no vaig tan bé de temps com em pensava. I amb la sensació de fred que tinc, em veig obligat a fer la parada més llarga del que preveia inicialment. Trac el tallavents, els guants, el buff, me’ls pose, menge una barreta, m’acabe de menjar el codonyat que m’han oferit i de beure el te que tenen més a mà... i continue marxa. El Pas dels Lladres, amb els seus 2500m m’espera. La pujada és increïble: un fortíssim desnivell, un terreny que es desfà per moments i per a postres torna a pedregar, aquesta vegada amb més força i amb pedres com gairebé cigrons. Cauen amb força i piquen. A més, la pujada enganya: quan penses que ja hi ets, encara queda un bon tram per fer cim, sols que la forma de la muntanya fa que una part no deixe veure l’altra. Jo intente seguir el camí, molta gent va camp a través gràcies al seu coneixement de la caminada. Finalment, arribe al cim i l’oratge no millora, perquè a la part més alta ens espera una ventada que fa difícil mantenir l’equilibri i avançar cap a on toca fer-ho. A continuació s’inicia una baixda per pista, cosa que sembla ignorar bona part de la concurrència, que de nou passa per les praderies ignorant els senyals. És un descens llarg, sense cap complicació aparent, i que gràcies a la fi de la pluja i la tornada del sol permet una treva. A més té alguns trams d’allò més bonics. Torne a menjar, ara una barra, ara llepolies de les que em recomanaren, bec poc però sovint... camí de la Molina. Abans, però, en travessar un tancat, perd el camí, i les persones del voltant tampoc veuen clar el camí. Amb l’ajut del GPS trobem un camí més o menys semblant a l’original, i enllacem de nou sense problemes. Bona estona després, arribem a l’estació de tren de la Molina. Poc abans d’entrar-hi, avance el belga que ens fitava a l’hotel de dalt a baix.

Allà espera Rubs amb el cotxe, barretes, gels i roba. Agafe tot el menjar i em quede amb la roba que porte, en principi suficient per a la nit. Rubs avisa, que esperarà els altres i se n’anirà a dormir, així que no hi haurà ocasió de fer canvis de roba ni avituallar-se més. Ho asumisc, i em pose a fer cua a la font per reomplir el camel. I damunt autoservici! Vaig al porxo de l’estació per unes escales, menge unes bajoques amb cansalada, un gaspatxo, faig un glop de te i... faig marxa. Per començar, més escaletes, després formigó, i finalment un bon tram d’asfalt carretera amunt fins una desviació a l’esquerra que ens porta a l’estació d’esquí (us estalvie la descripció de les muntanyes travessades pels telecadires, tota mena de pals, cables, etc.). Travesse la zona més plana de l’estació, i en avançar un grup d’homes els pregunte pel terreny fins Rigoréixer. No poden ajudar-me perquè no el coneixen, així que em faig l’ànim d’anar a soles. En acabar la zona més plana de l’estació d’esquí, s’inicia una pujada pel que sembla ser una pista de descens (pel desnivell i les revoltes), eterna i duríssima. Ací no puc assegurar-ho (el temps va esborrant alguns detalls), però diria que vaig estar gairebé una hora pujant. Finalment, arribem a una carretera, el coll de Pal. S’inicia un bon descens per la carretera, però com encara no és de nit, no pare a posar els reflectants. Alguns, que coneixen el camí, baixen al Rebost per una pista/senda que travessa la vall. Uns altres, seguim el camí que toc i, inclús, ens l’inventem. Quan sembla que hem de fer a mà esquerra cap al refugi, uns xics pugen avisant que no és allà, que s’ha de seguir recte. Així ho fem, formant un grupet, fins que de nou dubtem del camí. Ja s’ha fet de nit i jo encara no he tret reflectants ni frontal, així que aprofite l’ocasió. Finalment trobem el camí, i un bon grupet ens dirigim cap al refugi.

Al Rebost hi ha una bona muntada: amanida de pasta i molts altres menjars. Ja que pare, em pose els maneguins, més reflectants, i recarregue ND3 al camel. M’abelleix la pasta que hi ha, crec que encara és bon moment per menjar-ne, així que demane mig plat. Me’l menge ràpidament, bec dos gots de Pepsi “light” amb tota la cafeïna possible, i continue el descens. Avance unes quantes persones que baixen porugues per la falta de visibilitat, però com tinc la sort de mantenir una bona vista, no tinc eixi problema i puc baixar un poc més ràpid sense arriscar. La senda és preciosa, es perd entre pinades i fagedes fent ziga-zigues i també alguns descens al recte d’allò més espectacular. Al Paller de dalt ens tiquen ràpidamet i motl amablement m’ofereixen de tot. Els demane per Rigoréixer i em diuen que no queda lluny, així que salude i me’n vaig, ja que durant la baixada no he consumit aigua. La baixada esdevé ara una pista de patinatge entre roques, fang, fagedes i fulles seques que em donen un parell d’esglais solventats amb l’ajut inestimable dels bastons. Ja és nit tancada (matinada), i em naixen dubtes de com acararé les sis hores de nit que hauré de passar despert. Per sort, en aquest tram de baixada coincidisc amb un xic de Berga, Gorka, que porta un ritme semblant i em fa la marxa molt amena gràcies a la conversa. Anem intercanviant opinions i parlant de tòpics sobre catalans i valencians i els quilòmetres comencen a caure sense adonar-nos-en. En un moment donar, estem a la carretera, al control de Rigoréixer.

Fem una aturada no massa llarga, però suficient per a menjar plàtan i xocolate, reomplir d’aigua i ND3, preguntar per la nostra situació de carrera (ens diuen que no hauran passat ni cent persones) i reprendre la ruta. En un moment donat, veiem un senyal blanc que ens porta cap a l riu, però devia ser de l’any passat, ja que uns xics ens avisen que s’ha d’anar per la carretera una bona estona. Així és, i per a postres tornem a pujar, cap al coll de Bauma. Una altra pujada llarga, llarga (per sort no tan exigent com les anteriors, però el cansament també comença a notar-se). Lleu descens i control.

Ara fem l’aturada curta, ja que la gent està més per xerrar i agafar forces i aire que no per avituallar-se. Glop ràpid del primer que em posen a l’abast, una barreta de les meues... i a seguir camí fins a Saldes. Allà el control està de gom a gom de col•laboradors, i ens atenen molt bé. Em faig un sandvitx de pernil i formatge, un got de Pepsi, un gel, un plàtan... i uns coneguts de Gorka li diuen que anem entre els cent primers, cosa que ens sorprén agradablement. A més, els parcials són bons i ens permeten somiar amb un bon temps a Berga. Motivats per aquesta notícia, reprenem camí cap al Coll de la Trapa. Aquí és quan, després d’unes quantes hores junts, em separe de Gorka sense adonar-me’n. M’enceguere a seguir el ritme que marquen els que van al davant del grup que hem format amb gent que ens ha alcançat i gent que hem anat replegant, i quan vull assegurar-me que ve en el grup l’he perdut. Mala sort, perquè era una companyia molt agradable.

Quan el desnivell augmenta, el grup es redueix. Ens quedem dues parelles, Carles (un xic de Granollers amb qui caminaria pràcticament la resta del recorregut) i algú més que s’niarà despenjant al llarg de la pujada.

A la font de la Bruixa ens avisen que anem entre els cinquanta primers, cosa que s’agraeix molt, sobretot ara que ja fa estona que clareja i el cansament passa factura. Nou gel, més cafeïna amb la Pepsi i a continuar la baixada. El grupet de parelles marca el ritme, però van molt cansats i comencen a assegurar massa, així que Carles i jo, més decidits en aquest terreny ens n’anem, cosa que no els sembla bé després d’haver-los seguit durant tota la pujada. En fi, qüestió de gustos, supose, a mi no m’importaria que em seguiren la baixada, marcant jo el ritme i els llocs on posar els peus. Però sembla que els resulta un terreny massa tècnic i no ens poden seguir. Acabem la baixada sense cap incidència i arribem a Peguera. Bon avituallament i a seguir marxa. Estem prou bé per al que portem i sols ens han avançat tres o quatre persones. Però vet aquí que en un moment donat perdem el camí: el cartell indicava tan clarament el control del mapa, que ens passem la desviació. Després de baixar per pista uns vint minuts, perdem 45’ de rellotge buscant el camí, assagem inclús una baixada impossible, fins que decidim tornar enrere i desfer el camí. Hora i mitja després de passar el desviament, retrobem el camí. Aquest temps i l’esforç i la tensió em passen factura, de manera que ara ja he de deixar de pensar en el temps de meta i centrar-me només en acabar amb el menor patiment possible, si és que això es possible.

Ara agafe un ritme de caminada, sense trotar, que vaig seguint com puc. Al control d’Espinalbet, ja ben prop de Queralt, em trobe un Gorka desconcertat. Li dic el que ens ha passat fins que Carles m’esperona per continuar. El seu “anem Ximo, que aquí no hi fotem res” em torna a la més crua de les realitats: a uns sis quilòmetres de meta no puc amb la meua ànima. De fet, poca estona després, Carles se’n va. El seu amic encara es queda una estona amb mi, però en arribar al monestir i trobar les escales, m’esfondre una mica: les escales es converteixen en una autèntica tortura per als genolls, ja adolorits per tant esforç. Procure no pensar-hi, però el dolor en baixar cada graó m’ho recorda, i per si això fóra poc ja és migdia i el sol ens està castigant des de fa tres hores. Intente pensar en coses agradables, en arribar, en tot el que puga evadir-me del càstig que estan patint els genolls. No hi ha manera. Sols em queda resar perquè acabe prompte, però tampoc no puc córrer. En un moment donat, he arribat a la carretera: sols queda un quilòmetre i mig per asfalt, segons m’han dit. Algun grupet m’ha avançat, però jo ja no estic per això. Sos estic per arribar. En un trosset de pista entre asfalt i asfalt em trobe Daniel, un xic jove que coixeja. Em quede amb ell, l’acompanyaré fins la meta donant-li conversa. En una cruïlla, ens enganyem de camí, de l’ànsi que tenim per baixar a meta. Un senyor ens ho indica amablement des del seu xalet, i ens anima amb aplaudiments i crits que ja estem, que ja ho tenim. I, efectivament, poc després enfilem la baixada final cap al parc on, unes quantes escales més avall, es troba la meta. Daniel i jo ens agafem dels muscles per passar junts la línia d’arribada, feliços i contents perquè l’aventura ha acabat. Per fi!

Allí estan també Rubs i Jorge, que acuden ràpidament per ajudar-me amb la motxilla i les coses que ens han donat: el diploma, un fuet i més menjar i beguda. Intente refer-me, però han d’anar per la bossa al cotxe. Trobar les dutxes és una odissea, també amb final feliç, afortunadament. De camí, em trobe Gorka de nou, que arriba a la meta, S’atura per saludar-me i el felicite per acabar la caminada. Després, anem Jorge, Rubs i jo a beure una cervesa i menjar alguna cosa mentre fem temps perquè arribem Erenida i Txopo.

Tornem del bar uns tres quarts d’hora més tard, i quina és la nostra sorpresa quan, mentre esperem asseguts en un banquet, arriben els dos... per l’altre costat. Els ha portat l’ambulància de la Creu Roja perquè, després de 71km d’esforç han hagut de deixar-ho. Una autèntica pena.

Es dutxen, mengem alguna cosa i iniciem el viatge cap a casa, amb guitarrada històrica dels caminants durant bona part del camí de tornada.

NÚRIA-QUERALT (la prèvia)

El divendres 3 a les 17h. a Castelló i a les 17:15 a Borriana ens concentràvem Txopo, Jorge, Rubs i Erenida per iniciar la que era, per a mi, l’aventura més agosarada del que portem d’any: la marxa Núria-Queralt, amb 96km. i més de 9000m. de desnivell acumulat.

El viatge transcorre tranquil, entre bromes, ocurrències d’uns i altres, comentaris de la que ens espera, etc. A les 21:15h. som a Berga, però trobem no l’hotel. Al segon intent el trobem, aparquem, descarreguem i ens toca esperar pacientment perquè la recepcionista va a la seua.

Quedem una estona més tard per anar a sopar, i ràpidament ens posem d’acord en el menú: plats combinats al frankfurt més pròxim. Frankfurt que no fa plats combinats els caps de setmana, però com que ja hi som i hi ha plats interessants, ens hi quedem. Sopem bé, i decidim anar a prendre una copa, per veure si dormim millor. Ens la fem i em retire, deixant-los fent-se la segona ronda.

A les 10:30 hem quedat per concentrar-nos i anar a pels dorsals i el material que ens hagen de donar. Confós amb el material, baixe 5 minuts tard, sense tenir clar si he fet la millor tria… Tots estan vestits de roba de carrer, i jo he baixat ja tot equipat (sempre donant la nota –pense). Anem cap al passeig, travessant un mercat (dissabte de matí és el dia) i la cua ens indica que ja hem arribat. Per sort, n’hi ha poca. Sorpresa quan a Txopo, Erenida i Jorge els diuen que hauran de replegar-ho tot a Núria. A mi sí m’ho tenen preparat, i prèvia presentació de DNI i llicència federativa, agafe el braçalet amb el número 234 i un codi de barres, un plànol amb el perfil i els avituallaments i uns fullets de carreres pirinenques. Per sort me n’adone que no he demanat la samarreta: desfaig l’entort i m’emporta la meua samarreta .

De camí de tornada cap al cotxe busque tendes d’esport on poder comprar uns guants de ciclista (per a evitar les bufes per causa dels bastons), i no en trobe. M’hauré de fotre i quedar-me sense provar aquesta idea. Mentre els altres pugen a l’habitació a replegar, jo me’n vaig al cotxe amb Rubs, carregue motxilla i bastons i me’n vaig cap a l’autobús que ix a les 12. Així ells viatjaran més còmodes i amples i jo em llevaré els nervis precarrera sense dir cap bestiesa.

Quan estem tots iniciem el viatge per carreteres molt revirades, amb uns paisatges fantàstics i unes vistes increïbles. L’autobús és una mescla estranya de xerrades sobre la cursa, gestes, batalles, batalletes, equipacions, materials, recorreguts, desnivells, curses, ultracurses... En certa manera recorda un galliner, a veure quin és el gall més gall. Per sort, els meus companys de seient són més discrets i em permeten tancar els ulls i descansar una estona durant el trajecte. També van informant-me de la marxa, tot i que desconeixen les novetats en el recorregut. Aquesta informació em resultarà prou útil, tot i que l’única previsió de temps que he fet serà, com gairebé sempre, un autèntic desastre. Però d’això ja en parlarem...

A no recorde quina hora arribem a l’estació del tren-cremallera que ens pujarà al monestir de Núria, i ens toca esperar una bona estona. Pel fons de la vall hi ha uns núvols que no anuncien res de bo, però encara hi ha la possibilitat que no descarreguen pels clars que es deixen veure entre la nuvolada. A l’estació, es fan comentaris de tota mena, entre ells un molt interessant: “a dalt està plovent”. Telefonada a Rubs perquè porte el tallavents i altres coses i se’n duga unes tantes altres. Ens reunim, faig el canvi de material, li deixe a Rubs el menjar i la roba que durà a la Molina, matem el temps que queda... i entrem a un tren que pujarà? de gom a gom fins a Núria.

Nou desplaçament sense incidents, sols la pluja que comença a descarregar amb força en alguns trams. La pujada, les vistes, el paisatge... tot espectacular.

Arribem a la fi del trajecte i la concentració de corredors ens indica cap a on hem d’anar. Per fi entenem els sentit de “sortida de 15:30 a 16h.”: vol dir que a partir de les 15:30 i per rigorós ordre d’espenta et lligen el codi de barres i ja te’n pots anar... Com que no ho sabíem, ens quedem els últims (o gairebé), i acabem eixint a les 15:50h., això sí, després de les fotos de rigor i de desitjar-nos sort, com toca.

(CONTINUARÀ)

VOLTA AL TERME FONDEGUILLA-CAMPIONAT D'ESPANYA

Ja ha passat una setmana de la celebració de la Volta al Terme a Fondeguilla, campionat d’Espanya de carreres per muntanya individual i per seleccions autonòmiques i encara estic paint tot el que va passar aquell dia.

Potser el millor siga començar la narració de tot el que va passar i deixar les valoracions i conclusions per al final...

PRECEDENTS:

Al mes de maig he de renunciar a participar a la Mim pels problemes de genoll; tot i estar recuperat, no està per a suportar dues curses tan dures en tan poc de temps. La decisió fou fàcil, només havia fet una VT i en canvi ja portava 4 Mims. I a més, era el Campionat d’Espanya, i volia treure’m de sobre el sabor amarg del resultat de l’any anterior.

També he de recordar que al mes de març va faltar la germana de la meua àvia, i que tenia pendent dedicar-li l’esforç en una gran carrera. Podria haver sigut Orpesa (el 26 absolut), però havia de ser una carrera de categoria el més semblant possible a la qualitat humana d’aquesta persona.

PRÈVIA:

Amb aquestes sensacions totes plegades es presenta el dia 12, on comence a prendre decisions encertades: no dine amb ma mare per a celebrar el seu aniversari i en canvi em faig un dinar de pasta i verdures. Després una bona becadeta, per a descansar tot el possible. Més de tres hores de son em garanteixen un bon descans. I per a postres, puc sopar prompte, de nou pasta. No aconseguisc gitar-me tan prompte com voldria, però l’hora encara és prudent. Em deixe la motxilla preparada amb tot el necessari per al dia següent, a falta del menjar i la beguda que posaré a última hora.

EL DIA D:

Toca el despertador a les 3:55. Em vestisc i no desdejune, perquè em trobe fart del sopar. Primera decisió correcta del dia. Acabe d’enllestir els últims detalls i faig camí cap a Fondeguilla. Viatge tranquil (massa i tot) i em presente allí a les cinc en punt. Per a postres, puc deixar el cotxe prop de les escoles, cosa que em permetrà no carregar la motxilla per anar a la dutxa. Aprofite per desdejunar ara: suc de poma, barreta energètica i Glucomin. Segona decisió encertada: ajornar el desdejuni.

Vaig a pel dorsal, i allí em trobe Ggroc, Ezequiel, Ferrato, etc. Arreplegue el numeret (m’han donat el 85), i me’n vaig cap al cotxe, que em conec, sé que em costa molt preparar-me i que necessite temps per a escalfar correctament.

Al cotxe decidisc eixir amb tirants i malla curta, prepare el botellí, els 5 gels i les 2 barretes, les claus, el perfil amb les referències de temps, el capell i les ulleres. El cel ras avisa que farà molta calor i que el sol no tindrà pietat de nosaltres, així que em mentalitze per a passar calor. Poc després, note que em pixe i tinc ganes de fer de ventre. El primer poblema té fàcil solució, però el segon em sembla un poc més complex. Estic cavil·lant-hi quan apareixen els kiyos: Julia té el mateix problema, i per fi caic que al local social de la cooperativa hi havia banys en condicions. Li ho dic i marxem cap allà. Solucionem “els problemes” (cadascú els seus, òbviament, però ho deixe ben clar perquè hi ha molt de malpensat), i anem a escalfar.

Per allí em creue amb Ramon, amb la samarreta palomera!!!!! i molts coneguts i amics que van posant-se a to per al que ens espera. Quan falten poc més de deu minuts anem cap a l’eixida. Passem el control, i de nou ens retrobem un bon grup: Jackster, Ferrato, Patri, Silvia, Sofia, Ggroc, Txopo, Txapi, Paco, Sendallarga, Wushi, Teo, els Xibeca... Comencen les bromes sobre la posició que cadascú ha d’ocupar a l’eixida (que si “vosaltres davant”, que si “aneu amb l’elit”, que si tal que si qual...) últims estiraments, sonen les campanades.. i per fi el coet.

Ens llancem cap avall buscant la carretera com si ens hi anara la vida (o no quedara prou carrera per córrer). Ens agrupem uns quants amics i en poc més de set minuts estem pujant el mur. A ritme, sense córrer, anem pujant: mur, penya Migdia i ja estem a l’Aigualit: (44:33). Primer gel i barreta. Estem en temps de fer 5:15 segons la calculadora de Wushi, així que pense que la cosa va bé. No estic massa cansat i crec que podré mantenir eixe ritme molt de temps. A més, en la baixada ens hem ajuntat Jackster, Pipe, Teo, Wushi, Sofia i jo, i pense que és la millor companyia possible per a aconseguir l’objectiu.

La pujada a Penyalba i la baixada ens separen un poc, però camí de l’Ereta anem de nou junts fins el control: 1:06:34. Comença la pujada que eixirà al Gr36 uns quilòmetres més endavant. No he parat molt al control, i marque un bon ritme (caminant, sense córrer) a la pujada, cosa que comença a deixar arrere els meus amics. No sé si serà una bona decisió, però he d’aprofitar el bon moment pel que puga passar després. Al GR36 ja vaig a soles, amb uns xics uns metres per davant i ningú visible per darrere meu. Camí de les mines passe els dos xics, i alcance una dona: és Teresa Forn, gran fondista i excel·lent corredora que aconseguí grans resultats anys enrrere. Ací m’assalta el dubte: estaré anant massa ràpid? Al coll Roig arribe en 1:52:30 (segon gel), i comence la pujada darrere de Teresa. Va al trot, molt forta, i se’n va. De camí a la Nevera em trobe amb Paco Ultratrail, que no va fi i no vol patir; poc més avant està Patri (de nou apurada, sense botellí ni gels, rebutja la meua ajuda-avituallament), que m’acompanya un tros. En coronar alcancem Pratchet, que no fa massa bona cara. Intente animar-los perquè se’n vinguen i ho intenten, i d’aquesta manera arribem al control en 2:11:11. Allí està Teresa de nou. Pel camí ha arribat Érica, a la qual havia perdut de vista després de la baixada a l’Aigualit. Aquest grupet inicia la baixada, i sense córrer riscos ni anar aparats, anem fent quilòmetres. Teresa davant, jo la seguisc i darrere els altres. Als pocs quilòmetres només quedem Érica, Teresa i jo, i anem passant corredors que paguen l’esforç inicial.

Animat per la companyia, pregunte a Teresa el seu nom i, quan me’l diu, li dic que em sona i em fa un mig somriure: efectivament, té un bon currículum correril. Ella em pregunta pel recorregut, així que li conte el que ens espera. Decidim anar fent quilòmetres, i ja veurem. Així és que poc després ens presentem al Marianet, equador de la prova i jutge (si no hi ha ensurts ni imprevistos) del temps final de la carrera. Arribem en 2:49:31, cosa que em fa ser optimista. Estic entre les cinc hores i les cinc i quart, segons els temps de Wushi. Tercer gel de la jornada. A l’eixida del control estan els pares de Patri. Els dic que no patisquen, que no ve lluny... sense saber ben bé el que estava passant per darrere (després m’assabentaria dels seu abandó i de tants i tants altres).

Encarem la pujada a l’Alt del Senyor sense més problema, però a mitja pujada l’adductor de la cama esquerra em pega una rampa que interprete com un avís. D’ara endavant hauré d’anar amb molta cura si no vull tenir problemes. Teresa marca el ritme, molt bo per a mi: les pujades les faig caminant (i no perd metres) i les baixades sense arriscar però sense frenar-me. Així que darrere de Teresa, alternant algun tram amb Érica, anem camí del Colom per la que és, probablement la zona més tècnica del recorregut. Amunt i avall per pedres i sendes que ja s’han desfet pel pas dels primers corredors... Pel camí avancem Parra i Ferrato, que van patint la duresa de la prova i la calor. Unes paraules d’ànim i endavant. Arribem a Colom en 3:26:06. Parada molt ràpida, i cap amunt. Teresa comença a quedar-se, i Érica i jo marxem camí dels Aiguamolls. És increïble la carrera que està fent esta xica en la seua primera participació, i com ha millorat en baixada. Si continua la progressió, serà una ferma candidata a fer coses grans en les nostres carreres. Camí d'Aiguamolls faig el quart gel, avise Érica del que l’espera en el que queda i comence a anar-me’n darrere d’Oscar, que va per allí també. La pujada al Rodeno passa bé, inclús puc trotar algun tros, i em presente al control del Garrut (4:13:04. Avituallament líquid i cap a Pipa. Les sensacions en este moment no poden ser millors. Em trobe prou sencer i només queda la pujada i la baixada de Pipa, que no és poc...

Pel camí Oscar i jo ens anem avançant l’un a l’altre, segons el ritme i el moment, i em presente en Pipa amb 4:29:39. Excel·lent temps que em fa creure que si aguante la baixada de Pipa i no pete al ciment, podré baixar de cinc hores, que era/és l’objectiu desitjat. Per allí avance Perdiueta, que va molt tocat. L’anime i comencem la baixada. Sense arriscar gens ni mica, deixant pas a l’únic que va més fort en la baixada, tot transcorre sense incidents. Gairebé acabant la baixada, enllace amb Xari Adrian, pense que és una magnífica roda per al que queda de carrera. La salude, l’anime i anem baixant el que queda. El Gran Capitán ens veu i anima quan toquem el formigó (4:43:31). A la marxa, els metres, que ara semblen quilòmetres, van passant. Arribem als dipòsits, i anime Xariq ue s’ha quedat un poc. L’espere al carrer Major, l’anime (i a Oscar, que sembla anar molt justet –sols ho sembla) i anem camí de la meta. Pujant pel carrer l’adductor es recorda de mi (i jo d’ell), Xari passa (no vull entrar amb ella perquè s’emportarà totes les fotos i així li ho he fet saber) i jo vaig acabant al trot suau suau. Primer arc, Ximo m’envia a la seua esquerra (la meua dreta), em faig colpets al cor, porte les mans als llavis i envie un gran bes al cel. A punt de passar el segon arc repetisc l’operació completament emocionat.

VA PER TU!!!

Tot d’una, he aconseguit baixar de les cinc hores (4:55:20), dedicar-li-ho a Clarita i m’ha eixit bé la jugada de triar entre Mim i Fondeguilla. No es pot demanar més.

En meta, xarre amb uns i altres (comence a tenir notícies dels abandons), menge, bec, replegue la bossa (generosa, per cert) i faig cap al cotxe. Allí m’assente i comence a plorar: es veu que encara necessitava alliberar alguna cosa (ja no sé si emocions, tensió, alegria...). Quan torne a la realitat, escric un missatge a Marta (sense recordar-me que no hi ha cobertura de la meua companyia) i a la dutxa. Gelada. Excel·lent. El millor per a recuperar... Torne a la meta, però pel camí em marege. Pense que millor que m’ho miren, i així ho fan, molt amablement. Tinc la tensió un poc baixa, però res més. Amb la fresqueta de la furgona i un poc més d’isotònica em trobe bé en un tres i no res.

Isc d’allí i ens anem agrupant tota la colla forera. Aplaudim els que van entrant, animem els que han abandonant, anem al bar, xerrem, ens contem l’experiència, bevem, tornem a beure, mengem gelats... fins l’hora del pòdium i del dinar que transcorre en un gran clima de germanor i de festa.

Després de dinar, cap a casa a descansar...

VALORACIÓ:

Gran Volta al Terme 2009. L’organització serà recordada durant molt de temps. Impecable.

Carrera/jornada molt dura: 30% d’abandó d’homes i 20% de dones. Bufs!!!

Mirant les classificacions, la meua satisfacció pel resultat és màxima. He sobreviscut a la VT, vaig acabar 99 absolut i 92 masculí, sóc sub 5h i, sobretot, he acabat relativament prop d’autèntics “monstres” d’este esport. I amb la sensació que potser havia pogut donar un poc més.

D’altra banda, cal continuar treballant, perquè la VT 2009 ja és història, i els resultats no arriben perquè sí. La motivació és total, i ara sols cal recuperar bé i preparar amb seny els següents objectius.

I sobretot, ser conscient que també vaig tenir molta sort: com vaig dir aquell dia, tot el que podia eixir bé va eixir bé, i res del que podia eixir malament ho va fer. I quan tot ve de cara... s’ha d’aprofitar.

AGRAÏMENTS:

A Marta, Alicia, Ezequiel, Wushi, Teo, Raca, "palomos", "pálidas" i "xibecas",i tots els/les que compartiu aquesta passió (i de vegades beneïda bogeria) per la paciència, el suport, la companyia, els ànims... Sense vosaltres aquest èxit no hauria estat possible.

PENÚLTIMA SETMANA

La setmana anterior transcorregué volant entre entrenaments, anades, tornades, classes, correccions, descansos forçosos i una nova escapadeta pel Desert amb Racarunner...
El resum seria el següent:
DILLUNS: 60'+ 6 rectes + gimnàs
DIMARTS: 20' + 12 rampes
DIMECRES: entre el gimnàs i les rampes estava tan esgotat que vaig agafar-me un dia de descans.
DIJOUS: rodadeta pel Desert amb Racarunner. Jornada impressionant per a córrer pel Desert, bon oratge, molta calor, nuvolat... i sobretot bona companyia. Ens trobem a les 18 hores al pla de la Magdalena. Ens posem ràpidament al dia i decidim la ruta. Iniciem la marxa cap a la Font de la Salut per a pujar al coll de Raca, com la primera edició de la Magdalena-Penyeta. Arribem dalt en poc més de 35', cosa que ens deixa un poc preocupats, perquè a eixe ritme no tenim clar si aguantarem tota la ruta. Així que iniciem l'ascens de Roca Blanca un poc més tranquils, això sí, sense deixar de xerrar fins que les vistes ens fan emmudir. Tot i els núvols hi ha una gran visibilitat, i val la pena parar un parell de minuts i contemplar el paisatge. De pas, Miguel em fa unes indicaciones sobre camins, rutes, recorreguts... i prenc bona nota mentalment per a explorar-les més endavant. A la marxa arribem al vèrtex geodèsic de Roca Blanca, i la boira comença a pujar en la nostra direcció muntanya amunt. De nou, prenem aire mentre contemplem l'espectacle, però hem de continuar abans de gelar-nos. El descens transcorre sense més inconvenients que un parell de relliscades, tot i les precaucions amb què baixem. Arribem al mas de Xiva, on ens repassem els cordells de les sabates i reprenem el descens. Esta volta, Miguel va davant, coneix millor el camí i amb els antecedents de les últimes setmanes... millor així. Fem el mateix camí que l'altra volta que rodàrem per allí, però ara girem a l'esquerra en lloc de a la dreta per a encarar l'última pujadeta del dia: el tossal de la Magdalena. La pujada no és massa forta, però la baixada és impressionant: roca, pedra solta, desnivell pronunciat... que ens deixa a l'esquena de l'ermita, on accedim per una pista, per allò de fer pàtria. Nova contemplació admirativa i baixada fins al cotxe. Total, 12'8 km, 1:50:40 amb +800m i -800m. Sense pulsacions, perquè m'he deixat la cinta... En resum, agradable recorregut en molt bona i amena companyia.
DIVENDRES: de nou, jornada de descans per a reposar forces i descansar els genolls.
DISSABTE: acut a les 8 amb el grup que ha de fer una rodada per Fondeguilla. Per allí estan Patri, Silvia, Lola i Alberto, i quatre xics que no conec i que em presenten a tota velocitat abans d'eixir. El seu recorregut serà fins el coll d'Artana, on faran baixada cap al poble. Jo, per la meua banda, vull estirar un poc més, i si tot va bé faré fins la senda de la paridera, abans del Marinet.
Tot va anar bé i ara ja tinc referències pròpies del recorregut complet. A cavil·lar i fer números per a saber quin serà l'objectiu...
De vesprada, paintball a Moró per celebrar l'aniversari d'Esther. Esdeveniment que tot i estar molt bé em va donar un bon esglai en impactar una pilota en el genoll i deixar-me coix durant uns minuts... Afortunadament, sols és una contusió i el genoll, amb gel i crema estarà en forma per al dissabte 13. I per la nit gran sopar que acabà de recarregar-me les piles.
DIUMENGE: platja de matí, dinar amb ma mare i faena domèstica variada.

Les imatges:

CONCURS DE TRASLLATS

El divendres 29 es va fer públic el resultat del concurs de trasllats de professors d'ensenyament secundari i altres cossos, cos de funcionaris al qual pertany des del 2006.

El resultat no podia ser millor per als meus interessos: no m'han donat plaça, així que tornaré a les adjudicacions de juliol, on segurament trobaré vacant a l'IES on treball actualment. Seria el tercer curs consecutiu al mateix centre, i paga la pena pels companys i la immensa majoria de l'alumnat.

Lògicament, no sols és important a nivell professional, sinó també a nivell personal. El pròxim curs a Castelló possibilitarà fer un pas més en la vida de parella. I espere que aquesta aventura en la qual m'embarque-ens embarcarem em-ens duga a bon port i ens faça feliços. Sóc optimista.

En definitva, YES, WE CAN!

No puc deixar passar l'oportunitat de fer un pensament per als companys i companyes que no foren tan afavorits/es pel resultat del concurs, i desitjar-los que el torn de les comissions de servei faça justícia. Ni més, ni menys.

Joan, Marta, Mª José... espere que esta volta la sort estiga del vostre costat i que el/la funcionari/a encarregat de les comissions considere les al·legacions. És de justícia.

5a VOLTA A PEU VALL D'ALBA

Sis dies després de reaparéixer, nova carrera, aquesta volta a la Vall d'Alba, localitat on vaig estar treballant durant el curs 2004/2005.

Com comença a les nou, tampoc no cal pegar-se una gran matinada. A les set i mitja toca diana i a la marxa. Arriba a les huit i cinc i aparque sense problemes, tot i que ignore si prop o lluny de l'eixida i l'arribada.

La cua dels dorsals em trau de dubtes. Ni lluny ni prop. A una distància prudencial. La magníca organització dels dorsals, de 50 en 50 permet replegar-lo sense esperar massa estona. Molts foreros/es per allí: Rubs, Erenida, Jungla, Karmele... A les huit i vint estic al cotxe acabant de preparar-me. Una altra volta sense cinturó ni capell, només el bidonet d'aigua.

Comence a escalfar, ara amb Txopo, ara amb Pipe... i vaig cap a l'eixida. Impressionant el mogolló sota l'arc. Jo vull eixir entre els primers, així que allà vaig. En faig un lloc i a esperar que escampe. Apareix de nou Pipe, veig Teo molt prop... i faig temps fent saltats mentre espere el coet que anunciarà l'eixida.

Coet i eixida criminal. Tots com si portaren el bou darrere, a colzades, espentes... no sé com no hi ha caigudes... Pica avall, així que el ritme és, com la setmana anterior, infernal. A 3:50, 3:30, a 3:10!!!! On vaig? Això no era el que havia quedat amb Ezequiel. No obstant, encara pica avall i les pulsacions no van massa elevades, així que aguante davant tot el que puc. La prova transcorre per asfalt en bona part del recorregut, així que calce les sabatilles d'asfalt. Sense cap incidència. No trobe a faltar les de muntanya. I així amunt i avall, avall i amunt van caient els quilòmetres. Massa accelerat, trobe, però van passant. Quan vull adonar-me'n Pipe i jo estem junts de nou, i fem marxa. Sense complicacions, arribem a l'ermitori, on comença la baixada final, per senda, amb terra solta. Després el camí regirat i empedrat, asfalt i pels carrers de Vall d'Alba.

L'últim carrer, que porta al poliesportiu pica amunt. Tinc davant la primera xica, però hui no és dia de fer més esforç. A conservar per demà, que el mur de Fondeguilla m'espera...
Al remat, 0:55:28 per a 11'05km. No està malament, per a anar "de tranqui". No tan "tranqui" com tocava (objectiu ppm 160 de mitjana), però content pel resultat i perquè no em trobe esgotat.

Dins el pavelló replegue la bossa, torne el xip, bec, menge... i xarre i xarre amb uns i altres fins passades les dotze. Per a postres, els d'Evasion tenen paradeta amb sabatilles a bon preu, i veig unes Salomon que em donaren molt bon resultat en la versió anterior, així que... vaig al caixer i me les compre. A veure si fan honor a les predecessores i rendeixen bé.

I demà, més.

Les dades i les imatges:
11'02 km; 0:55:28; 5:01/km; 170 ppm; +374m, -368m.

II CURSA SERRA D'ORPESA

Per fi ja el dia era arribat... de tornar a posar-me el dorsal, després de la cagada de la Nevera d'Atzeneta que em tingué unes setmanes entrenant sota mínims i després recuperant com he pogut.

M'alce de matí i arribe prompte, tot i que alguns foreros ja estan per allí. De camí a pel dorsal coincidisc amb "il capo" Alpinrunning. Anem xarrant i ens reunim amb un grupet més matiner. Replegue el dorsal, torne al cotxe, em prepare i comence l'escalfament.

Sembla que, finalment, no plourà, així que cap problema. Si aguanta cobert, no necessitaré el capell ni el cinturó, així que només agafe un bidonet d'aigua i un parell 'Infisiports, per si de cas.

Escalfe bé, corrents a bon ritme pel passeig marítim. Després, mobilitat articular, estiraments, i cap a l'eixida, on em situe al capdavant amb un bon nombre de palomos, els 42ypico i els germans Llorens i el seu equip.

A l'hora prevista es dóna l'eixida, i comencem a tota velocitat: sort que és carretera i no hi ha problemes d'espai, que si no... Dic això perquè en qüestió de segons ens hem posat a córrer a 3:40/km. Les primeres rampes baixen un poc el ritme, però tampoc tant ni quant. I arribem al tallafocs, el qual puge trotant excepte un trosset més inclinat on em pensava que trauria el cor per la boca. Em relaxe i baixe un poc el ritme, sempre seguit o precedit de Caracol, que torna a provar-se en carrera després del Montí. Carretera, pista, carretera i es presenta la primera baixada. Sense problemes. Enllacem de nou amb la carretera fins passar per baix la N340. Un tros de pista, senda, camí... i primer control. Estem prou avant, però no em recorde marcar el lap, així que no tinc referències.

Tire amunt, i en deixar la carretera i entrar a la senda em sorprén Juanmarunning amb la seua càmera. Faig bona cara per a la foto... i no caic de miracle en esbarar amb les pedres soltes. Bona foto hauria eixit!!! Continuem per senda que pica amunt, fins que a la zona dels bancals trencats he de caminar i deixar de córrer/trotar. Aprofite per recuperar forces i reservar-ne per al final. De sobte, canviem de nou a pista, i ara ja sé que és la llarguísima pista que porta a les antenes. Amb calma, al trot, vaig fent. Pendent del pulsòmetre i del ritme, calcule que podria arribar en una hora, la qual cosa em sembla fantàstica. I una bona estona més tard arribem al segon control, després de creuar-nos amb els primers, els quals van cap a la baixada.

Ah, la baixada. La d'aquest any no és tan terrible, tot i que es pot considerar prou tècnica, i amb un parell de canvis a pujada que deixen les cames molt tocades. La sort d'haver-la fet el dijous és que conec el recorregut. Així que em prenc la baixada amb calma, per no forçar el genoll, i seguisc el ritme que em marquen els de davant, fins que la cosa comença a pintar malament. Demane ppas, me'l donen, i baixe sense arriscar però sense frenar-me. I com es complica la cosa. Fins al punt que Gustavo ha hagut de deixar-se les fotos i pujar per a guiar el personal. Ja en la zona de més roques, he de fer un crit a un que se'n va per on no toca, i en un tres i no res estem a l'abocador i a l'asfalt.

A partir d'ací, la carrera pareix inacabable. Pista, pista i més pista, asfalt... i el sol que ha reaparegut i ens castiga sense pietat. Al remat, decidisc buscar un ritmet lleuger que em permeta fer camí sense cremar-me i que em porte a la meta de la platja de la Conxa. Se'm fa molt pesat. No hi ha pràcticament ningú pel recorregut, apenes veig cintes, no tinc referències... fins que arribe al pont de les vies del tren. Ja sé que darrere està la meta. Aprete un poc eixos últims metres i ja hi sóc. Al remat, 1:37:12. 26é de la general i 20é sènior. No m'ho crec ni jo, però Takito, que ha acudit a veure l'arribada m'ho confirma amb un gran somriure.

I ara què faig? -pense. Doncs beure, menjar un poc, tornar al cotxe, apropar-lo a la platja... i prendre el bany. El primer de la temporada. Bany relaxant (com estava de gelada, l'aigua, i damunt núvol i amb aire) i dutxa a la mateixa platja. Torne al cotxe i... horror!!! M'he deixat la muda, així que tovalla estil pareo i a veure com ha anat als amics.

Em reunisc amb el grup (Takito, Caracol, Rubs, Ggroc, Berto, Ayacucho, Grillo, César, Txopo, etc -perdoneu si em deixe algú), i la primera intenció és llevar-me la tovalla, fins que els demostre que, per al seu disgust, porte roba sota la tovalla. Xarradeta ací i allà i finalment me'n vaig passades les dotze.

Marta i el bàsquet m'esperen per a continuar una agradable jornada que remate amb un bon dinar a ca' ma mare.

Aquesta és la meua millor classificació individual, i no crec que es torne a repetir. Bo, en una cursa amb vint-i-cinc participants, tal volta sí...

Conyes a banda, estic molt content pel resultat, per les sensacions i per tornar recuperat a la competició. L'entrenament està donant els seus fruits i això sempre és agradable. Sense cap dubte, Ezequiel sabrà traure el millor de mi si continue fent cas dels seus consells. I tant que en faré.

La setmana i la carrera en xifres:
DILLUNS: 20' CC escalfament i rampes.
DIMARTS: 60' CC i 6 rectes més gimnàs.
DIJOUS: recorregut de la cursa.
DIUMENGE: cursa serra d'Orpesa. 17'43km; 1:37:12, a 5:34/km; + 703m, - 686m; 170 ppm

SEGON ENTRENAMENT VOLTA AL TERME

Ahir diumenge tingué lloc la segona rodada pel recorregut de la Volta al Terme de Fondeguilla, on es disputarà el pròxim 13 de juny el Campionat d'Espanya de carreres per muntanya.
A les 6:55 replegue Isidro i Nando i marxem cap a Fondeguilla.

Gràcies al poc trànsit que hi ha a estes hores, ens presentem a la plaça a les 7:30 en punt. Ja hi ha un bon grapat de Xibecas escalfant i estirant, amb Patri i Ferrato. ENs equipem ràpidament, uns estiraments rapidíssims i a la marxa.

Isidro obre la marxa, que ens porta carretera de Sogorb amunt per a desviar-nos cap al recorregut en un moment determinat, buscant la baixada de la Nevera.

El trajecte és curt però intens. Tot i les pulsacions baixes, tinc sensació d'ofec, he passat fred els primers quilòmetres, em cou la gola i les cames em pesen. A poc a poc tot funciona millor, gràcies en part al ritme suau que Isidro posa en el grup. Els més ràpids desapareixen a l'Alt del Senyor.
Baixadeta tècnica, pinar, escales... i no sé com em trobe en terra de ningú amb Isidro per davant i la resta del grup per darrere. Camí del Garrut m'alcança Caminicos, i pense que és la meua única referència en la baixada, perquè no recorde per on s'abaixa Pipa exactament, així que m'oblide del ritmer suau i conservador que duia i em llance darrere d'ell en la baixada. Abans de Pipa, al coll, s'atura per a esperar al grup, cosa que em deixa sense guia.

Ara no puc parar, si ho faig no arrancaré. Continue amunt i esta volta encerte totes les desviacions. Prop de fer cim a Pipa em passa el primer de l'elit, però s'atura a esperar el grup, així que li pregunte per on he de baixar i m'ho indica molt amablement.

Vaig fent camí amb calma, pel mal record que tinc de la baixada de l'any passat. però després de les escales i el desnivell més fort em trobe bé i ja estic a mitja baixada. Sent veus, i són les dels cracks que baixen a tota màquina per on se suposa que no es pot baixar així... Els deixe passar i continue la meua baixada situant-me entre els dos grups que s'han format. A escassos metres del barranc deixe passar els últims, que m'han alcançat, i tot seguit arribem al barranc.

L'elit va a un ritme de 4:20, i tot i que en un principi els vaig recuperant terreny, prompte me n'adone que eixe ritme no és el meu, que he d'aguantar una marxeta còmoda i no forçar més del que ja ho he fet.

I així, entre una solana impressionant i un cansament que s'accentua, entrem al poble. Quan entre, l'elit està refrescant-se a la font. Apenes m'han tret un minut o dos.

Els salude i continue fins al cotxe, on em reben Isidro i els que havien marxat cap avant. Fem bromes, estirem, xarrem, i a poc a poc va arribant la resta del grup.

El Grillo encara té ganes i forces per a fer unes rampes... jo me'n vaig al bar a esmorzar amb el grup, Morten que ha hagut d edescansar, Carles que s'ha regirat un peu i ha fet l'eixida més curta i més tard s'hi incorporen Ezequiel i senyora. Ezequiel passa revista a tot el grup i ens aconsella un per un.

Després de fer-nos un bon entrepà i unes cerveses i pagar, Nando i jo ens tornem cap a casa per atendre els compromisos familiars, deixant-nos la resta a taula ben assortits de beguda i viandes en una agradable tertúlia.

No els citaré a tots per no deixar-me'n cap, però gràcies per la jornada tan agradable que vaig passar ahir. ALgun dia aconseguiré recordar-me no sols de les cares, sinó també dels noms i dels nicks.

Les xifres: 19'7 km; 2:57:42, a 9:01/km; 149 ppm; + 1405m; - 1406m; 1270 cal.

ODISSEA 2009

Segur que tots coneixeu la llei de Murphy. Sí? Doncs ahir, tot el que podia eixir malament... ho féu. I sort que puc contar-la.
Havia llegit en el bloc d'Asgarradeta que MisJueves eixirien pel recorregut de la Volta al Terme d'Alfondeguila, així que vaig fer-me la idea d'anar amb ells. Però l'hora de quedada, finalment, no se m'ajustava bé, així que vaig eixir abans. Es veu que sóc d'idees fixes. Com s'hi m'haiva ficat al cap de fer un tros d'Alfondseguilla, allà que me'n vaig anar.

Arribe al poble després d'un viatge ràpid i tranquil. Ben equipat, amb el track al GPS, beguda i menjar, per si de cas. Uns núvols negres comencen a paréixer per ponent, però ja que estic... allà vaig. Comence per l'asfalt a un ritme un poc ràpid, però vull escalfar bé abans d'encarar el mur, així que com el desnivell negatiu afavoreix la marxa... em deixe portar.

I ja està el mur: allí, ben dret, plantat, esperant que el puge. Primer al trot, després caminant. Sensació d'ofec (tot i les pulsacions baixes), suor abundant i sensació de cansament a les cames. Però poc a poc el vaig passant. I vet aquí que de la manera més estúpida, em perd. En un moment donat he girat cap a la dreta i me n'anava cap a la Vall. Em fa peresa desfer el camí, així que com veig el cim de la muntanya cap a on hauria d'haver anat, inicie una pujada suïcida entre sendes mig esborrades, matolls, punxes... per a finalment acabnat en escalada lliure sense guia ni cordes. L'aventura és l'aventura, i al remat aconseguisc fer el cim de la Penya Migdia. Allí està el camí bo. Baixe i puge cap a Penyalba sense cap incidència més.

El descens tècnic el passe sense problemes, creuant-me amb u altre corredor que puja. I quan em dirigisc cap al GR36 torne a equivocar-me quan agafa una desviació a l'esquerra. Em toca desfer el camí, tornar a la pista, arribar a l'Ereta i enllaçar, per fi, amb el GR36, camí del coll d'Artana. Puge les mines, i me'n vaig abuscar el Coll Roig. Ací ja l'oratge junga en contra meua. S'ha fet negre i comencen a caure les primeres gotes, les quals es converteixen ben aviat en una pluja intensa que em mulla completament. Per si això fóra poc, comencen a sonar uns trons molt potents que afortunadament es queden al cel, entre els núvols, i no cauen a terra.

De nou, m'equivoque de camí. Veig la tanca per on s'ha de fer el gir de 180º, i me la passe com si res. Per sort veig intuïsc Eslida davant meu als pocs metres (i dic intuïsc, perquè veure, el que es diu veure, poca cosa antre la pluja i la boira que s'ha format en qüestió de minuts), i desfaig el camí per reprendre el camí bo fins el Coll Roig. Si en sec és una baixada perillosa, mullada és aterridora, així que baixe amb totes les precaucions possibles.

Arribat a este punt, deixe estar la idea inicial d'arribar fins a la Nevera de Castro i inicie el descens per la senda que duu a Fondeguilla. El camí ja té tolls i de tant en tant l'aigua corre pel mig de la senda, així que les sabatilles comencen a xuplar i expulsar aigua com si res. Per sort, este descens no és perillós. I així, enimg de la pluja que al cap de poca estona em concedeix una treva, vaig fent quilòmetres cap al cotxe, on tinc roba seca i més líquid.

Però el cúmul d'errors no havia acabat. En deixar la senda del castell de Castro i les penyes, agafe la pista al'esquerra enlloc de seguir recte. Als 700m me n'adone que torne cap a la Vall, aixíq ue faig mitja volta i reprenc el camí bo. Al poc, passen uns ciclistes que me miren estranyats (devia fer mala pinta o cara de boig???) i els pregunte si vagi bé. Amablement m'indiquen que sí, que no deixe la pista i arribaré al poble. Entre per dalt, busque el cotxe, i ha acabat l'aventura.

O això creia jo, perque quan estic canviant-me la camiseta banyada, comença a caure la mundial. Sort que ja sóc al cotxe!!!! -pense per a mi. Acabe de canviar-me i cobrir-me ràpidament i cap a casa.

Però com que no hi ha cobertura, m'he d'esperar a arribar a la Vall per a telefonar. Vaig molt just de temps, l'obra de teatre a la qual pensàvem anar comença a les 20h. Són les 18:35 i jo encara estic per allà dalt. La tornada va bé fins que a la ciutat del transport... embús. Una bona estona allà quiet, i el temps que vola.

Finalment, arribe a casa, tire la bossa on puc, em dutxe, em vestisc de carrer i baixe. Ja m'estan esperant, arribarem pels pèls... i sí, arribem a Benicàssim pels pèls. Però hem arribat a temps.

Allí ens ajuntem amb el grup i passem una bona estona amb la representació. Un bon sopar en bona companyia em reconforten un poc, però estic massa cansat per a tot. Necessite descansar, així que després del sopar fem un "mutis pel fòrum" i tornem cap a casa.

Jo que volia gaudir d'una escapadeta per la muntanya per a escampar la meua boira, relaxar-me, disfrutar de la naturalesa... i acabe perdent-me quatre voltes, mullat de dalt a baix, cansadíssim i estressat...

Demà (per avui) serà un altre dia, i espere que molt millor.

Les sempre fredes dades:
22'5 km, 03:00:06, a 7:59/km, ppm 152, ppm máx 170, +1302m, -1296.

El mapa i el perfil: